El 2008 ha estat l'any de la victòria que els catalans van donar a ZP (malgrat les mentides i mentides i mentides i mentides), de la victòria d'Obama (i la fi de l'era Bush Jr.), de les negociacions infinites pel nou finançament (que no és gran cosa, que és de l'estatut retallat! però ni així...), dels congressos d'Esquerra (Nacional, Regional i Comarcal), de la sociovergència torellonenca i de les no urgències nocturnes torellonenques, de la crisi que no era crisi però que ho va passar a ser, de la VITRI tancada, de Praga, Bucarest i Berlín; de la I Trobada de l'Osonosfera, de guerres que continuen i que recomencen, de nació sense estat ni sense seleccions oficials, de la ruleta de les emocions, del facebook, del bloc del Quico i de poca literatura de Casamare . Un 2008 mogut i intens, amb moltes hores de dormir a recuperar. Però un 2008 que ens porta a un 2009 que serà molt més complicat. Així, que com a bon pragmàtic: FELIÇ 2010! I fem el que es pugui amb el 2009...
Aquests dies estan tacats de sang. De nou, ha esclatat el conflicte obert a Israel/Palestina. La història sona molt: treva signada, treva trencada, atac amb coets de Hamàs (wiki) a Israel, bombardejos israelians a territoris palestins i una futura incursió terrestre.Aquest cop, però, l'atac israelià ha estat especialment sanguinari, fruit de la gran densitat de Gaza (wiki), probablement la zona amb més densitat del planeta, amb els problemes de salubritat que això comporta. Les desgràcies no venen mai soles. Segurament la proximitat de les eleccions israelianes, on el falcó Benjamin Netanyahu (web), d'un Likud (wiki) cada cop més a l'extrem de la dreta xovinista, té avantatge sobre la candidata centrista de Kadima (wiki), la ministre d'afers exteriors Tzipi Livni (wiki), successora frustrada del corrupte Olmert (wiki). Livni, que lidera Kadima i fa de Primera Ministre a l'ombre, és, irònicament, la candidata de la pau enfront del falcó del Likud. És paradoxal que la "pacifista" sigui la que carrega les armes que disparen contra els palestins. L'acusen de tova. Ha de demostrar que és dura i contundent als seus electors per tal d'encaminar a Israel cap a un acord amb els palestins. Per enèsima vegada... I els laboristes (wiki)? el ministre de Defensa i ex-primer ministre, Ehud Barak (wiki), retorna a la palestra amb els atacs coordinats pel seu ministeri. Estratègia electoral o venjança pels coets de Hamàs? potser ambdós... La democràcia d'Orient Mitjà porta incloses les bombes com a arma electoral per abonar el camí cap al pressumpte acord amb uns Palestins que viuen entre a voluntat de ser i la voluntat de destruir l'estat d'Israel.I si Israel havia atacat el Líban, els xiítes libanesos de Hezbol.là (wiki), finançats per l'Iran, criden a la intifada... Què votarà Israel? Per informar-vos: l'israelià Haaretz i/o l'àrab Al-Jaziraa Apunt interessant: L'infern de Gaza, Bloc de David Minoves.
PS: L'Iñaki Escudero és radical en els seus plantejament i fa un joc de paraules, crec, desafortunat entre nazisme i sionisme... no cal Iñaki! Clar que l'amic Iñaki advoca per la destrucció d'Israel. Llegiu: Israel = Estat naz(s)ionista
Aquest desembre hem ressuscitat el Republicà del Ges, butlletí local d'Esquerra Torelló, que des del febrer del 2007 no veia la llum. Si no l'heu rebut a casa o no sou de Torelló i us interessa fer-hi un cop d'ull, us el podeu baixar en aquest enllaç. Per veure els altres números aneu a la web d'Esquerra Torelló. En aquest número, el 16, hi podeu trobar escrits sobre l'ambulància medicalitzada, la sociovergència, el Pla d'Acció Cultural o la crisi econòmica i els impostos de Torelló, a més d'un article d'una cooperant, l'Anna Rosanas i Urgell.
La Rita estava trista. Aquest Nadal seria trist. Hi ha molta gent que se sent trista per aquestes dates. Ella mai ho havia entès, fins aquell moment. Se sentia estranya, no era ella. Les nadales ja no l'emocionaven, la família ja no la feia sentir-se en calidesa.Tot era fred i incomplet, ella era incompleta. Els kleenex estaven plens de mocs i llàgrimes dels records encara calents. Jeia rodejada dels trossos de papers perfumats i rebregats sola en el seu llit, tant ampla, malgrat les minses dimensions, (...) Continua llegint-lo clicant aquí
Aquesta nit no és "nit bona" ni arriba ningú vestit de roig i amb llarga barba. És la nit de Nadal i es caga el Tió, que cagui turró i no arengades, que són salades, caga Tió! Doncs això, a cagar! el tió...
Aquesta nit he anat a veure Die Welle (La Ola) al Cinema Nou, de Vic (mireu sinopsi a Time Out). Escric aquestes línies encara amb el cervell anant al 150%, m'ha impactat. El film, de l'alemany Dennis Gansel, gira a l'entorn del feixisme i les seves possibilitats en el nostre temps. La pel.lícula comença amb unes classes temàtiques sobre tipologies polítiques en un institut germànic i la història es centra en el grup que treballa l'autocràcia, la dictadura.Una pregunta és resposta pels alumnes de forma ràpida i banal: és possible una dictadura en la nostra actualitat? La resposta dels alumnes és no. Aquest fet fa reflexionar al professor, el qual pretendrà demostrar als alumnes que el feixisme i l'autoritarisme no és un simple episodi històric d'Alemanya, és una amenaça constant per les democràcies. El professor construirà un moviment autoritari, un experiment que se li anirà de les mans. És una pel.lícula molt recomanable, perquè el perill del feixisme i dels populisme ultradretans és present a la nostra Europa acomodada i passiva i, en un context de crisi econòmica profunda, i amb una societat cada cop més desarrelada i d'una interconnexió cada cop més virtual, som més vulnerables a la penetració del virus feixista. ElPais.es: Dennis Gansel: "El deseo de someternos a un líder está en nuestra naturaleza"
Flotava per l'ambient pre-congressual quina seria la futura candidatura on aniria Esquerra. ¿Buscaríem una candidatura amb partits nacionalistes i regionalistes peninsulars al marge dels que pactin amb CiU, moltes vegades més minoritaris i no sempre d'esquerres (mirem el cas balear: UM amb ERC i PSM amb CiU, en les darreres eleccions)? o buscaríem una candidatura sols d'independentistes dels Països Catalans, bascos i gallecs? o bé buscaríem una "candidatura catalana", d'unitat i a favor dels interessos nacionals a la UE? Jo he apostat des d'un principi per buscar candidatures que siguin coherents, i per mi la coherència va lligada a dues opcions: o de grup parlamentari o nacional. Si és la primera opció, Esquerra hauria de treballar per crear una candidatura que encaixés perfectament amb el grup parlamentari de Els Verds - Aliança Lliure Europea (wiki), així que no seria descabellat fer una candidatura amb partits que sols aportarien diputats a aquest grup parlamentari i coherent ideològicament: esquerra, ecologia, respecte a les minories i dret a l'autodeterminació des pobles, entenguem doncs ERC, ICV, EA, Aralar, PSM, BNG, CHA. L'altra opció seria la de fer una candidatura de solidaritat nacional i transversal ideològicament. Una candidatura que defensi la llengua, els interessos estratègics catalans i el dret a decidir dels catalans. Aquí s'hi podria sumar tothom qui estigués còmode en aquestes demandes. En el passat consell nacional, Joan Puigcercós ho va defensar i el dilluns el partit ho va presentar, ara ja sabem quina és la prioritat dels republicans. Fins i tot hi ha hagut moguda al facebook. La pregunta és si hi ha algú a l'altra banda per defensar el país al marge dels apriorismes partidistes.
Avui us vull deixar-vos dos enllaços de la temàtica dels joves. El primer és sobre la presentació de l'Enquesta de la joventut de Catalunya de l'any 2007 que van fer la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, i el Secretari de Joventut, Eugeni Villalbí. Certament hi ha dades preocupants, sobretot les que conclouen que els joves som un dels sectors més vulnerables davant la crisi on estem situats. Podeu llegir-ho clicant aquí. L'altre enllaç és d'un article d'opinió sobre habitatge jove a la comarca d'Osona que el setmanari Osona Comarca em va demanar de fer arran de la signatura de la Borsa Jove d'Habitatge de Vic. El podeu trobar a la web d'Esquerra Osona, clicant aquí, o a la d'Osona Comarca, clicant aquí.
Aquest bloc arriba als 300 apunts. No són tots els meus apunts perquè tinc d'altres blocs, però em fa il.lusió arribar a aquest nombre en el que podríem dir que és el meu bloc personal, on hi parlo de tot, tal com podeu veure en les nombroses etiquetes (potser masses?). En aquest bloc hi he anat incloent altres formats, com el vídeo, penjant vídeos del meu canal de Youtube: Casalsprat TV. No són tant vídeos que hagi grabat jo com vídeos on hi surto, la majoria de la web de El 9 TV, aquí haig d'agraïr que els pengin a la xarxa. També hi ha un agregadors del Twitter o del meu bloc d'Esquerra. M'agrada que aquest bloc creï debats i rèpliques, com en el cas d'aquest apunt sobre l'antivigatanisme ("L'antivigatanisme segons Comajoan") i em sap greu quan alguns apunts no en provoquen (com aquest: És necessari un Congrés Nacional pel Dret a Decidir). Però sobretot, del que es tracta és d'escriure, perquè m'encanta i, si pot ser, que em llegiu.
El PSC està en un atzucac davant l'immobilisme del PSOE. El dilluns, el socialistes catalans, en executiva, van decidir per unanimitat que donarien suport als pressupostos del PSOE per no donar ales al PP, però que exigien un acord amb Madrid o s'haurien de replantejar les relacions PSOE-PSC. Guanyar temps? segurament. Però el temps no és infinit i el PSC, si vol ser hegemònic (Castells i Tura) a Catalunya ha de posar com a prioritat el país. Si en canvi vol ser una federació del PSOE a Catalunya i primar la Moncloa (Corbacho i Chacón), no pot desestabilitzar per a res el govern espanyol de ZP. L'espai central del PSC (Montilla i Iceta) viu entre dues aigües, i de moment decideix guanyar temps sense erosionar ZP però sí la credibilitat catalanista del PSC. Ara bé, el conflicte latent i ajornat es manté damunt la taula. Abans d'acabar l'any cal un acord o s'haurà de replantejar la relació PSC/PSOE. 15 dies guanyats per Montilla entre la pugna Castells i Corbacho, entre qui vol homologar el PSC en el catalanisme i el qui vol continuar sent ministre. La Vanguardia: El PSC apoyará los Presupuestos pero amenaza con cambiar la relación con el PSOE Avui.cat: ERC titlla de "decebedora" la decisió del PSC de votar favorablement els PGE Nació Digital:El PSC decideix avui el seu suport als Pressupostos de l'Estat desvinculant-los del finançament català . PS: és tant important saber sortir a la foto com passar desapercebut: Chacón no ha participat de la unanimitat dels acords de l'executiva socialista, no hi ha anat.
Ahir vaig poder assistir a la 1a Trobada dels Joves musulmans de Catalunya, organitzada pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Vaig estar en la presentació, en nom de la Secretaria de Joventut, conjuntament amb Saoka Kingolo, de la Secretaria d'Immigració. En la meva presentació vaig aprofitar per llençar un missatge: que no hi ha immigrants de segona generació si no que hi ha catalans de primera generació, ja que el fet d'immigrar no pot ser un situació eterna i transmesa generació rera generació. Des d'aquesta premisa, vaig voler mostrar la meva visió que Catalunya, històricament, té un tarannà inclusiu, ja que sempre ha absorbit a les diferents fluxos migratoris que ha tingut al llarg de la seva llarga història. Bé, més que una absorció ha estat una incorporació assumint la diversitat pertinent. Si aquesta és la percepció que ha de tenir el govern, hem de treballar per una incorporació plena dels nouvinguts amb polítiques socials, d'acollida i d'acomodació (integració) universals i efectives, a més d'un treball per normalitzar la diversitat observant espais comuns, on el català ha de ser-ne el pilar. Una societat de paràmetres republicans (drets i deures) i amb respecte a la diversitat, passant de la identitat catalana a la identificació amb Catalunya sumada a les diverses identitats de cadascú. La veritat és que després els joves s'han manifestat amb la voluntat d'esdevenir plenament catalans i que es respecti la seva identitat cultural i religiosa. Tot seguit hi ha hagut taules on hi han participat una psiquiatra que ha valorat l'experiència de la dualitat cultural amb què viuen els fills dels immigrats, la d'un català musulmà que ha apostat perquè els musulmans immigrats participin activament en el país aportant la visió musulmana a la societat. Més tard, a la tarda, després d'anar a dinar amb la gent del Consell Islàmic i els ponents, hi ha hagut una taula on tres joves creients (una catòlica, un protestant i un musulmà) han explicat com viuen en una societat marcada per la laïcitat. Finalment, el portaveu del Consell, Mohammed Halhoul ha llegit les conclusions de la 1a Trobada: 1er. Que els joves musulmans s'han de sumar a la construcció nacional de Catalunya 2on. Que els mitjans de comunicació no han d'estigmatitzar els musulmans 3er. Que els joves musulmans s'han d'involucrar en les reivindicacions de Catalunya (Estatut i Finançament) 4rt. Que els joves musulmans han d'adoptar la llei de l'esforç per promocionar socialment i aportar a Catalunya. 5è: Que es constituirà una comissió de joves en el marc del Consell Islàmic. Hem clos la trobada amb la lectura de l'Alcorà, mentre jo pensava en com he acabat el meu discurs citant a Martí i Pol: "Tot està per fer i tot és possible, i només entre tots els qui vivim aquí ho farem possible".
Aquests temps que corren són de crisi, les estructures de la nostra societat trontollen. Potser és un afecte psicològic, conjuntural, potser no i en sortim amb un nou paisatge socioeconòmic. Hi ha qui diu que potser és el punt històric on l'envellida i aburgesada Europa començarà a ser perifèria en un món on l'epicentre es mou cap a l'Índic i el Pacífic. Potser no... A casa nostra (la pròpia i la imposada) estem desorientats. A Catalunya no tenim les eines per fer tot el que voldríem fer. Per començar ens falten els recursos econòmics. Per acabar un estat propi que ens permeti ser sobirans per viure en la globalització. A l'Estat espanyol tot ho mou un ex-reformista anomenat ZP pels seus assessors que viu d'impulsos electorals: txecs per comprar el favor del poble. Renta Básica d'Emancipación, 400 € i ara els milions pels municipis per afavorir l'ocupació (o per frenar la desocupació). Tots els ajuntaments corren a fer projectes milionaris sense una planificació prèvia... quina llàstima que qui governi no ho faci més enllà que les eleccions... Ni ha que amb la crisi obren un Diari de la Crisi i que actualment escriuen des de Washington, aquest és en Quico Sallés (bloc), l'enfant terrible de la comunicació osonenca. Llegiu les seves dues cròniques des de Washington aquí i aquí, publicades pel Grup Nació Digital. I si voleu anar a escoltar un debat interessant podeu anar a "Sobreviurà la democràcia al capitalisme financer?", organitzat per la Fundació Pere Ardiaca. M'ha passat la informació el camarada republicà Lluís Pérez Lozano (bloc).
La setmana passada, el dijous, ERC va celebrar al Palau de la Música Catalana un acte sobre els 2 anys de govern d'esntesa catalanista i d'esquerres, format per la mateixa ERC, PSC i ICV-EUiA. En moments de garbuix polític, com els dels anys que estem vivint, amb reformes estatutàries esterilitzades, pactes no respectats, canvi de sistema polític i cris econòmica global i estructural hispànica, és difícil parar-se serenament a reflexionar sobre què coi està fent un. Al Palau, amb tranquil.litat, ERC va fer balanç d'una estada al govern de la Generalitat que té com a sentit establir unes bases estatals a la nació catalana, de moment autonòmica. Unes bases en forma de política territorial i el municipalisme, de crear una estructura en política internacional que permeti teixir complicitats arreu del món, d'estructurar una política cultural que permeti que el català sigui un actor en el nostre món global (i de mercat), unes polítiques socials i de ciutadania que solidifiquin la cohesió social necessària per encetar un procés sobiranista i unes polítiques econòmiques, empreserials i d'innovació que permetin a l'economia productiva catalana projectar-se en una economia global i poder-se desempallegar de la dependència de mercat espanyol. ERC està a la Generalitat per construir estat, per posar una base imprescindible per encarar el procés sobiranista que s'encetarà quan el poble català ho vulgui. Es poden haver fet errors, se'n poden fer més en el futur, però ningú ens pot retreure és que estem al Govern per construir estat, un Estat Català.
Un cap de setmana de relax a la Cerdanya en aquestes dates és una mica utòpic, sobretot si un es vol oblidar per uns dies de la Barcelona que trepitja cada dia per treballar. Les "a" obertes capitalines s'imposen pel Puigcerdà mig glaçat i amb restes de neu marronosa, ja. Bé, potser aquestes "a" encara són més obertes que el normal i sovint s'intercalen amb un castellà d'aquells de "o sea". Els usos lingüístics a la Cerdanya hivernal és tant mestissa com la de Barcelona, potser no s'hi sent l'àrab, l'urdú o el swahili, però el castellà de les Amèriques i de la part alta de Barcelona hi és ben present. És curiós com en la Catalunya pirenaica el català i el castellà també es "matxambran" (hehehe) com en el metro barceloní, frases que se superposen d'una llengua a l'altra, per donar resposta o per inquirir a l'interlocutor. He pogut constatar dues situacions en diferents ocasions: gent que parla castellà "o sea" i que a l'hora de renegar ho fa en català. I això que hi ha aquell tòpic tant estrany que es renega millor en castellà. Jo crec que no... I una altra situació ha estat la de pares i mares que es parlen en castellà i als seus fills els parlen en castellà. Aquesta situació me l'havia explicat el Francesc Codina després d'haver llegit un estudi d'usos lingüístics. Jo no m'ho acabava d'empassar, sabent l'optimisme profund (llegiu aquest article)que "pateix" el Francesc davant la nostra realitat nacional i lingüística. Qui esperi trobar al Pirineu una Catalunya profunda, conservacionista i contemplativa va equivocat, el dinamisme econòmic, encara que sigui estacional, aporta tons de pell i accents que es poden trobar a Barcelona i en d'altres ciutats, i per això, en un cap de setmana de relax, també es pot estudiar els usos lingüístics catalans des de la Cerdanya.
Ahir hi va haver la 1a Trobada de càrrecs electes locals pel dret a decidir. Ja hi ha prop de 1.100 regidors i alcaldes que han signat el manifest fundacional, que el podeu trobar a la web Decidim.cat. Aquesta vol ser una iniciativa transversal de totes les formacions polítiques, independents inclosos, per avançar en el dret a decidir. Des de l'àmbit municipal es pot incidir en la normalització de la capacitat de decidir de la ciutadania, és un espai on es donen processos participatius on els ciutadans poden decidir sobre una qüestió concreta. Negar el dret a decidir és tenir por a la ciutadania. Només es pot fer des de la carrincloneria, com ha dit Jordi Portabella, i des del reaccionisme. Combinar la normalitat de decidir i l'aprofundiment en la democràcia està a l'abast del municipalisme. I la nació catalana, sense la dimensió municipal no es pot comprendre. Ara bé, en els últims temps han aparegut nombrosos col.lectius i iniciatives sobiranistes a favor del dret a l'autodeterminació, però sense un fil conductor comú, sense una estratègia comuna que ens permeti caminar amb pas ferm i decisió en un procés sobiranista que ens porti a la creació d'un estat propi. És necessària la realització d'un Congrés Nacional pel Dret a Decidir on s'estableixi una estratègia clara a actuar en tots els fronts: el polític, l'econòmic, el sindical, el social, el cultural, etc. Si no, hi ha el perill que tothom dispari perdigonades indiscriminadament, sense sentit, sense coordinació. Sense estratègia. PS: és definitori que en la trobada de càrrecs electes locals no n'hi hagués cap del PSC?
El 2008 ha estat l'any de la victòria que els catalans van donar a ZP (malgrat les mentides i mentides i mentides i mentides), de la victòria d'Obama (i la fi de l'era Bush Jr.), de les negociacions infinites pel nou finançament (que no és gran cosa, que és de l'estatut retallat! però ni així...), dels congressos d'Esquerra (Nacional, Regional i Comarcal), de la sociovergència torellonenca i de les no urgències nocturnes torellonenques, de la crisi que no era crisi però que ho va passar a ser, de la VITRI tancada, de Praga, Bucarest i Berlín; de la I Trobada de l'Osonosfera, de guerres que continuen i que recomencen, de nació sense estat ni sense seleccions oficials, de la ruleta de les emocions, del facebook, del bloc del Quico i de poca literatura de Casamare . 
