El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sigues respectuós i seràs benvingut.