l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital