Independència: Algú pensa com ho farem?

En aquest procés independentista en què ens hem endinsat, sembla més pel corrent dels fets històrics que per una estratègia calculada i aplicada meticulosament, es parla molt de com aconseguir una majoria social disposada a posar la papereta del sí i s’agrada molt preguntar-se com serem quan siguem un país independent.
Però entre la tasca evangèlica (per allò de difondre la bona nova) de propagar i engruixir socialment l’independentisme de base i la tasca intel·lectual (o recreativa) de pensar com ha de ser la Catalunya independent, hom hauria de començar a pensar com ho farem perquè hi hagi urnes on la majoria social dipositi la seva butlleta amb el sí, i com ho farem perquè arribem a bon port en la creació de l’Estat català.
Perquè, si després d’una (o més) manis massives per l’Onze de Setembre, hem d’arribar a fer un Sis d’Octubre i proclamar la república catalana, que el resultat sigui millor que la del 34, no? No improvisarem una proclama al balcó de la plaça de Sant Jaume i després esperarem que espontàniament els esdeveniments facin reeixir la tan excelsa tasca d’alliberar nacionalment Catalunya.
Si el 1934, temps bel·licosos i de pólvora tràgicament fàcil, el necessari era comptar amb un bon aliat i un bon grapat d’armes (cosa que res de res, ni l’un ni l’altra), a hores d’ara necessitem uns bons aliats que ens permetin sostenir econòmicament la transició de comunitat autònoma espoliada (i sense hisenda pròpia) a estat independent. Això vol dir bàsicament pagar nòmines de funcionaris, pensions a avis i subsidis a aturats i mantenir la capacitat econòmica mínima als municipis, mentre no aconseguim controlar tots els nostres recursos econòmics.
Algú pensa com ho farem? Esperem que sí...

Publicat a Nació Digital