Hugo Chavez, desmuntant la resignació de l'esquerra

Ahir va morir Hugo Chavez, líder del moviment revolucionari de l'esquerra bolivariana de l'Amèrica Llatina. Aquest moviment polític, transnacional, és segurament un dels que més debats ha creat a la dreta i a l'esquerra de l'espectre polític occidental.
En un context de resignació política i socioeconòmica per part de bona part de l'esquerra reformista que l'ha portat a l'estancament i a la por als canvis per part de bona part de la població (fins ara) benestant, un escenari que deixa via lliure al gran capital desbocat i als seus sequaços, arrasant qualsevol senyal d'estructura o eina col.lectiva. Tampoc cal oblidar aquí  la desfeta moral postmoderna de l'individualisme exacerbat que ens porta al menyspreu a la cosa pública que ens porta des del saqueig a les arques públiques fins a la destrossa del mobiliari urbà, per exemple.
Això és el nostre occident autocomplaent fins i tot amb el fang fins al coll. A Sudamèrica, l'escenari, en els millors dels casos (com a Veneçuela) era el d'uns països amb grans desigualtats socials, amb una classe dominant formada per classes privilegiades i una classe mitjana fictícia que era més classe alta que res més, amb una classe subalterna formada a base capes baixes paupèrrimes, analfabetes i desheretades, tots plegats governats per una classe política corrupta i endogàmica en les classes dominants i al dictat dels interessos nordamericans. El govern d'uns en benefici propi.
En alguns països la violència (econòmica i a vegades també armada) del sistema va generar violència guerrillera (com les FARC o la guerrilla sandinista). D'altres vegades l'oposició a aquest sistema classista al servei del capital propi i ianqui sorgia en l'àmbit de l'Església, prenem com a paradigma la Teoria de l'Alliberació.
Chavez, que va caure inicialment en la temptació colpista per canviar el sistema (i va fracassar), va fer una aposta per la via democràtica, sense que això suposés resignar-se a les regles del joc imposades per Wall Street. Va guanyar les eleccions successivament amb el suport de les classes populars i bona part de la intel.lectualitat, així com l'aliança, importantíssima en aquelles latituds (que li preguntin a Allende, sinó), amb l'exèrcit. Li deien populista, perquè utilitzava formes que connectessin amb la majoria popular, analfabeta i alienada del sistema polític del passat, corrupte i de classe.
L'acció de govern de Chavez va seguir la línia d'acció de moviment panamericà (del sud) enfront dels interessos dels EEUU, per una banda, i de polítiques per erradicar la pobresa i l'analfabetisme, així com d'aconseguir el control dels recursos naturals propis, com ara el petroli. Tot amb una política obertament socialitzant. No se'n va amagar en cap moment i fins i tot el seu partit el va batejar com a socialista (de marx, no de socialdemòcrata).
Chavez va influenciar els moviments a Equador i Bolívia, per exemple, reeixits. Cadascú va posar via al bolivarisme des de cada realitat nacional, però trencant amb les limitacions del neoliberalisme imperant. Aquesta sacsejada al sistema que semblava inamovible va posar en entredit l'esquerra pretesament reformista europea, que l'únic que feia era matisa les praxis neoliberals que provenien de l'Atlàntic. Mentre l'economia anava perfecte, no semblava haver cap problema sota el paraigües dels valors consumistes i individualistes que s'inoculava a la societat, però a mesura que es veia que la macroeconomia positiva no revertia en les economies familiars, certs sectors de l'esquerra europea va començar a observar aquell líder que citava a Fidel Castro amb el sant crist al costat, que ara anava amb xandall i ara anava vestit de caqui militar.
Quan la bombolla financera i immobiliària va esclatar, davant la manca de resposta de l'esquerra dominant, les mirades cap a Caracas van augmentar. Això no vol dir que majoritàriament, però l'emergència de propostes d'esquerra que plantegen una alternativa al sistema capitalista neoliberal prenien part de l'embat a la resignació que suposava el bolivarisme.
Ara bé, Europa no és Veneçuela, fer un trasllat mimètic de les polítiques chavistes al vell continent seria erroni, com tampoc s'han aplicat les mateixes polítiques a Bolívia i Equador que a Veneçuela. Només les posades en escena ja es veuen improbables a Europa (la suma de Marx i el crucifix, per exemple). La nostra realitat és la de la destrucció de la classe mitjana (fruit de la destrucció de l'Estat del Benestar i d'una economia al dictat del gran capital), en canvi a sudamèrica la classe mitjana ja era gairebé inexistent i s'havia d'actuar contra la pobresa i la pobresa extrema.
El càncer s'ha emportat a Chavez, a una edat no gaire avançada tot sigui dit i en homenatge als més desconfiats vers els tentacles de Washington. Ara la qüestió és si el projecte bolivarià sobreviurà a la seva mort, si emergirà un altre líder a Veneçuela o no (Correa per exemple, d'Equador). Però el que s'ha demostrat és que democràticament es pot construir un nou país, un nou sistema, enfront dels dictats dels mercats i el gran capital. La resignació ja no és una excusa, ni per la resignada i somnolent esquerra reformista europea.

Us enllaço un apunt interessant del Daniel Mallén, que hi toca molt en la realitat sudamericana: Quatre claus per entendre una mica més qui ha estat Hugo Chavez.