Defensa de la igualtat o de l'assimilacionisme cultural?

Jo no sóc creient, però respecto les religions sempre que no caiguin en el fonamentalisme, els uns i els altres. Crec que l’expressió de les creences i l’espiritualitat formen part de l’esfera individual, que esdevé social. La seva expressió forma part de la llibertat individual. La qüestió, com en molts d’altres casos, és definir fins on es pot exercit la llibertat individual sense que topi en la llibertat i el benestar de la comunitat.
Quan pel mig ens trobem una societat pluricultural, que comporta unes cosmovisions diferents i a vegades poden arribar a ser antagòniques amb la de la societat receptora.
No podem tancar els ulls que la societat catalana, democràtica i de tall liberal europeu (liberalisme social), que veu de la declaració universal dels drets humans. Aquí no hi pot cabre el relativisme cultural, no tot pot valdre. Anant el gra, la igualtat de gènere no es pot posar en dubte, ni que sigui per motius culturals.
Amb això vull situar el debat sobre el hiyyab de la nena d'orígen marroquí que va ser readmesa després que se li prohibis l'ús de la peça de roba a l'escola lluny del si símbols religiosos sí o símbols religiosos no, veure el hiyyab com un element de diferenciació entre alumnes ho trobo molt hipòcrita si no ens fixem amb les marques de les peces de roba. O és que potser la nostra societat pot acceptar les diferències socials però no culturals?
El debat ha de ser si el hiyyab és un element de submissió femenina, o no? Sembla que el fet que les dones s’hagin de cobrir el cos (la cara, els cabells o tot el cos) no és una imposició de l’Alcorà, sinó més bé un fet cultural de les societats on hi ha aquest hàbit. Ara bé, també he pogut llegir que fins i tot s’està posant de moda (en l’excepció més superficial possible) entre les jovenetes del Marroc.
Per acabar, també hi ha casos que les dones se’l posen com a element d’arrelament en al seva cultura en una societat aliena a aquesta.
El debat no sembla que es mogui en entrar al detall d’aquests aspectes, malgrat situar-se en paràmetres laïcistes o no, la majoria de vegades el què trobem la rerefons són plantejaments assimilistes. És a dir que els immigrats es dilueixin en la societat receptora, la nostra, rebutjant a la seva cultura, les seves costums, les seves creences. Al darrera d’aquests plantejaments, no ens equivoquem, hi ha els que defensen el paradigma del xoc de civilitzacions.
No podem caure ni el multiculturalisme fracassat al món anglosaxó, de desintegració de al cohesió social i nacional, ni a l’assimilacionisme simplista i encarcarat, que ens porta a un xoc cultural a casa nostra. Jo aposto per la integració sense dissolució dels immigrats i des d’un punt de vista nacional català, que sense competències en immigració poca cosa hi podem fer...
I ara és quan hem de decidir cap on volem anar, com volem que sigui la Catalunya del futur.



Apunt del diputat Josep Maria Freixanet: Religió o cultura religiosa?