Sarkozy, un model a seguir en temps de crisi

Sarkozy ha passat per la pell de brau, acompanyat de la seva senyora, la Bruni. Hi ha hagut moments que semblava que fos ell qui l'acompanyés a ella.

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy (wiki), és energia i ambició pura. A vegades no se sap si en pro de l'interès públic o de l'ambició personal. Quan hom llegeix "El Maquiavel modern" de Balladur, hi veu moltes vegades a Sarko, més enllà de la portada. Tots els mitjans al servei de la finalitat, que no és altra que el poder.

Sarkozy, que no es portava bé amb Chirac, el seu antecessor, es va fer amb el control dels neo-gaullistes conservadors de la UMP amb dos moviments contundents. El primer va ser, com a Ministre de l'Interior, encendre les banlieus, amb una excessiva violència (amb morts incloses) dels protectors de l'ordre, la Gendarmerie, i apagar-les a cop de garrot (també per la Gendarmerie), apoderant-se del suport de les classes benestants franceses i dels sectors populars que s'havien passat de Marx a Le Pen.

El segon, va ser desfer-se del seu contrincant intern, De Villepin, acusant-lo de fer-lo espiar (De Villepin a Sarkzy). Una informació que sols podia sortir dels cossos de seguretat...

Amb el partit controlat, va superar a Segolene la cursa de la renovació, la renovació del socialisme brontosàuric del PSF, i la renovació de la República anquilosada per part de Sarkozy. El masclisme latent en les societats occidentals, encara, i l'energia que desprenia Sarkozy va fer triomfar al neo-gaullista.

Però els canvis promesos per Sarkozy no s'han vist, la crisi tampoc ho facilita, en un país on ha pres gran virulència (amb ocupació d'empreses i tot), on els sindicats i els funcionaris (i els sindicats d'aquests) són uns lobbies que poden paralitzar la República.

Sarkozi es va aferrar a la presidència de la UE i va exercir d'autèntic president europeu, si més no en l'àmbit internacional, amb una acció hiperactiva i energètica. Malgrat tot, passada la presidència de torn francesa, la seva popularitat domèstica no va arrencar el vol.

Ara, n'hi ha que diuen que ZP farà el mateix que Sarko i s'aferrarà a una acció política intensa quan Espanya li toqui presidi la UE. A fora, deu pensar el del PSOE, estarà més tranquil que en una Espanya tocada per la crisi global i l'estructural del model productiu (totxo i sol) i amb un Parlament on està en minoria i amb pocs amics.