Una treva social per a la independència

El Govern espanyol de Rajoy va decretant autèntics fascicles de cop d’estat institucional en repetits divendres negres. Recentralitza, lamina l’autogovern municipal i autonòmic i desmunta un estat del benestar que encara no havia arribat a la seva màxima expansió. Aquestes decisions són imposades per una Europa que es mou entre l’austeritat calvinista de Merkel i els interessos dels anomenats mercats, que vol dir el capital internacional, que vol dir els poderosos globals que mouen els fils de l’economia global.
Catalunya viu una amenaça doble, un doble embat; el primer a les estructures institucionals i polítiques de la nació, a través de la invasió de competències i de l’estrangulament econòmic. El segon és als drets socials del poble català.
El president Mas i CiU es mouen en l’acció política seguint les seves tesis polítiques d’austeritat (llegiu retallades) per fer contents Europa, però creant un malestar interior creixent. Respecte Espanya, el president català voldria fer-se l’orni fins posar damunt de la taula un pacte fiscal que sembla que pivotarà més en ERC i ICV que en PSC i el PP, de moment. Però la soga econòmica en forma d’espoli fiscal cada cop escanya més.
Mas ha de tenir vista llarga. Si vol ser un mer nom més en la llista de presidents, gris, que només mira la tresoreria per pagar nòmines, s’emportarà el país per endavant, institucional i socialment. Catalunya necessita ja aclarir què passa amb el pacte fiscal, per saber si la transició nacional anunciada per CiU és un camí a la província o un camí a la nació plena. I això no ho decidirà Mas, ni Pujol ni Duran; això ho decidirà el poble català i la seva capacitat de mobilització política. I un cop tinguem el “no” de Madrid (que és el que tindrem), caldrà actuar.
Les condicions objectives ens porten a observar un procés independentista, de ruptura amb un estat caduc i col·lapsat econòmicament. Ara bé, CiU ha d’apagar els carrers, cal una treva social, perquè el consens que sempre reclama Mas, també està en l’àmbit social.
El consens nacional per a la independència necessita als aturats, als autònoms, als dependents i els seus familiars, els funcionaris i els comerciants. Sense poble, no hi ha nació.

Publicat a Nació Digital

l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital