Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.