Espanya, aquell país que persegueix colors

Espanya és aquell país on per defensar la seva unitat en el destino y lo universal es persegueix un color, en aquest cas el groc.
El groc és el color que il.lustra simbòlicament la demanda de la llibertat dels presos polítics catalans, que a dia d'avui són Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Aquests són els presos polítics que romanen a la presó (preventiva, és a dir, sense sentència judicial en ferm). N'han alliberat alguns, però aquests els mantenen a presó perquè podrien cridar a la violència. Això justifica la Justícia espanyola, aquell poder que s'hauria de pronunciar fora dels paràmteres polítics. Hauria, però no és.

Espanya és aquell país que persegueix colors, que prohibeix el color groc al carrer, en la il.luminació de fonts i edificis.
Si persegueixen colors, com no han de perseguir i coaccionar mestres, periodistes, governs legítims, twittaires, alcaldes i programes televisius infantils?
Prohibir colors és entrar en una nova dimensió totalitària, de control social que arriba a la varietat cromàtica que entra en els nostres ulls. I aquesta persecució de colors es fa des de la grisor més patètica possible per una entitat que es vol com a paladina de la democràcia i la llibertat, la Unió Europea. Aqusta persecució de colors es fa amb el silenci massa present dels qui es volen alternativa dels que apliquen la persecució del groc.
El groc ja no només vol dir "llibertat presos polítics!", el groc ja vol dir "llibertat!" a seques, vol dir lluitar contra el totalitarisme de l'Estat Espanyol. El groc és patrimoni de la dignitat democràtica i de país.

VÍDEO Els Mossos impedeixen el pas a unes àvies per portar una bufanda groga
La Junta Electoral de Barcelona prohibeix d’il·luminar de color groc fonts i façanes

(imatge twitter.com/carmecf)

Europa davant del mirall català

La Unió Europea es va crear inicialment com un espai de trobada i cooperació entre França i la República Federal d'Alemanya (i països veïns), son històrics enemics al llarg del segle XIX i meitat del XX, per tal que la seva cooperació econòmica establis un context de pau a Europa.
Aquest espai Europeu, sota els principis de la cooperació econòmica, però també la de la pau i el de la democràcia liberal (democràcia i drets i llibertats civils), es va anar ampliant a l'Europa Occidental, després pels règims hereus de les dictadures del sud (Grècia, Portugal i Espanya) i finalment pels estats europeus més orientals, antigues repúbliques populars i socialistes.
Els principis liberals i democràtics europeus sovint han quedat en segon pla a la cooperació i integració econòmica, però no n'han quedat mai anorreats com a parts substantives dels principis fundacionals de l'Europa comuna que vol ser la UE. La voràgine neoliberal i la gestió de la crisi financera de la primera dècada i part de la segona del segle XXI ha fet sucumbir la lectura més social dels principis liberals i democràtics, però podem dir que la UE és un dels espais al món amb un corpus social en les seves polítiques públiques més reeixides.
La UE, però s'ha mostrat, però incapaç de condicionar el món a partir dels seus principis fundacionals, actuar a una fora de les fronteres de la Unió. No va saber fer-ho als Balcans, tampoc al Mediterrani musulmà ni tampoc amb la crisi dels refugiats de la guerra de Síria o la catàstrofe humanitària que són les vies d'immigració tutelades per màfies inhumanes que enterren sota al mar milers d'éssers humans que somniaven amb una millor vida a Europa.
A més de les contradiccions europees entre els valors fundacionals de la UE pels "europeus" i les respostes reals de la UE pels "no europeus" (inclosos europeus continentals extra-UE, com en el cas dels Balcans), també hem trobat una contradicció interna a la UE fruit de la pugna entre els interessos financers i la ciutadania. El cas de Grècia és flagrant, amenaçant i forçant humiliantment al govern legítim grec de Syriza, de caire a(nti)capitalista a prendre unes mesures de retallades forçoses per fer front a uns crèdits per pagar uns crèdits per subsanar el deute generat pels governs anteriors, avalats (i ajudats a amagar la realitat financers de l'Estat grec) per bancs internacionals especuladors com Goldman Sachs i Lehmann Brothers. Que banquers d'aquests banc, causants de la crisi bancària i hipotecària mundial, copessin i copin alts càrrecs en el marc de la UE (ministres estatals, president del BCE...) ens feia i fa preveure el tarannà pro-poder financer de la UE.
I ara, a causa de la revolta catalana davant d'un Estat Espanyol incapaç de donar una resposta política a la demanda del 80% dels catalans a exercir el dret a decidir, la UE afronta una contradicció interna de basta profunditat, la que manté cara a cara els interessos dels Estats enfront dels de la ciutadania.
La causa catalana posa davant el mirall a la UE i aquesta ha de decidir si el seu pilar fonamental és la ciutadania i la voluntat popular o bé les interessos dels estats nacionals que formen la UE.
Serà capaç la UE d'avantposar els principis fundacionals europeus de la llibertat, la democràcia i la pau tot protegint la voluntat popular dels ciutadans europeus que viuen a Catalunya (un dels territoris no subsidiats de la UE més europeista del continent)? O bé la UE es mourà sota el diktat dels interessos dels Estats, en el cas espanyol sumant-hi l'entramat oligàrquic del capitalisme del BOE, la corrupció i la repressió policial, política i cívica portada a terme a Catalunya?
Diuen que la política internacional només entén d'interessos, però els grans reptes, en el món, sols s'han assolit correctament si ha darrera hi ha uns valors que posin llum als actes.

(foto de http://www.pedresdegirona.com)

El moviment Puigdemont 10/10

Anàvem amb el cor a la mà i el President ha interpel.lat al nostre cap. A Barcelona estant, confusió, decepció i algun crit de ràbia.

Ha estat una interpel.lació al poble de pesada i llarga digestió, per alguns indigesta.

Pel món ha estat un alleugeriment, l'estatus quo internacional és un dels bens més preuats en el món on ens situem, occidental, liberal i democràtic (malgrat que molts aborrim aquest occidentalisme pedant, neoliberal amb poca ànima i de democràcies corrumpudes).

Personalment, a l'instant em vaig sentir relativament frustrat. No perquè no féssim la DUI, sinó perquè esperava una proclamació de la República més explícita, que el fet d'ajornar-ne la seva aplicació total, es fes d'una posició de més fortalesa formal.

Trobo correcta l'apel.lació al diàleg internacional, el President ha fet entrar en la partida a la comunitat internacional. 

Ara la taula del diàleg està posada, els catalans hi estem asseguts. 

Però... sí, tinc un però: és necessari que la Generalitat sigui capaç que la mediació giri a l'entorn dels resultats de l'1 d'octubre o com a molt del dret a l'autodeterminació.

Si la mediació internacional situa el diàleg en l'esfera de la reforma constitucional, de més autogovern o d'un estatus singular dins a l'Estat Espanyol, la Generalitat s'haurà d'aixecar de la taula, i malgrat ser "els campions del diàleg", resultaríem ser els intransigents. I, això, sense que els Espanyols hagin de dir que no a res...

Així tornaríem a avui, a les portes d'una DUI, amb temors renovats o no. Qui lo sa?

També hi ha coses positives amb la decisió d'ahir del President Puigdemont. Ens mostrem al món com un moviment inclusiu, pacífic, democràtic i civilitzat (en contra la violència). I ens reforcem davant l'opinió pública internacional, que en bona part condicional la política dels respectius estats.

I també estem en situació d'eixamplar la base del moviment, incorporant bona part del bloc democràtic que ens ha acompanyat enfront la manca de voluntat de diàleg espanyol i el seu autoritarisme.

Estem enmig de la partida, de la batalla política. Mantinguem la confiança que arribem a bon port.

Tu ja pots dormir a les nits?

Vivim dies històricament intensos, i com tots els dies històrics, emocionalment d'una intensitat profunda.
Sé d'amics i coneguts que encara no dormen bé, perquè van viure en primera persona la violència policial de l'1 d'octubre, on en el seu més íntim interior no hi pot cabre la idea que la policia atonyinés a gent pel simple motiu de voler votar. Que la policia en formació arrasés pobles petits o col·legis de grans ciutats. Arribaven i actuaven, si calia, emportant-se per davant a alcaldes (a baix podeu veure un vídeo amb l'alcalde de Callús, Joan Badia, un referent nacional en l'àmbit de l'educació) i mossos d'esquadra que volien intermediar fent veure als agents de policia amb casc, escuts i porres que voler dispersar centenars de persones (o desenes en pobles on no arriben ni al centenar d'habitants) només suposaria violència i ferits. Violència per la part policial, ferits per la part civil.
Sé d'amics i coneguts, curtits en la militància històrica de l'independentisme, que encara ploren quan veuen imatges per les xarxes socials de la violència policial.
Hem de saber treure les emocions perquè no ens estrangulin. Jo vaig poder-ho fer el dia de l'aturada general. M'hi va ajudar un escrit d'un company de lluites polítiques, emocionant, i veure quan entre els milers de persones concentrades a la Plaça Nova de Torelló, no poques trencaven a plorar. A través del llagrimal va poder fluir la tensió dels darrers dies i la impotència i ràbia acumulada a través de les imatges i els crits (sobretot els crits) que han omplert la nostra memòria d'un poble persistent  en la voluntat de ser. De ser democràtic i pacífic, reprimit des de l'autoritarisme i la violència d'Estat.

A Torelló, com en molts d'indrets no vam patir la violència i vam poder votar. Però ja des de la mitjanit quan els estibadors van anunciar que sortien furgones policials del port, sabíem que la violència ens podia arribar. Vam ser capaços d'assumir que calia defensar els col·legis electorals i les urnes, si calia, amb la cara perquè ens la partissin. Vam haver de posar vigies als accessos del poble, tenir preparada la sirena d'emergència del municipi per si érem atacats (ATACATS!) per la Guàrdia Civil, vam viure aquell moment quan li dius a una mare amb els seus fills "marxeu a casa", mentre la violència arribava a les comarques veïnes. A demanar si la gent volia tancar el col·legi abans o a l'hora que tocava mentre combois de la Guàrdia Civil entraven alhora per l'Eix de Girona i la C-17 per Centelles. I la gent deia, tanquem quan toqui, que vinguin.
Vam viure aplaudiments mentre obríem per primer cop pas als Mossos, però també silenci tens de temor de derrota quan vam obrir pas per darrer cop als mateixos Mossos... Camí entre la gent que s'havia concentrat davant dels col·legis per defensar-los, des de la matinada fins a entrada ja la nit. Persistents en voler ser, de forma democràtica i pacífica.
A nosaltres ens ha costat (i ens costa) dormir, encara tenim malsons i ens costa tornar a la normalitat, perquè sabem el que vam viure i el que hauríem pogut viure, i perquè sabem que encara hem de viure més coses.

Callús (Barcelona), 2017. #CatalanReferendum #Verguenza pic.twitter.com/NWbTMCkEYv

— Alex Pont (@alexpontt) 1 d’octubre de 2017

Però, i els altres (aquells que ens tracten de ellos, quan criden "a por ellos!"), poden dormir? Poden dormir els periodistes que manipulen la veritat, amagant la repressió de conciutadans d'ells (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els policies que ahir s'abraçaven als enrotllats amb la bandera espanyola, però que van atonyinar els que portaven butlletes? Poden dormir els polítics espanyols que inciten a l'odi contra conciutadans seus (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els empresaris catalans de l'IBEX que juguen amb la por de la misèria sense que en cap moment es plantin davant els agressors? Poden dormir la gent que clama a favor de les porres i contra els ferits de les butlletes?
Si és que sí, que poden dormir, tenen un problema d'humanitat i de patriotisme. Els valors humanistes del respecte a la vida i la integritat física, és el què permet a les societats a viure en pau.
La pàtria que creuen defensar reprimint, sotmetent a part de la ciutadania que en forma part, per mantenir-los a la força dins, serà una pàtria impostada i imposada, que no busca l'adhesió si no la submissió. I aquesta, seria, sinó és ja, la gran derrota per qualsevol patriota, la d'usar la violència per fer prevaldre la seva pàtria.

PS: Atieu l'odi per sobre les vostres possiblitats...

Un hombre intenta manifestarse en #Sanlúcar pidiendo diálogo en #Cataluña. Y esto es lo que ocurre...Vídeo de Francisco Franco Bernal pic.twitter.com/jVxUSBMzZw

— Mira Sanlucar (@mirasanlucar) 8 d’octubre de 2017

El dia que ho va canviar tot

Començo a escriure aquest apunt quan acaba el dia, dic això perquè per mi s'acaba quan tanco els ulls per dormir.
Avui és aquell dia que tot va canviar. No sabem tot com acabarà, però ja no tornarà ser com abans.
Aquest dia l'he començat sentint quan en Basté ha anunciat en directa la detenció de Josep Maria Jové (una abraçada, Fe) mentre entrevistava a Oriol Junqueras.
La Guardia Civil ocupava el govern de la Generalitat i detenia a càrrecs polítics, funcionaris i treballadors d'empreses privades, així com registrava habitatges privats. Han requisat 10M de butlletes de votació i la gent, el poble, la ciutadania ha sortit al carrer.
Sentiment d'humiliació nacional. Sentiment de revoltar-se vers la injustícia. Un moviment intergeneracional i interclassista (bé, els poders oligàrquics al costat de l'Estat oligàrquic que és el Regne d'Espanya, com sempre). El Liceu cantant els Segadors i els sindicats al carrer, pensionistes al carrer colze a colze amb els estudiants. Tots defensant les institucions catalanes. Tots no, trist paper el del PSC. Paper repugnantment conegut el del PP i Ciudadanos.
Els alcaldes també al carrer i els diputats independentistes marxant d'un Congrés de diputats que els convidava a no tornar (car, és això el que volem, que no calgui que tornin!).
Amics i companys han anat revoltar-se a Barcelona, jo m'he quedat a Osona, no a casa, sinó a treballar per poder donar resposta del qui no podia baixar a la capital i volia mostrar el seu rebuig a aquest Estat demofòbic, a qui ens ocupa les institucions i ens empresona servidors públics. Aqui també es volia sumar a la revolta dels catalans davant l'Estat dominador.
A Vic, com a Tarragona, Sabadell, Girona i arreu de tot el país hi ha hagut rèpliques de l'esclat de revolta contra la humiliació dels qui ens sotmet a tots, persenguin urnes, cartells electorals i prohibeix debats.
15.000 veus a Vic clamant que la #LaLlibertatNoEsJutja, que #Votarem i que això va de democràcia i de drets civils. La coalició cívica s'ha eixamplat, arreu del país. A Vic ens han parlat les insticuions, el dret i la cultura.
15.000 veus que s'han sumat a un gresol de reivindicacions pacífiques però persistents que han aparegut arreu del país, 15.000 veus que s'han fos a centenars de milers de veus catalanes i a milions de cors bategant pels nostres drets civils.
L'Estat s'ha instal.lat en la repressió desacomplexada i barroera de la mentalitat colonial i imperial. Ja mai més tornarà ser com abans, perquè els catalans hem sortit a defensar les nostres institucions, sense por, amb il.lusió, pacíficament i persistentment. El poble català ja és adult, ha madurat del tot en unes hores intenses.
Avui és aquell dia que ho va canviar tot,

Per què, Enric Hernández? Per què, El Periódico?

Per què, Enric, en ple atemptat terrorista, en els primers minuts després dels atemptats, encara amb els cossos calents i els serveis policials i d'emergència reaccionant, publiques ostentosament al teu twitter, una EXCLUSIVA (amb majúscules) on dius que la CIA havia informat als Mossos d'un possible atemptat a la Rambla?
Per què, Enric, en un moment de caos de seguretat i emocional, et vols apuntar un tanto en forma d'EXCLUSIVA? Per què apuntar als Mossos, ja llavors? Per què sense cap document que ho acrediti, ja que el document que mostres ara, és posterior a l'anunci de l'EXCLUSIVA?

EXCLUSIVA de @ELPERIODICO: La CIA avanzó hace dos meses a los Mossos que la Rambla era objetivo del yihadismo. https://t.co/vmFsBRwDxV

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 17 d’agost de 2017

Per què, Enric, tal com has admès, publiques un document manipulat per vosaltres mateixos (i incomplet), fent veure que és original per tal de demostrar que la CIA havia informat als Mossos?
Per què, Enric, el dia que publiques "the nota" (spanglish en el suposat document de la CIA) el teu company i coordinador de redacció, Luis Mauri, exigeix en un article que "sobre todas las cosas, el Gobierno catalán y su policía deben aclarar a la sociedad qué medidas de protección de la población adoptaron después de tener conocimiento de la amenaza "?
Per què, Enric, El Periódico que tu dirigeixes, insinua que la Generalitat i els Mossos podien haver previngut l'atemptat de la Rambla, quan "the nota" que exhibiu queda clar que no aporta cap informació que permetés, segons cossos policials i experts, aquestes "medidas de protección" que reclama Mauri?
Per què, Enric, en el teu tour de glòria per diferents mitjans, dones diferents versions del per què dels errors formals de "the nota", que fan que fins i tot Julian Assange i Wikileaks posin en dubte la veracitat del document? Quina és la raó d'aquests errors, de totes les versions que has donat (transcripció d'una comunicació oral, canvis que es produeixen espontàniament en la desencriptació d'un arxiu -ja no és oral-, canvis produïts ens la manipulació del document...)?

Paper publishes highly suspect US intelligence document on ISIS attack in Barcelona ahead of Catalan referendum. https://t.co/Z5hHvVsreo pic.twitter.com/hBW05FTBIl

— WikiLeaks (@wikileaks) 31 d’agost de 2017

Per què, Enric, apuntes directament (i només) als Mossos i parles de la CIA, quan en "the nota" que teniu és una comunicació entre la NCTC (National CounterTerrorism Center, òrgan de coordinació internacional contra el terrorisme creat arran de l'11S), no la CIA, i el CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado) espanyol, no els Mossos? I per què mantens en els titulars del teu diari la CIA, quan queda clar que no és la CIA, tal com va negar que fos des de Mossos i la Generalitat?

EXCLUSIVA: @ELPERIÓDICO reproduce la alerta de atentado en la Rambla que la CIA envió a los Mossos el 25 de mayo. https://t.co/Uo01lzuSk9

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 30 d’agost de 2017

Per què, Enric, quan publiques "the nota" sencera, hi ha errors formals subsanats, però d'altres que no, i continues sense posar en dubte la veracitat del document?
Per què, Enric, no t'estranya que la NCTC (no la CIA) enviï una comunicació al CITCO espanyol, el 21 d'agost, quatre dies després de l'atemptat, amb la informació que van passar pretesament als Mossos? I si "the nota", és una comunicació dels americans al CITCO espanyol, serà que el document te'l passen des del mateix CITCO? No recordes el teu diari maldant les clavegueres de l'Estat i la polícia patriòtica? No dubtes ni un segon, ara?
Per què, Enric, mantens el conflicte vers els Mossos i la Generalitat, per un tema com és la negació de la teva EXCLUSIVA que la CIA va avisar els Mossos de l'atemptat, quan la teva informació documental demostra que la CIA no va avisar als Mossos, i que l'avís als Mossos de la data que dius tenia tant poc valor que la van descartar tots (TOTS!) els cossos de seguretat, i que a més l'avís no té a veure amb l'atemptat de Barcelona sofert, perquè el pla dels terroristes era atemptar amb bombes?
Per què, Enric, dones per bo un document sorgit del CITCO, dirigit per un dels capitostos policials implicats en l'Operació Catalunya i la Policia Patriòtica, José Luis Oliveras? Per què no dubtes en cap moment de la fiabilitat i de la bona voluntat d'aquesta informació?
Per què, Enric, els grans defensors de la teva creuada són la premsa de Madrid, avantguarda periodística contra el procés d'independència, amb notícies falsejades provinents de cossos de seguretat espanyols, com el cas dels diners de Trias a Andorra, que tu mateix vas condemnar?
Per què, Enric, participes activament amb la dèria d'uns sectors mediàtics i de poder de Madrid que només busquen el mal fer dels Mossos en l'atemptat, com ara aferrant-se a la tesi belga de l'Imam o bé la fins i tot l'histriònica notícia que el mosso que va abatre el terrorista era legionari?
Per què, Enric?

Germà Gordó, la pedra

Germà Gordó, durant molt de temps va ser una de les eminències grises de la CDC d'Artur Mas, una situació que el col.locava en el pinyol del president convergent, en ser un dels homes de confiança a nivell orgànic i polític de Mas.
Això el va situar en llocs claus en l'executiu, fins a ocupar una Conselleria, la de Justícia. Però també estava situat en el punt de mira de totes les sospites del finançament irregular dels convergents.
En el moment de dissenyar la candidatura de Junts pel Sí, CDC va situar a Gordó en un lloc de de sortida, malgrat els dubtes que generava ja fos dins la mateixa coalició independentista com en el món independentista fora de la coalició, però Mas va aconseguir mantenir-lo en la llista electoral i que Gordó esdevengués diputat.

Germà Gordó i Artur Mas www.elperiodico.cat

Un episodi sobrevingut va tornar a posar a Germà Gordó en l'ull de l'huracà, quan en la sinistre conversa entre el Ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Anti-frau, Daniel de Alfonso, on conspiraven contra el sobiranisme, va sortir el nom de Gordó com a home amb qui fer confiança per tal de substituir a Mas.
Just en aquells moments, quan es va filtrar la conversa, Gordó liderava el sector anomenat Nova Convergència, per liderar el que seria el PDeCAT. No va reeixir en la seva missió, però la seva gent sí que va aconseguir el control de bona part de districtes de Barcelona, malgrat no aconseguir el lideratge del partit en la capital catalana. Esdevenia, però, un actor imprescindible per la governança a la capital, a nivell de partit.

Daniel de Alfonso i el Ministre Fernández Díaz
www.bolsamania.com

Gordó sempre l'ha envoltat el dubte boirós de la seva tebior independentista, malgrat fer costat en el cop de timó polític de Mas, de l'autonomisme al sobiranisme explícit. Però malgrat aquests dubtes rondant a l'entorn de la seva figura, bona part de les bases convergents el seguien, veient-lo com un dels fars més convergents clàssics del PDeCAT, no és gratuït que el seu corrent s'anomenés Nova Convergència.
Ara, Gordó torna a estar a la palestra pel fet de ser investigat pel fnançament irregular de CDC i no abandonar el seu escó de Junts pel Sí, tal com li demana ERC de forma explícita i la Marta Pascal del PDeCAT, en forma de twit, de forma implícita. Fins i tot Junts pel Sí, com a tal ha reclamat l'escó de Gordó, que el mantindrà passant al grup mixt (tal com li ha demanat el seu corrent de Nova Convergència). Què busca Gordó, mantenint a tota costa l'escó? L'aforament de diputat.

President Mas va fer un pas al costat pensant en el projecte comú.A vegades fer passos al costat serveix per avançar i demostra generositat

— Marta Pascal (@martapascal) 2 de juny de 2017

Hi ha qui s'entrebanca dues (o més) vegades en la mateixa pedra, i hi ha qui és la pedra, i Germà Gordó és la pedra de l'ombra de la corrupció política (sinó la mateixa corrupció), una ombra que tapa el sol en part a Junts pel Sí i a tot el sobiranisme a les portes de l'embat final amb l'Estat per poder exerci el dret a l'autodeterminació del poble català.
Germà Gordó té dret a la presumpció de la inocència, però Gordó hauria de reflexionar què és millor per la candidatura que formava part, Junts pel Sí, i per l'objectiu únic d'aquesta candidatura, demostrar la força de l'independentisme de forma electoral. Els escons de Junts pel Sí no són de cap partit ni de cap persona, són dels votants del Sí a la independència.
Queda clar que el millor i el més just pel projecte col.lectiu és la seva dimissió. Però em temo molt que el que mou a Gordó no és cap projecte col.lectiu si no l'egoïsme individual de mantenir l'aforament davant les iniciatives judicials que s'emprendran contra ell. Tot això, com a mínim, perquè encara ressonen les paraules de Fernandez Díaz i de Alfonso...

Ara: De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per fer fora Mas de la direcció de CDC i situar-hi Germà Gordó
La Vanguardia: Gordó quiere sumar no independentistas a la nueva CDC
La Vanguardia: Germà Gordó, colaborador de Mas en la sombra

Le Pen, Macron (i Mélenchon)

Aquest diumenge hi ha la segona volta de les eleccions franceses, on la ciutadania francesa haurà d'escollir entre Emmanuele Macron i Marine Le Pen.
Emmanuele Macron és un ex-ministre del govern socialista sota la presidència d'Hollande, un dels mandats presidencials més desafortunats que han portat al president sortint a no optar ni a la reelecció. El seu partit, el Partit Socialista (PSF), a més, ha patit una sonora derrota en la primera volta de les eleccions, passant a ser un partit irrellevant. Macron es presenta en una plataforma electoral anomenada En Marche! (EM, les mateixes inicials del candidat), amb un programa liberal (ell diu de centre) i europeïsta (que vol dir fidel als dictats de la UE actuals). La celebració de la seva pírrica victòria en la primera volta (sense arribar al 25%) va ser en un luxós restaurant en companyia d'importants homes del capital financer francès i grans corporacions, tota una demostració del vincle amb el capital i les polítiques neoliberals que se li atribueixen, ja com a ministre i després com a candidat. No debades li han recriminat el seu passat com a banquer de la Banca Rotschild.
Per la seva part, Marine Le Pen ha regenerat el partit d'extrema dreta Front Nacional, fundat pel seu pare, Jean Marie Le Pen, tot modernitzant un discurs que ha virat des del clàssic discurs d'extrema dreta i obertament racista, a un populisme anti-stablishment a l'estil Trump (ella reitera que l'americà l'ha copiada) amb receptes autoritàries dretanes i clarament xenòfobes, apel·lant als perdedors de la globalització, de la crisi i de l'austeritat dictada per la UE, sumant als supremacistes blancs i als sectors més reaccionaris de França, sovint benestants. I, ep, apel·lant també a la sagrada laïcitat francesa (per atacar els musulmans, és clar!).
Tal com ja va passar amb les eleccions del 2002, on el pare Le Pen es va enfrontar a Jacques Chirac en la segona volta, s'ha activat l'anomenat front republicà per fer un cordó sanitari electoral per aïllar el Front Nacional. Però a diferència d'aquella contesa electoral, el país ha canviat (fruit de la crisi econòmica, de la desconfiança amb els líders polítics, de la degradació de l'estat del benestar i del món del treball, de les economies familiars i de la persistent amenaça terrorista jihadista). A més, l'electorat francès ja no és tant permeable al boicot per se al Front Nacional.
A això, hi podem afegir el fet que el partit de dreta extrema Debout la France s'hagi aliat amb Le Pen de cara al proper diumenge (a canvi de prometre el càrrec de Primer Ministre al seu líder), primer cas d'un partit que segella una aliança amb el Front Nacional. Però el que ha creat molt d'enrenou és el fet que el candidat de l'esquerra alternativa, Jean-Luc Mélenchon (líder de La France Insoumise), no fes una crida a votar Macron l'endemà de les eleccions, sinó més aviat ha cridat a l'abstenció (reiterant que mai mai s'ha de votar Le Pen).
I és aquí on s'ha instal·lat el debat i els anàlisi sobre el paper de Mélenchon en unes votacions on el Front Nacional per primera vegada té possibilitats (improbables, però possibles) d'arribar a l'Elisi, sobretot perquè l'èmfasi de Le Pen amb els perdedors de la crisi vol dir entrar en l'espai de les classes populars que han optat per Mélenchon (i han fugit del PSF).

Jean-Luc Mélenchon, líder de l'esquerra alternativa (aljazeera.com)

La pressió sobre el líder esquerranista s'ha anat redoblant durant aquests quinze dies de campanya, però Mélenchon insisteix en què escollir a Macron és escollir l'origen dels mals que provoca l'avenç de Marine Le Pen. Ell segurament espera un gest de Macron, una renúncia programàtica central, la renúncia a la flexibilització del mercat laboral (ergo precarització dels llocs de treball), que l'ex-ministre banquer ja ha dit que no hi renunciaria.
M'agradaria saber què passaria si en la segona volta s'hagués d'escollir entre Mélenchon i Le Pen, m'agradaria saber com es comportarien els sectors del capital, financer o no, i els sectors més conservadors de l'aspectre polític a l'hora d'escollir entre els dos pols polítics alternatius (un per «revolucionari», l'altre per reaccionari). Em temo la resposta, i em sorgeix un lleuger somriure sorneguer per sota el nas que m'anuncia la hipocresia d'aquesta dreta (malgrat es digui de centre) liberal o conservadora que exigeix les renúncies programàtiques de Mélenchon, per cedir els seus vots, i cap a Macron per sumar-ne els necessaris.
Però jo tinc clar que que l'extrema dreta (per molt vestida de seda que vagi) és el mal major i que no es pot cedir-li cap espai de poder, ni per acció ni per omissió. També tinc clar que el capital financer vetlla només per sí mateix, a costa de qui sigui (des dels avis de les preferents als joves desnonats), així que el que cal, mentre es veta l'accés de la dreta intolerant i autoritària al poder, és treballar per derrotar les forces polítiques al servei del capital i que imposen unes polítiques austeres que aprofundeixen en la injustícia i forjar majories electorals per retornar les persones al centre de la política (i de l'economia). I fent això, cal que els que es senten exclosos no vegin com a la seva solució a l'extrema dreta.
Cal evitar que la serp de l'extrema dreta campi en el poder, alhora que cal posar fil a l'agulla a què els que han covat l'ou de l'extremisme intolerant a través d'expandir la misèria enfront del capital siguin derrotats.

Per seguir les informacions polítiques sobre França, Rafael Poch és imprescindible:
Los apoyos de los candidatos a presidir Francia
Macron, una burbuja política en vilo
“Votar FN es racista, hay que llamar al racismo por su nombre”

La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

La responsabilitat social d'un alcalde

L’alcalde de Torelló, Jaume Vivet, va escriure una setmana abans de Carnaval un article on carregava els tinters contra els Deixebles, assenyalant-los com a responsables dels mals haguts i per haver en les festes populars de Torelló.

En nom de la responsabilitat social els assenyalava dubtant de la qualitat de les activitats que fa aquesta entitat, posant damunt de la taula el descontrol d’aquests horaris, responsabilitzant a Deixebles de l’abús d’alcohol per part de menors, així com de baralles (inexistents) en les festes que organitzen.

La musa de la responsabilitat social, que va inspirar a l’alcalde per tot aquest al·legat inèdit contra una entitat, va portar a l’alcalde a una gran irresponsabilitat.

I per què irresponsabilitat? Mostrar una opinió és irresponsable? es pot preguntar algú. La irresponsabilitat és que, des del despatx d’alcaldia, s’assenyalin els problemes i no s’aportin solucions, això és l’article que va publicar Vivet.

Potser el que caldria és parlar de la responsabilitat social d’un alcalde.

Un alcalde, un ajuntament, té eines per encarar els problemes existents i les tensions que puguin sorgir entre l’oci i el descans dels veïns, o per situacions desagradables sovint relacionades amb la ingesta de l’alcohol.

Si parlem d’horaris, l’ajuntament és qui autoritza els horaris i qui ha de garantir el compliment d’aquests. No és de rebut que un alcalde es queixi d’un no respecte dels horaris i es renti les mans amb resignació. Només cal decidir com es controlen el compliments dels horaris (com s’ha fet i ja es fa en segons quines activitats) i actuar. Això només depèn de la voluntat política.

A més, hi ha una eina bàsica de relació amb les entitats que és el conveni, on es regulen els acords relacionats amb les respectives subvencions i activitats, on es plasmen els drets i les obligacions de les dues parts. El problema és quan aquests convenis són un tràmit burocràtic que el reglament exigeix per poder atorgar subvencions i s’oblida la feina de fer el seguiment dels acords i una valoració amb les entitats cada any. Això,  és el que permetria  vetllar per l’interès públic de les activitats i treballar conjuntament el món associatiu i l’Ajuntament, per anar millorant any rere any. Si el problema és el respecte dels horaris de les activitats, doncs que es posin en el conveni i se’n faci una valoració conjunta entitat i ajuntament, i si cal millorar-les es fa.

Una altra eina que té Torelló per tractar l’oci nocturn i les festes populars és la Taula de Nits Q, espai de treball en comú d’ajuntament, entitats, locals d’oci nocturn, AMPAs i la Generalitat; un lloc per acordar iniciatives i solucionar problemes al respecte, a través del diàleg i el pacte. Com queda ara aquest espai de treball (i confiança) després de l’embat unilateral de l’alcalde amb un dels components d’aquest espai de treball?  

El Pullassu, organitzat pels Deixebles

La confiança és el fil roig que teixeix la viabilitat dels pactes i la confiança permet la crítica, però no l’atac públic. Aquest és un dels canvis substancials de l'actitud de l'alcalde respecte el passat mandat, el d'abandonar el pacte i el diàleg, pel de la imposició i l'atac públic, així com també un de rellevant, ha abandonat invocar la responsabilitat dels pares i les mares respecte l'abús de l'alcohol dels menors, per responsabilitzar-ne a una entitat.

La responsabilitat social d’un alcalde és no generar divisions ni tensions, sinó buscar solucions. L’escrit que va fer va poder despertar simpaties i potser guanyar vots, però realment no va solucionar res, ans el contrari, la col·laboració i confiança establerta en els darrers anys a base de l’esforç de totes les parts s’ha trencat pel fer unilateral de l’alcalde. El després de l’article és pitjor que l’abans i a anys llum de com estaríem si s’hagués apostat pel diàleg i el pacte (on s’acorda des de les dues bandes, o tres, si hi incloem els veïns).

I compte, perquè aquest conflicte que ha esclatat va més enllà de les festes, els horaris i els gustos culturals de l’alcalde. El teixit associatiu és un gran capital social de Torelló, l’enveja de molts pobles, i tots sabem que qui participa en col·lectius o entitats no ho sol fer només en una. Fustigar a una entitat crea, volent o no, un efecte domino que només ens perjudica com a societat.

Un alcalde no pot denunciar uns problemes quan la solució està en les seves mans, i quan succeeix això es passa de ser part de la solució a ser part del problema.