Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

Resposta a Iñaki Escudero: Parlar d'independència és parlar de crisi

Al final l'he trobat! he trobat l'article que denúncia que s'imposa el debat independentista, sobre el dret a decidir. L'he trobat al bloc de l'amic Iñaki Escudero.
L'Iñaki és d'EUiA, per situar-lo políticament, d'esquerra esquerrana i federalista. El post l'escriu arran d'un article de fons, de Miquel Macià sobre si hi ha independentistes a ICV (en Macià diu que sí, però com més aprop s'està de la cúpula, menys independentistes hi ha i, a més, creu que EUiA encara allunya més ICV de l'independentisme).
La tesi de l'Iñaki és que el dret a decdir és un debat imposat, com el de la burka (sic), una cortina de fum per no parlar de la crisi, que fa que hi hagi d'haver un posicionament entre el blanc o el negre. Primer de tot, dir que posar la burka al costat de l'independentisme és una mica barroer i demagog, sobretot si l'argument de l'Iñaki és que de burka no n'hi ha o n'hi ha molt poques a tot Catalunya.
Ara no entraré en la burka (prometo fer-ho més endavant), però crec que si l'Iñaki creu que el debat idenependentista és imposat, lligar la burka i l'independentisme, ja no et dic res...
El què lamento més de les tesis d'Escudero és que caigui en el tòpic, de certa esquerra catalana, que això de l'independentisme és una cortina de fum per tapar els problemes socials.
Ja ho va apuntar un intel.lectual llavors del PSUC, i més endavant ministre del PSOE, Jordi Solé Tura: el nacionalisme català és burgès. És a dir, el nacionalisme (i l'independentisme) són eines d'una classe social, la burgesa.
Ja creia que estava una mica desfasada aquesta tesi, però l'Iñaki la desenterra, suposo que fruit de veure que al costat del debat socioeconòmic, a Catalunya bull el debat sobiranista, sobre el dret a decidir. Bé, més que el costat van relligats.
Que per ell no sigui prioritari no vol dir que no ho sigui pel país, però s'ha d'entendre que li dolgui, sobretot perquè en un debat "identitari", que en diu ell, EUiA queda dil.luida.
El fet de situar el debat independentista en el factor "identitari" mostra que hi ha qui s'ha quedat ancorat als 80 i principis dels 90.
L'independentisme ha virat del sentiment a l'interès, de la identitat al benestar, del nacionalisme romàntic al sobiranisme social. No entendre això, és fer un anàlisi equivocat o desfasat. Només cal veure que en les consultes sobiranistes que es van fent, no hi ha campanyes identitàries, les coses van per una altra banda. Espoli fiscal, infraestructures, col.lapse de l'Estat de les Autonomies, etc. Clar, que llegint el bloc de l'amic Iñaki, per ell les consultes són actes propagandístics d'una minoria...
És clar que ha de ser frustrant pels federals catalans veure com la panacea federalista, del camí del mig, està esdevenint una utopia i que, al costat, l'independentisme va agafant substància i cos, però això no ha de fer que com que el món no gira cap allà on volem diguem que ens enganyen.
El debat sobre l'independentisme no és imposat, Iñaki (com tampoc és identitari). Parlar d'independència és parlar del dret dels pobles a decidir, és parlar de dotar-nos d'un estat que doni resposta a la nostra societat en el context global, que ens sigui útil per sortir de la crisi (com Espanya demostra que és incompetent).
Parlar d'independència és parlar de crisi.
La independència en sí no ens evita la crisi, però està clar que Espanya se'ns emporta cap avall, avall, avall...

Bloc de l'Iñaki Escudero: Debats imposats: del burka a la independència
Miquel Macià, a Nació Digital: Hi ha independentistes a ICV...?