El meu NYC (i V): I els catalans?

El gran Francesc Pujols va dir que els catalans, pel fet de ser-ho, hi hauria un dia que aniríem pel món amb tot pagat. No sé si és per aquest motiu, però és cert que allà on vagis t'hi tribes un català, i això que som poquets.
I òbviament a Manhattan hi havia d'haver catalans, com no!? Normalment van amb família i la motxilla és un element comú, la influència de l'excursionisme suposo.
Un altre aspecte és el de protagonitzar converses amb cambrers hispans un amb anglès (el català) i l'altre en castellà (l'hispà), encara que davant cartes de menjar complexes, s'acaba demanant el què és en castellà i després es continua en anglès. Conclusió clara, cal millorar l'aprenentatge de l'anglès a casa nostra, de ganes n'hi ha, pel que es veu.
Quan vaig ser al Japó, de catalans no en vaig trobar cap, però sí que vaig trobar un restaurant que es deia (diu?) "El racó d'en Takeushi", així, en català, un restaurant de cuina espanyol però que sols feien plats catalans cuinats per un xef japonès, que ni parlava català ni castellà i en prou feines anglès (o li feia vergonya, cosa dels japonesos) i que havia anat a Barcelona aprendre cuina. A NYC, doncs, també havia de trobar un restaurant català. En cinc dies el més semblant va ser el restaurant "Tapas de la Rambla", amb motius gaudinians i... un toro! com no podria ser d'una altra manera. No hi vaig entrar.
Al Time Out hi vaig buscar algun restaurant català, no n'hi vaig trobar cap, però sí una notícia força extensa (no era un breu) d'un restaurant vasc. Emplaçaven al lector a fer el sopar de cap d'any menjant pinchos i gaudir de la llengua euskara (sic).
Però per sorpresa catalana, l'arribada a l'aeroport JFK. El policia de control d'entrada, on et fan una fotografia i digitalitzen les empremtes digitals dels 5 dits de la mà, em va mirar el passaport, la meva cara i em va dir "posa els quatre dits" i llavors "posa el dit gros". Aquestes frases no estan traduïdes, ho va dir en català!
De nom, el policia es deia Sharif, no Soler ni Vilalta. Després ens va negar, a pregunta nostra, que parles català, malgrat que va continuar dient-nos coses en la llengua de Ramon Llull i vam parlar del Gràcia de Barcelona.
Clar, que per fer-ho encara més estrany, l'últim policia abans de sortir de la zona de control del JFK es va acomiadar de mi dient A revedere, en romanès!!!!!
Només un últim apunt al respecte: el policia de l'arribada a Barcelona, com havia de ser es va dirigir a nosaltres en castellà. Quines coses!

El meu NYC (IV): la seguretat i el Chacal

Es parla molt de la seguretat als EUA, com una obsessió. El fet de patir un atac extern com el de l'11S va trencar la idea d'invulnerabilitat que havia tingut des de la seva victòria als mexicans ja fa algun segle.

El cert, però, és que l'arribada a l'aeroport es nota més un control i una prevenció vers la immigració que no pas grans controls de seguretat. Ara bé, no deixa de ser curiós que en els formularis per entrar al país et demanin, entre d'altres coses, si has participat en el III Reich de Hitler...

Segurament el què és més estrany per un català és que et regirin les bosses cada dos per tres, fins i tot per entrar en una església.

Les estacions de metros estan tant deixades de la mà de déu que per no tenir no tenen ni vigilants, si més no a temps complert.

Però la nit de Cap d'Any, vam poder viure en primera persona un gran desplegament policial. Teníem l'hotel prop de Times Square, a tres cantonades, i el carrer el van tancar el dia abans obligant a tots els comerços i restaurants tancar el 31. Per passar pel carrer, havíem de portar un braçalet taronja amb distintiu de l'Hotel.

Hi havia un munt de policies, fins i tot d'assalt amb cotxe blindat i fusells M-16. El mateix 31, després de no anar a l'illa de l'Estatua de la Llibertat ni a Ellis Island (on ho hi ha el memorial dels immigrants) i de sí anar a State Island amb ferri, al tornar vam compartir ferri amb un munt de policies. Si tots viuen a State Island no m'estranya que aquest districte sigui l'únic que vota republicà de tot New York!

Però valorant les mesures de seguretat del dia de Cap d'Any, és curiós que ens regiressin bosses, ens "catxegessin" i ens passessin un detector de metall per anar cap a l'hotel, però no per anar de l'hotel cap Times Square posteriorment.

Si el Chacal, posem per cas, volgués actuar per la zona i aquella nit, només havia de tenir l'arma a l'hotel. Hauria tingut el camí lliure i fins i tot s'hauria pogut fer fotografies amb policies després del canvi d'any.

El meu NYC (III): classisme racial

Dir que la societat nord americana és multicultural no és dir res de nou, tot un gressol de colors i accents, perquè hi ha molts accents diferents malgrat la gent néixer al mateix New York, alguns fruit de la influència de la seva llengua materna, com els llatins, i d'altres amb el seu accent genuí propi, com els afroamericans.

El que si que sobta una mica és veure que davant tanta diversitat cromàtica, hi ha poca barreja. Difícilment vaig poder veure grups de persones de diferent raça anant junta i menys parelles, i si passava normalment hi havia algun asiàtic (coreà o japonès) pel mig.

A més, hi vaig trobar una distribució de tasques laborals molt homogènies racialment. Les cuines estan plenes de llatins, sigui quin sigui el restaurant: japonès, italià o yankee.

Servint taules hi trobem gent blanca i també llatina i només vaig robar a afroamericans netejant les taules (perquè qui serveix les taules no les neteja) o el terra.

Els paquistanesos tenen els seus propis negocis, bàsicament fast food al carrer i botigues de souvenirs. Els taxis majoritàriament són conduits per homes amb turbant hindú i llarga barba.

Els hebreus amb la seva kipà gairebé residien al carrer 47, on hi ha les seves joieries.

Els homes i dones de negoci, amb llargs abrics foscos, trajo i maletí tots són blancs i algun és asiàtic, també algun amb kipà.

Hi ha un munt de paradetes de venda, que en podríem dir ambulant, però totes amb el seu permís, regentades per negres.

Això sí, al Moma, la gent de recepció i de la botiga són blancs i la gent de seguretat i del guarda roba són tots negres.

L'únic ofici que sembla que hi ha igualtat racial és a la policia, excepte els d'assalt (majoritàriament blancs), que eren indistintament blancs, llatins, asiàtics o negres. Bé, paquistanes i àrabs no en vaig veure cap.

Els que remenaven a les deixalles, ja fossin per recollir-les (on ja es feia) o bé per trobar-hi alguna cosa, tots eren negres.

Com podeu veure, una societat multicultural, però molt estanca i cadascú allà "on li toca".

El meu NYC (II): Manhattan és...

Només he estat a Manhattan, a excepció dels meus viatges d'anada i tornada a l'aeroport JFK, del desembarcament a State Island (única zona de NYC que vota republicà) i dels instants polars i nocturns a Brooklin, davant el bust de Robert, l'altre Kennedy assassinat.
I en cinc dies no he pogut voltar per tot Manhattan, però m'he pogut fer una idea que Manhattan és skyline, és ports de ferris, és centre financer, és un pont, un altre pont i més ponts, és pantalles multicolor i hiperinformatives, és final d'any a Times Square, és cap d'any a 5 cruïlles de Tims Square, és cap d'any en carrers tancats per policies d'assalt que es deixen fotografiar amb turistes i altres espècies habituallats per fi d'any, és restaurants que emeten diferents colors i olors, és amalgama de gent de diferents colors, és zona universitària amb llibreries "no imperialistes", és lloc de banderes americanes (moltes) i de banderes estrangeres consulars, és nit i és dia, és obesitat i menjar hipercalòric, és esglésies i cementiris, és zona zero i fetitxisme cristià, és halal i koesher, és zona de joiers amb kipà i de venedors de hot dogs paquistanesos, és lloc de treball de cuiners hispans, de netejadors negres i d'atenedors de públic blancs, és cultura, és Central Park amb esquirols, és terra d'avantguarda de museus i de metro decadent, és Xina i és Itàlia, és camí de taxis grocs cridaners i de turistes caminants. Ah! i aquests dies també és zona plena de de deixalles i de neu.

El meu NYC (I): immersió culinària

Un dels grans plaers que tinc a l'hora de viatjar és menjar, provar el menjar autòcton del país d'acollida. El menjar és cultura i hi trobem el pòsit de la història d'un poble.
I a NYC es pot veure realment el pòsit històric: he pogut menjar italià, japonès, xinès, carn del mig oest, a un Mc Donald's, mexicà i he begut cervesa irlandesa. Hauria pogut menjar també grec, vietnamita, espanyol, basc, rus, jueu, indi i paquistanès. Segurament amb molts d'altres.
Això és NYC, el gresol per excel.lència als EUA. Una amalgama de llengües, d'accents, de colors de pell i de menjars, amb les seves olors.
Què millor que sentir-te immers en la ciutat que anar en un cafè d'aquells on hi ha una barra baixa amb tamborets rodons, il.luminat amb fluorescents i amb les parets de blanc enrajolat i amb fotografies de famosos clients, on serveixen pancakes i ous remenats amb acompanyaments i ketchup, tot amb un cafè aigualit i abundant per fer-ho baixar tot?
I què millor per ser conscient de la multiculturalitat de NYC que passar per davant un paradetes de hot dogs halal?
Sí NYC fos Catalunya, el TS espanyol hauria imposat el cocido madrileño com a obligatori en tots els àpats, per trencar amb la immersió culinària de la diversitat que reforça la identitat pròpia de NYC.

Preparats, llestos i...

Aquest any he fet vacances blocaires de debò, així que durant totes les setmanes d'agost heu pogut gaudir amb els vídeos del Ball dels Verds de Torelló.

Carregar les piles va bé, sobretot perquè m'esperen uns mesos intensos políticament amb les eleccions catalanes i després, com si res, les eleccions municipals, i pel mig projectes personals que ja han començat a caminar, a poc a poc.

Aquest estiu ha estat de lectures, en paper i en pantalla, relectures ja gastades i noves idees, més o menys interessants. Calia posar el cap a lloc i preparat pel que ve.

També ha estat un estiu de retrobament amb Lisboa, de la calma portuguesa amb olor de graelles de peix fresc, pujades i baixades, tramvies grocs i opulència decadent d'un imperi fallit, tot amb ressorts de fados nocturns i de nació llatina mediterrània lluny del Mediterrani.

D'escriure no ho he pas deixat de fer, públicament ho he fet a Naciódigital, a la secció d'Opinió Nacional, on hi tinc una columna des del juliol. Un espai compartit per noms que aclaparen. Així que he escrit els articles i he escrit (i llegit) alguna resposta als comentaris que em feien. Es tracta de ser 2.0, oi?

Avui em retrobo amb el bloc i amb vosaltres, lectors.

Els meus articles a Naciódigital:

Lectures i diagnosi de Pujol i Carod

El que és nefast per Oriol Pujol

El que cal no és una "Solidaritat"

De l'Assemblea de Catalunya al dret a decidir

Que no se'ns podreixi la poma catalana

Un tomb per la Catalunya carlina, sense carlins

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana carlí.
He voltat per Solsona i comarca, el Berguedà i el Lluçanès, tota una ruta història nacional seguint el fil carlí de la història.
La veritat, però, és que no hem pogut seguir gaire el rastre carlí i hem visitat bàsicament elements medievals.
És una llàstima que no s'aprofiti la petja carlina a Catalunya i a més en aquestes terres, algunes d'elles havent esdevingut llocs claus en les múltiples guerres carlistes.
A més, historiogràficament és verdaderament interessant el carlisme, tot un moviment polític més complex que el "Pàtria, Déu i Rei", amb forts lligams a la cultura rural del complexa i canviant segle XIX català, en un context de tensions entre modernitat i antiguitat, una pugna entre el vell i el nou.
Si es pot fer la ruta dels càtars (molt ben explotada), per quan la ruta dels carlins?
Carlisme segons l'enciclopèdia catalana
El Carlisme segons Andreu Nin
Web del Partit Carlí de Catalunya

Un ressopó sard

Tancat per un ressopó de vacances

(prèvia extorsió de Ryanair i els temuts emails d'última hora)

Lectura ràpida d'estiu: Gica Casamare: Ressaca de mariner

Viatge a Leningrad

http://enjordialeningrad.blogspot.com

Me'n vaig a Leningrad (també conegut com a Sant Petersburg)

Aquest bloc restarà inactiu durant uns dies, just els que estaré de viatge a... Leningrad! ciutat també coneguda com a Sant Petersburg.
La ciutat més europea de Rússia, la Venècia del Bàltic, la ciutat de Pere o de Lenin, segons l'època, la ciutat heroica en la resistència contra els nazis (prop de tres anys de setge!) i la ciutat des d'on va forjar el poder Vladimir Putin.
Doncs allà vaig jo, amb jaqueta i paraigües, que es veu que allà el temps no està de broma estiuenca.
Potser estant allà obro un bloc de viatge, com d'altres que he fet (Japó, els Balcans, Berlín o Praga). Ja veurem...
Mentrestant us deixo un vídeo dels Leningrad Cowboys, que no són de Leningrad (ni de Sant Petersburg ni són cowboys) que interpreten un clàssic com Delilah amb l'ajuda del Cor de l'Exèrcit Roig (que ja no és roig).

Reset a Cadaqués i Besalú, retorn a la realitat...

Hi ha moments que hom necessita fer una desconnexió, un reset, per tal de reiniciar-se i encara el futur amb energies ordenades i revigoritzades.
Amb els canvis necessiten noves forces.
Així que he aprofitat uns dies per marxar acompanyat a Cadaqués, gris, ennuvolat, humit i preciós! Com diu la meva mare, Cadaqués és màgic.
La següent setmana, és a dir, aquesta que s'acava demà diumenge, he anat uns dies a Besalú, en un hotel al costat de l'església de Sant Vicenç. També hi he anat acompanyat, de llibres (Camaradas, de Robert Service, i El poder dels spin doctors, de Toni Aira) i de l'ordinador sense capacitat de connectar-me a internet.
Com que tampoc hi ha gaire bona cobertura, a Besalú, la desconnexió ha estat molt ben aconseguida.
Besalú, vila comtal, dels poderosos comtes de Besalú, i precedida per l'establiment del "castrum" visigot, és una vila, entre setmana, perfecte per gaudir de tranquil·litat i d'uns racons de pedres històriques. A més, hi pots trobar racons tranquils on llegir o sols observar com passa el temps i vols espectacularitat sols has d'admirar el pont romànic per on s'entra a la part vella de la vila.
I en el final de la desconnexió en Carod fa un pas enrere per donar suport a Puigcercós i enfortir Esquerra, 100 persones participen al sopar de la República a Osona i en Carretero insinua la creació d'un nou partit independentista (encara un altre més?). Benvingut a la realitat!

Santa setmana de festa (I)

Comença uns dies de festa de debò, sense internet i sense mòbil. Uns dies per escriure i llegir. Per escoltar la remor del mar i recordar velles glòries!
Això vol dir que aquest bloc romandrà tancat per vacances. Que ja toca...
Us deixaré amb uns vídeos del meu canal youtube: CasalsPrat TV
El primer és un dels més vistos de tots, un vídeo que ens mostra qui és Anglada:

..

El segon és el més vist sobre política municipal, el de la presa de pèl més gran que hem patit els ciutadans de Torelló, la retirada de l'ambulància medicalitzada i les urgències nocturnes:

..

I per acabar, el més vist de tots els que hi ha, el de la meva presentació com a candidat d'ERC a Torelló:

..

Per acabar us deixo l'enllaç del bloc del meu viatge per Japó, per si us interessa: http://enjordiakobe.blogspot.com

Usos lingüístics dels catalans des de la Cerdanya

Un cap de setmana de relax a la Cerdanya en aquestes dates és una mica utòpic, sobretot si un es vol oblidar per uns dies de la Barcelona que trepitja cada dia per treballar.
Les "a" obertes capitalines s'imposen pel Puigcerdà mig glaçat i amb restes de neu marronosa, ja. Bé, potser aquestes "a" encara són més obertes que el normal i sovint s'intercalen amb un castellà d'aquells de "o sea".
Els usos lingüístics a la Cerdanya hivernal és tant mestissa com la de Barcelona, potser no s'hi sent l'àrab, l'urdú o el swahili, però el castellà de les Amèriques i de la part alta de Barcelona hi és ben present.
És curiós com en la Catalunya pirenaica el català i el castellà també es "matxambran" (hehehe) com en el metro barceloní, frases que se superposen d'una llengua a l'altra, per donar resposta o per inquirir a l'interlocutor.
He pogut constatar dues situacions en diferents ocasions: gent que parla castellà "o sea" i que a l'hora de renegar ho fa en català. I això que hi ha aquell tòpic tant estrany que es renega millor en castellà. Jo crec que no...
I una altra situació ha estat la de pares i mares que es parlen en castellà i als seus fills els parlen en castellà. Aquesta situació me l'havia explicat el Francesc Codina després d'haver llegit un estudi d'usos lingüístics. Jo no m'ho acabava d'empassar, sabent l'optimisme profund (llegiu aquest article)que "pateix" el Francesc davant la nostra realitat nacional i lingüística.
Qui esperi trobar al Pirineu una Catalunya profunda, conservacionista i contemplativa va equivocat, el dinamisme econòmic, encara que sigui estacional, aporta tons de pell i accents que es poden trobar a Barcelona i en d'altres ciutats, i per això, en un cap de setmana de relax, també es pot estudiar els usos lingüístics catalans des de la Cerdanya.

Berlin, bloc de viatge

Tornats de Berlín, després d'una immersió d'una setmana, entre element de kitsch socialista i imperial, d'aqruitectura post-moderna i espoli mesopotàmic, tot amb un acompanyament de cervesa gran i suau i curryburst (després de saber que les nostres salsitxes de frankfurt allà en diuen vieneses...), ja podeu fer un cop d'ull al bloc del viatge.
Per cert, al bloc no hi surt, però vaig anar a un McDonald's, objectiu acomplert (informació pels qui estiguin interessats en aquesta meva estranya dèria d'anar als McDonald's dels països on viatge).
En Comajoan tenia raó amb el seu comentari en aquest bloc, el viatge ha estat un viatge encobert a l'Europa Oriental... sobretot després de veure que la policia alemanya m'ha remenat la maleta un cop ja l'havia facturat.
Me n'he adonat perquè han deixat un paper on m'indiquen que m'han requisat tres encenedors del SED, el partit comunista de la RDA... Almenys han deixat el paper informatiu, l'STASI t'obria el correu i no avisava!
Parlant de l'RDA, en els districtes berlinesos que abans eren de la RDA, guanya amb més del 40% dels vots Die Lienke, L'Esquerra, partit d'escindits dels socialdemòcrates i del Partit Comunista. El partit guanyador a la resta d'alemanya, la CDU de Merkel treu menys del 20%...
Berlín és una ciutat complexe.
El bloc és: http://enjordiaberlin.blogspot.com

Auf viedersen

Me'n vaig a Berlín, abans que això peti! Potser aconseguiré connectar-me per escriure alguna coseta teutònica, o potser no. Si no, quan torni ja ens retrobarem.
D'aquí a una setmaneta... Si l'STASI (still watch you, deia una camiseta que venien a Praga) ens ho permet!
Auf viedersen!

Romania: bon menjar, bona i variada gent i arquitectura socialista

Després de pair l'èxit de la Secretaria de Joventut a l'EYCA, situant un català al consell d'administració al Carnet Jove Europeu, així com haver paït la visita a Romania, em disposo a escriure quatre ratlles d'aquest país.
La veritat, però, és que veure molt país no ha estat possible, sols Bucarest i en una gran minsa part, ja que ens hem passat tot el temps tancats en reunions o amb àpats protocol·laris, però quins àpats! Sí senyor! el retrobament amb els gustos romanesos ha estat d'antologia: el sarmale (rotllets o farcellets de col farcits de carn i arròs, amb un salsa amb base de tomàquet), la polenta (una espècie de cus cus espès), les ciorbas (sopes, algunes amb nata agra), formatges tant forts com blancs, entre d'altres menges retrobades a més d'un vi negre afruitat però potser amb massa poc cos.
Una delícia, tot plegat!
Del poc que he pogut veure, vull destacar quatre coses.
La primera són els edificis socialistes de la ciutat, semblants a Podgorica, omnipresents, però amb més detalls, socialistament grisos però detallistes. Ja és molt. En algun barri, a més, davant dels blocs de ciments hi ha petits jardins, alguns asilvestrats.
En segon lloc, tenim la mobilitat. Si diuen que Nàpols és la ciutat més caòtica en quan a mobilitat, vist Bucarest, no em puc imaginar com deu ser la nineta d'Alfons el Magnànim. Quin caos llatí enmig dels Balcans! amb carrils no pintats que ara són dos, per passar a ser quatre i després tres. Uf!
En tercer lloc la gent. Cap mala mirada a personatges estranys i forasters com nosaltres, excepte una cambrera, tal els els catalans, un somriure de complicitat seguia els multu mesc i larevedere amb accent català. Pells torrades, rossos de pot excessiu o magiarment naturals. Figures esveltes femenines i farcides en accés masculines. Gitanos, llatins i hungaresos (menys) formen un paisatge mestís i colorista.
En quart lloc, el Parlament de Romania, amb la seva Avinguda de la Victòria del Socialisme, un Boulevard que va costar la vida a centenars de coses i esglésies per fer content al conducator Ceaucescu. Això sí, jo vaig poder estar en el balcó fet construir pel dictador per dirigir-se al Popur, el qual el va executar i no li va deixar estrenar.
El Parlament romanès té unes dimensions increïbles, ostentosament visible en tota la ciutat. Espectacular!
Haig de tornar a aquest país llatí rodejat d'eslaus i hongaresos, amb empremtes turques i amb la veu cridanera dels gitanos.
.
PS: Pels qui ho vulguin saber, no vaig poder anar al McDonald's, malgrat tenir-ho planificat... queda pendent!
PS2: el tabac romanès també pot matar, però és més barat.
PS:3 hi havia una fira de cotxassos de segona mà just al costat de l'Hotel, al darrera, una central tèrmica...
PS4: Us ho he dit que m'encanta el sarmale? (més informació del sarmale en aquest relat)

Retornat de Praga, amb nou bloc

Ja fa uns dies que he tornat de Praga, de vacances.

Han anat molt bé, gràcies. Molt de menjar, façanes esplèndides, museus, sants, gòtic, modernisme, barroc i arquitectura del socialisme real (uf!).

Si us interessa podeu llegir-ho al bloc que he estat muntant aquests darrers dies.

.

http://enjordiapraga.blogspot.com

Retorn d'una Podgorica intensa

Avui he retornat a la quotidianitat, d'una forma intensa, amb dos "dinars-reunions" inclosos.

Però la gent de l'Agència i de la Secretaria també, ja que avui han sortit, just connectar el cable d'internet al portàtil, 49 email que restaven a la safata de sortida, ja que el portàtil de la feina em va acompanyar a Podgorica, el problema va ser que el Wi-Fi de l'hotel només tenia cobertura al... wàter! i molt dèbil, així que després de protagonitzar una pintoresca escena amb el portàtil damunt el dipòsit del wàter vaig desistir d'enviar els emails fins que arribés a Barcelona.

Suposo que l'entrada ha estat impactant perquè realment he pogut desconnectar (malgrat l'ordinador de la feina...).

Han estat quatre dies de no parar i amb situacions tant curioses com fer un cafè a l'hotel més luxós de Montenegro (on vam arribar amb un Golf GTI rovellat, que va ser aparcat per un aparca cotxes...) just abans d'assistir a... l'assemblea de l'Associació de Turisme de Montenegro (foto). M'hi van portar la Jadranka i el Vladimir del Carnet Jove de Montenegro. No vaig entendre res de res, però tot responent emails i avançant feina amb el portàtil, vaig poder observar una picabaralla dialèctica entre el ministre de Turisme (socialdemòcrata) i un membre del sector turístic i diputat liberal (opositor). Qui eren m'ho van explicar.

He parlat de política, de Kosovo (volien saber què en pensava un català) i de Catalunya (m'ho demanaven!), de futbol ("Is your name Jordi? Jordi... Cruyff!", quina fixació que tenen amb el fill del Cruyff! a l'estiu, a Sèrbia, ja m'hi vaig trobar), de dones (només volien que opinés com eren les dones montenegrines -"so tall"-) i... d'aigües. Sí senyor, vaig viure i participar en dos debats sobre quina aigua embotellada és més bona. Un dels cops va ser entre dos nois que eren comercials de dues empreses d'aigua. Cap dels dos, però, ho era de la millor: Voda Voda.

També van intentar parlar de cotxes, però aquí ja no hi arribo.

Aquesta estada ha estat bé per desinfectar l'estómac a base de cervesa, tequila (jo no volia...), gintònic i rakjia (aiguardent montenegrí). Aquella gent d'allà té la costum que tothom qui està en una taula d'amics ha de pagar una ronda. Mai tens el got buit. I si no te n'adones vas bevent!

Però el viatge començat amb un Barcelona-Frankfurt-Belgrad-Podgorica i acabat amb un Podgorica-Belgrad-Düsseldorf-Barcelona m'ha servit per endinsar-me en una ciutat de 600.000 habitants i d'arquitectura socialista i amb un munt de cartells i pantalles publicitàries. Podgorica té racons molt bonics, monuments de guerrers, poetes i d'algun rei, i ponts que sobrevolen rius d'aigua maragda. He tingut una bona guia i uns bons amics que m'han ofert tot el que tenien i que podien fer, començant per un cafè turc i acabant per una ampolla de Rakjia (Gràcies Miroslav Popovic, ergo Milna!).

Això sí, definitivament, a Podgorica no hi ha MCDonald's...

.

Aquest és el bloc del meu viatge a Montengro de l'estiu del 2007: http://enjordialsbalcans.blogspot.com/

Barcelona - Frankfurt - Belgrad - Podgorica

Surto de Barcelona, volo cap a Frankfurt, faig una Pepsi i embarco cap a Belgrad, on em trobo que a l'aeroport de Belgrad no s'hi pot tirar papers al terra, no s'hi pot entrar amb gossos ni gats, tampoc si pot fumar i... no s'hi poden entrar pistoles ni punyals!!!!
Acabo de fer la primera cigarreta del dia al carrer tranquil de no ser disparat ni apunyalat mentre vagi a buscar el vol cap a Podgorica.