El compromesso storico català per la llibertat

Em faré meves les paraules del ja president, de nou, Artur Mas, que estem en un moment històric que molta gent fa anys que somniava; després de la signatura del Pacte de la Llibertat, entre CiU i ERC, Catalunya encara un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.
 El tradicional escepticisme de l’independentisme polític, fruit de saber-se carregat de raons però no amb prou força parlamentària fins aquesta legislatura, on els vots explícitament independentistes sumen 74 diputats (una àmplia majoria absoluta), feia que hi haguessin dubtes d’un acord sobre la consulta, que havia d’anar acompanyat d’un acord de mesures fiscals per pal·liar les retallades, no arribaria a bon port. Però hi ha arribat i ja tenim un compromís per una consulta pel 2014 i les mesures fiscals suara esmentades.
Aquest acord ha estat realitzat pels dos principals grups del Parlament català, el principal de la dreta, CiU, i el principal de l’esquerra, ERC. Un compromís històric, un pacte d’estat que m’agrada veure’l similar al Compromesso Storico de la convulsa Itàlia de finals dels 70, entre la democràcia cristiana d’Aldo Moro i el PCI de Berlinguer, avortat per l’assassinat del primer per part de les Brigades roges d’extrema esquerra (per algú, finançades en aquell moment per la CIA, per tal de boicotejar aquest acord al marge de la lògica de la Guerra Freda).
Hem de ser conscients de la fortalesa i la legitimitat democràtica que representa per l’independentisme aquest compromís històric, que ens ha de fer abandonar l’escepticisme per la capacitat que té el nostre poble per encarar el camí cap a la llibertat nacional. Seria frustrant que fossin forces i col·lectius favorables al dret a decidir (encara que no siguin independentistes) els que facin descarrilar el procés per partidisme de vol gallinaci extemporani al moment històric que vivim, no només des del punt de vista eminentment nacional, sinó també democràtic, perquè el que plantegem és si el poble català és un actor històric i sobirà amb capacitat de decidir el seu procés vital en la història de la humanitat.
El Compromesso Storico català ha de ser des d’on parteixi el procés que ens ha de portar a la llibertat i ha d’estar obert a la incorporació d’altres formacions polítiques, això vol dir generositat entre partits i lleialtat amb el procés polític, és a dir, sentit d’estat, d’Estat català.

Publicat s Nació Digital

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital