Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

#Eurotecnocràcia

Tots sabem que la crisi profunda que patim té un origen clar en l'especulació financera, que l'origen del caos socioeconòmic d'avui i del demà té com origen en els espais de decisió del capital financer.
Curiosament, però, a excepció de casos aïllats com la remota i petita Islàndia, els plats trencats no els paga qui ha creat la crisi, sinó la ciutadania, ja sigui directament o través del desmantellament del sector públic. Tot plegat, amanit per una onada de desprestigi a la política, hora guanyat a pols per la inoperància d'aquest a l'hora de donar resposta a la crisi (plantant cara a qui l'ha creada), hora induïda per certs discursos populistes.
Jo crec, i ho he escrit, que l'única eina que tenim les classes populars per defensar-nos i lluitar pels nostres drets, és la política, l'antipolítica i l'apolítica sempre anirà contra els nostres interessos.
Ara, a Europa, entrem en una etapa d'avenç de l'apolítica a través de la col.locació de tecnòcrates en governs d'estats europeus com Grèca i Itàlia, per tal d'aplicar receptes de reducció del sector públic, del dèficit públic i de... l'atur! Merkozy, sembla que són els injectadors d'aquesta medicina tecnocràtica, però a més hi ha un denominador comú en aquests tecnòcrates: els nous primers ministres italià i grec, Monti i Papadimos, respectivament, són homes Goldman Sachs, consultora protagonista, ves per on!, de la manipulació dels comptes grecs per tal que aquest país entrés a l'Euro, tal com ha dit Sanuy a RAC1. Empreses com Goldman Sachs són el braç armat de l'especulació financera, ni més ni menys. Per cert, Goldman Sachs també té un dels seus homes al Banc Central Europeu: Mario Draghi.
La tecnocràtització no és res més que una funcionarització dels governs, però sense oposicions públiques, menyspreant la voluntat popular (cap d'aquests tecnòcrates ha estat votat) i responent a uns interessos boirosos. Per ser generosos. Ernest Folch parla fins i tot de cop d'estat.
La UE està deixant de ser el far de llibertat i democràcia en què es va erigir, per ser eminentment l'Europa del capital, sinó de Goldman Sachs.
Per acabar, un twit preocupant de Pau Canaleta: Si els tecnòcrates fallen (...)


Hashtags de twitter: #eurotecnocracia #goldmansachsocracia

La unitat nacional de Duran

Les eleccions del 20N venen condicionades per una situació crítica a nivell econòmica i a punt d’explotar a nivell social. Veiem les propostes i veiem com s’ha fet de malament, i albirem el pitjor que ve. PSOE (amb un PSC engolit) i PP, passat i futur espanyol.
N’hi ha un que vol ser el tercer en discòrdia, un que es presenta com una tercera via entre les dues cares de la mateixa moneda que són populars i socialistes: aquest és Duran i Lleida. L’home que es vanta de salvar Espanya i l’home que s’autoerigeix com a representant dels catalans. De tu, de mi i de la resta dels 7 milions que vivim en aquest país nostre. Però en Duran i Lleida té alguns problemes, i aquest és que el seu partit és un partit català, d’obediència catalana i no és l’únic. Així que, començant per això darrer, el monopoli de la catalanitat política és fals. I acabant amb el primer, un partit català mai no pot ser una tercera via espanyola, perquè a CiU no el voten més enllà de les circumscripcions catalanes.
Malgrat tot això, en Duran ha posat damunt la taula un govern de concentració nacional. L’última versió de pidolar un ministeri; amb això, en Duran evoluciona satisfactòriament, però mai acaba de quallar. I altre cop en Duran té un problema, o potser el té CiU.
Catalunya viu en una crisi, igual que bona part del món capitalista, però a més està sostenint un rescat econòmic d’Espanya des de fa dècades amb l’espoli fiscal que patim els catalans. A això, cal sumar-hi els darrers embats espanyols contra l’Estatut i contra la llengua. Tranquils, en vindran més. Problema econòmic, problema fiscal i problema nacional. Amb aquest escenari, caldria preguntar a Duran si en comptes d’un govern de concentració nacional a Espanya, amb CiU, no caldria una unitat d’acció nacional dels diputats catalan(iste)s.
És una qüestió d’identificació nacional. I aquí, potser, és d’on plora la criatura: jo no tinc clar que la nació de Duran sigui la catalana. I amb això, CiU és qui té un problema.

Publica a Nació Digital, podeu trobar la resta d'articles aquí