Síria: molta geopolítica i poca ètica

L'afer sirià ha obert de nou una dialèctica dins el món occidental polartizada, movent-se en el blanc i el negre pur. Hi ha els que estan a favor d'una intervenció militar que castigui un "règim genocida" i els que s'oposen a "l'imperialisme americà" i dels seus aliats. Bé, també hi ha es que creuen que la resposta a la violència no és mai la violència.
El Pròxim Orient és un escenari ple de matisos a cada racó, on fer un anàlisi de bons i dolents és molt complicat. Si ampliem la mira a tot el món islàmic encara és més complexe, sobretot quan es fa amb unes lents que il.luminen l'escenari amb les tonalitats dels interessos extra-islàmics, des d'un prisma occidental, o fins i tot des del prisma soviètic en temps de Guerra Freda.
La creació i existència d'Israel ha marcat la geopolítica de la zona des de la segona meitat del segle XX. Les reserves de petroli i de gas també. També els interessos de les potències de la Guerra Freda. Però a més d'aquestes circumstàncies hi trobem les conjuntures internes, els equilibris (o desequilibris) entre sectes musulmanes (sunnisme, xiísme, salafisme, wahabisme, etc), el respecte (o no) de les minories cristianes, conjuntura construïda, en bona part, pel pas del colonialisme europeu del XIX i el XX.
Trobem intervencionisme d'europeus i americans en els països musulmans amb la creació d'Israel, en l'ocupació franco-anglesa del Canals de Suez, amb el cop d'estat organitzat per la CIA contra el primer ministre esquerrà de l'Iran Mossadeq, a favor d'un autòcrata que va alimentar les files de la revolució islàmica de Jomeini. També trobem l'ocupació soviètica de l'Afganistan de suport al règim local socialista, enfront dels mujaidins integristes finançats per la CIA (allà hi lluitava Osama Bin Laden... finançat i armat per la CIA!). Trobem als americans i francesos armant a Saddam Hussein perquè faci la guerra a l'Iran de Jomeini (prèviament va gasejar els kurds iraquians, sense cap oposició de Washington ni París) i trobem els americans signants aliances de ferro amb les monarquies absolutes i islamistes del Golf Pèrsic i aliances de París i Washington amb governs autoritaris del Magreb.
L'Iraq ha viscut diferents episodis d'armes contra occident, guerra triomfant i brillants dels aliats occidentals contra els iraquians (ja no feia la guerra a l'Iran anti-americà de Jomeini) que havien ocupat el petit regne de Kuwait (i aliat dels EEUU). Posteriorment, després de l'atemptat d'Al Qaida contra les Torres Bessones (Bin Laden, abans aliats dels americans contra la URSS, ara enemic número 1 de Washington) va tenir lloc la desgraciada guerra d'ocupació d'Iraq liderada pels EEUU, Gran Bretanya i... l'Espanya d'Aznar, a més de l'ocupació de l'Afganistan governada pels islamistes radicals després de la caiguda del règim socialista dels 80 i lloc clau pel pas de gaseoductes per Centre-àsia. Van parlar d'armes de destrucció massiva (mai confirmades), però la veritat és que Iraq ja feia temps que estava en la llista negre americana de l'Eix del Mal.
Quan les primaveres àrabs, les potencies occidentals van deixar caure a desgana els aliats autoritaris de Tunisia i Egipte (i perquè no podien fer res més si no era justificar un bany de sang inassumible per les seves respectives opinions públiques) i van ajudar militarment a fer caure a l'incòmode Gadaffi de Líbia. Més tard els occidentals s'han adonat que els opositors més populars i organitzats eren els islamistes i han anat guanyant les eleccions i aplicant els seus programes. A Egipte els liberals s'han aliat amb l'exèrct de Mubarack i els salafistes (radicals islamistes) per fer caure el govern legítim i islamista dels germans musulmans, amb el suport explícit d'occident i d'Israel.
I el cas de Síria, on trobem un règim autoritari laic, peça central fins ara al Pròxim Orient i en el trencaclosques del Líban, amb una oposició majoritàriament formada per islamistes i minoritàriament per elits liberals, està al punt de mira (literalment) d'occident. La justificació de l'ús de la violència és la pressumpta utilització d'armes químiques de l'exèrcit d'Al-Assad a la població civil. El règim sirià també acusa als rebels d'utilitzar-ne. S'hagin usat o no armes químiques, el que és cert és que des d'occident es van llançar globus sonda a l'opinió pública  per actuar a favor dels rebels (armar-los, bombardejos selectius) que no van tenir una bona resposta. Ara, davant la possibilitat d'una justificació ètica i moral per l'ús de les armes, no volen ni esperar a una resolució de l'ONU si es verifica l'ús d'armes químiques per part de Damasc. I podríem afegir-hi els interessos de Turquia com a potència emergent, la milícia xiita de Hezbolah al Líban, Israel, Iran...
Molta geopolítica i poca ètica...