Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)

A la part oriental, on els estats que va absorbir la UE provinents del bloc socialista fins a principis dels 90, s'ha configurat un pol iliberal, que rebutja els principis liberals i abraça un nacionalisme conservador, que sovint pren formes extremistes i autoritàries. La Polònia dels Kacsinsky (ara només un) i la Hongria d'Orban, són l'avantgaurda d'aquesta Europa nacionalista i conservadora, on la inaculació del desprestigi de les tesis socialistes o acapitalistes, van deixar barra lliure per les dretes nacionalistes en unes societats que no s'han recuperat mai de la teràpia de shock neoliberal que els hi van aplicar amb el desmantellament de les estructures socialistes.

Viktor Orban, líder hongarès

Aquesta realitat, la podem veure perfectament amb el comportament electoral a Alemanya, on a la part oriental (com també així la part oriental de Berlin) la força dels ex-comunistes (en alguns llocs són primera força) i de l'extrema dreta és superior a la part occidental.
Aquesta és l'Europa de Visegrad  que ha passat d'unir forces per accelaerar la seva integració a la UE a ser un front conservador i nacionalista dins a la UE, que a més ha passat de ser el primer front d'hostilitat amb Rússia, a fer-hi manetes, per horror d'uns centres de poder europeus cada cop més russòfobs. I la Rússia de Putin ho aprofita per expandir el seu Euroasianisme (nacionalisme, religiositat identitària i poder centralitzat i autoritari).

Els caps de govern dels Estats de Visegrad

Conegudes són les reformes constitucionals a Polònia i Hongria, restringint drets polítics o fins i tot laminant la separació de poders de l'Estat, en contraposició als mandats demòcrata-liberals que imperen des de la seva fundació la UE.
A Txèquia, el Trump o el Berlusconi txec (un multimilionari posat a la política amb un discurs nacioanl-populista) està en camí d'esdevenir el president del govern de la República centre-europea en coalició... amb els socialdemòcrates... i amb el suport necessari dels comunistes!!! I és que el marc polític imposat a l'antic espai d'influència soviètic, de substituir el comunisme pel nacionalisme, porta a què fins i tot algunes esquerres adoptin programes nacionalistes i identitaris per oposar-se a l'establishment que representa, actualment, Brussel·les.

Manifestació anti-musulmana a Polònia

Una onada ultra-conservadora, en l'econòmic i amb el social, reaccionària democràticament i embolcallada amb un identitarisme xenòfob, on l'Islam és l'enemic intern i extern que cohesiona nacionalment.
Per posar dades damunt la taula, a Polònia, al 2015, hi havia un 1,63% d'immigrants, i d'aquests més de la meitat són ucraïnesos, alemanys i bielorrussos). A Hongria, també al 2015, hi havia menys del 5% d'immigració, i d'aquests més de la meitat són Romanesos, serbis i alemanys.
Tot això demostra que aquest identitarisme xenòfob és una eina de control social i polític, que l'Europa dels Estats no és capaç de plantar cara, perquè en moments claus com en la crisi dels Refugiats, tots (TOTS) els Estats van desmoronar-se davant la calumnia, la por i les falses amenaces que suposava l'acollida de refugiats.


Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

Espanya, aquell país que persegueix colors

Espanya és aquell país on per defensar la seva unitat en el destino y lo universal es persegueix un color, en aquest cas el groc.
El groc és el color que il.lustra simbòlicament la demanda de la llibertat dels presos polítics catalans, que a dia d'avui són Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Aquests són els presos polítics que romanen a la presó (preventiva, és a dir, sense sentència judicial en ferm). N'han alliberat alguns, però aquests els mantenen a presó perquè podrien cridar a la violència. Això justifica la Justícia espanyola, aquell poder que s'hauria de pronunciar fora dels paràmteres polítics. Hauria, però no és.

Espanya és aquell país que persegueix colors, que prohibeix el color groc al carrer, en la il.luminació de fonts i edificis.
Si persegueixen colors, com no han de perseguir i coaccionar mestres, periodistes, governs legítims, twittaires, alcaldes i programes televisius infantils?
Prohibir colors és entrar en una nova dimensió totalitària, de control social que arriba a la varietat cromàtica que entra en els nostres ulls. I aquesta persecució de colors es fa des de la grisor més patètica possible per una entitat que es vol com a paladina de la democràcia i la llibertat, la Unió Europea. Aqusta persecució de colors es fa amb el silenci massa present dels qui es volen alternativa dels que apliquen la persecució del groc.
El groc ja no només vol dir "llibertat presos polítics!", el groc ja vol dir "llibertat!" a seques, vol dir lluitar contra el totalitarisme de l'Estat Espanyol. El groc és patrimoni de la dignitat democràtica i de país.

VÍDEO Els Mossos impedeixen el pas a unes àvies per portar una bufanda groga
La Junta Electoral de Barcelona prohibeix d’il·luminar de color groc fonts i façanes

(imatge twitter.com/carmecf)

Europa davant del mirall català

La Unió Europea es va crear inicialment com un espai de trobada i cooperació entre França i la República Federal d'Alemanya (i països veïns), son històrics enemics al llarg del segle XIX i meitat del XX, per tal que la seva cooperació econòmica establis un context de pau a Europa.
Aquest espai Europeu, sota els principis de la cooperació econòmica, però també la de la pau i el de la democràcia liberal (democràcia i drets i llibertats civils), es va anar ampliant a l'Europa Occidental, després pels règims hereus de les dictadures del sud (Grècia, Portugal i Espanya) i finalment pels estats europeus més orientals, antigues repúbliques populars i socialistes.
Els principis liberals i democràtics europeus sovint han quedat en segon pla a la cooperació i integració econòmica, però no n'han quedat mai anorreats com a parts substantives dels principis fundacionals de l'Europa comuna que vol ser la UE. La voràgine neoliberal i la gestió de la crisi financera de la primera dècada i part de la segona del segle XXI ha fet sucumbir la lectura més social dels principis liberals i democràtics, però podem dir que la UE és un dels espais al món amb un corpus social en les seves polítiques públiques més reeixides.
La UE, però s'ha mostrat, però incapaç de condicionar el món a partir dels seus principis fundacionals, actuar a una fora de les fronteres de la Unió. No va saber fer-ho als Balcans, tampoc al Mediterrani musulmà ni tampoc amb la crisi dels refugiats de la guerra de Síria o la catàstrofe humanitària que són les vies d'immigració tutelades per màfies inhumanes que enterren sota al mar milers d'éssers humans que somniaven amb una millor vida a Europa.
A més de les contradiccions europees entre els valors fundacionals de la UE pels "europeus" i les respostes reals de la UE pels "no europeus" (inclosos europeus continentals extra-UE, com en el cas dels Balcans), també hem trobat una contradicció interna a la UE fruit de la pugna entre els interessos financers i la ciutadania. El cas de Grècia és flagrant, amenaçant i forçant humiliantment al govern legítim grec de Syriza, de caire a(nti)capitalista a prendre unes mesures de retallades forçoses per fer front a uns crèdits per pagar uns crèdits per subsanar el deute generat pels governs anteriors, avalats (i ajudats a amagar la realitat financers de l'Estat grec) per bancs internacionals especuladors com Goldman Sachs i Lehmann Brothers. Que banquers d'aquests banc, causants de la crisi bancària i hipotecària mundial, copessin i copin alts càrrecs en el marc de la UE (ministres estatals, president del BCE...) ens feia i fa preveure el tarannà pro-poder financer de la UE.
I ara, a causa de la revolta catalana davant d'un Estat Espanyol incapaç de donar una resposta política a la demanda del 80% dels catalans a exercir el dret a decidir, la UE afronta una contradicció interna de basta profunditat, la que manté cara a cara els interessos dels Estats enfront dels de la ciutadania.
La causa catalana posa davant el mirall a la UE i aquesta ha de decidir si el seu pilar fonamental és la ciutadania i la voluntat popular o bé les interessos dels estats nacionals que formen la UE.
Serà capaç la UE d'avantposar els principis fundacionals europeus de la llibertat, la democràcia i la pau tot protegint la voluntat popular dels ciutadans europeus que viuen a Catalunya (un dels territoris no subsidiats de la UE més europeista del continent)? O bé la UE es mourà sota el diktat dels interessos dels Estats, en el cas espanyol sumant-hi l'entramat oligàrquic del capitalisme del BOE, la corrupció i la repressió policial, política i cívica portada a terme a Catalunya?
Diuen que la política internacional només entén d'interessos, però els grans reptes, en el món, sols s'han assolit correctament si ha darrera hi ha uns valors que posin llum als actes.

(foto de http://www.pedresdegirona.com)

Por a què la gent elegeixi: censura del Facebook i Youtube al Pakistan

L'Arquebisbe i Cardenal Martínez Sistachs el vaig sentir dir una vegada que hi ha tres coses sagrades: la mare, la pàtria i la religió.
Ho deia en referència a la caricatura que fan del Papa a Polònia.
Ara, al Pakistan han decidit que es censurarà Youtube i es tancarà Facebook perquè s'hi pot trobar pàgines i elements ofensius cap a Mahoma.
No s'arriba a la fatua contra els caricaturistes més o menys afortunats de Mahoma (llegiu el meu apunt de llavors), que fa temps va provocar un terratrèmol religió, ètic, polític, comercial i diplomàtic, però es tracta de coartar obertament la llibertat de la persona a elegir què vol llegir, consultar, mirar, xafardejar, informar-se per criticar...
Es coarta la llibertat a fer un clic que et porta cap allà on vols anar lliurement, per voluntat pròpia, després de fer un clic. De la censura del Youtube i el tancament de Facebook a la crema de llibres hi ha un pas.
Estem en temps de crisi, des de ja fa temps, més enllà del catacrac financer (i de la construcció). Hi ha sectors que es clouen i reaccionen vers la diversitat i la llibertat a elegir. I no parlo, com en el cas d'aquest apunt, dels islamistes (que no islàmics o musulmans), també parlo dels islamòfobs, entre d'altres integrismes religiosos i laics.
Per cert, no cal oblidar que el Pakistan és un país aliat dels EUA. La disbauixa i l'alegria de l'era global i liberal sembla que s'apaga.

Avui.cat: El Pakistan bloqueja l'accés a You Tube i tanca Facebook
El País: Pakistan bloquea You Tube i Facebook

Txerniakovski i Mandela: lideratges en la guerra i en la pau

Aquest cap de setmana he acabat un llibre i he vist una pel.lícula molt dispars entre sí, però que m'han fet reflexionar per igual.

El llibre és la biografia del General Txerniakovski ("Cherniakovski: El General T-34", d'Akram Sharipov) i la pel.lícula és "Invictus", de Clint Eastwood.

El primer explica la vida i mort d'un dels generals més brillants (i més desconeguts a occident) de la II Guerra Mundial, un líder admirat pels seus subordinats i amb un gran sentit polític del seu deure com a general soviètic.

La pel.lícula explica com Nelson Mandela (wiki), elegit president de Sudàfrica, un cop alliberat ell de la presó i el país de l'Apartheid, posa especial atenció en l'esport nacional de la minoria blanca, els afrikaners, per tal que esdevingui un element de cohesió nacional.

Els dos protagonistes són, a priori diamatralment oposats. Un és un home de guerra, l'altre un home de pau. Un actua en la lluita bèl.lica, l'altra en la lluita democràtica.

Ambdós, però, lluiten pel seu país i els seus ideals, posant especial èmfasi en la importància dels "seus homes", els subordinats i compatriotes un, tots els ciutadans (blancs, hindús o negres) de Sudàfrica l'altre.

Els dos saben està a l'alçada de les circumstàncies. El soviètic donant exemple de valor i preocupant-se de les condicions de combat i la vida dels seus soldats. El sudafricà donant exemple de principis d'igualtat (l'antitesi de l'Apartheid), tot impulsant la reconciliació.

Ambdós van ser uns líders, que no els va moure mai sentir-se superiors a ningú (ni per grau, ni per raça), que van saber ser respectats des dels principis propis i sent coherents en les accions.

Un va morir per estar aprop dels soldats que posaven la seva vida en joc al front. L'altre va lliurar la seva vida a la causa de al reconciliació i de la igualtat en la "nació arc iris", que deia ell.

Els grans lideratges no s'imposen, si no que es guanyen.

Els grans lideratges no s'aconsegueixen amb el retret al rival sinó amb l'apreci dels propis i el bé comú.

Els grans lideratges no es mouen per rancor si no per la grandesa de construir.

4024 persones pel dret a decidir a Torelló, malgrat els entrebancs

Un moment històric a la meva vida

34,67% de convocats a les urnes a Torelló han anat a votar.

34,67% de ciutadans que formen part del cens electoral, a més de joves a partir dels 16 anys i immigrants amb residència a Torelló.
Un èxit si parlem d'un municipi de més de 13.000 habitants, on el boca orella no és el mitjà de movilització de masses.
Un èxit si parlem d'un municipi on el seu alcalde i la major part del seu equip de govern de 13 regidors no van donar suport a la consulta.
El pes d'un alcalde en el seu poble és important, molt important. És el líder polític de la institució pròpia del municipi, elegit pels representants votats pel poble. Una importància sobretot simbòlica, l'alcalde de tots. Que per alguna cosa no va voler donar suport a què els torellonencs podessin votar responent la pregunta d'una consulta impulsada per la ciutadania, sense els aparells estatals que convoquen i difonen les eleccions.
Si a més i sumem que els regidors del partit més votat (PSC) i la meitat del segon (CiU), ambdós governant, no van donar suport a la consulta, encara complica més les coses.
I si finalment veiem que sols un partit ha fet campanya activa en el marc de les consultes (pel SÍ), la cosa encara és més dificultosa per crear ambient electoral.
Però si encara i afegim el temor de col.lectius de votants nous atemorits per rumors malintencionats, doncs...
Malgrat tots aquests fets, la consulta ha estat un èxit, com ja he dit.
Torelló ha viscut un moment històric, l'inici de l'era sobiranista de Catalunya, en la normalització de l'exercici del dret a decidir. Torelló ha posat damunt la taula la voluntat de decidir el futur de Catalunya, democràticament.
Torelló ha pogut enviar el missatge: democràcia i llibertat nacional.
I moltes gràcies als 4.024 torellonencs que han anat a les urnes i sobretot als que han anat a dipositar un "NO" a la urna, donant una lliçó de democràcia als qui estan en contra de la independència de Catalunya no han volgut que es fés la pregunta.
Per cert, més del 96% dels votants es van manifestar per la independència.
PS: la participació ha estat més alta que en les darreres eleccions europees.

El 13 de desembre, votem tots!

El diumenge dia 13 de desembre, Torelló serà protagonista d'una data en què 161 municipis catalans celebraran un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Aquests referèndums són convocats per la societat civil de cada una d'aquestes poblacions amb la voluntat de mostrar que el Poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur i el seu estatus respecte l'Estat Espanyol i la comunitat internacional.
Un dret a decidir que s'entén en tant que principi democràtic, perquè és la ciutadania qui lliurement expressa la seva voluntat com a membres d'un col.lectiu nacional com és la dels catalans.
Hi ha qui diu que el dret a decidir no és legal. Possiblement és cert, possiblement la Constitució Espanyola no admet el dret a decidir dels pobles que conformen l'estat actualment. Un dret, per altra banda, que el recull la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides. És possible, també, que aquesta llei espanyola tampoc no admeti la constitucionalitat de la realitat nacional catalana i, malgrat això, els catalans ens sentim nació i ens sabem nació.
Les lleis han d'estar al servei de la ciutadania, no fer que la ciutadania estigui dominada per un cos legislatiu enquistat en plantejaments que neguen la identitat dels pobles o l'exercici democràtic del dret a decidir. Si una llei nega el dret a existir o al dret a ser preguntat a un què vol, és una llei legítima i democràtica?
Aquesta consulta serà una demostració de voluntat democràtica i de voler decidir, hem de fer tots pinya per la democràcia i el dret a decidir, per demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la resta del món que els catalans i les catalanes som i volem ser. I volem ser el què nosaltres decidim, lliurement.
Per la democràcia i el dret a la llibertat individual (expressar la voluntat personal en una urna) i la llibertat col.lectiva (decidir què volem com a nació), nosaltres, com a regidores i regidors elegits democràticament per la ciutadania de Torelló, demanem que participeu en el referèndum del diumenge 13 de desembre, per demostrar que el Poble català té dret a decidir el seu present i el seu futur, democràticament i lliurement.
Al 13 de desembre, vota i exerceix el dret democràtic a decidir el teu futur com a ciutadà i membre d'una nació que es diu Catalunya.


Article publicat al Setmanari Torelló i signat per: Jordi Casals, Montse Ayats, Cristina Sala, Manel Romans, Lluís Sabatés, Núria Güell i Albert Soldevila, regidors i regidores de Torelló

A favor del 13D: de tots els partits i de tots els sectors, però l'alcalde no hi era

Avui dimarts al vespre, en l'acte central de la Comissió 11 de Setembre - Vall del Ges Decideix hem omplert la sala d'actes del Centre Cívic del Barri de Montserrat de Torelló.

Més de 200 persones, algunes dretes i tot, han assistit en un acte a favor de la participació en el referèndum sobre la independència de Catalunya que se celebrarà el proper diumenge, el 13 de desembre.

Ha estat un acte on hi havia gent de diferents sectors i de diferents partits. Un acte unitari i cívic. Un acte a favor de la democràcia i el dret a decidir del poble de Catalunya.

Dues imatges, en opinió meva, han sobresortit.

La primera ha estat la dels parlaments dels alcalde de Sant Vicenç i de Sant Pere de Torelló. Dos municipis on el consistori han donat suport a la consulta. El de Torelló no hi era. La majoria del consistori no va donar suport a la consulta. Una imatge, la d'una absència, colpidora.

La següent imatge ha estat la de persones de tots els partits i significatives de la Vall a l'escenari acompanyant a l'antic alcalde de Torelló, Josep Solà, llegint el manifest en suport a la consulta del 13D.

Al final, un clam: al 13, tots a votar, per la democràcia i per la llibertat. Com a poble tenim dret a decidir i volem decidir!

30 anys de lluita per la llibertat des dels ajuntaments

Ahir vàrem homenatjar els càrrecs electes que han treballat als ajuntaments sota les sigles d'ERC en els darrers 30 anys.

30 anys de democràcia després de dècades de feixisme, dictadura i repressió.

30 anys de lluita per la llibertat des dels ajuntaments. Abans ja ho havíem fet, en portem 78 amb les sigles d'ERC.

I lluita per la llibertat, llibertats de l'individu i llibertat nacional, perquè sabem que des dels ajuntaments, a més d'ordenar i fer polítiques de cohesió i benestar ens els municipis, són la base de qualsevol lluita política, entre elles, la llibertat.

És per això que Esquerra Osona donem suport en els nostres municipis a les consultes del 13D.

Ahir vàrem omplir l'auditori de la Caixa de Manlleu, 140 càrrecs electes i quadres del partit, amb la companyia de Joan Puigcercós, president d'Esquerra i candidat a la presidència de Catalunya.

Ahir vàrem parlar de llibertat, finançament local i de la importància dels polítics que donem la cara als ajuntaments, que uns casos de corrupció vergonyants fan que se'ns posi en dubte a tots.

Com va dir Puigcercós, sens política hi ha anti-política i això ja ho vàrem patir ara fa més de 30 anys.

Web d'Esquerra: 30 anys de lluita per la llibertat des dels ajuntaments

Galeria de fotos d'Osona.com (Adrià Costa)

Galeria de fotos de El9Nou.cat (Albert Alemany)

El bloc del virrei Rangel i Arenys: "estem governant, i ho fem amb fets contundents"

Llegeixo a Nació Digital que el delegat del govern (el virrei de Catalunya, diu el periodista), Joan Rangel, del PSC, va amenaçar a l'alcalde d'Arenys en dissoldre el consistori i acusar-lo de secessionista (i rojo, no?).

Me'n vaig al bloc de Joan Rangel i veig que no escrivia res després d'haver sortit al 18 de juliol al carrer, no amb pistoles com els falangistes del 36, sinó amb companys de partit per explicar el finançament i diu que ho varen fer "En un ambient festiu i d'alegria, (...) per explicar que estem governant, i ho fem amb fets contundents".

En l'apunt del 6 de setembre, el que ha escrit aquests dies sobre Arenys, parla d'Estat de Dret i lleialtat constitucional, com a "català, demòcrata i socialista", que és ell, segons autodefinició del subjecte.

En el fons, Rangel té raó, l'autodeterminació i la secessió són anticonstitucionals (està per veure si ho és que Catalunya sigui una nació, ni que sigui de preàmbul), però també van contra els interessos d'un concepte nacional d'Espanya lluny de la llibertat (a decidir) dels pobles que la formen.

És una llàstima que el PSOE, i part dels seus aquí, governin el regne amb "fets contundents" sempre contra els mateixos (pacte nacionalespanyol a Euskadi, abans) i amenaçant a alcaldes "secessionistes" catalans. Però no ens ha de sorprendre al cap i a la fi, les lleialtats són diferents a la dels "secessionistes" catalans.

En el bloc del Virrei Rangel, però, no he llegit cap comentari sobre la manifestació d'uns anticatalans, antidemòcrates i antisocialistes (i anticonstitucionals) com Falange i las JONS.

Ah! i tampoc he vist que hagi publicat cap comentari al seu apunt. Censura, desídia o és que ningú llegeix el bloc de Rangel aquests dies?

Bloc de Joan Rangel: http://blogdejoanrangel.blogspot.com/

Nació Digital: El virrei Rangel va amenaçar l'alcalde d'Arenys amb dissoldre el consistori i acusar-lo de «secessió»

La LEC, una llei nacional, el PP un partit nacionalista, el PSOE...

És clar que l'educació és un pilar fonamental en la conformació de les societats, és a les escoles on es formen els ciutadans, ja sigui a través de l'adquisició del coneixement, de valors i de conformació de l'imaginari col.lectiu.
El fracàs de l'àmbit educatiu és el fracàs de la societat.
Que Franco prohibís el català a les escoles era una eina de destrucció de la nació catalana.
Que la Generalitat recuperada fes del català la llengua vehicular a les escoles, era una eina de (re)construcció nacional, però que a més no oferís un sistema dividit en dos, per llengües, era la voluntat de construir una nació no segregada per comunitats lingüístiques. El fet, a més, que el castellà s'aprengui solventment a les escoles catalanes, és el reconeixement que hi ha una realitat lingüística complexa, plural i que no es anorrear el castellà de Catalunya.
Dit això, ja mostro la meva opinió que els sistemes educatius no són neutres, cap. Tenen una funció de construcció social.
Ara em ressonen les paraules amb un to còmplice que va dir el diputat del PP, Rafa López (bloc, abandonat des del 2006), en una jornada de les escoles concertades. Un discurs hostil contra el projecte de Llei d'Educació de
Cataluna (LEC) que s'estava conformant i que s'ha conformat, recolzat per les tres principals forces polítiques catalanes: CiU, PSC i ERC.
El discurs de López era liberal, parlava de llibertat, llibertat d'escollir centre, llibertat d'escollir escolarització segregada per sexes. En cap moment va parlar de llengua.
Ara, el PP ha reaccionat al compàs que marca El Mundo del Pedro J. Ramírez, que ha escrit l'Ària de la independència escolar de Catalunya, amb instruments de percussió de la persecució lingüística al Principat.
El PP ha reaccionat contra la LEC, no amb un discurs liberal com ens feia creure Rafa López, sinó amb un discurs nacionalista espanyol. No ens sorprèn que el PP té voluntat de ser un partit nacionalista, però hem d'estar atents a no caure en el parany d'un discurs liberal fals. No fan les coses per llibertat, sinó per una idea de nació espanyola que exclou la catalana.
I el PSOE de ZP, el de l'Espanya en singular, sembla que vol ser el baríton d'aquesta ària nacionalista espanyola en contra la LEC.
La Vanguardia: El PP critica en un anuncio la futura Ley de Educación de Catalunya
Avui: El president valencià, Francisco Camps, elimina classes en català per fer-les en anglès
El Periódico:Maragall veu "previsible" i "poc interessant" que el PP porti la LEC al Constitucional
La Cope: El Gobierno catalán consuma la marginación del castellano
Bloc de Josep Maria Freixanet: La primera llei nacional d'educació, la llei més important de la legislatura

Santa setmana de festa (I)

Comença uns dies de festa de debò, sense internet i sense mòbil. Uns dies per escriure i llegir. Per escoltar la remor del mar i recordar velles glòries!
Això vol dir que aquest bloc romandrà tancat per vacances. Que ja toca...
Us deixaré amb uns vídeos del meu canal youtube: CasalsPrat TV
El primer és un dels més vistos de tots, un vídeo que ens mostra qui és Anglada:

..

El segon és el més vist sobre política municipal, el de la presa de pèl més gran que hem patit els ciutadans de Torelló, la retirada de l'ambulància medicalitzada i les urgències nocturnes:

..

I per acabar, el més vist de tots els que hi ha, el de la meva presentació com a candidat d'ERC a Torelló:

..

Per acabar us deixo l'enllaç del bloc del meu viatge per Japó, per si us interessa: http://enjordiakobe.blogspot.com

Avortament: dret o tacticisme electoral?

Ahir sector catòlics van tornar a agafar la pancarta i van sortir al carrer per manifestar-se contra el govern del PSOE. L'avortament i la reforma de la seva regulació en són el motiu.
En tertúlia amb el diputat al Congreso, Joan Tardà, durant l'Escola de Formació de les JERC a Sant Pere de Torelló, el republicà ens va explicar que el PSOE no havia mostrat fins ara cap clara voluntat de debatre, i menys, toca de debò la llei d'avortament.
Aquesta iniciativa és clarament un cop d'efecte de tacticisme polític de ZP. Un més.
On marca distàncies el president socialista i el seu govern respecte el PP és en l'àmbit dels drets cívics i ens els espais més ideologitzats (matrimonis gais, Aliança de les Civilitzacions, posar una dona de minstra de defensa, l'avortament, etc). I en un moments de crisi, com l'actual, on el govern pateix un clar desgast davant un PP (que s'autodesgasta amb espies i trajos a mida valencians), ZP necessita un cop d'efecte.
Aquest és l'avortament, que incomòde bona part del PSOE, però el necessiten per autoafirmar-se, fent posicionar a un PP extremat.
Una frivolitat més. Frivolitat no per intentar millorar la regulació de l'avortament, sinó per utilitzar aquest tema per tacticisme electoral...
Ara bé, el sector més esquerrà i el feminista del PSOE, ho aprofitarà i la resta de foracions progressistes també ho haurien de fer, per tal de millorar una llei que deixa desemparada a dones i professionals i que deriva cap al sector privat una intervenció de gran calat social.
Ara veurem, però, si el PP pica l'ham i es posiciona al costat dels antiavortistes clericals que agafen la pancarta en el dia del senyor.

El monopoli de la violència (Mossos), però sense Estat (Beques)

Foto de NacióDigital

"Que tornen els grisos" he llegit. La contundència dels Mossos d'Esquadra, polícia de Catalunya, en el desallotjament (no podia pas ser light) i en les manifestacions posteriors (no era necessària la violència emprada, segons diferents versions) ha fet remmemorar a alguns la polícia franquista espanyola, porra amb mà perseguint manifestants (Avui, TV3, El Periódico, La Vanguardia, Vilaweb, NacioDigital).
És irònic, però, que un govern es vegi criticat i desgastat per una càrrega de la seva policia a manifestacions que en el seu fons, aquest govern, no hi pot donar solucions.
El Pla de Bolonya, procés que dona nom a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, és la bèstia negra dels ocupants de la universitat desallotjada per la policia, la qual ha estat la que ha carregat contra els manifestants que denunciaven el desallotjament.
Entre els problemes que denuncien que comporta el Pla Bolonya és que els hi demana una dedicació gairebé exclusiva, això provoca que els que han de treballar per pagar-se els estudis no ho puguin fer. Com s'ho faran? La resposta és una: majors i millors beques, però això no és així.
Les beques són competència de l'Estat Espanyol, és aquest el qui no dóna resposta a la qüestió i l'únic que ho pot fer.
El mateix podríem dir del Sistema de Finançament i el finançament òptim per les universitats catalanes.
Diu Weber (wiki) que "l'Estat és qui té el monopoli de la violència", a Catalunya tenim el monopoli de la violència però no tenim l'Estat que ens hauria de permetre trobar solucions perquè no s'hagi d'emprar la violència.
Paradoxes autonòmiques...
Bloc de Roger Tugas: Crònica sentida i en calent del meu primer cop de porra
Bloc d'Isaac Peraire: Quin fàstig l'actuació dels Mossos
Bloc de Joan Safont: La farsa de la revolució

Assimetria moral espanyola

Espanya no serà una federació asimètrica, però en bona part si que pateix una assimetria en el cinisme i la moral.
Ahir, vaig enganxar per casualitat un debat sobre les eleccions basques a CNN+, on de debat no n'hi va haver cap, ja que era una tertúlia de la Penya Patxi López: Francisco Llera, director de l'Euskobarómetro (El Euskobarómetro convierte a PP y PSE en la alternativa al tripartito), Joseba Aguirre, ex-nacionalista del PNV i pro-PSE (versió governamental) i el moderador José María Calleja.
Era un debat on donaven per fet que el PSE guanyaria les eleccions i on es quedaven tant tranquils després de dir que Ibarretxe ha governat recolzat en la violència d'ETA i que el nacionalisme és minoritari però que guanya pel "frente institucional nacionalista".
Davant aquestes afirmacions d'una sensibilitat extraordinària davant la violència política, podent lligar el Lehendakari amb la neteja ètnica (Llera dixit) i en canvi, l'Espanya democràtica i constitucional ignora (o no) els atacs violents que l'independentisme al País Valencià que es repeteixen i repeteixen. I com ha succeït amb l'atac a la seu d'Esquerra a la ciutat de València, amb un artefacte explosiu.
Espanya pateix d'assimetria moral...
Bloc d'Eduard López: Fins quan tindrà barra lliure l'extrema dreta al País Valencià?
Bloc d'Anna Peña: En els conflictes el llenguatge no és gratuït
Esquerra.cat: Esquerra condemna l'atac a la seu del partit a València

Die Welle (La Ola): el perill del feixisme continua essent-hi

Aquesta nit he anat a veure Die Welle (La Ola) al Cinema Nou, de Vic (mireu sinopsi a Time Out).
Escric aquestes línies encara amb el cervell anant al 150%, m'ha impactat.
El film, de l'alemany Dennis Gansel, gira a l'entorn del feixisme i les seves possibilitats en el nostre temps.
La pel.lícula comença amb unes classes temàtiques sobre tipologies polítiques en un institut germànic i la història es centra en el grup que treballa l'autocràcia, la dictadura. Una pregunta és resposta pels alumnes de forma ràpida i banal: és possible una dictadura en la nostra actualitat? La resposta dels alumnes és no.
Aquest fet fa reflexionar al professor, el qual pretendrà demostrar als alumnes que el feixisme i l'autoritarisme no és un simple episodi històric d'Alemanya, és una amenaça constant per les democràcies.
El professor construirà un moviment autoritari, un experiment que se li anirà de les mans.
És una pel.lícula molt recomanable, perquè el perill del feixisme i dels populisme ultradretans és present a la nostra Europa acomodada i passiva i, en un context de crisi econòmica profunda, i amb una societat cada cop més desarrelada i d'una interconnexió cada cop més virtual, som més vulnerables a la penetració del virus feixista.
ElPais.es: Dennis Gansel: "El deseo de someternos a un líder está en nuestra naturaleza"

La xenofòbia desacomplexada (El9TV)

Vídeo extret de www.el9nou.cat

Karadzic em fa reflexionar sobre la presó

La detenció del líder dels serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic, m'ha impactat.
Vaig viure les guerres dels Balcans, dels 90 en la meva adolescència fins a fer els 18 anys. M'he fet persona convivint amb aquell conflicte tant cruel i tant inapropiat per la "racional" Europa o la casa dels pobles que era Iugoslàvia.
Jo vaig participar en la campanya Toròsnia, Torelló x Bòsnia, molt exitosa i que va servir per recollir diners per finançar equipament mèdic.
Ara veig a l'assassí Karadzic, amb una imatge gens altiva, lluny d'aquella de quan era l'esbirro principal de Milosevic. Karadzic, el psiquiatre i frustrat poeta encarnat en botxí. Té un aspecte de metge ancià, fins i tot de hippie!
Dol, però, que l'entrega de Karadzic, i segurament la posterior de Mladic (el cap militar dels serbobosnis i acusat de dirigir la matança de civils de Srebrenica), sigui una peça de mercadeig entre la UE i una Sèrbia que vol tenir la oportunitat de ser-ne membre. Però bé, les regles del joc són aquestes, en un tauler tant complexe com el dels Balcans.
Arran d'aquesta detenció, però, em ve el cap la qüestió del càstig, de la presó (de la pena de mort?). Jo crec que la presó ha de ser concebuda com una eina de reinserció, una eina social.
Però, segur, segur, que també ha de ser una eina de càstig a mans de qui té el monopoli de la violència, l'Estat. En el cas de Karadzic (i dels crims contra la humanitat), però, és l'Occident imperant qui s'atribueix el monopoli de la violència. Però això és un altre debat...
La concepció de la idea que la presó és una eina de reinserció social és perquè es creu que bona part de la delinqüència és fruit d'un context social.
Ara bé, quan els delictes són s'arrel política (que no ideològic, ep!), també s'ha de parlar de reinserció? reinserció política? reinserció de qui ha planificat l'assassinat massiu per raons d'ètnia?
Què en dirien els liberals democràtics, grans pensadors de la presó com a eina social de reinserció, en el cas Karadzic?
Curiosament, he trobat un debat sobre la presó i la seva funció al bloc de l'Isaac Peraire, podeu llegir-lo clicant aquí.
Més de 12 anys perduts. De Boban Minic (El Periódico), és un article interessant.

Europa es debilita si sacrifica la Llibertat

Abans d'ahir es va aprovar una directiva europea, en el Parlament Europeu, filla dels vents que bufen des d'Itàlia i França, impulsats pels presidents Berlusconi i Sarkozy. Ho podeu llegir a Vilaweb, al 3/24 (amb vídeo inclòs) o en el bloc de l'eurodiputat liberal Ignai Guardans, de CiU, que hi va votar a favor sense vergonya.
La directiva, que vol donar resposta a la immigració il.legal, homogeneïtzant, en la mesura del possible del tracte de la immigració en tots els estats de la Unió, contempla la possibilitat de mantenir retinguts en centres de detenció als immigrants en situació irregular, que no han comés cap delicte, un màxim de 18 mesos, menors inclosos.
Amb això es violen moltes de les obligacions internacionals en matèria de drets humans dels estats europeus.
En un temps de crisi sembla que la immigració a Europa serà un dels focus de conflicte, si més no, és allà on la institució parlamentària europea apunta.
Que cal homogeneïtzar les polítiques migratòries a la UE està clar, ara bé, que el tracte vagi per aquest camí ja no és del tot òptim. No es tracta de contraposar el paternalisme d'esquerres del papers per a tothom amb la directiva europea suara esmentada, això seria molt pervers i simplista.
Més enllà d'una Europa que permeti la prosperitat econòmica, Europa ha de descansar la seva identitat sobre els fonaments de la Llibertat, amb majúscula.
Cloure a persones, privar-les de la seva llibertat és una pena molt dura. Només ha de restar reservada per actes criminals, és l'últim pas a donar, un cop descartada la pena de mort.
Ara, el Parlament Europeu planteja la retenció de persones fins a 18 mesos (un any i mig!) pel mer fet de no tenir papers.
Aquesta directiva és un pas enrere en la construcció d'una Europa sòlida, perquè una Europa excessivament repressora sempre serà més dèbil.
Què he escrit en matèria d'immigració:
Clica aquí per veure les entrades en aquest bloc
Què és necessari perquè el mal triomfi?
El cabdill de la PxC em llegeix i no li agrada...
Immigració: drets, deures, ciutadania, opinions

Achtung! Air Berlin...

Air Berlin s'hi ha lluit.

Jo creia que els alemanys tenien clar la importància de la llengua i la cultura en la constitució dels pobles.

Ja veig que el cosmopolitisme mal entès, el que li fa nosa la diversitat i practica el darwinisme cultural (a favor sempre dels estats i, sobretot, dels més forts), s'ha instal.lat, com a mínim en la direcció d'aquesta companyia aèria.

Des de l'aire, damunt d'un avió berlinès (d'un Berlín diferent d'aquella ciutat amant de la llibertat que d'on es va autoadpotar Kennedy), han dit, amb accent teutó, que el català està a punt de fer desaparèixer el castellà... Igual com l'alemany de l'Alsàcia el francès!

.

Notícies relacionades:

Nació Digital: Les declaracions del president d'Air Berlin motiven un boicot contra la companyia

Vilaweb: Indignació contra Air Berlin per haver atacat el català des de la seva revista

Vilaweb: La polèmica contra Air Berlin rebota a Alemanya

El Periódico: Air Berlin menysprea l'ús del català com a llengua oficial

L'Avui: La blogosfera catalana es mobilitza en contra d'Air Berlin

...i un apunt interessant al bloc Catalans a Berlin: Air Berlin deixa veure la ideologia de la seva direcció