Aquest diumenge ha estat un dia de relax pro-actiu. El relax pot ser passiu, és a dir està en letàrgia i deixar que el relax t'envaeixi, o bé pro-actiu, fer alguna cosa per relaxar-te.No ha estat pas ioga ni un massatge, avui han vingut companys meus de la universitat, la Maria i el Ferran i els he portat a dinar a Lluçà, a la Primitiva.
Després d'una carretera lluçanenca típica, a excepció de la part de la nova carretera d'Olost, hem arribat al restaurant situat just al davant de l'Església de Santa Maria de Lluçà i el monestir adjacent.
El menjar ha estat exquisit, com sempre en aquest restaurant, i la sobretaula llarga i densa, fruit de la passa a la dreta que sempre estar el Ferran parlant de política.
Just després, amb ganes de caminar o fer alguna cosa per treure'ns la mandra, hem entrat a l'església romànica, malgrat la façana enganyosa (de la de debò només en queda la porta, doncs amb un terratrèmol tota la façana va caure).
A dins, hem trobat que hi ha un home (nascut a Catalunya però vingut de l'est d'Europa, que per la noia que hi havia allà aquest est d'Europa vol dir Romania) que es cuida de l'Església i el monestir i ens ha ensenyat el claustre i els frescos del monestir.
Quina gran troballa d'home! ens ha explicat que el claustre va estar construït per àrabs, això explica que els capitells de les columnes no tinguin imatges religioses sinó de la mitologia oriental, bàsicament persa. Els qui van encarregar l'obra no sé si se'n van adonar...
Aquest claustre, dels més antics de Catalunya, és molt petit i té una forma desigual mesura, conjuntament amb uns capitells amb base, havien de donar resposta als terratrèmols, coneguts a orient però no a la Catalunya de l'Alta Edat Mitjana.
El claustre també compte amb una cisterna feta amb tècnica àrab, construïda dins la roca.Després de fer alguna fotografia a l'altar, que compta amb imatges amb influències bizantines (!!!!), el senyor ens ha ensenyat els frescos que s'han pogut recuperar amb la tècnica del filtre de la resina, que ve a ser com el d'una pel·lícula de fotografia.
Aquests frescos, encarregats per un tal Serra, que té el seu escut estampat en la majora de frescos, com a reconeixement de l'autor (un florentí), hi trobem el Sant Jordi més antic de Catalunya, data del segle XIV, quan no va esdevenir patró català fins a meitats del segle XV. Un tresor, que com ha dit el guia no estar al MNAC.
A tall d'anècdota, ens ha explicat que ha rebut visites de russos que han Vingut expressament a veure el claustre (és patrimoni de la humanitat) i els frescos. També va venir un alemany que va venir a veure un dels únics monestir de l'ordre dels Agustins que no està en una ciutat (es veu que els benedictins feien monestirs a les muntanyes, els cistercencs a les valls i els agustinians a les ciutats, al costat de les catedrals). El turista germànic tenia interès agustinià perquè Luther ho era... Luther ens porta a Lluçà, Lluçà ens porta a Luther!
Els meus amics i jo, tots tres llicenciats en història crec que hem despertat i afartat el cuquet historiador, i no parlo de l'exquisit dinar al restaurant La Primitiva.
I no t´has fixat en les petites tombes potser preromàniques tapades amb vidre que hi havia al terra del claustre irregular? El guia, un erudit en la matèria amb unes ulleres gegantines, és tot un personatge. De les tombes, però, en diu molt poca cosa, per no dir gens. I suposo que de l´espectacularitat dels frescos (n´hi ha un munt!!) t´has quedat amb l´erotisme de les seves figures! Si l´heu deixat esplaiar i no tenieu pressa, sé del cert que haureu disfrutat. Jo també vaig fer-ho. Dinar a La Primitiva, tot i que ja no la regenta la dona argentina, suposo que deu continuar sent tot un plaer. Amb els nous regents jo no hi he dinat encara.
ResponEliminaDesprés de visitar el monestir de Santa Maria, haguéssiu pogut pujar a dalt del castell de Lluçà, i veure la capella romànica i rodona de Sant Vicenç, tot un altre tresor del lluçanès.
Ja veig que has passat un bon diumenge. Enhorabona camarada!
Joan,
ResponEliminasí que m'hi vaig fixar, però el senyor d'ulleres soviètiques no en va dir res.
Al castell hi hem d'anar un altre dia, abans podríem anar a dinar i així podràs tastar les exquisiteses post-argentines de la Primitiva... ;)
Quina terra, la lluçanesa. El passat li és una riquesa, el present un delit (La Primitiva ho certifica) i el futur una incertesa... Incertesa, però, carregada d'opcions d'èxit.
ResponEliminaEl Lluçanès, per viure-hi. El Lluçanès, per tornar-hi!!
Jo subscric el suggeriment del Joan. Haguéssiu pogut completar la jornada amb la visita al Castell de Lluçà, és una petita excursió que val molt la pena. A més de l'església de Sant Vicenç -de les úniques rodones i romàniques a Catalunya-, hi ha unes vistes magnífiques al Lluçanès. La primera vegada que hi vaig pujar vaig quedar gratament sorpresa, des de baix no sembla que s'hi pugui respirar tanta pau i tranquil·litat.
ResponElimina