Un nou Mnifiesto a favor del castellà o en contra del català (tanto monta, monta tanto a les Espanyes imperials!). Òmnium Cultural omple el TNC (veure Naciódigital o bé Vilaweb-TV) en un acte per demanar unitat del catalanisme davant la més que possible retallada a l'Estatut (ja prou retallat per Mas i ZP).Hi ha qui pensa que la història es mou a través del fil dels conflictes (tesi-antitesi-síntesi).
El conflicte és viu, perquè la nació catalana és viva. El conflicte és viu perquè de viva no la volen Catalunya.
Mentre hi hagi conflicte hi ha esperança, a l'espera de la llibertat.
"Mentre hi ha conflicte hi ha esperança" és una frase que destil·la una actitud de resistència i les nacions no es construeixen resistint. Resistir sols allarga l'agonia. Aquesta actitud de resistència és una mostra més de la greu crisi que el catalanisme pateix. Cada cop perd més efectius i alhora els efectius que resten s'endinsen en un procés radicalització; com passa amb tot moviment que inicia el seu declivi. Cada cop hi ha més sobiranistes, cert, però igual de cert és que cada vegada hi ha menys catalanistes. Una mostra d'això es constata quan cada 11 de setembre hi ha menys banderes als balcons, però les que resten cada vegada ensenyen més estels. Espanya com a nació no resisteix, agredeix; i nosaltres no podem continuar alegrant-nos perquè simplement resistim. O atureu el sibilí i efectiu procés de desnacionalització dels socialistes o ens anirem desfent com un terròs de sucre. Desprestigien tot el que ens és propi: la policia, la televisió, la ràdio, les institucions de govern, etc. Sols cal veure amb quina passió més i més catalans viuen les victòries de "la roja" per constatar que no hi ha país.
ResponEliminaFerran Camps
Ferran, ja sé que mai t'has significat, com a historiador per seguir tesis historiogràfiques que es basin en la dialèctica, però no oblidis mai la ironia ;)
ResponEliminaI va haver un insigne vigatà dels nostres temps que un dia va parlar dels sobiranistes tristos, com aquells sobiranistes que portaven el fre de mà posat per la por a l'obertura.
Crec que ara hi ha una barreja de català emprenyat, sobiranista trist i catalanitat líquida, amb permís de Baumann...
Ben retrobat al bloc!
No crec que massa en aquesta teoria de l'enfrontament. Sobre tot perquè és un enfrontament on no hi ha igualtat d'oportunitats i les cartes són marcades.
ResponEliminaVoler fer grans disputes amb inferioritat de condicions només porta al desastre.
Hi haurà esperança per a la llibertat el dia que sapiguem quina és el nostre punt d'arrancada. Cosa que ara no passa i que, d'altra banda, la part contrària n'és més que conscient. La part que, a més,juga amb avantatge
Entenc que els petardos d'ahir els que explotaren i els de les banderes (quins petardos!¡!¡!¡!) ens donen esperança... bé, a alguna cosa encara ens hi podem agafar...
ResponEliminaDessmond,
ResponEliminano parlo de cap teoria de l'enfrontament com a cosa bona, jo parlo de conflicte (en terme més historicista que res més). I el conflicte és real i existent, malgrat no fem res, malgrat ho fem tot.
Si tenim una llei de normalització lingüística, surten els dem manifiesto, això és conflicte.
No te res a veure amb la fortalesa d'un o no.
El conflicte bé donat del xoc dues concepcions, de dues cosmovisions.
Anònim,
els petards d'ahir mostren que els espanyols existeixen a Catalunya (algú ho dubtava?), però també els que avui estem emprenyats per la victòria de qui ens nega la nostra selecció.
Jordi,
ResponEliminaOk. Potser no he interpretat correctament el que volies dir.
Darrerament sento bastant aquesta teoria de l'enfrontament, de com més malament vagin les coses, millor. No pas amb el sentit historicista que dius tu.