Desafecció i abstenció. Qui hi guanya?

Diuen que hi ha desafecció política, que la gent està allunyada de la política, o que els polítics estan allunyats de la gent. Fa temps que es diu.
En les eleccions municipals això s’hauria de notar menys, però hi ha indicis que no té per què.
Des de la ciutadania que rondina, es diu que els polítics van a la seva. Des de la gent que fa política des de les institucions públiques i els partits també rondina que els mitjans posen molta atenció a les notícies negatives que afecten la política. Aquí també hi podríem afegir que els comentaris públics de la ciutadania vers la política i els polítics rau gairebé sempre en la crítica negativa i sovint en la generalització.
Tot plegat, fa que la política del dia a dia, que és l’exercici de la representació que atorguen els vots als grups polítics, passa força desapercebuda o “cansa”.
El discurs anti-polític ha calat, quan la política és la via que tenim els que no som poderosos per intentar transformar les coses. L’antipolítica en els que no som classe dominant és un gol en pròpia porta.
Ara bé, no vull pas fer de Ponç de Pilat i rentar-me les mans en aquest allunyament de la política i de la gent que hi està vers la ciutadania. Alguna cosa haurem fet malament, la qüestió és saber el què i intentar solucionar-ho. Però de cara a les eleccions, ve un primer round de la batalla política. El 22M l’abstenció és una derrota que dura 4 anys. I com sempre, en una derrota, sempre hi ha un vencedor...

PS: Imatge treta de Desafecció política II