Al Regne d'Espanya, les eleccions europees van ser plantejades, volgudament o no, pels dos grans partits, PSOE i PP, com una moció de confiança al govern de ZP, en clau interna.
El resultat va ser que el PP va superar els socialistes per 2 diputats. Rajoy i el candidat popular, Mayor Oreja, ho han venut com el primer pas cap a la Moncloa, en un camí recte i fàcil.
El PP obté una victòria territorialment contundent, guanya a totes les comunitats excepte el País Basc, on guanya el PNB, i Catalunya, Aragó, Andalusia, Astúries i Extremadura, on guanya el PSOE.
Les pedres a la sabata dels populars són els bascos i els catalans, on són tercera força política.
Ara bé, els de Rajoy poden estar contents per haver sortit lleugers dels casos de corrupció i espionatge, els presidents autonòmics Aguirre i Camps, han vist com els electors o bé es quedaven a casa o bé els votaven en massa, en especial al valencià, que obté més del 52% dels vots. Els electors de dretes tenen una pell més dura, potser més i tot que alguns dels seus líders...
El PSOE aguanta el xàfec gràcies als vots de la sempre fidel Andalusia, malgrat perdre 5 punts respecte el 2004, i la fidel maltractada Catalunya, que guanya per molt però que perd 7 punts (resultat que els socialistes catalans atribueixen a la manca de paraula de ZP en el tema del finançament).
IU no aprofita la crisi per avançar per l'esquerra al PSOE, com sí que fa Die Linke a Alemanya, ni els soci ecosocialista avança al PSC per allà també, com fan els Verds a França. Cada elecció que passa, l'esquerra parlamentària alternativa al PSOE, perd l'oportunitat d'ocupar un espai que el PSOE s'hi ha establert amb molt populisme ideologista i amb el ventall de la por al PP.
En canvi UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez, es consolida com una possible tercera via entre PSOE i PP a Espanya. Ha aconseguit treure un diputat i ser present en el Parlament Europeu com també és present al Congrés Espanyol i al Parlament Basc. Així doncs, la tercera via entre dreta conservadora (catòlica i nacionalista) i socialdemocràcia ideologista, no serà el liberalisme sembre frustrat a la pell de brau post-franquista, sinó en el nacionalisme espanyol més excloent.
Al País Basc, és en l'únic lloc on no guany un partit estatal, si no el PNB, situant-se el PSOE i el PP per darrera, i en quarta posició, la llista que va donar suport Otegi, Iniciativa Internacionalista, a pocs vots dels populars i fent un acte de força per reclamar la bandera de l'esquerra abertzale, que li posava en dubte Aralar.
A Galícia, el BNG perd força i guanya PP, com sempre; i a Catalunya ningú no pot estar content.
Unes eleccions europees on el que importava era la política casolana i on la ciutadania s'ha quedat, majoritàriament a casa. Treure'n conclusions és agosarat, però els ànims sí que es veuen afectats.
L'autèntic paràsit de la política europea és IC, que viu dels vots dels comunistes per tenir eurodiputat, un tal Romeva.
ResponEliminaPerquè no es presenten com el Conh-Bendit francès i arrassa?
Els francesos són bons, els hispànics som el que som