Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.

Bashar Al Assad

Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.

Milicians kurds, "peshmergas"

A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.

Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.

Toyotas armats d'ISIS

I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.

Caçabombarder Sukhoi rus

Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?