Independència: Algú pensa com ho farem?

En aquest procés independentista en què ens hem endinsat, sembla més pel corrent dels fets històrics que per una estratègia calculada i aplicada meticulosament, es parla molt de com aconseguir una majoria social disposada a posar la papereta del sí i s’agrada molt preguntar-se com serem quan siguem un país independent.
Però entre la tasca evangèlica (per allò de difondre la bona nova) de propagar i engruixir socialment l’independentisme de base i la tasca intel·lectual (o recreativa) de pensar com ha de ser la Catalunya independent, hom hauria de començar a pensar com ho farem perquè hi hagi urnes on la majoria social dipositi la seva butlleta amb el sí, i com ho farem perquè arribem a bon port en la creació de l’Estat català.
Perquè, si després d’una (o més) manis massives per l’Onze de Setembre, hem d’arribar a fer un Sis d’Octubre i proclamar la república catalana, que el resultat sigui millor que la del 34, no? No improvisarem una proclama al balcó de la plaça de Sant Jaume i després esperarem que espontàniament els esdeveniments facin reeixir la tan excelsa tasca d’alliberar nacionalment Catalunya.
Si el 1934, temps bel·licosos i de pólvora tràgicament fàcil, el necessari era comptar amb un bon aliat i un bon grapat d’armes (cosa que res de res, ni l’un ni l’altra), a hores d’ara necessitem uns bons aliats que ens permetin sostenir econòmicament la transició de comunitat autònoma espoliada (i sense hisenda pròpia) a estat independent. Això vol dir bàsicament pagar nòmines de funcionaris, pensions a avis i subsidis a aturats i mantenir la capacitat econòmica mínima als municipis, mentre no aconseguim controlar tots els nostres recursos econòmics.
Algú pensa com ho farem? Esperem que sí...

Publicat a Nació Digital

Neverland: la Catalunya immobilista

Al llarg dels anys, el paternalisme condescendent del catalanisme bonhomiós vers l’independentisme ha anat evolucionant, a mesura que l’autonomisme català s’amortitzava a sí mateix davant l’esguard de la història. Ara, cada vegada hi ha més autonomistes i federalistes que s’inscriuen entre el passatge de la nau independentista, que mai s’ha aturat i que cada cop veu l’horitzó preuat més a prop.
Però això no vol dir que els immobilistes catalans s’hagin enretirat, ans al contrari, cada cop s’evidenciaran més, perquè els seus temors o interessos particulars els fan i faran reaccionar cada cop amb més contundència. Qui té por de madurar, tindrà por a decidir, i bona part de la classe dirigent política, econòmica i social (cada cop menys, sigui dit) pateix d’un síndrome de Peter Pan nacional agut. No debades creuen que podran volar lliures i enfrontar-se a pirates fantàstics tot vivint a Neverland, un nom mai prou ben trobat per la Catalunya immobilista.
Els immobilistes poden ser molt feliços en el seu món de ficció autonomista, on el Principat és una locomotora econòmica d’Europa. Però haurien de començar a entendre que aquesta locomotora l’han anat desmuntant per construir AVE que porten a... enlloc. I aquest és el món real de Madrid i d’Espanya, no hi ha capitans Garfis ridículs i dolentots, sinó una maquinària d’estat nació que ja ha tret l’esporgadora recentralitzadora i que actua des de les institucions, fins a la llengua catalana a la Franja, València i les Illes, passant pels topònims com Maó (ara Mahón).
Però aquests immobilistes, vestits de Peter Pan, complaguts enmig del naufragi espanyol, tal violoncel·listes del Titànic, veuran que restaran sols mentre el poble madura i decideix ser adult i decidir per si mateix, no a partir de la por a fer-se grans, sinó buscant la justícia i la llibertat.

Publicat a Nació Digital