Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder
En referència a la columna, no em sembla paradoxal l'auge del PP a Catalunya en el moment de màxim suport social a les teories sobiranistes. Crec evident que els partits sobiranistes (i els que podien semblar-ho) no hem estat a l'alçada del que el país esperava. Alhora, l'espanyolisme (també existent a Catalunya, no ho oblidem) degut al gir catalanista del PSC (editant els tripartits) i la falta de projecte dels socialistes, per una banda; i el rebuig frontal a les creixents teories sobiranistes (encara que no és plasmessin en resultats electorals), s'ha tirat als braços del PP.
ResponEliminaAixí doncs, els partits sobiranistes i esquerra en concret, després de guanyar "la batalla de les idees" tenim el deure d'oferir al poble un producte electoral atractiu per plasmar les idees en presència a les institucions i en resultats (com ara... l'estat propi), a continuació.