6 anys de comunicació a Esquerra Osona

El divendres 28 de gener vaig tancar una etapa de sis anys com a secretari d'Imatge i Comunicació de la federació comarcal d'Esquerra Osona (quin nom més llarg!).
Han estat sis anys d'immersió en la comunicació política, de forma autodidacta, cosa que comporta certes patacades amistoses o no. A més, aquesta immesrsió ha conviscut amb l'eclosió de les eines 2.0 com a eines de comunicació (també la política), així que he viscut uns moments apassionants i d'aprenetatge impressionant.
A més, per la naturalesa comunicativa d'Osona, he conviscut amb una realitat com és la de la premsa de proximitat, lligada al territori, a la comarca o als municipis. A Osona tenim sort amb això.
També han estat anys on he pogut treballar amb el diputat comarcal, en Freixanet, tot un privilegi, al treballar temes comarcals (com la UVic, o les diferents interlocucions amb actors socials de la comarca) o nacionals (com la LEC, sobretot). Tot un privilegi.
Estic satisfet de la feina feta i del rastre que he deixat en forma de blocs, de Youtube o d'activitat comunicativa, pròpia de la comarcal o en suport a grups municipals, del grup del Consell Comarcal o a les seccions locals. Feina feta no fa destorb, que diuen, sobretot si és servint al comú, en aquest cas el comú republicà d'Osona.
Sis anys de treball sota la presidència de Jordi Serra (bloc), primer, i de Carles Sanuy (twitter) després, i sobretot amb un munt de companys que han treballat en cada secretaria comarcal, amb una menció especial al Lluís Argemí, que també tanca aquesta etapa i que és qui m'hi va embarcar ara fa 6 anys.
Vull il.lustrar aquest bloc amb un vídeo de promoció del nou canal de TV a internet d'Esquerra Osona, on faig (literalment) una declaració de principis: "La informació és un dret, no un privilegi". Doncs això.

Columna a Nació Digital: Un pirata a Joventut

Avui torna a tocar publicar a la meva columna de Nació Digital.
Hi parlo sobre el nou Secretari d'Estat de Joventut i Esports, Slim Amamou, membre del Partit Pirata i activista a la xarxa contra el dictador tunisià Ben Alí.
En l'article reflexiono sobre la pugna entre el nou i el vell que vivim en aquests nous temps nostre i pel que suposa (o millor dit, podria suposar) la revolta tunisiana i el paper de personatges com Amamou.
Llegiu Un pirata a Joventut clicant aquí

Slim Amamou: Twitter i bloc Web del Partit Pirata en català: www.pirata.cat

Revolució i reacció, conversa amb Gabriel Cardona

En la vigília del dia de Reis, va morir Gabriel Cardona (wiki), historiador i militar opositor a Franco, membre de la UMD (Unió Militar Democràtica).
El Dr. Cardona va ser professor meu en les classes de doctorat que vaig fer, en una assignatura sobre l'exèrcit i les institucions.
Recordo que vaig fer un treball sobre la creació de l'Exèrcit Roig per part de Trotski, amb la seva organització a base de cercles d'influència, més que a través de la jerarquia. En el nucli intern s'hi trobaven Trotski els més lleials a ell i a la revolució i en els següents cercles s'hi trobaven els menys lleials, tinguessin la gradació que tinguessin.
Conversant amb Gabriel Cardona vam parlar sobre el treball i vam anar a parar de l'exèrcit trotskista a la organització dels partits polítics, on més que els càrrecs s'han de mesurar per la influència dels individus i els pols de poder relligats per les lleialtats. Us sona el pinyol d'Artur Mas? Un exemple de tants, però ben allunyat del trotskisme.
Aquella conversa sobre Trotski i l'Exèrcit Roig també va saltar cap a un monòleg de Cardona, brillant, sobre la revolució i la contra-revolució. Era tot canvi sotmès a la condemna de la reacció i de ser desmantellat o com a mínim aigualit? "La solució era la repressió o el pacte amb els membres del respectiu l'antic règim?", em va sortir aquesta pregunta, pensant amb Robespierre o Lenin. Em va mirar amb aquella mirada generosa, em va somriure tot obrint els ulls. Tot seguit va atendre a la meva companya de classe també menorquina que restava allà escoltant la conversa, amb qui va parlar amb el seu català salat de Menorca.
Posteriorment, aprofundint en la seva biografia, he suposat que ell no pensava tant amb latituds francesos o russes, si no molt més properes. I aquell somriure...

Bloc de Xavier Díez: Gabriel Cardona (Una compartida precepció del militar i historiador)
Obituari a El País

El meu NYC (i V): I els catalans?

El gran Francesc Pujols va dir que els catalans, pel fet de ser-ho, hi hauria un dia que aniríem pel món amb tot pagat. No sé si és per aquest motiu, però és cert que allà on vagis t'hi tribes un català, i això que som poquets.
I òbviament a Manhattan hi havia d'haver catalans, com no!? Normalment van amb família i la motxilla és un element comú, la influència de l'excursionisme suposo.
Un altre aspecte és el de protagonitzar converses amb cambrers hispans un amb anglès (el català) i l'altre en castellà (l'hispà), encara que davant cartes de menjar complexes, s'acaba demanant el què és en castellà i després es continua en anglès. Conclusió clara, cal millorar l'aprenentatge de l'anglès a casa nostra, de ganes n'hi ha, pel que es veu.
Quan vaig ser al Japó, de catalans no en vaig trobar cap, però sí que vaig trobar un restaurant que es deia (diu?) "El racó d'en Takeushi", així, en català, un restaurant de cuina espanyol però que sols feien plats catalans cuinats per un xef japonès, que ni parlava català ni castellà i en prou feines anglès (o li feia vergonya, cosa dels japonesos) i que havia anat a Barcelona aprendre cuina. A NYC, doncs, també havia de trobar un restaurant català. En cinc dies el més semblant va ser el restaurant "Tapas de la Rambla", amb motius gaudinians i... un toro! com no podria ser d'una altra manera. No hi vaig entrar.
Al Time Out hi vaig buscar algun restaurant català, no n'hi vaig trobar cap, però sí una notícia força extensa (no era un breu) d'un restaurant vasc. Emplaçaven al lector a fer el sopar de cap d'any menjant pinchos i gaudir de la llengua euskara (sic).
Però per sorpresa catalana, l'arribada a l'aeroport JFK. El policia de control d'entrada, on et fan una fotografia i digitalitzen les empremtes digitals dels 5 dits de la mà, em va mirar el passaport, la meva cara i em va dir "posa els quatre dits" i llavors "posa el dit gros". Aquestes frases no estan traduïdes, ho va dir en català!
De nom, el policia es deia Sharif, no Soler ni Vilalta. Després ens va negar, a pregunta nostra, que parles català, malgrat que va continuar dient-nos coses en la llengua de Ramon Llull i vam parlar del Gràcia de Barcelona.
Clar, que per fer-ho encara més estrany, l'últim policia abans de sortir de la zona de control del JFK es va acomiadar de mi dient A revedere, en romanès!!!!!
Només un últim apunt al respecte: el policia de l'arribada a Barcelona, com havia de ser es va dirigir a nosaltres en castellà. Quines coses!

El meu NYC (IV): la seguretat i el Chacal

Es parla molt de la seguretat als EUA, com una obsessió. El fet de patir un atac extern com el de l'11S va trencar la idea d'invulnerabilitat que havia tingut des de la seva victòria als mexicans ja fa algun segle.

El cert, però, és que l'arribada a l'aeroport es nota més un control i una prevenció vers la immigració que no pas grans controls de seguretat. Ara bé, no deixa de ser curiós que en els formularis per entrar al país et demanin, entre d'altres coses, si has participat en el III Reich de Hitler...

Segurament el què és més estrany per un català és que et regirin les bosses cada dos per tres, fins i tot per entrar en una església.

Les estacions de metros estan tant deixades de la mà de déu que per no tenir no tenen ni vigilants, si més no a temps complert.

Però la nit de Cap d'Any, vam poder viure en primera persona un gran desplegament policial. Teníem l'hotel prop de Times Square, a tres cantonades, i el carrer el van tancar el dia abans obligant a tots els comerços i restaurants tancar el 31. Per passar pel carrer, havíem de portar un braçalet taronja amb distintiu de l'Hotel.

Hi havia un munt de policies, fins i tot d'assalt amb cotxe blindat i fusells M-16. El mateix 31, després de no anar a l'illa de l'Estatua de la Llibertat ni a Ellis Island (on ho hi ha el memorial dels immigrants) i de sí anar a State Island amb ferri, al tornar vam compartir ferri amb un munt de policies. Si tots viuen a State Island no m'estranya que aquest districte sigui l'únic que vota republicà de tot New York!

Però valorant les mesures de seguretat del dia de Cap d'Any, és curiós que ens regiressin bosses, ens "catxegessin" i ens passessin un detector de metall per anar cap a l'hotel, però no per anar de l'hotel cap Times Square posteriorment.

Si el Chacal, posem per cas, volgués actuar per la zona i aquella nit, només havia de tenir l'arma a l'hotel. Hauria tingut el camí lliure i fins i tot s'hauria pogut fer fotografies amb policies després del canvi d'any.

El meu NYC (III): classisme racial

Dir que la societat nord americana és multicultural no és dir res de nou, tot un gressol de colors i accents, perquè hi ha molts accents diferents malgrat la gent néixer al mateix New York, alguns fruit de la influència de la seva llengua materna, com els llatins, i d'altres amb el seu accent genuí propi, com els afroamericans.

El que si que sobta una mica és veure que davant tanta diversitat cromàtica, hi ha poca barreja. Difícilment vaig poder veure grups de persones de diferent raça anant junta i menys parelles, i si passava normalment hi havia algun asiàtic (coreà o japonès) pel mig.

A més, hi vaig trobar una distribució de tasques laborals molt homogènies racialment. Les cuines estan plenes de llatins, sigui quin sigui el restaurant: japonès, italià o yankee.

Servint taules hi trobem gent blanca i també llatina i només vaig robar a afroamericans netejant les taules (perquè qui serveix les taules no les neteja) o el terra.

Els paquistanesos tenen els seus propis negocis, bàsicament fast food al carrer i botigues de souvenirs. Els taxis majoritàriament són conduits per homes amb turbant hindú i llarga barba.

Els hebreus amb la seva kipà gairebé residien al carrer 47, on hi ha les seves joieries.

Els homes i dones de negoci, amb llargs abrics foscos, trajo i maletí tots són blancs i algun és asiàtic, també algun amb kipà.

Hi ha un munt de paradetes de venda, que en podríem dir ambulant, però totes amb el seu permís, regentades per negres.

Això sí, al Moma, la gent de recepció i de la botiga són blancs i la gent de seguretat i del guarda roba són tots negres.

L'únic ofici que sembla que hi ha igualtat racial és a la policia, excepte els d'assalt (majoritàriament blancs), que eren indistintament blancs, llatins, asiàtics o negres. Bé, paquistanes i àrabs no en vaig veure cap.

Els que remenaven a les deixalles, ja fossin per recollir-les (on ja es feia) o bé per trobar-hi alguna cosa, tots eren negres.

Com podeu veure, una societat multicultural, però molt estanca i cadascú allà "on li toca".

El meu NYC (II): Manhattan és...

Només he estat a Manhattan, a excepció dels meus viatges d'anada i tornada a l'aeroport JFK, del desembarcament a State Island (única zona de NYC que vota republicà) i dels instants polars i nocturns a Brooklin, davant el bust de Robert, l'altre Kennedy assassinat.
I en cinc dies no he pogut voltar per tot Manhattan, però m'he pogut fer una idea que Manhattan és skyline, és ports de ferris, és centre financer, és un pont, un altre pont i més ponts, és pantalles multicolor i hiperinformatives, és final d'any a Times Square, és cap d'any a 5 cruïlles de Tims Square, és cap d'any en carrers tancats per policies d'assalt que es deixen fotografiar amb turistes i altres espècies habituallats per fi d'any, és restaurants que emeten diferents colors i olors, és amalgama de gent de diferents colors, és zona universitària amb llibreries "no imperialistes", és lloc de banderes americanes (moltes) i de banderes estrangeres consulars, és nit i és dia, és obesitat i menjar hipercalòric, és esglésies i cementiris, és zona zero i fetitxisme cristià, és halal i koesher, és zona de joiers amb kipà i de venedors de hot dogs paquistanesos, és lloc de treball de cuiners hispans, de netejadors negres i d'atenedors de públic blancs, és cultura, és Central Park amb esquirols, és terra d'avantguarda de museus i de metro decadent, és Xina i és Itàlia, és camí de taxis grocs cridaners i de turistes caminants. Ah! i aquests dies també és zona plena de de deixalles i de neu.

El meu NYC (I): immersió culinària

Un dels grans plaers que tinc a l'hora de viatjar és menjar, provar el menjar autòcton del país d'acollida. El menjar és cultura i hi trobem el pòsit de la història d'un poble.
I a NYC es pot veure realment el pòsit històric: he pogut menjar italià, japonès, xinès, carn del mig oest, a un Mc Donald's, mexicà i he begut cervesa irlandesa. Hauria pogut menjar també grec, vietnamita, espanyol, basc, rus, jueu, indi i paquistanès. Segurament amb molts d'altres.
Això és NYC, el gresol per excel.lència als EUA. Una amalgama de llengües, d'accents, de colors de pell i de menjars, amb les seves olors.
Què millor que sentir-te immers en la ciutat que anar en un cafè d'aquells on hi ha una barra baixa amb tamborets rodons, il.luminat amb fluorescents i amb les parets de blanc enrajolat i amb fotografies de famosos clients, on serveixen pancakes i ous remenats amb acompanyaments i ketchup, tot amb un cafè aigualit i abundant per fer-ho baixar tot?
I què millor per ser conscient de la multiculturalitat de NYC que passar per davant un paradetes de hot dogs halal?
Sí NYC fos Catalunya, el TS espanyol hauria imposat el cocido madrileño com a obligatori en tots els àpats, per trencar amb la immersió culinària de la diversitat que reforça la identitat pròpia de NYC.