D'hiperventilats i processistes

Tinc la capacitat que amb un termini de temps reduït em diguin hiperventilat i processista. Òbviament, parlem de política catalana.

És curiós que el debat polític intra-sobiranista es mogui en l'arma llancívola de la paraula amb voluntat de ser pejorativa, establint una etiqueta que desqualifica a l'interlocutor (avortant una actitud dialèctica per fer sorgir una síntesi que millori la situació prèvia al debat).

És curiós, també, que en la dialèctica entre independentistes la classificació en l'actitud de l'interlocutor pesi més que el seu argument. Amb això vull dir que és més important classificar com a hiperventilat o processista a l'interlocutor que escoltar (i entendre) els seus arguments.

Després de la República Catalana no nada de l'octubre, aquesta dialèctica dins l'independentisme s'ha mogut en els pantans de la simplicitat (o voluntat de simplificació), és per això que les etiquetes porten a fer judicis apriori, no cal saber què diu el teu interlocutor sinó si se l'identifica com a hiperventilat o processista.

Però com l'energia, aquesta identificació també es transforma. Els dos grans espais polítics independentistes, el que representa el tradiconalment món convergent que ha anat evolucionant fins a Junts per Catalunya/PDeCAT i el que representa ERC, han anat essent assenyalats com a processistes o hiperventilats de forma canviant.

Fa gràcia quan sents a un (neo/post)convergent dir que ERC és una força processista o a alguns d'ERC dir als (neo/post)convergents que són uns hiperventilats. Ai, almas de cántaro... que diuen en castellà.

Suposo que és la tradició faccionalista que ha estat gairebé motor de la història dels catalans. Potser no podem evitar haver d'escollir entre nyerros i cadells. I ara no sabria dir si ser hiperventilat és ser nyerro o cadell...

No sé si és el millor adoptar aquesta dialèctica etiquetadora, simplificadora i, perquè no dir-ho, menyspreadora, en un moment històric d'embat (encara, oi?) amb l'Estat, després d'haver viscut glorioses jornades com l'1 i el 3 d'octubre, amb l'eclosió de sobirania popular més gran a Europa occidental des de dècades ençà.

El gran què de la «revolta dels somriures» era l'actitud. Això és la complicitat, la solidaritat, la fraternitat que ens ha permès sortejar aquests faccionalisme congènit dels nyerros i cadells que tenim els catalans.
No crec, com va dir aquell, que ningú amb dos dits de front es pensés que amb el somriure guanyaríem. Però, el somriure ens fa més forts. Somriguem-nos i siguem capaços de debatre el millor camí sense desqualificacions, perquè sense complicitats no podrem fer LA República Catalana.