ANC, motor cívic cap a la independència

La lluita política per la recuperació de la democràcia i l'autogovern en els darrers anys del franquisme es va aixoplugar sota l'Assemblea de Catalunya, on membres de partits i ciutadans implicats en la lluita compartien un projecte sota el lema de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" (alguns hi afegien el dret a l'autodeterminació). Aquell moviment va saber copsar la majoria del catalanisme i va ser el catalitzador central de seva lluita política. Tenia uns objectius clars que eren els que l'esmentat lema, punt de trobada dels seus membres, que un cop caiguda la dictadura i recobrada la Generalitat i la democràcia, sota una monarquia parlamentària (en bona part tutelada per l'exèrcit i actors del franquisme, com el mateix Suárez) l'Assemblea va dissoldre's i va donar llum a una societat civil i a un sistema de partits propi del país.
En un moment de transició, ara ja no cap a la recuperació de l'autogovern i la democràcia, sinó cap a l'exercici del dret a decidir sobre la independència, va aparèixer l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb la voluntat de catalitzar la cada cop més àmplia majoria independentista de Catalunya. Els partits en sí no formen part activa de l'ANC, així que aquesta ha de conviure amb els partits, a més de les institucions pròpies del país, des dels ajuntaments fins a la Generalitat. Així doncs la dinàmica cívica de l'ANC ha de conviure amb les dinàmiques dels partits i les institucions nacionals.
Les dues assemblees suposen uns baluards per les causes nacionals d'un i de l'altre moment històric, perquè tenien un caràcter transversal, sinó unitari, i tenien un component de base civil que les fa difícils d'anorrear. Aquesta fortalesa, però també comportava i comporta la temptació de manipular-la en beneficis particulars dels partits i l'amenaça per l'estat franquista llavors i l'Estat espanyol actual, fet que comporta que una diana enorme se situï damunt d'aquestes assemblees.
Amenaces internes i externes del procés que vol liderar (o coliderar) l'ANC, amenaces que cal que aquesta sàpiga esquivar mantenint-se ferma en la lleialtat als principis i objectius fundacionals, el de l'alliberament nacional del nostre país, des del consens actual de l'independentisme.
Avui es celebra una assemblea general de l'ANC, una organització cabdal pel procés històric que vivim i que té la voluntat explícita de tenir data de caducitat, que no és altra que la proclamació de l'Estat català. L'ANC té i tindrà tants enemics com imprescindible és per fer el camí cap a la independència, així com també té i tindrà tants enemics com més clara sigui la seva total independència respecte els partits polítics. Poca broma!
El camí no és ni serà fàcil, però apassionant i engrescador segur que sí. I l'ANC ha de mantenir el seu caràcter transversal i ferm com a motor que és del procés nacional d'emancipació.

Publicat a Nació Digital

Hugo Chavez, desmuntant la resignació de l'esquerra

Ahir va morir Hugo Chavez, líder del moviment revolucionari de l'esquerra bolivariana de l'Amèrica Llatina. Aquest moviment polític, transnacional, és segurament un dels que més debats ha creat a la dreta i a l'esquerra de l'espectre polític occidental.
En un context de resignació política i socioeconòmica per part de bona part de l'esquerra reformista que l'ha portat a l'estancament i a la por als canvis per part de bona part de la població (fins ara) benestant, un escenari que deixa via lliure al gran capital desbocat i als seus sequaços, arrasant qualsevol senyal d'estructura o eina col.lectiva. Tampoc cal oblidar aquí  la desfeta moral postmoderna de l'individualisme exacerbat que ens porta al menyspreu a la cosa pública que ens porta des del saqueig a les arques públiques fins a la destrossa del mobiliari urbà, per exemple.
Això és el nostre occident autocomplaent fins i tot amb el fang fins al coll. A Sudamèrica, l'escenari, en els millors dels casos (com a Veneçuela) era el d'uns països amb grans desigualtats socials, amb una classe dominant formada per classes privilegiades i una classe mitjana fictícia que era més classe alta que res més, amb una classe subalterna formada a base capes baixes paupèrrimes, analfabetes i desheretades, tots plegats governats per una classe política corrupta i endogàmica en les classes dominants i al dictat dels interessos nordamericans. El govern d'uns en benefici propi.
En alguns països la violència (econòmica i a vegades també armada) del sistema va generar violència guerrillera (com les FARC o la guerrilla sandinista). D'altres vegades l'oposició a aquest sistema classista al servei del capital propi i ianqui sorgia en l'àmbit de l'Església, prenem com a paradigma la Teoria de l'Alliberació.
Chavez, que va caure inicialment en la temptació colpista per canviar el sistema (i va fracassar), va fer una aposta per la via democràtica, sense que això suposés resignar-se a les regles del joc imposades per Wall Street. Va guanyar les eleccions successivament amb el suport de les classes populars i bona part de la intel.lectualitat, així com l'aliança, importantíssima en aquelles latituds (que li preguntin a Allende, sinó), amb l'exèrcit. Li deien populista, perquè utilitzava formes que connectessin amb la majoria popular, analfabeta i alienada del sistema polític del passat, corrupte i de classe.
L'acció de govern de Chavez va seguir la línia d'acció de moviment panamericà (del sud) enfront dels interessos dels EEUU, per una banda, i de polítiques per erradicar la pobresa i l'analfabetisme, així com d'aconseguir el control dels recursos naturals propis, com ara el petroli. Tot amb una política obertament socialitzant. No se'n va amagar en cap moment i fins i tot el seu partit el va batejar com a socialista (de marx, no de socialdemòcrata).
Chavez va influenciar els moviments a Equador i Bolívia, per exemple, reeixits. Cadascú va posar via al bolivarisme des de cada realitat nacional, però trencant amb les limitacions del neoliberalisme imperant. Aquesta sacsejada al sistema que semblava inamovible va posar en entredit l'esquerra pretesament reformista europea, que l'únic que feia era matisa les praxis neoliberals que provenien de l'Atlàntic. Mentre l'economia anava perfecte, no semblava haver cap problema sota el paraigües dels valors consumistes i individualistes que s'inoculava a la societat, però a mesura que es veia que la macroeconomia positiva no revertia en les economies familiars, certs sectors de l'esquerra europea va començar a observar aquell líder que citava a Fidel Castro amb el sant crist al costat, que ara anava amb xandall i ara anava vestit de caqui militar.
Quan la bombolla financera i immobiliària va esclatar, davant la manca de resposta de l'esquerra dominant, les mirades cap a Caracas van augmentar. Això no vol dir que majoritàriament, però l'emergència de propostes d'esquerra que plantegen una alternativa al sistema capitalista neoliberal prenien part de l'embat a la resignació que suposava el bolivarisme.
Ara bé, Europa no és Veneçuela, fer un trasllat mimètic de les polítiques chavistes al vell continent seria erroni, com tampoc s'han aplicat les mateixes polítiques a Bolívia i Equador que a Veneçuela. Només les posades en escena ja es veuen improbables a Europa (la suma de Marx i el crucifix, per exemple). La nostra realitat és la de la destrucció de la classe mitjana (fruit de la destrucció de l'Estat del Benestar i d'una economia al dictat del gran capital), en canvi a sudamèrica la classe mitjana ja era gairebé inexistent i s'havia d'actuar contra la pobresa i la pobresa extrema.
El càncer s'ha emportat a Chavez, a una edat no gaire avançada tot sigui dit i en homenatge als més desconfiats vers els tentacles de Washington. Ara la qüestió és si el projecte bolivarià sobreviurà a la seva mort, si emergirà un altre líder a Veneçuela o no (Correa per exemple, d'Equador). Però el que s'ha demostrat és que democràticament es pot construir un nou país, un nou sistema, enfront dels dictats dels mercats i el gran capital. La resignació ja no és una excusa, ni per la resignada i somnolent esquerra reformista europea.

Us enllaço un apunt interessant del Daniel Mallén, que hi toca molt en la realitat sudamericana: Quatre claus per entendre una mica més qui ha estat Hugo Chavez.

El ventilador espanyol de la merda

Que estem en un procés polític que genera una esperança d'un futur amb un país nou i la possibilitat de crear una nova realitat, és un fet. Aire fresc amb què agafar forces per encarar la superació d'un present on l'asfixia social i nacional és un fet quotidià.
Aquest nou horitzó nacional, que seria desitjable que també fos social, no ens ha d'amagar que la lluita present és per fer el camí cap a l'horitzó. Hem d'arribar a fer la consulta, referèndum o el que calgui per decidir si som independents i construïr un nou país. I aquest camí no serà, no és, vaja! un camí fàcil, ni molt menys. No descobrirem res si assenyalem que tenim debilitats pròpies i uns rivals en front nostre que fan i faran mans i mànigues per fer-nos fracassar.
La brutícia que ha aflorat massivament les darreres setmanes, en bona part, mostra una realitat, però si l'aflorament ha estat massiu no és casual. Les clavegueres de l'Estat són profundes. No podem tapar les vergonyes il·legals amb la senyera, però no hem de deixar que utilitzin el ventalidor per escampar la merda, amb perdó, en general. Qui la fa la paga, però no siguem tant ingenus com a país per deixar-nos descabalcar del moment històric que tenim la oportunitat d'aprofitar. Una cosa és la justícia i una altra utilitzar la justícia com ariet contra els catalans i les nostres institucions.
Els catalans fa segles que no tenim estat, un hàndicap a l'hora de demanar sentit d'estat i fermesa davant les ofensives que patirem, des del ventilador de la brutícia fins a tancar l'aixeta econòmica a la Generalitat. Però tenim un avantatge: la voluntat i la il·lusió de transformar un present gris i paupèrrim, d'arribar al nou horitzó que Espanya mai ens oferirà.
Hem d'arribar al dia de la proclamació de la llibertat, de la independència i construir un nou país. A aquell dia, potser hi arribarem esparracats i esgarrinxats, però hi hem d'arribar.

Publicat a Nació Digital