La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

El Procés català, una pugna per l'hegemonia. Artur Mas als tribunals

Artur Mas a la porta del TSJC, amb els alcaldes (www.elperiodico.cat)

La matusseria política del govern espanyol ha portat a ministres a parlar sobre l'ús de la força militar o a dir que Catalunya vagaria per l'espai sideral perquè ningú ens voldria (sí que som repugnants els catalans...). Però quan passen dels paraules als fets, la matusseria es multiplica.
L'Estat Espanyol, incloent el govern però més enllà hi tot, està afrontant el procés català des la força amb voluntat d'anorrear el contrincant, de derrotar-lo.
La incapacitat d'adaptar-se a un nou escenari amb uns nous actors, fa que en cada moviment que fa l'Estat, exercint des d'una posició de força formal, amb un tarannà tant agressiu com ineficaç.
L'Estat es mou en uns paràmetres rígids d'estructures sòlides, és per això que creuen que atacant el president del govern català, posen en escac el procés. Quan en realitat el procés català existeix i és viu perquè realment és un moviment popular, al costat de les institucions polítiques, però no al darrera. I aquest moviment popular se'ls hi escapa entre els dits de les grapes estatals, com l'aigua.

S'ha demostrat en la darrera mostra de barroeria de l'Estat, amb l'acció judicial contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N, on la ciutadania va ser present fent-li costat, així com més de 400 alcaldes amb les vares. Si la imatge volia ser la d'un president acorralat pels tribunals, aquesta va quedar anul.lada per la imatge d'un moviment popular que no reconeix l'autoritat judicial espanyola (un dels pilars fonamentals de l'Estat).
I la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) davant les concentracions en suport dels imputats no va poder ser més maldestre, fer un comunicat denunciant les pressions sobre la independència judicial, quan tota la gent que hi havia enfront dels jutjats o les que es van concentrar davant dels ajuntaments no fossin conscients que des del govern (poder executiu) s'havia pressionat a la fiscalia de l'Estat (poder judicial) perquè s'actués judicialment contra el 9N. El fiscal general Torres-Dulce va dimitir poc després del 9N per les pressions rebudes i que van fer que forcés els fiscals del TSJC actuessin contra les seva voluntat contra el 9N.

Colau i Junqueras, a la concentració a Barcelona en suport a Mas

Eduard Voltas va escriure un article brillant on ho sintentitza molt bé, El poder, comparteixo amb ell que el procés s'emmarca en un conflicte que va més enllà de la independència, és una pugna per l'hegemonia del poder. Des de Marx a Weber, trobem que l'Estat és el garant de l'estatus quo i que aquest té uns interessos (a mantenir per l'Estat), i els qui mantenen l'hegemonia a Espanya, a través de l'Estat, volen mantenir l'hegemonia a Catalunya (recordeu el comunicat dels bancs durant la campanya del 27S?). Voltas ve a dir que els del 15M van guanyar a les municipals (Barcelona) i els del 9N les eleccions al Parlament. Dos fronts de en la pugna per l'hegemonia, on les armes de l'Estat no semblen del tot eficaces, a Catalunya, per imposar-se, i menys que ho seran si aquests dos fronts teixeixen una aliança si entenen que la lluita nacional l i la lluita social tenen un mateix objectiu, millorar les condicions de vida de les classes populars i mitjanes, des de la llibertat i la justícia social.

Gispert, Mas i Colau en l'homenatge a Companys (www.ara.cat)

Aquí algú pot preguntar-se que què hi pinta Convergència en aquesta pugna per l'hegemonia, si seguim aquesta tesi. Doncs jo crec que CDC, i en especial Artur Mas, ha entès que si vol ser un actor polític protagonista ha de sumar en aquest nou consens que lluita per una nova hegemonia. No sóc tant ingenu com per pensar que una bona part de CDC no defensa i defensarà uns interessos de classe concrets, però han passat d'estar en disposició d'imposar-lo a incloure'l en un consens més ampli i transversal socialment, és per això que s'ha desempallegat de la UDC de Duran, que encarna l'estatus quo (oligàrquic i del capitalisme d'amics i del BOE) a superar.
Això no treu, que hem d'estar amatents a l'amenaça del Gatopardisme, de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Eduard Voltas: El Poder