El discurs de la por… a què?

La ruïna econòmica, la fi de les pensions, l’expulsió de la UE, la invalidesa dels títols universitaris, la fractura social, el boicot als productes catalans, el conflicte polític... A l’unionisme espanyol només li falta parlar de les awr plagues bíbliques i ja haurà aplicat totes les desgràcies hagudes i per haver a una Catalunya independent. Amb aquest discurs de la por, els líders polítics que són proactius espanyolistes (es facin dir federalistes, autonomistes, regionalistes o falangistes) volen soscavar qualsevol temptació independentista dels que tenen incerteses davant un procés d’emancipació nacional català. No negarem que hi ha incerteses en el procés, fins i tot s’hauria de reclamar una explicació major de com es planteja el camí cap a la llibertat pels qui tenen intenció de liderar el procés.  
Però posats a fer ús de la por, del terror, davant un futur incert, podem parlar de la por a un present encara més incert. La fractura social ja existeix a Catalunya, només cal veure les estadístiques que situen a prop del 20% el nombre de catalans en la pobresa o prop d’aquesta. Només cal veure el nombre d’aturats que ostenta una Catalunya que forma part d’Espanya, després de la incompetència i la incapacitat de fer-hi front per part dels diferents governs espanyols i les estructures espanyoles.
Espanya està dins la UE, però cada cop està més a prop de ser un país pària dins aquesta i si al final es decideix una UE a dues velocitats, amb països membres de primera i de segona categoria, Espanya haurà de començar a posar ciris a la Mare de Déu del Pilar i a peregrinar massivament a Santiago per no estrenar una tercera velocitat.
Als qui estan (estem, encara) en el vaixell espanyol hauríem de començar a patir per la viabilitat i la continuïtat a mitjà termini del sistema de pensions, que el Ministre de Guindos ja ha advertit que perilla, davant la incapacitat d’Espanya a aixecar el cap. I respecte als empresaris catalans, els autònoms i les PIME, però també les grans empreses, quin pitjor boicot pot haver-hi que la manca (deliberada) d’inversió en infraestructures claus pel desenvolupament econòmic (port, aeroport, tren de mercaderies, etc)?
Qui digui que amb la independència tot se soluciona, no dirà la veritat, però si que són certes dues coses: primer, que Espanya s’enfonsa no lliurarà cap salvavides a ningú que hi sigui al damunt, i, segon, que un Estat català podrà concentrar tots els seus esforços i recursos per reflotar social i econòmicament la Catalunya, fins ara autonòmicament espanyola.

Publicat a Nació Digital

Una campanya a l'alçada del moment històric

El 25N són unes eleccions formen part d'un moment històric del nostre país. Després del manifestació més gran mai vista a Barcelona, centenars de milers de catalans van unir-se pacíficament i cívicament sota el clam per la independència de Catalunya. De tots és sabut què ha anat passant des de la magnífica manifestació de l'11 de Setembre.
Ara, encarem unes eleccions, precipitades en el temps perquè amb prou feines s'havia arribat a la meitat de la legislatura, però, necessàries per obrir, si la ciutadania així ho vol, un procés d'emancipació nacional. Les condicions objectives hi són perquè trobem una Catalunya en crisi amb l'Estat Espanyol per l'economia, la llengua, la institució i la democràcia.
Per això cal ser clars i contundents en l'aposta per un estat català. I ERC ho serem. Però també cal escoltar el palpit de la ciutadania, que defuig les picabaralles partidistes per se; ara més que mai hi ha una demanada d'una campanya que defugi les travetes, els dits al ull i l'insult entre el catalanisme.
Aquesta campanya ha de ser neta i afirmativa, mostrant-nos tal com som i el què volem pel nostra país. No es tracta de dir que hom és el més independentista ni el més d'esquerres, sinó de formular unes propostes clares de país. Hem de buscar que la gent ens esculli a nosaltres pel que som, no pel que no són els altres. Defugim el pim pam pum que plantejaran altres formacions. En les últimes eleccions vam rebre estopa per moltes bandes, van ser unes eleccions on els partits independentistes i els d'esquerres miràvem més als altres partits que a la ciutadania. En aquestes no. I per això, des de l'equip de campanya plantejarem una campanya constructiva i afirmativa, i per això tots vosaltres, en tant que electes, membres de les seccions locals i simpatitzants us necessitem.
Són moments històrics i hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies. I ho estarem!

Escrit com a Cap de Campanya d'ERC Osona
Esquerra Osona: L'equip de campanya d'ERC Osona es posa en funcionament
Esquerra Torelló: Jordi Fàbrega i Berta Faro candidats de la Vall del Ges a la llista d'ERC

L'espanyolisme ensenya les seves credencials

Després d’un mes de setembre, on l’independentisme va inocular el catalanisme majoritari social i polític, i on hi va haver un esclat cívic i públic per la llibertat dels catalans a decidir que va tenir el seu tret de sortida al Passeig de Gràcia a l’11 de setembre, l’espanyolisme ha mostrat les seves credencials posant amb el 12 d’octubre marcat al calendari. Les casernes militars s’han fet sentir obertament a través d’oficials reservistes, entre passadissos a l’Estat Major espanyol i amb maniobres militars al cel català i a carrers de Barcelona. També al Facebook, amb un anunci extravagant mostrant l’exèrcit com a element d’unitat espanyola.

Des del govern espanyol han aparegut les amenaces d'arruïnar els catalans si aquests decideixen fer els seu propi camí al marge de les fronteres espanyoles. Una ruïna que arribarà davant un Estat espanyol que es disposa, filosofalment (una altra cosa és la capacitat material), a ser agent actiu en l’aïllament dels ciutadans que viuen en les ciutats i pobles catalans, parlin castellà o català, es diguin Vilallonga o González. Si no som espanyols ens volen pobres, aïllats i deprimits. “La maté por que era mía”, un principi nacional de l’espanyolisme governamental. També des de les institucions espanyoles hem sentit amb vergonya aliena com l’expresident extremeny reclamava el retorn forçat del immigrats extremenys a Catalunya i els seus fills i néts. D’això se’n diu deportació forçosa... Un iaia catalana vinguda d’Extremadura li va receptar “morcilla”.

Des del Ministeri d’Educació i Cultura, el ministre Wert, de la factoria FAES, ha posat damunt de la taula el seu objectiu polític vers els infants: l’adoctrinament ideològic i identitari. Nacionalcatolicisme franquista pur i dur. No sé si a més de deportar forçosament infants catalans d’avis extremenys també segrestaran als nens catalans dels pares que no se sentin espanyols. I tampoc podem oblidar el ja recorregut maltractament en les inversions al territori català. Els darrers pressupostos espanyols demostra que l’Estat es retira de Catalunya, a l’espera de la victòria per retornar-hi o de la derrota després de practicar l’estratègia de terra cremada.

Si l’11 de setembre el centre de Barcelona es va col·lapsar sota l’estel de la llibertat de l’estelada, el 12 d’octubre l’espanyolisme s’ha concentrat, sense capacitat de manifestar-se a manca d’efectius, darrera una bandera “rojigualda” que no desprèn amor pels catalans sinó voluntat de domini.

Publicat a Nació Digital

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital