De la marginació a l'apropiació: Lluís Companys, el president que morí en nom de Catalunya

Avui fa 70 anys de l'assassinat del President Lluís Companys (wiki) a mans del règim franquista.

Durant molt de temps, Companys era una figura incòmode per gairebé tothom (podeu llegir un article que vaig fer al respecte fa anys).

La figura de Companys es va normalitzant, a vegades barroerament, com quan el PSC va fer un cartell amb una fotografia del president màrtir, d'Esquerra Republicana, i el logo socialista (sic). També han sortit llibres que critiquen ferotgement a Companys, com el de l'Enric Vila.

L'any passat es va publicar un llibre amb les memòries d'Amadeu Hurtado, polític republicà d'Acció Catalana, molt crític amb el paper de Companys amb els coneguts Fets d'Octubre, quan el president Companys va proclamar la República Catalana, en el marc d'una federació peninsular. A l'estil de la proclama de Macià al 31. Llavors, el Conseller Nadal, es va alinear en les tesis hostils a la decisió de Companys, advertint que tot el procés estatutari ens podria portar a un altre 6 d'Octubre.

El President Montilla ha reclamat a Companys com el president de la unió amb Espanya i del federalisme. Negar el (con)federalisme de Companys, així com de tota l'esquerra nacional catalana dels 30 (d'Acció al PSUC, passant per l'ERC) seria una tonteria. Ara bé, la resposta de Companys a un atac a la sobirania catalana similar a la retallada de l'Estatut (potser menor i tot) va ser la proclamació de la República Catalana confederada amb l'espanyola, la de Montilla, no.

Els dos han presidit governs d'esquerres i catalanistes, però l'horitzó de Companys és molt més ampli que la de l'actual PSC.

És legítim no respondre com Companys, però compte a l'hora d'apropiar-se un personatge històric i amb la càrrega simbòlica de Companys, que a més va ser foragitat de la memòria històrica de la majoria de partits polítics, a dreta i a esquerra, excepte del propi, ERC.

Article d'Antoni Segura, historiador: L'herència del president assassinat