Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.

Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)

Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.

Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  

A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...

Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)

Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

Una solució constitucional a la cris econòmica

Els líders dels dos grans partits de l'Estat Espanyol, Zapatero pel PSOE i Rajoy pel PP, s'han reunit per buscar acords d'aquells que es diuen d'Estat.
Des de Catalunya el PSC posava molta atenció en aquesta trobada per tal que la seva via de resolució del conflicte estatutari avancés. Potser pensaven amb un possible acord per renovar el Tribunal Constitucional.
Zapatero ha estat clar: la seva prioritat no és el TC, sinó la crisi. La crisi econòmica, fins fa uns mesos negades pel mateix ZP, com Sant Pere va negar Jesús, ara és una arma per tapar molts temes incòmodes.
La prioritat és sortir de la crisi. Sí, però potser una bona solució per sortir de la crisi per part de Catalunya seria una solució constitucional: la creació d'una Constitució catalana, sortir d'una Espanya que ens aferra a una crisi estructural per la sagnia financera que ens suposa formar part d'un estat que frena el nostre desenvolupament econòmic i que a més no ens deixa ni viure "sentimentalment" tranquils...

La Vanguardia: La reunión entre Zapatero y Rajoy no consigue frenar la caída de la bolsa española

El "deja vu" de la unitat davant la retallada de l'Estatut (ja retallat)

La paraula unitat sobrevola sovint el catalanisme, sobretot en moments de dificultats, ara, amb la possible sentència (ara sí?) del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, retallant el que ja havia retallat Mas menjant patates chips amb en ZP a la Moncloa, torna a sortir a la palestra la unitat.
És per això que vull recuperar un apunt que ja vaig escriure fa temps, que em porta a un deja vu. L'apunt es deia Unitat per a què?, i és més vigent que mai. O bé, torna a ser més vigent que mai. I és que la unitat és un mitjà per arribar a un lloc, però hi ha qui fa un estil de vida no anar en lloc i fer de la unitat la finalitat. Per mi, la única finalitat és l'alliberament d'aquest país, alliberar-nos d'un estat que no ens vol nació ni ens respecte com a poble (la llengua, la cultura, el llegat històric, el desenvolupament econòmic, etc.). Volem una unitat, però per a què? per pactar de nou amb Madrid (encara?)? per recuperar l'Estatut retallat de Mas? La unitat ha de ser per fer un pas endavant i resoldre el conflicte.
Us recomano també l'apunt de l'amic Dani Mallén: La resposta a l’autòpsia de l’Estatut no és un govern d’unitat!

Racó Català: Mas marca distàncies amb l'independentisme

Finançament, què es cou

A l'espera d'acabar de madurar-ho tot plegat (és un llobarro però hi ha coses que grinyolen), us deixo alguns enllaços sobre el finançament de Catalunya.

La Vanguardia: ERC aval el nuevo model de financiación

La Vanguardia: El nuevo modelo de financiación sabe a poco

La Vanguardia: 10 dirigentes de ERC votan contra el pacto

La Vanguardia: La financiación blinda al tripartito frente a CiU

El Periódico: Zapatero espera guanyar estabilitat al Congrés

El Periódico: Mas afirma que el nou finançament és pitjor que el del 2001

L'Avui: Esquerra ratifica el sí amb l'oposició de les JERC i els crítics

Entrevista a l'Avui: Puigcercós: "el primer que recela que l'acord es compleixi sóc jo"

Nació Digital: Mas rebutja el finançament per "obligació patriòtica"

Josep Ramoneda, a El País: Política, financiación y espectáculo

Facebook Xavier Sala i Martin: Primers pensaments aleatrois sobre el nou model de finançament

Bloc de Carod-Rovira: Un acord de país

Bloc de Joan Ridao: El millor acord possible

Bloc de Josep Huguet: CiU va cometre una autèntica traïció retallant l'estatut a Madrid

Bloc d'Ivan Faccia: Lliures i responsables

Bloc d'Elisenda Paluzié: El finançament Salgado-Solbes: Les claus

Bloc de Saül Gordillo: ERC i el finançament: una lliçó de realpolitik

Catalunya, millor amb Aznar o amb Zapatero?

Avui a El Món, conduit per Jordi Basté, han preguntat si Catalunya estava millor amb Zapatero o amb Aznar.
El primer que he fet al arribar a casa ha estat mirar el resultat: 66% a favor d'Aznar, 34% a favor de ZP.
He quedat sorprès de la poca memòria política dels catalans. Ja no recordem els últims quatre anys nacionalistes recalcitrants d'Aznar? La guerra d'Iraq, l'autoritarisme,... Dreta espanyolista pura i dura!
Clar que les mentides i les grans promeses incomplertes de ZP, el del "apoyaré" interruptus, que "apoya" però no compleix, creen frustració.
Però és que els catalans poc poden estar contents amb cap president espanyol, mentre, com a mínim, no s'acabi amb l'espoli fiscal i l'acceptació de la realitat nacional catalana.
Jo crec que a la pregunta de RAC-1 hi falta una opció: "Estaríem millor sense cap president espanyol". Jo votaria aquesta...

Eleccions europees. A la pell de brau construeixen el mapa electoral espanyol

Al Regne d'Espanya, les eleccions europees van ser plantejades, volgudament o no, pels dos grans partits, PSOE i PP, com una moció de confiança al govern de ZP, en clau interna.
El resultat va ser que el PP va superar els socialistes per 2 diputats. Rajoy i el candidat popular, Mayor Oreja, ho han venut com el primer pas cap a la Moncloa, en un camí recte i fàcil.
El PP obté una victòria territorialment contundent, guanya a totes les comunitats excepte el País Basc, on guanya el PNB, i Catalunya, Aragó, Andalusia, Astúries i Extremadura, on guanya el PSOE.
Les pedres a la sabata dels populars són els bascos i els catalans, on són tercera força política.
Ara bé, els de Rajoy poden estar contents per haver sortit lleugers dels casos de corrupció i espionatge, els presidents autonòmics Aguirre i Camps, han vist com els electors o bé es quedaven a casa o bé els votaven en massa, en especial al valencià, que obté més del 52% dels vots. Els electors de dretes tenen una pell més dura, potser més i tot que alguns dels seus líders...
El PSOE aguanta el xàfec gràcies als vots de la sempre fidel Andalusia, malgrat perdre 5 punts respecte el 2004, i la fidel maltractada Catalunya, que guanya per molt però que perd 7 punts (resultat que els socialistes catalans atribueixen a la manca de paraula de ZP en el tema del finançament).
IU no aprofita la crisi per avançar per l'esquerra al PSOE, com sí que fa Die Linke a Alemanya, ni els soci ecosocialista avança al PSC per allà també, com fan els Verds a França. Cada elecció que passa, l'esquerra parlamentària alternativa al PSOE, perd l'oportunitat d'ocupar un espai que el PSOE s'hi ha establert amb molt populisme ideologista i amb el ventall de la por al PP.
En canvi UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez, es consolida com una possible tercera via entre PSOE i PP a Espanya. Ha aconseguit treure un diputat i ser present en el Parlament Europeu com també és present al Congrés Espanyol i al Parlament Basc. Així doncs, la tercera via entre dreta conservadora (catòlica i nacionalista) i socialdemocràcia ideologista, no serà el liberalisme sembre frustrat a la pell de brau post-franquista, sinó en el nacionalisme espanyol més excloent.
Al País Basc, és en l'únic lloc on no guany un partit estatal, si no el PNB, situant-se el PSOE i el PP per darrera, i en quarta posició, la llista que va donar suport Otegi, Iniciativa Internacionalista, a pocs vots dels populars i fent un acte de força per reclamar la bandera de l'esquerra abertzale, que li posava en dubte Aralar.
A Galícia, el BNG perd força i guanya PP, com sempre; i a Catalunya ningú no pot estar content.
Unes eleccions europees on el que importava era la política casolana i on la ciutadania s'ha quedat, majoritàriament a casa. Treure'n conclusions és agosarat, però els ànims sí que es veuen afectats.

Sarkozy, un model a seguir en temps de crisi

Sarkozy ha passat per la pell de brau, acompanyat de la seva senyora, la Bruni. Hi ha hagut moments que semblava que fos ell qui l'acompanyés a ella.

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy (wiki), és energia i ambició pura. A vegades no se sap si en pro de l'interès públic o de l'ambició personal. Quan hom llegeix "El Maquiavel modern" de Balladur, hi veu moltes vegades a Sarko, més enllà de la portada. Tots els mitjans al servei de la finalitat, que no és altra que el poder.

Sarkozy, que no es portava bé amb Chirac, el seu antecessor, es va fer amb el control dels neo-gaullistes conservadors de la UMP amb dos moviments contundents. El primer va ser, com a Ministre de l'Interior, encendre les banlieus, amb una excessiva violència (amb morts incloses) dels protectors de l'ordre, la Gendarmerie, i apagar-les a cop de garrot (també per la Gendarmerie), apoderant-se del suport de les classes benestants franceses i dels sectors populars que s'havien passat de Marx a Le Pen.

El segon, va ser desfer-se del seu contrincant intern, De Villepin, acusant-lo de fer-lo espiar (De Villepin a Sarkzy). Una informació que sols podia sortir dels cossos de seguretat...

Amb el partit controlat, va superar a Segolene la cursa de la renovació, la renovació del socialisme brontosàuric del PSF, i la renovació de la República anquilosada per part de Sarkozy. El masclisme latent en les societats occidentals, encara, i l'energia que desprenia Sarkozy va fer triomfar al neo-gaullista.

Però els canvis promesos per Sarkozy no s'han vist, la crisi tampoc ho facilita, en un país on ha pres gran virulència (amb ocupació d'empreses i tot), on els sindicats i els funcionaris (i els sindicats d'aquests) són uns lobbies que poden paralitzar la República.

Sarkozi es va aferrar a la presidència de la UE i va exercir d'autèntic president europeu, si més no en l'àmbit internacional, amb una acció hiperactiva i energètica. Malgrat tot, passada la presidència de torn francesa, la seva popularitat domèstica no va arrencar el vol.

Ara, n'hi ha que diuen que ZP farà el mateix que Sarko i s'aferrarà a una acció política intensa quan Espanya li toqui presidi la UE. A fora, deu pensar el del PSOE, estarà més tranquil que en una Espanya tocada per la crisi global i l'estructural del model productiu (totxo i sol) i amb un Parlament on està en minoria i amb pocs amics.

Canvis de ZP: + PSOE

Després d'una filtració monumental, avui Zapatero ha anunciat la remodelació del seu govern, amb la creació d'una tercera Vice-presidència per relacions amb les Comunitats Autònomes i municipis i amb canvis de competències de diferents ministeris.
ZP ho ha justificat escudant-se en la crisi, encara que no s'enten gaire alguns cessaments com el de Bernat Sòria (Sanitat) o la de Cabrera (Cultura) o de Magdalena Alvárez (i olé!) lligats al context de crisi.
L'entrada de Chaves (Vice-president tercer i responsable de relacions amb les comunitats autònomes), del número 2 del PSOE José Blanco (ministre de Foment) i de Trinidad Jiménez, dona de confiança de ZP dins el PSOE a Madrid i a nivell estatal, és per reforçar el perfil de partit PSOE en el govern espanyol.
També en sobresurt el canvi de Solbes, un home esgotat (i espremut fins al màxim), que serà substituit per Elena Salgado, la dona de les transferències interminables del nou Estatut. Una dona austera, gris i de llarga trajectòria al PSOE.
Aquests canvis es circumscriuen en un context de manca d'una majoria estable al Congrés espanyol, després del Frente Nacional a Euskadi, de la crisi institucional amb Catalunya i per uns mesos que es presenten durs pel govern espanyol.
Dubto que treure a Solbes serveixi per estovar al PP, dubto que posar d'interlocutor a Chaves (l'últim felipista) i treure a Magdalen Álvarez serveix per estovar els catalans i dubto que la PSOEbunkerització del govern sigui la millor solució per ZP, que té com a objectiu aprovar els propers pressupostos.
PS: només una idea em ronda pel cap, possiblement es vol potenciar a Trinidad Jiménez per Madrid posant-la de ministra, però el fet de nomenar Blanco com a ministre és una manera d'apartar-lo de l'aparell socialista després de la derrota a Galícia?
Enric Juliana: ¿Quiere el califato andaluz tutelar a Zapatero?
Quico Sallés: Treball en equip
Enric Marín: Símptome de debilitat

Cocktail ZP: espanyolisme al País Basc, CiU a Catalunya

Em vaig equivocar. No serà la primera vegada.
Al final no hi haurà sociovergència basca, Zapatero ha jugat la bassa espanyolista del PSOE i ha pactat amb el PP per fer fora al nacionalisme basc del govern.
Segurament el fet de no dependre d'UPyD, partit netament nacionalista espanyol de Rosa Díez, facilita el pas fet per ZP i Patxi López.
El pacte nacional (espanyol) al País Basc és un pacte anti. No ho és perquè no governi el partit que té més diputats (el PNB), sinó perquè s'instal.larà el segon partit del Parlament en un govern en minoria, ja que el PP no tindrà cap cartera, sols la presidència de la cambra legislativa. L'objectiu del pacte, doncs, és l'expulsió del PNB.
Per què ZP ha actuat així? Vist els resultats de les darreres eleccions, la seva Espanya plural li va comportar que depengués dels excel.lents resultats del PSC, a Espanya el PP superava el PSOE. Ara toca canvi de via: abandonem el reformisme i abracem l'espanyolitat.
Però la qüestió és com acabarà la legislatura ZP i el PSOE? amb qui aprovarà els pressupostos? amb el PP? O potser amb CiU? però per aconseguir els vots dels convergents necessita que caigui el govern català i que Artur Mas s'instal.li a la Plaça Sant Jaume.
Està asfixiant ZP al govern d'Entesa per aconseguir suports parlamentaris a Madrid de CiU? Aconseguirà fer caure el govern català abans d'arribar a les votacions dels pressupostos espanyols?
Sembla que Zapatero busqui el que mai ha estat possible, guanyar unes eleccions a partir de plantejar uns mals resultats a Catalunya. ZP vol guanyar a Espanya a través de l'espanyolisme (fora PNB) i amb els suports de CiU (fora govern de PSC -i ERC!-). Un estrany cocktail...
Joan Puigcercós: "La debilitat de Zapatero pot ajudar Catalunya amb el finançament" (1)
Joan Puigcercós: "La debilitat de Zapatero pot ajudar Catalunya amb el finançament" (i 2)

Avortament: dret o tacticisme electoral?

Ahir sector catòlics van tornar a agafar la pancarta i van sortir al carrer per manifestar-se contra el govern del PSOE. L'avortament i la reforma de la seva regulació en són el motiu.
En tertúlia amb el diputat al Congreso, Joan Tardà, durant l'Escola de Formació de les JERC a Sant Pere de Torelló, el republicà ens va explicar que el PSOE no havia mostrat fins ara cap clara voluntat de debatre, i menys, toca de debò la llei d'avortament.
Aquesta iniciativa és clarament un cop d'efecte de tacticisme polític de ZP. Un més.
On marca distàncies el president socialista i el seu govern respecte el PP és en l'àmbit dels drets cívics i ens els espais més ideologitzats (matrimonis gais, Aliança de les Civilitzacions, posar una dona de minstra de defensa, l'avortament, etc). I en un moments de crisi, com l'actual, on el govern pateix un clar desgast davant un PP (que s'autodesgasta amb espies i trajos a mida valencians), ZP necessita un cop d'efecte.
Aquest és l'avortament, que incomòde bona part del PSOE, però el necessiten per autoafirmar-se, fent posicionar a un PP extremat.
Una frivolitat més. Frivolitat no per intentar millorar la regulació de l'avortament, sinó per utilitzar aquest tema per tacticisme electoral...
Ara bé, el sector més esquerrà i el feminista del PSOE, ho aprofitarà i la resta de foracions progressistes també ho haurien de fer, per tal de millorar una llei que deixa desemparada a dones i professionals i que deriva cap al sector privat una intervenció de gran calat social.
Ara veurem, però, si el PP pica l'ham i es posiciona al costat dels antiavortistes clericals que agafen la pancarta en el dia del senyor.

Cabres de la legió, poesia de la crisi, caçadors caçats i tutti quanti i olé!: 1 any de ZP (2a Part)

Ahir va fer 1 any de la victòria de ZP que li va donar Catalunya amb els 25 diputats del PSC. Hi van anar i els altres no van tornar. Paraula de Zaragoza, preguem...
Un any on hem vist com dos ministres catalans i 25 diputats del PSC no serveixen perquè Catalunya tingui el que li pertoqui: el finançament que marca l'Estatut (sí, aquell retallat, no parlem pas de concert econòmic ni de res per l'estil!). Ni tenint una ministra que condueix tancs. Potser és per això. Segur, però, és que Carme Chacón (wiki i web eufòrica, i futurologia), Viva España, Viva el Rey, està missing, desapareguda en combat per Catalunya. En un any, Chacon ha passat del catalanisme federalista progre i feminista a la cabra de la Legión.
En un any hem passat de no estar en crisi (quins records aquells del Solbes vacil·lant al primer que deia que hi havia crisi. Cervantes i Machado es van fer socialistes i van nodrir de metàfores i subterfugis per no dir "crisi". No ho estàvem... o sí! sí, sí, després de la victòria zapaterista, la crisi va entrar al regne borbònic espanyol. I de quina manera... i com s'enyoren els txecs ZP!!!!!
Un any que ha servit per enterrar l'Espanya plural a l'EspaÑa nacional, de la devolution a la involution, ni deixant en pau el 0'7% per les ONG...
Un any on hem vist guerres religioses entre ZP i les hosts COPEres per passar a un romanç cada cop més intens i tòrrid entre el PSOE basc i el PP basc, entre el PSOE i el PP... vaja...
Un any de ministres caçadors caçats, un any de relacions bilaterals tridimensionals al quadrat entre Catalunya (qui?) i Ejpaña, la nació dels toros... i olé!
Un any del segon regnat de ZP, el del tarannà o el mentider, a gust del lector. Què ens portarà el futur?

Simbologia autonòmica de Catalunya: pilar de la "Catalunya autonomia"

Ha sortit a la premsa que el Tribunal Constitucional espanyol retallarà les referències nacionals als símbols catalans com la Senyera o Els Segadors.
Quan hi havia tot el debat estatutari es parlava de tres pilars innegociables per tenir un Estatut de caràcter nacional, que suposés un salt qualitatiu respecte l'anterior. Aquests tres pilars eren el finançament (concert econòmic a la catalana), competències i caràcter nacional.
Amb el pacte de Mas i ZP els fonaments de l'Estatut es va perdre en la fumera de la nicotina nocturna de la reunió. És per això que vaig votar en contra de l'Estatut retallat pel líder convergent i el president espanyol, recolzats per Unió, Iniciativa i el PSC.
Malgrat tot, l'Estatut retallat va ser aprovat en referèndum pel poble català. Espanya, però, no en tenia prou amb el ribot de Guerra i el Tribuna Constitucional torna a agafar les tisores amb els símbols nacionals.
Si volem construir estat català a través dels nostres marcs polítics, hem de defensar la Catalunya nació amb els seus símbols nacionals. L'embat del poder judicial espanyol és contra el concepte nacional de Catalunya. No és identitarisme, no caiguem en la temptació! No podem construir l'estat català sense recursos, competències ni sense nació. Tres pilars i tres fronts, ara toca atacat el flanc de la condició nacional de Catalunya. No podem cedir, perquè, si Catalunya no pot tenir símbols nacionals, si no pot ser nació, haurà valgut la pena tot un procés estatutari tant galdós com el que hi va haver? Som una Catalunya nació o una Catalunya autonomia?

Després de 3 anys: Cinisme!

.

Estem de celebracions, fa 3 anys del pacte de la vergonya, com en deia La Tenalla (bloc magnífic extingit) del pacte de Mas i ZP per retallar l'Estatut del 30 de setembre de 2005, un estatut votat pel 90% dels diputats del Parlament, amb un ADN sobiranista.
D'una nit freda de gener plena de cigarretes i patates chips (i alguna cosa per beure, per fer-ho baixar tot -chips i la vergonya-) en va sortir l'estatutet d'ara referendat amb una alta abstenció i regatejat, encara, pels espanyols.
I ja no parlem del circ del finançament, que vàrem passar d'un concert econòmic a la catalana (solidari, només faltaria...) al regateig actual.
I ironies del destí, el protagonista (o culpable) d'aquella nit vergonyant pel país, Artur Mas, resulta que ara abandera unes reclamacions de finançament que a vegades sembla que van més enllà fins i tot que el que deia l'Estatut del 30 de Setembre i presenta a les eleccions europees a un economista que es va significar per oposar-se a l'estatutet actual...
Al final, un pensarà que estem en un país de cínics!
PS: bé, però gràcies a la retallada, un servidor es va aficionar a això dels blocs amb el meu primer bloc

Ramon Tremosa criticarà l'estatut de Mas i ZP i exigirà liderar una candidatura unitària catalanista

Ja hi ha hagut fumata blanca a CDC, ja hi ha candidat per les eleccions europees, serà en Ramon Tremosa (web), economista (que va protagonitzar un acte del Fòrum Republicà del Ges).
Diuen que és el candidat de la Casa Gran del Catalanisme. Jo encara no sé ben bé què és això d'aquesta casa. Pel que veig és posar a candidats sense carnet. Si és així, a Torelló hi ha una espècia de Casa Gran del Republicanisme de Torelló, ja que el número 2, 4 i 5 eren independents...
Però bé, estic content que Ramon Tremosa sigui el candidat de CDC, perquè és un sobiranista clar, sense embuts, i que en el seu moment va ser membre de la Plataforma dels Economistes pel No, plataforma en contra l'estatut retallat i pactat entre Mas i ZP. Podeu llegir-ne articles sobre l'estatut i el finançament que se'n desprèn aquí.
No sé si Tremosa tindrà llibertat de ser tant crític amb CiU ara que ocupa una habitació de primera, d'estil europeu, a la Casa Gran de Mas. Potser sí, i vés a saber si fins i tot facilitarà la unitat d'acció que ell ha predicat des de fa temps entre CDC i ERC, amb, finalment, l'edició d'una candidatura unitària catalanista a les eleccions europees encapçalada per ell.
De moment, però, Guardans, un dels eurodiputats més ben valorats pels companys de cambra, ja li ha recordat al candidat convergent que a Europa no s'hi defensa el finançament de Catalunya.
En Guardans, nét de Cambó i de l'ala més moderada de CDC està moix, ha abandonat el bloc i tot...
Espero àvidament veure el candidat de CDC criticant l'estatut de Mas i ZP en un Consell Nacional convergent i advocant per la unitat d'acció amb els republicans independentistes en una candidatura unitària a Europa. Ho espero, amic Ramon!

Nació Digital: L'economista Ramon Tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions europees
Nació Digital: Vídeo-entrevista a Ramon Tremosa (Canal Català Osona)
Bloc Sant Miquel: T'equivoques, Ramon!

Que visqueu la crisi en pau

Aquests temps que corren són de crisi, les estructures de la nostra societat trontollen.
Potser és un afecte psicològic, conjuntural, potser no i en sortim amb un nou paisatge socioeconòmic. Hi ha qui diu que potser és el punt històric on l'envellida i aburgesada Europa començarà a ser perifèria en un món on l'epicentre es mou cap a l'Índic i el Pacífic. Potser no...
A casa nostra (la pròpia i la imposada) estem desorientats. A Catalunya no tenim les eines per fer tot el que voldríem fer. Per començar ens falten els recursos econòmics. Per acabar un estat propi que ens permeti ser sobirans per viure en la globalització.
A l'Estat espanyol tot ho mou un ex-reformista anomenat ZP pels seus assessors que viu d'impulsos electorals: txecs per comprar el favor del poble. Renta Básica d'Emancipación, 400 € i ara els milions pels municipis per afavorir l'ocupació (o per frenar la desocupació). Tots els ajuntaments corren a fer projectes milionaris sense una planificació prèvia... quina llàstima que qui governi no ho faci més enllà que les eleccions...
Ni ha que amb la crisi obren un Diari de la Crisi i que actualment escriuen des de Washington, aquest és en Quico Sallés (bloc), l'enfant terrible de la comunicació osonenca. Llegiu les seves dues cròniques des de Washington aquí i aquí, publicades pel Grup Nació Digital.
I si voleu anar a escoltar un debat interessant podeu anar a "Sobreviurà la democràcia al capitalisme financer?", organitzat per la Fundació Pere Ardiaca. M'ha passat la informació el camarada republicà Lluís Pérez Lozano (bloc).

Sort que els catalans no som independents

Una vegada una persona d'aquelles que sempre s'ha d'escoltar em va dir que "sort que els catalans no som independents, perquè en política exterior sempre ens fotríem perquè algú d'aquí a dins ens vendria al de fora a canvi d'una foto".
La manca d'unitat de les forces catalanistes és clamorosa. Ja ho va ser d'una forma pornogràfica amb el procés estatutari. Ara, el fantasma del trencament de la unitat sobrevola damunt de les negociacions pel sistema de finançament.
Tothom encara té a la retina la foto de Mas amb Zapatero després de la retallada.
Ara, amb una unitat que déu n'hi do, els companys d'ICV passen de demanar unilateralment la compareixença de ZP al Congreso, tot passant de les negociacions bilaterals Catalunya - Espanya. Suposo que Joan Herrera pensava que era una mesura de pressió.
De la mesura de pressió unilateral (amb suport posterior de CiU i ERC), ICV, de mans de Saura, es tira enrere unilateralment, també, renunciant a que ZP doni explicacions.
Els socialistes catalans contents (potser era apretar massa al PSOE en el marc de les negociacions bilaterals?), Ridao que diu que els d'ICV han actuat d'escalfabraguetes, Carod que el finançament no pot dependre d'un diputat d'un partit i Iniciativa lamenta que no hagin entès la seva estratègia ERC i CiU (algú ho ha entès?).
Podeu llegir també l'editorial de El Periódico, fent equilibris governamentals entre PSOE i PSC, el fàcil és fer sortir l'espantall del PP... com sempre! Zapatero se salva de donar explicacions

Intimidació del PSOE al PSC real o pactada?

El Conseller Castells se sent amenaçat pel PSOE, més ben dit, per Espanya i el seu govern. Concretament ha dit que la intimidació és l'especialitat de la casa del govern Espanyol, de ZP i de tots els temps. Cada dia em sorprenen més els socialistes catalans, posen molta carn a la graella, no sé si estaran a posar el bou, és a dir, el vot dels diputats del PSC a l'hora de votar els pressupostos del 2009. Potser haurem passat del "Si guanya Zapatero guanya Catalunya" al "Si guanya Catalunya guanya Zapatero"... Ara bé, amb tot plegat, tinc el temor que acabin passant dues coses que no desitjaria per a res:
1. Que al no posar número a un bon finançament (per què no ho posen damunt la taula?), s'arribi a un acord, que sigui quin sigui s'activi tota la maquinària afí als socialistes per dir que és un bon acord, com quan l'estatut retallat.
2. Que el PSC i el PSOE hagin pactat tot aquest enfrontament dialèctic (el polític arribarà quan s'hagi de votar alguna cosa) per escenificar que el PSC pot ser el partit central de Catalunya, i que, lligat amb el temor número 1, acabem pactant amb molta passió un mal finançament.
Déu, si existeix, no ho vulgui...

I després dels 25 diputats...

Deixeu-me ser una mica catalanocèntric en la meva mirada sobre el nou govern del Regne d'Espanya.

Després dels 25 diputats que el PSC aportaven a ZP (i sobretot els pobres 8 del PP), semblava que Catalunya (si més no la socialista) hauria de veure's respectada i representada en la configuració del nou govern Zapaterista.

Ens trobem, però que es manté el nombre de ministres catalans, però que la Carme Chacón esdevé ministra d'una cartera clau pel desenvolupament econòmic i de l'autogovern de Catalunya com és la de... Defensa! No em fa res que una catalana i dona (i prenyada) sigui ministra de defensa, però no crec que aporti res a Catalunya, a excepció de reforçar el perfil nacional espanyol de la ministra.

El segon ministre, enlloc del pichiponià Joan Clos, és l'(ex-)alcalde de l'Hospitalet, Celestino Corbacho, el que sembla que és l'esperança blanca del PSOE a Catalunya, rival conegut de José Montilla i pacificador de l'Hospitalet davant els esvorancs i caos de Rodalies.

Així doncs, tenim una Carme Chacon castrense i un ministra català que no sabem quin és el mèrit que ha pesat més pes en la seva designació, si pacificar l'Hospitalet del mal fer amb Rodalies o bé ser rival del díscol President Montilla...

I per acabar-ho d'adobar, Magdalena Álvarez, la ministra dels esvorancs, manté la cartera de Fomento, així que ni partía ni doblaa, sinó ministra!

Com em deia ahir un socialista catalanista: els 25 diputats, "un regal enverinat".

Investint Zapatero

Ahir, sense donar-me'n compte, va començar el debat d'investidura del President del govern del Regne d'Espanya. Avalat prèviament pel Rei com a candidat, José-Luís Rodríguez Zapatero (ZP pels amics) ha mostrat les seves cartes per seduir, sobretot a CiU i, sense buscar el seu vot, al PP.

Tinc la impressió que ZP ja no serà el president espanyol modernitzador d'esquerres i federal que ens vam trobar després de l'11M, gairebé per sorpresa. El reformisme, en opinió meva, fa temps que el va enterrar. Però ara, fins i tot hem passat de l'Espanya plural a la de la unida i diversa (en el destino), vaja l'Espanya de les regions i dels coros y danzas.
El menysteniment dels resultats a Catalunya (només recolzats per xulejar a Joan Ridao) no és un bon senyal. La manca d'autocrítica tampoc indica res de bo (ha parlat que la darrera, va ser la legislatura de les infraestructures de Catalunya. No sé si devia parlar de Rodalies, de les autopistes o de l'aeroport del Prat).

I tampoc indica res de bo, les ganes que se li veuen de pinçar el govern d'Entesa amb CiU. No defensaré la gestió del Conseller Baltasar en el tema de la sequera, però tampoc és de rebut el fer d'un govern espanyol en funcions que apareix per fotre un cop de garrot al cap al govern català i d'un aspirant a president que juga a favor de l'oposició catalana tot fent un xarrup d'eau du Roine.

El damunt del taulell de joc hi ha moltes partides a l'hora, una l'apunta en Saül Gordillo al seu bloc, però n'hi ha d'altres.

.

PS: en Ballana ha comparat el discurs de ZP del 2004 i el d'enguany en l'apunt "Zapatero plural", amb un regust a cola-cao.

Demà toca mani

Demà el poble català (o part d'ell) ha de sortir al carrer i dir "Ja n'hi ha prou!", com el lema de la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir (no està refundada, eh!).

Dret a decidir i ja n'hi ha prou.

Els catalans hem de poder decidir què volem ser, quin país volem. I ja n'hi ha prou, de preses de pèl del govern de ZP (Gobierno de Espana), des de l'estatut fins a la ministra més populista de les últimes dècades, posant els tòpics andalusos (el meridionalisme espanyol!) al servei d'un president que ja li està bé atiar una miqueta (massa?) l'anti-catalanisme, o millor dit, el casca-catalanisme. I és que ara ja no és l'insult si no el maltractament.

Demà toca mani i tos hi hem de ser.

50 raons per anar a la mani.

.

PS: mentrestant el ministeri contraprograma rehibilitant una part del servei de Rodalies (no és això!)

PS2: mentrestant Zapatero es decanta obertament per l'espanyolisme convidant a Bono a ocupar un encàrrec abans de guanyar-lo, no a les urnes sinó al Congrés espanyol després de les eleccions: la presidència del Congrés de diputats. Si guanya Zapatero, ja no guanya Catalunya, sinó Bono...