La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

La reacció turca. Erdogan i el cop d'Estat

Aquest cap de setmana passat, saltaven les alarmes informatives per un cop d'Estat per part de militars turcs, els quals es van ungir com a defensors de la laïcitat de l'Estat Turc i tenien la intenció d'enderrocar el president Erdogan per la "deriva autocràtica" que prenia la seva presidència.
Recep Tayyik Erdogan (wiki), polític islamista, és el president de Turquia més influent i de més impacte sociopolític des de Kemal Ataturk, fundador de la República turca als anys 20, després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà derrotat com aliat dels Imperis Centrals en la I Guerra Mundial. Ataturk va fundar una república burgesa, nacionalista, autoritària i laica, i l'exèrcit es va situar com a garant d'aquest marc polític des de llavors, protagonitzant diferents cops d'estat i repressió a minories nacionals com els kurds, a grups islamistes i a organitzacions esquerranoses.
La república laica, però, va viure un estancament econòmic i polític en les dècades dels 80 i 90, amb una corrupció generalitzada inclosa. L'arribada al poder d'islamistes moderats (ni que sigui en les formes), a diferència d'altres indrets, va aportar estabilitat i una obertura internacional essent una potència emergent a la regió a nivell econòmic, polític i militar, albirant-se fins i tot la possibilitat d'ingrés a la UE, de moment no reeixida (per l'impacte demogràfic, econòmic i religiós).
Erdogan ha anat teixint un full de ruta per anar superant els límits laïcistes del kemalisme i anar introduint les tesis islamistes en la via política i quotidiana de Turquia, alhora que anava concentrant el poder en la seva figura a través de convertir la República en presidencialista, feta a la seva mida. I quan més gran ha anat esdevenint el seu poder, més ha augmentat l'autoritarisme.

Erdogan, a la seva dreta el que sembla el líder colpista, el General Yazici
www.elpais.es

Amb l'explosió del conflicte sirià, els ulls s'han centrat encara més a la Turquia d'Erdogan, sobretot per les evidències de col·laboració entre el govern d'Ankara i els milicians d'ISIS i de l'oposició al govern d'Al-Assad, majoritàriament islamistes, i aprofitant el caos generat pel conflicte per reobrir la repressió i els atacs als kurds, a banda i banda de la frontera. El moment àlgid de l'intervencionisme turc (membre de l'OTAN des dels 50's) en aquest conflicte va ser quan van abatre un avió rus que bombardejava posicions islamistes a la frontera sirio-turca. Amb tot, però, Erdogan no s'ha escapat de patir la violència d'ISIS en territori turc, concretament un atemptat en un aeroport.
I ara, amb el cop d'Estat fallit, l'Erdogan victoriós, gràcies a treure molta gent al carrer barrant el pas als colpistes, ha iniciat una reacció autoritària amb purgues a l'exèrcit, a la policia, a l'administració i... en jutges! Hi ha qui veu en el què ha passat a Turquia un autocop d'Estat del mateix Erdogan que li permetés purgar les diferents estructures estatals i concentrar encara més el poder en les seves mans. No fa pas tant va forçar a l'exili a rivals polítics, va tancar diaris i va empresonar periodistes.
Em costa creure que l'Exèrcit (garant històric de la laïcitat) s'hagi prestat a fer el joc (amb morts inclosos) a un president islamista, clar que ja no es pot descartar res en aquest món...

Ciutadans turcs damunt un tanc dels colpistes fracassats. www.elpais.es

Però si realment el cop va ser real, s'ha pogut comprovar que la societat turca dels nostres temps és diferent a la del segle passat, quan rebien, majoritàriament, amb passivitat els cops d'estats militars.
És possible que els militars no haguessin analitzat prou bé l'escenari real: una base social laïcista que està occidentalitzada i és liberal, que rebutja la força, la violència, per oposar-se a l'autoritarisme d'Erdogan. Però com que l'autoritarisme comporta certs nivells de violència, els seguidors d'Erdogan (entre ells el grup feixista de "Els Llops") plantessin cara fent ús de la violència als militars. El president turc només va haver de fer una crida als seus perquè sortissin als carrers a plantar cara, i els seus van sortir sense por ni rebuig a l'ús de la violència. Tampoc van tenir cap mania en anar a ciutats kurdes a celebrar amb banderes turques i cantics nacionalistes el fracàs del "putsch". Fins i tot opositors a Erdogan es van sumar als seus seguidors.
Els militars laïcistes i autoritaris van ser incapaços de teixir aliança amb la part de la societat laica, liberal i occidentalitzada, enfront d'un Erdogan amb una base àmplia i cohesionada, a l'entorn d'un projecte autoritari i islamista. I que anirà a més...

Humiliació del militars per parts de seguidors d'Erdogan
www.ara.cat

Ara s'inicia la reacció d'Erdogan: purgues, empresonaments i potser fins i tot execucions (el president vol recuperar la pena de mort), es posarà pressió a qualsevol opositor al règim i la repressió als kurds s'aguditzarà, per anar concentrant poder i esdevenir un autèntic Rais; tot això farà que les relacions amb la UE es distanciïn i davant la tebior dels EUA davant del cop (només van donar suport a Erdogan quan els militars van fracassar) farà que es refredin les relacions entre els dos aliats. I, possiblement, la intensificació en la reacció interna, farà que busqui estabilitzar el seu paper internacional, rebaixant la tensió amb Rússia, Síria i Iran, pel què el paper en el conflicte sirià s'anirà diluint.

Andrés Mourenza: Erdogan o la desmesura
El Pais: Qui és qui en l'intent de Cop d'Estat
El Pais: Las figuras del levantamiento

Por a què la gent elegeixi: censura del Facebook i Youtube al Pakistan

L'Arquebisbe i Cardenal Martínez Sistachs el vaig sentir dir una vegada que hi ha tres coses sagrades: la mare, la pàtria i la religió.
Ho deia en referència a la caricatura que fan del Papa a Polònia.
Ara, al Pakistan han decidit que es censurarà Youtube i es tancarà Facebook perquè s'hi pot trobar pàgines i elements ofensius cap a Mahoma.
No s'arriba a la fatua contra els caricaturistes més o menys afortunats de Mahoma (llegiu el meu apunt de llavors), que fa temps va provocar un terratrèmol religió, ètic, polític, comercial i diplomàtic, però es tracta de coartar obertament la llibertat de la persona a elegir què vol llegir, consultar, mirar, xafardejar, informar-se per criticar...
Es coarta la llibertat a fer un clic que et porta cap allà on vols anar lliurement, per voluntat pròpia, després de fer un clic. De la censura del Youtube i el tancament de Facebook a la crema de llibres hi ha un pas.
Estem en temps de crisi, des de ja fa temps, més enllà del catacrac financer (i de la construcció). Hi ha sectors que es clouen i reaccionen vers la diversitat i la llibertat a elegir. I no parlo, com en el cas d'aquest apunt, dels islamistes (que no islàmics o musulmans), també parlo dels islamòfobs, entre d'altres integrismes religiosos i laics.
Per cert, no cal oblidar que el Pakistan és un país aliat dels EUA. La disbauixa i l'alegria de l'era global i liberal sembla que s'apaga.

Avui.cat: El Pakistan bloqueja l'accés a You Tube i tanca Facebook
El País: Pakistan bloquea You Tube i Facebook

Els bisbes i la política

Continua una controvèrsia que sols té tanta força fruit de l'anticleri-calisme (que no agnosticis-me) d'aquest país nostre i el del costat.
La Conferència Episcopal Espanyola s'ha pronunciat a favor del vot al PP i en contra al del PSOE (o viceversa). No ho ha dit explícitament, però sí que ho ha fet implícitament. Pel mig hi han barrejat les converses amb ETA i el fallit procés de pau.
Alguns bisbes catalans, com el de la Seu d'Urgell se n'han desmarcat, així com l'Abat de Montserrat.
Jo, ateu confès, crec que els bisbes tenen tot el dret a opinar públicament, jo diria que fins i tot a fer campanya activa per un partit polític, al cap i a la fi representen una bona part de la ciutadania, però segurament l'Església i els anticlericals sobrevaloren la força social i d'opinió d'aquesta.
Segurament aquestes afirmacions polítiques poden provocar contradiccions internes entre creients catòlics, però potser aquests s'haurien de plantejar el per què els bisbes defensen un partit i no un altre. Per què els bisbes no poden ser elegits democràticament. Per què l'Església catòlica té una estructura tant jeràrquica i antidemocràtica. Però aquestes preguntes se les haurien de fer els catòlics.
El què no és de rebut, és que el José Blanco, Secretari d'Organització del PSOE, amenaci en modificar el finançament de l'Església (ara es pot escollir donar un 0,7% a una ONG o a l'Església quan es fa la declaració de la renda). Aquest revanxisme simplista, utlitzant mesures pròpies de l'Estat en benefici del partit, és tant antidemocràtic com l'estructura de l'Església. I de laïcista no en té res...

Nota de la Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008

Religió: el pols identitari global

Vivim uns temps de tensionament identitari fruit dels dubtes. No parlo de les identitats. Parlo de les identitats que ens situen en aquest món global polaritzat.

La religió, sorprenentment, és un dels factors identitaris que s'estan reforçant més en els temps que vivim. Segurament la fi del conflicte entre el decadent occident i la pàtria del proletariat, o de la democràcia del món lliure i la dictadura darrera el teló d'acer, va fer esclatar les dicotomies identitàries més materialistes. Les pàtries violentes van rebrotar en part del bloc perdedor.

Però el que sembla que és el gran esclat identitari, el religiós, es va obrint pas.

Veiem una explosió d'un món musulmà ferit de l'orgull per un occident cristià que durant els darrers segles sempre l'ha subjugat. Una explosió identitària a l'entorn de la mitja lluna.

Però també veiem que l'ombra de la creu s'allarga i, per exemple, cobreix els carrers de Madrid o ocupa els micròfons més influents dels EE.UU i de les cadires dels assessors presidencials. A Amèrica Llatina les sectes cristianes prenen força i aconsegueixen situar-se a l'entorn del poderós Lula de Brasil, pare del progressisme democràtic del Sud.

L'Hinduisme es reforça i a vegades es radicalitza, el Budisme també i el Shinuisme japonès pren força altre cop.

Les religions prenen força, no per aprofundir en l'espiritualitat, sinó en la contraposició vers els altres per reforça una identitat massa confusa per la globalització. Per una identitat que es veu amenaçada pel diferent.

Defensa de la igualtat o de l'assimilacionisme cultural?

Jo no sóc creient, però respecto les religions sempre que no caiguin en el fonamentalisme, els uns i els altres. Crec que l’expressió de les creences i l’espiritualitat formen part de l’esfera individual, que esdevé social. La seva expressió forma part de la llibertat individual. La qüestió, com en molts d’altres casos, és definir fins on es pot exercit la llibertat individual sense que topi en la llibertat i el benestar de la comunitat.
Quan pel mig ens trobem una societat pluricultural, que comporta unes cosmovisions diferents i a vegades poden arribar a ser antagòniques amb la de la societat receptora.
No podem tancar els ulls que la societat catalana, democràtica i de tall liberal europeu (liberalisme social), que veu de la declaració universal dels drets humans. Aquí no hi pot cabre el relativisme cultural, no tot pot valdre. Anant el gra, la igualtat de gènere no es pot posar en dubte, ni que sigui per motius culturals.
Amb això vull situar el debat sobre el hiyyab de la nena d'orígen marroquí que va ser readmesa després que se li prohibis l'ús de la peça de roba a l'escola lluny del si símbols religiosos sí o símbols religiosos no, veure el hiyyab com un element de diferenciació entre alumnes ho trobo molt hipòcrita si no ens fixem amb les marques de les peces de roba. O és que potser la nostra societat pot acceptar les diferències socials però no culturals?
El debat ha de ser si el hiyyab és un element de submissió femenina, o no? Sembla que el fet que les dones s’hagin de cobrir el cos (la cara, els cabells o tot el cos) no és una imposició de l’Alcorà, sinó més bé un fet cultural de les societats on hi ha aquest hàbit. Ara bé, també he pogut llegir que fins i tot s’està posant de moda (en l’excepció més superficial possible) entre les jovenetes del Marroc.
Per acabar, també hi ha casos que les dones se’l posen com a element d’arrelament en al seva cultura en una societat aliena a aquesta.
El debat no sembla que es mogui en entrar al detall d’aquests aspectes, malgrat situar-se en paràmetres laïcistes o no, la majoria de vegades el què trobem la rerefons són plantejaments assimilistes. És a dir que els immigrats es dilueixin en la societat receptora, la nostra, rebutjant a la seva cultura, les seves costums, les seves creences. Al darrera d’aquests plantejaments, no ens equivoquem, hi ha els que defensen el paradigma del xoc de civilitzacions.
No podem caure ni el multiculturalisme fracassat al món anglosaxó, de desintegració de al cohesió social i nacional, ni a l’assimilacionisme simplista i encarcarat, que ens porta a un xoc cultural a casa nostra. Jo aposto per la integració sense dissolució dels immigrats i des d’un punt de vista nacional català, que sense competències en immigració poca cosa hi podem fer...
I ara és quan hem de decidir cap on volem anar, com volem que sigui la Catalunya del futur.



Apunt del diputat Josep Maria Freixanet: Religió o cultura religiosa?

Un hiyyab a l'escola

Aquesta setmana ens hem trobat una moguda política per una situació que ens indica en quina societat vivim. El fet que una nena, alumna de primària (menor de 12 anys), hagi pogut anar a l’escola amb un hiyyab (mocador que cobreix els cabells) ha aixecat un rebombori considerable.
Cal tenir en consideració que el centre escolar tenia un reglament intern que no permetia els símbols religiosos perquè es considera que fomenta la desigualtat entre l’alumnat.
Malgrat aquest reglament i davant l’amenaça de la mare a no portar la nena a l’escola o fins i tot marxar del país, si no s’accepta que la seva nena portés el hiyyab, el departament d’Educació imposa que s’accepti la nena amb la peça de roba inclosa, perquè en paraules del conseller, “l’educació és un dret”.
Ens trobem doncs, amb l’acceptació o no de l’autonomia dels centres educatius, els límits del laïcisme en l’educació de casa nostra, l’educació obligatòria a casa nostra i el model de societat que volem davant la pluralitat cultural.
Jo crec en un model que fomenti l'autonomia dels centres, que hauria de facilitar un millor coneixement de l'entorn i una capacitat més forta a l'hora de gestionar els problemes que sorgeixin.
En quan al laïcisme dels centres educatius, no podem generalitzar, perquè és una realitat que hi ha una bona part dels centres concertats que són cristians. El què sí que tinc clar és que la laïcitat, més que el laïcisme, ha d'afectar els centres educatius (símbols i continguts) però no a l'alumnat ni al professorat.
El què m'ha sorprès ha estat el raonament del conseller Maragall, forçant l'acceptació de l'escolarització de la nena, amb el hiyyab, davant les amenaces de no escolarització perquè "l'educació és un dret". Però fins als 16, l'educació és una obligació i ningú pot fer un pols a la legalitat. En aquest cas, el primer era l'escolarització i el segon si el hiyyab era acceptat o no al centre.
Del model de societat, en parlaré a la propera...

Què en pensa Agustí Colomines: "Caram amb el mocador!"
Wiki: El hiyyab