divendres, 18 de desembre del 2015

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.
Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)
Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.
Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  
A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...
Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)
Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

diumenge, 13 de desembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): Ús de la força militar contra ISIS? (i IV)


Amb l'atac jihadista a París, perpetrat per Estat Islàmic (ISIS, com és conegut majoritàriament, en les inicials en anglès o Daesh, el seu acrònim àrab), França i la Gran Bretanya han decidit sumar-se als atacs a l'ISIS en territori sirià.
Manifestació contra una intervenció militar
a Síria (font: www.elperiodico.cat)
La decisió presa per aquestes potències occidentals ha provocat oposició política a la bancada laborista, liderada per Jeremy Corbin (que va liderar al Regne Unit les veus en contra de la guerra de Bush, Blair i Aznar contra Iraq), i diferents movilitzacions en ciutats europees, entre elles Barcelona.
Però sota el meu punt de vista, la situació actual és molt diferent a la de la guerra d'Iraq del 2003, després de l'acord de les Açores amb Bush Jr, Blair i Aznar, amb Durao Barroso d'amfitrió.
Si fem una mica de memòria, des dels EE.UU. van vincular a Iraq en la seva "War on Terror" (Guerra al Terror) arran dels atemptats d'AlQaida a les Torres Bessones del 2001. Al mateix 2001 va començar la guerra contra els Taliban a Afganistan. 
El trio de les Açores: Blair, Bush Jr. i Aznar
Aquella guerra amb l'Iraq es va basar en la mentida (reconeguda) que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva amb què podia atacar a les capitals occidentals, a més del lligam amb el terrorisme internacional jihadista.
Tampoc Iraq era el sustent des d'una estructura estatal d'AlQaida, com ho és el Califat dirigit per Al-Bagdadi, líder de l'ISIS. AlQaida, dirigida per Osama Bin Laden era una organització feta a través d'una xarxa de grups afins, que actuaven autònomament seguint un objectiu comú, una base i un mètode: atacar els interessos americans i dels seus aliats occidentals i musulmans. Precismanet, AlQaida vol dir "la base".
AlQaida no es projectava des d'Afganistan, malgrat en rebia suport i protecció, ni molt menys per l'Iraq de Saddam Hussein.
Manifestació colossal contra la guerra d'Iraq, Barcelona
L'oposició civil a aquesta guerra va ser molt important, amb una ingent mobilització sota el lema "No a la Guerra". Molts tenim gravades les imatges de les massives manifestacions en ciutats, com la de Barcelona, per exemple.
Els interessos econòmics dels lobbies de l'entramat industrial-militar dels EE.UU. i del sector energètic que tenien a la vista el petroli de l'Iraq i la projecció d'oleoductes i gaseoductes, es van fer més que evidents davant l'opinió pública arreu. Els falcons al servei del capital (i viceversa) s'havien accedit en la resposta a l'atac a les Torres Bessones. I la gent va sortir al carrer.
Iazidites fugint de l'aniquiliació (font: www.redeangola.info)
Per què crec que no podem fer paral.lelismes amb la situació actual? Doncs perquè ISIS es comporta com un estat agressor i expansionista, que opera en lògica d'Estat per atacar i conquerir països (Síria i Iraq, de moment), per fer neteja ètnica (els iazidites són l'exemple més clar), esclavitzen per qüestions de gènere, religiosos i ètnics i protagonitzen atacs violents en altres països (com el cas de França), i tot sense amagar-se'n. És a dir, no existeix cap mentida, com la de les suposades armes de destrucció massiva que va justificar la guerra d'Iraq, ni l'opció eminentment policial és la única resposta als terroristes d'ISIS, ja que Estat Islàmic no funciona com una organització terrorista clàssica, sinó que es projecta a partir de l'Estat califal que ocupa, controla i governa un bast territori a cavall d'Iraq i Síria.
Així doncs:
A. ISIS de facto és un Estat i actua amb lògica d'Estat, en el seu cas agressiu, agressor i expansionista. En canvi AlQaida no era Estat ni actuava en la lògica d'Estat, sinó d'organització terrorista.
B. ISIS ha reivindicat els atacs a París en la seva estratègia bèl.lica des d'una perspectiva estatal, així com és una realitat plausible de la invasió de territori iraquià i sirià. En canvi la guerra d'Iraq es va sustentar a partir de la mentida dels lligams amb AlQaida i amb les armes de destrucció massiva que mai van existir (i es sabia).
C. Davant un Estat agressor i agressiu (i amb un component de maldat traduït en la neteja ètnica, l'esclavitud i l'expansionisme territorial per aplicar aquestes accions), és lògic que la comunitat internacional es plantegi l'ús de la força militar. AlQaida no era un Estat, era una organització terrorista que requeria l'acció policial, d'intel.ligència i judicial per respondre-li directament, invadir un país no acabava amb AlQaida (com s'ha demostrat).
Raqqa, capital de l'Estat Islàmic d'Iraq i Llevant (ISIS)
Per tot això, jo concloc que oposar-se a la guerra contra ISIS no es pot fer des dels mateixos plantejaments del "No a la Guerra" contra la guerra d'Iraq del 2003.
Jo m'oposo a una guerra si només ha de servir de venjança i de l'ull per ull, d'atacar centres urbans i no objectius militars de l'ISIS o de les rutes del petroli que marxa cap al mercat negre. Rebutjo la guerra si ha de servir per imposar una lògica imperialista a la regió. Rebutjo la guerra si no hi ha després un pla d'estabilització polític, social i econòmic que respecti i fomenti els consensos dins les mateixes societats sirianes i iraquianes, sense imposar governs titelles sota pretesos models occidentals. I també m'oposo a una guerra amb ISIS si no es posen en marxa accions en els països d'estabilització socioeconòmica i que aturi la fractura social fruit de l'eixamplada de desigualtats socials i de la intolerància a la pluralitat dins dels Estats, sobretot europeus. Però sóc conscient, que sense l'ús de la força, ISIS i la seva barbàrie no desapareixerà mai.
I perquè ningú em pugui titllar d'imperialista occidental i falcó del capital, citaré a Lenin i el que pensava sobre la guerra:
"Els marxistes diferim dels pacifistes en què reconeixem la necessitat d'estudiar històricament cada guerra en particular. La història ha conegut moltes guerres, que a pesar dels horrors, les calamitats i els sofriments que tota guerra comporta, van ser útil pel progrés de la Humanitat, destruint institucions particularment nocives, com per exemple la servitud o l'esclavisme, i les formes més bàrbares de despotisme. Per aquesta raó s'ha d'examinar les peculiaritats històriques de la guerra".
Després afegeix que si una colònia declara la guerra a la seva metròpoli colonial per alliberar-se "aquestes guerres serien 'justes', 'defensives', (...) i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, sobre les potencies opressores, esclavistes i explotadores".
Aquestes paraules sobten, sí, no estem acostumats a pensar en guerres justes o injustes. Potser la qüestió és preguntar-se si ISIS ha de poder sobreviure com a Estat que neteja ètnicament i que esclavitza a infants, dones i minories, a més de totes les atrocitats que perpetra (majoritàriament sobre població musulmana, no ho oblidem). Si la resposta és no, com s'acaba amb ell? Hem d'esperar una revolta interna, quan la -sorprenent- capacitat d'atracció de gent d'arreu del món és tant important? No hi podem pas enviar un exèrcit de cooperants o d'educadors socials que canviïn la societat des de dins, veritat?

Els altres articles sobre ISIS:
Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)
Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

dimecres, 2 de desembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

L'acció terrorista de l'ISIS (Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant, en anglès, o Daesh, acrònim en àrab) al cor d'Europa ha suscitat una reacció del món occidental davant aquesta organització de terrorisme jihadista que compta amb un protoestat que abasta un territori de part de l'Iraq i Síria, major que alguns països europeus.
En les nostres societats s'ha instal.lat un debat sobre quina és la resposta a aquest terrorisme.
S'ha de tenir en compte que aquest terrorisme no és el d'una organització com les que hem entès fins ara, ni les del segle XX de robatoris a bancs, segrests, bombes i guerrilla urbana, ni la del segle XXI, amb Al Qaeda i la seva xarxa de grups afins que actuaven autònomament a partir de l'objectiu terrorista genèric, emès pels seus líders, el més conegut, Bin Laden. Grups autònoms o els coneguts com a "llops solitaris", que actuen individualment, i que a vegades sorgeiexen de les mateixes societats que ataquen.
L'ISIS per començar compta amb el control d'un territori, que comprèn recursos naturals com el petroli que fa que sigui autosuficient financerament, establint un protoestat amb moneda, lleis, fronteres (més o menys mòbils), exèrcit i govern. Això ni les organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra, o grups de reacció d'extrema dreta o organitzacions d'alliberament nacional del segle XX no hi comptaven, sinó que teníen governs que els patrocinaven (i finançaven i entrenaven). En el cas d'AlQaeda, tampoc ho trobem, a pesar del patrocini dels Taliban afganesos, la xarxa terrorista de nuclis autònoms d'AlQaeda no controlaven territoris en forma més o menys d'Estat. A més, aquest protoestat és la base d'acollida permanent de persones que hi arriben d'arreu i s'hi estableixen. A més, hi ha una política d'extensió i conquesta territorial, al marge dels atacs terroristes en ciutats estrangeres.
L'ISIS compta amb col.laboradors i executors en les societats diana dels atacs, ciutadans i residents a països europeus, alguns nascuts en aquests mateixos països són els protagonistes d'atacs terroristes, com en el cas de París. Aquesta "quinta columna" ja la trobàvem en Al Qaeda (no, normalment, en el terrorisme del segle XX).
Davant aquest escenari, del què és ISIS, com s'organitza i com actua, calen respostes a diferents nivells.
A. En l'espai del protoestat de l'ISIS a Iraq i Síria
Sukhoi-25, avió rus en servei a Síria contra ISIS (www.rt.com)
La política d'Estat de l'ISIS per una part és una fortalesa, ja que dóna un referent material i sòlid als seus seguidors (potencials i reals), el fet de comptar amb un Estat que organitza (brutalment) una societat és materialitzar les proclames dels ideòlegs i propagandistes d'aquesta jihad salvatge i sectària. Bin Laden vivia de la propaganda de les accions terroristes i de la demagògia discursiva, l'ISIS del Califa Al-Bagdadi ha materialitzat en un Estat els principis i discursos sostinguts per ell.
Mapa del petroli en mans d'ISIS (www.voltairenet.org)
La reposta a aquesta realitat ha de ser, doncs, la resposta a un Estat agressiu i expansionista. I què vol dir això? doncs bloqueig econòmic, bloqueig d'armes i acció militar.
ISIS viu autònomament de l'exportació de petroli, que només pot sortir per fronteres en governs fins ara no obertament hostils, que s'han mantingut en l'ambigüitat i en l'hostilitat oberta a Síria, rival número a la regió de l'ISIS. Aquest països segueixen el perfil d'Estat aliats als EEUU i als seus aliats, així que tallar aquesta via d'exportació hauria de ser senzill. Amb el bloqueig de la venda d'armes, seria similar.
El protoestat d'ISIS (www.lahistoriaconmapas.com) 
Sense recursos econòmics ni d'armes, o bé restringits, la debilitat del protoestat de l'ISIS seria un fet. Per acabar del tot, només hi hauria la via militar, d'aliança àmplia a la regió, no seria una tasca senzilla ja que hauria d'incloure enemics regionals com Turquia i Aràbia Saudita amb Síria i Iran, a més de Rússia i els EEUU.
És un fet que els atacs dels EEUU i aliats per aturar l'ofensiva de l'ISIS al Kurdistan iraquià (concretament a la capital amb inversions milionàries en el sector del petroli de països occidentals) i els atacs aeris russos contra l'ISIS a Síria, van i estan essent efectius en l'expansionisme territorial de l'ISIS protoestat.
B. En el front intern en els països occidentals
Òbviament la via militar dins les mateixes fronteres d'un no és una via, aquesta és la policial de prevenció, investigació, abortament i detencions dels terroristes i de les seves accions.
L'exèrcit a la Torre Effeil (www.infobae.com)
Però veient els perfils mitjans dels musulmans residents o amb nacionalitat europea que actuen al servei de l'ISIS, veiem que hi ha un problema de fons socioeconòmic i que té conseqüències en la convivència en la diversitat cultural.
La guetització de molts barris perifèrics de les principals ciutats europees, en comunitats formades per persones d'origen immigrat, a vegades de segona i tercera generació, ja, on les taxes d'atur i la criminalitat són el pa de cada dia, borses de marginalitat estructurals que no albiren cap futur digne a nivell col.lectiu ni individual i que atien la frustració, la drecera més eficaç cap a l'odi.
Les contradiccions de les societats capitalistes han emergit amb fervor en aquesta gairebé dècada de crisi econòmica, on bona part els europeus, d'origen o fruit de l'emigració, més frustrats s'han refugiat en l'identitarisme i en la religió més fonamentalista.
Si mirem els europeus d'origen, veurem que bona part dels votants de partits de l'extrema dreta com el Front Nacional o l'UKIP veuen de les antigues fonts electorals comunistes. L'extrema dreta identitària en l'àmbit religió musulmà ja sabem què és.
Així, cal concloure que l'acció policial i la repressió no és la única via de solució del problema de l'ISIS dins les nostres fronteres, cal treballar en l'àmbit socioeconòmic per reduïr, sinó acabar, amb les contradiccions de les nostres societats capitalistes, que aboquen a la lumpenització de bona part de les nostres classes populars, i que ja no es refugien en el nihilisme cuotidià, sinó en bona part en l'extremisme identitatri ultranacionalista o fonamentalista religió.
C. En els països musulmans on hi ha la pressió d'ISIS
Una realitat clara, però sovint invisible, tant invisible com els mateixos musulmans en el conflicte, és que les víctimes musulmanes de l'ISIS i d'aquest jihadisme salvatge són superiors a les persones que atreu a lluitar sota la seva bandera d'odi, sang i obscurantisme.
Però no podem oblidar que el fluxe de persones que veuen en l'ISIS un horitzó vital, tant individual com col.lectiu també va creixent.
Islamofòbia: la por als musulmans (www.playgroundmag.net)
Sembla indicar que l'adscripció a ISIS no és tant una qüestió de fanatisme religiós sinó d'adscripció a una via, podríem dir-ne, d'esperança. Un flotador on agafar-se en un naufragi col.lectiu de moltes societats. La desesperança és el motor més normal per fer al camí cap a l'ús de les armes, inclosos els cinturons bomba.
Sí en l'apartat A, apuntava l'acció militar, en el C hem d'apuntar inevitablement i com a condició sine qua non que s'ha de fomentar els consensos interns en el sí dels estats víctimes d'aquest terrorisme que té adeptes, i ajudar aquests consensos fomentant el desenvolupament social i econòmic.
Clar que afirmar aquesta necessitat, quan en la mateixa UE hi trobem una ruptura de consensos interns, entre les demandes del poble sobirà, expressat en el vot democràtic i les imposicions d'institucions supraestatals, com l'FMI, pot fer que aquesta idea de consens i equilibri en aquests països només sigui un brindis al sol...

En conclusió, la meva opinió de com respondre a la realitat imposada per ISIS i per la seva pròpia realitat, no defujo la idea de l'acció militar, perquè ISIS compta amb un "Estat" propi, amb recursos propis, i ha quedat demostrat, que ISIS ha retrocedit a Síria quan ha començat a actuar l'aviació russa coordinada amb l'exèrcit de Damasc, i les regions kurdes quan els kurds han estat armats convenientment o han tingut suport directe dels EEUU des de l'aire per preservar la capital kurda iraquiana.
Però l'ús de la força militar i la policial, no poden ser les úniques accions, s'ha de tallar amb la font humana que va cap a ISIS (i abans AlQaida), en les boses de marginació, social, econòmica i cívica, exclosos que busquen horitzonts, des de la ràbia i la frustració.
Hi ha, sobretot des de posicions progressistes o bé humanistes cristianes que advoquen per l'educació, però l'educació davant les desigualtats socioeconòmiques estructurals, necessiten altra medicina, que apunta cap al sistema capitalista on estem instal·lats.

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià a Occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

dimecres, 18 de novembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Una de les reaccions davant l'animalada terrorista de París va ser contraposar els valors republicans francesos de llibertat, igualtat i fraternitat a l'extermisme, i a les xarxes corria un vídeo que era un fragment de "Casablanca", on els francesos residents en aquesta ciutat colonial francesa entonaven la "Marsellesa" enfront dels cants dels nazis.
La República europea davant la barbàries extremista nazi a Casablanca. Aquest fragment és una gran metàfora de la reacció occidental respecte el terrorisme d'ISIS (o Daesh, l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria):
a) posar èmfasi en els valors (teòrics?) democràtics i liberals d'Europa
b) la invisibilitat dels marroquins musulmans, que realment són els qui viuen a Casablanca.
El punt "a", es podria rebatre davant l'evidència del tracte als refugiats de la guerra de Síria, que s'amunteguen en les fronteres perifèriques de la UE, davant murs de policies, militars o de filats punxants. Quins valors de llibertat, igualtat i fraternitat hi ha en aquesta reacció respecte els qui fugen de l'horror del conflicte sirià? I quins valors de fraternitat hi ha en les manifestacions a Polònia o Hongria o en la mateixa Alemanya, per exemple, contra l'acollida de refugiats?
Marxa a Polònia contra l'acollida de refugiats (http://razon.com.mx)
El punt "b" es constata amb la consternació per les morts franceses, però en l'oblit de les morts perpetrades per ISIS al Pròxim Orient. No hem d'oblidar que la gran majoria de morts d'ISIS són musulmans.
La invisibilitat dels musulmans arriba fins i tot en el seu assassinat.
Però no només és la invisibilitat dels morts, també ho es en bona part la del conflicte sirià, d'una gran complexitat i amb un paper bastant galdós per part d'Occident, l'avantguarda del qual s'hi troba França.
És normal que un senti més empatia pel sofriment del més proper, culturalment (els catalans sentirem més empatia per un finès que no pas per un algerià, malgrat que Algèria està a tocar del nostrepaís i el finès al Cercle Polar Àrtic). Però quan s'invoca la universalitat dels valors liberals, s'hauria també de tenir una visió universal dels conflictes. I ara, apareix amb tota la cruesa el conflicte sirià al cor d'Europa.
La capital de Síria ha deixat de ser Damasc per ser París, des d'on els europeus vivim el conflicte en aquest país del Pròxim Orient. Des d'on els europeus vivim la maldat d'ISIS, la de crear terror per emergir conflictes civils. Una maldat que viuen en el dia a dia de Síria (i no només quan decapiten periodistes occidentals).
www.elconfidencial.com
La derrota més gran per ISIS, que obriria la via per la derrota total, seria la d'acabar amb la invisibilitat de les seves víctimes a Síria i Iraq (i Nigèria, i Mali, i...), que la resposta fos des d'una perspectiva de la globalitat del conflicte, i potser el primer que cal fer és una rectificació de les polítiques portades a terme a la regió des dels governs occidentals, que hauria de comportar la fi de l'avituallament d'armes d'ISIS i trencar les vies d'exportació del seu petroli (que només poden sortir pel nord o pel sud, on hi trobem estats musulmans aliats d'Occident).
Plorem els morts de París, deixem d'invisibilitzar les víctimes a Síria (i al Líban, i a Nigèria, i...), i si París ha esdevingut la capital de Síria, que els europeus ens puguem sentir orgullosos de les decisions que es prenguin a partir d'ara.


Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
(foto portada: www.cnnexpansion.com)

dilluns, 16 de novembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.
Bashar Al Assad
Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.
Milicians kurds, "peshmergas"
A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.
Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.
Toyotas armats d'ISIS
I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.
Caçabombarder Sukhoi rus
Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?



dijous, 5 de novembre del 2015

Com el pragmatisme de l'esquerra abertzale va facilitar l'aprovació del Pla Ibarretxe



Jo no he estat un gran seguidor de la política basca, ni tampoc l'he presa mai com a referència. Crec que cada poble té el seu camí propi en la història i que l'ha d'escriure autònomament. Ara bé, sempre és bo mirar què passa en d'altres indrets en situacions més o menys similars a la que un viu.
Actualment Catalunya està immersa en un procés independentista, en la fase final de la creació de la República Catalana, després d'anys de mobilitzacions i ampliació d'un important consens per la independència (com mai) i encara més gran sobre el dret a decidir). En aquesta etapa, des de l'Estat Espanyol no s'ha donat resposta a la gran majoria (prop de 3/4 partes de la ciutadania) a favor der fer un referèndum sobre la independència, el que ha empès a les forces independentistes (de l'independentisme històric d'ERC i la CUP, i la de nova incorporació de CDC, MES i DC) a encarar la creació d'un nou Estat català des del Parlament. Els federalistes han optat per l'immobilisme d'esperar una reforma constitucional que faciliti el dret a decidir dels catalans (ICV, EUiA, Podemos i UDC), malgrat que a Espanya sols IU i Podemos donen suport a aquest dret a decidir dels catalans, o bé abandonar el dret a decidir (PSC).
I just ara estem en el moment de la constitució del nou Parlament amb majoria independentista (62 diputats de Junts pel Sí -ERC, CDC, MES, DC i independents, i 10 de la CUP), en aprovar una declaració d'inici del procés de creació de la República Catalana i la investidura del President de la Generalitat.
En quan a la constitució del Ple, ja s'ha fet i s'ha elegit a Carme Forcadell (de Junts pel Sí i ex-presidenta de l'ANC) amb els 72 vots independentistes i 5 de diputats d'altres grups (segurament de Catalunya Sí Que es Pot) i la declaració ja compte amb l'acord de Junts pel Sí i la CUP perquè tiri endavant. Però Junts pel Sí no compta amb el suport de la CUP per investir el seu candidat, Artur Mas, i l'aritmètica parlamentària demana que que com a mínim dos diputats de la CUP voti a Mas i la resta s'abstingui, o bé l'abstenció de la CUP i de part de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). Si Junts pel Sí hagués tret un diputat més, amb l'abstenció de la CUP n'hi hauria prou, però no ha estat així.
De moment, la CUP (i CSQP) es mantenen en votar No a Mas, i els primers reclamen un candidat alternatiu, que ha de ser diputat, però cap diputat de Junts pel Sí, a dia d'avui, no es planteja ser alternativa a Mas. I aquest, diu que si no l'investeixen, després dels sis mesos de marge que té per aconseguir els suports necessaris, convocaria unes noves eleccions.
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Antonio Baños, de la CUP (www.elconfidencial.com)
Jo ja he opinat quina seria, per mi, la millor opció, no la repetiré altra volta. El que està clar és que unes noves eleccions no serien positives, ja que suposaria la més que possible fi de la unitat d'acció de l'independentisme, amb una ferida oberta en quan a la confiança mútua i, a més, la base independentista viuria una decepció profunda que podria comportar certa desmobilització.
I ara, tornem al País Basc, tal com apuntava al principi.
Ibarretxe amb Otegi i altres membres
de l'esquerra abertzale (www.20minutes.es)
Al 2004, el lehendakari Ibarretxe, va posar a votació el seu nou Estatut, de tall confederal i que reconeixia el dret a decidir dels bascos, el va impulsar amb els partits que formaven el seu govern (PNB, Eusko Alkartasuna i IU), però l'aritmètica parlamentària basca del moment, obligava a què part dels diputats abertzales, llavors dirigits per Arnaldo Otegi i enquadrats en el grup Sozialista Abertzaleak, hi votessin a favor perquè tirés endavant.
La proposta d'Ibarretxe, coneguda com a Pla Ibarretxe, estava situat en un moment en què ETA era activa i es preveia una possible negociació definitiva entre la organització armada i l'Estat Espanyol.
El grup de l'esquerra abertzale d'Otegi, finalment, va dividir el seu vot entre 3 diputats que hi van votar a favor i 3 que hi van votar en contra. Ho van raonar, segons TV3, dient que valoraven l'autodeterminació, la reforma estatutària i per Euskal Herria (es parlava de les relacions entre tots els territoris bascos), per obrir les portes a un procés de superació del conflicte i portar una pau estable, justa i duradora. En canvi els tres que hi van votar en contra ho van fer contra les imposicions i la falta de claredat i llibertat.
Una acció pragmàtica, facilitant l'aprovació del document sobiranista d'Ibarretxe, però alhora manifestant amb vots les mancances respecte el programa polític de l'esquerra abertzale. No es tracta de practicar el mimetisme amb el País Basc, però potser sí que ens mostra un camí cap a un acord des del pragmatisme en un moment polític clau.
Otegi en Ple parlamentari del Pla Ibarretxe (El País)
El Pla Ibarretxe no va properar a Madrid i el va abortar l'ofensiva judicial contra el món abertzale i il.legalització dels partits de l'esquerra abertzale, que va facilitar la formació d'un govern unionista de PSOE i PP al País Basc, al no tenir suports parlamentaris suficients malgrat guanyar el PNB, al desaparèixer l'esquerra abertzale del Parlament. Però això ja és una altra història...

dimecres, 21 d’octubre del 2015

La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)
Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.
Gràfica de www.elmundo.es 
En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.
El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)
L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).
Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)
El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

divendres, 16 d’octubre del 2015

El Procés català, una pugna per l'hegemonia. Artur Mas als tribunals

Artur Mas a la porta del TSJC, amb els alcaldes (www.elperiodico.cat)
La matusseria política del govern espanyol ha portat a ministres a parlar sobre l'ús de la força militar o a dir que Catalunya vagaria per l'espai sideral perquè ningú ens voldria (sí que som repugnants els catalans...). Però quan passen dels paraules als fets, la matusseria es multiplica.
L'Estat Espanyol, incloent el govern però més enllà hi tot, està afrontant el procés català des la força amb voluntat d'anorrear el contrincant, de derrotar-lo.
La incapacitat d'adaptar-se a un nou escenari amb uns nous actors, fa que en cada moviment que fa l'Estat, exercint des d'una posició de força formal, amb un tarannà tant agressiu com ineficaç.
L'Estat es mou en uns paràmetres rígids d'estructures sòlides, és per això que creuen que atacant el president del govern català, posen en escac el procés. Quan en realitat el procés català existeix i és viu perquè realment és un moviment popular, al costat de les institucions polítiques, però no al darrera. I aquest moviment popular se'ls hi escapa entre els dits de les grapes estatals, com l'aigua.
S'ha demostrat en la darrera mostra de barroeria de l'Estat, amb l'acció judicial contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N, on la ciutadania va ser present fent-li costat, així com més de 400 alcaldes amb les vares. Si la imatge volia ser la d'un president acorralat pels tribunals, aquesta va quedar anul.lada per la imatge d'un moviment popular que no reconeix l'autoritat judicial espanyola (un dels pilars fonamentals de l'Estat).
I la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) davant les concentracions en suport dels imputats no va poder ser més maldestre, fer un comunicat denunciant les pressions sobre la independència judicial, quan tota la gent que hi havia enfront dels jutjats o les que es van concentrar davant dels ajuntaments no fossin conscients que des del govern (poder executiu) s'havia pressionat a la fiscalia de l'Estat (poder judicial) perquè s'actués judicialment contra el 9N. El fiscal general Torres-Dulce va dimitir poc després del 9N per les pressions rebudes i que van fer que forcés els fiscals del TSJC actuessin contra les seva voluntat contra el 9N.
Colau i Junqueras, a la concentració a Barcelona en suport a Mas
Eduard Voltas va escriure un article brillant on ho sintentitza molt bé, El poder, comparteixo amb ell que el procés s'emmarca en un conflicte que va més enllà de la independència, és una pugna per l'hegemonia del poder. Des de Marx a Weber, trobem que l'Estat és el garant de l'estatus quo i que aquest té uns interessos (a mantenir per l'Estat), i els qui mantenen l'hegemonia a Espanya, a través de l'Estat, volen mantenir l'hegemonia a Catalunya (recordeu el comunicat dels bancs durant la campanya del 27S?). Voltas ve a dir que els del 15M van guanyar a les municipals (Barcelona) i els del 9N les eleccions al Parlament. Dos fronts de en la pugna per l'hegemonia, on les armes de l'Estat no semblen del tot eficaces, a Catalunya, per imposar-se, i menys que ho seran si aquests dos fronts teixeixen una aliança si entenen que la lluita nacional l i la lluita social tenen un mateix objectiu, millorar les condicions de vida de les classes populars i mitjanes, des de la llibertat i la justícia social.
Gispert, Mas i Colau en l'homenatge a Companys (www.ara.cat)
Aquí algú pot preguntar-se que què hi pinta Convergència en aquesta pugna per l'hegemonia, si seguim aquesta tesi. Doncs jo crec que CDC, i en especial Artur Mas, ha entès que si vol ser un actor polític protagonista ha de sumar en aquest nou consens que lluita per una nova hegemonia. No sóc tant ingenu com per pensar que una bona part de CDC no defensa i defensarà uns interessos de classe concrets, però han passat d'estar en disposició d'imposar-lo a incloure'l en un consens més ampli i transversal socialment, és per això que s'ha desempallegat de la UDC de Duran, que encarna l'estatus quo (oligàrquic i del capitalisme d'amics i del BOE) a superar.
Això no treu, que hem d'estar amatents a l'amenaça del Gatopardisme, de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Eduard Voltas: El Poder

dimarts, 29 de setembre del 2015

El dubte de fer President a Mas, una proposta

Artur Mas. Foto: www.abc.es
Les eleccions del passat 27 de setembre, van donar uns resultat amb una clara majoria independentista (72 diputats) i superant en vots als partits del No (CSQP i UDC ja han dit que no els comptin en el bloc del No).
Aquesta majoria absoluta independentista, però, no l'ha aconseguit un partit, sinó entre dos, Junts pel Sí (62) i la CUP (10).
Junts pel Sí, que sumava a CDC, ERC, partits sobiranistes sorgits del PSC i UDC i independents, presentava de cap de llista a un independent, Raül Romeva, però s'havia dit que el candidat a la presidència seria Artur Mas. Aquesta fórmula suposava reconèixer el lideratge institucional que ha portat Artur Mas com a president i alhora reforçar el sentit coral que té Junts pel Sí. Tot plegat feia i fa pensar que la presidència de la Generalitat de la propera legislatura que aviat iniciarem seria la menys presidencialista de totes.
És curiós que en un sistema parlamentari com el que tenim, el poder executiu sigui tant presidencialista al llarg de la història moderna.
Ara, però, si el vot exterior no ho canvia, els 62 diputats de Junts pel Sí no són suficients per investir president a Artur Mas i li cal, com a mínim un vot favorable més, ja que els vots de C's, PSC, CSQP i PP sumen 63, un més que Junts pel Sí. Així que l'abstenció de la CUP ja no val.
Antonio Baños, cap de llista de la CUP
La CUP ha reiterat durant la campanya que no votarien a favor de Mas (s'intuïa una abstenció que no els hi embrutés les mans, però no suposés estressar al procés), però en aquest escenari, la seva abstenció és com un No.
Es diu que el procés cap a la independència està per damunt dels personalismes. Cert, totalment d'acord, però això s'ha de mirar des de les dues bandes, tant basat és en el personalisme enrocar-se en mantenir a Mas President càrrec com per vetar a Artur Mas pel càrrec presidencial.
Potser caldria saber què suma més pel projecte independentista, tenint en compte que ocupa tots els espais socials i ideològics d'aquest país, és un moviment transversal polític i socialment. Per això els resultats que ha tret amb una participació rècord en unes eleccions catalanes.
Humilment, comparteixo una possibilitat. Partint de la creença que Artur Mas suma més que resta, tant a nivell de país com a nivell internacional (ni que sigui perquè ha estat la cara visible i assimilada internacionalment amb el procés nacional), despendre's de Mas, i menys ara que té damunt del cap l'espasa de Damòcles de l'acció judicial pel 9N (el de la celebrada l'abraçada amb David Fernández), no crec que sigui el millor per encarar l'any i mig de trànsit cap a la independència.
Entenc també la recança en segons quins sectors pel què ha representat els governs de Mas i CiU, així com alguns dels seus Consellers com Boi Ruíz.
Mas, Romeva, i Junqueras. Foto: www.elperiodico.cat
Hi hauria una opció que seria escollir a Mas com a President de la Generalitat, però amb un rol institucional i representatiu, no executiu, assimilable als Caps d'Estat de les repúbliques no presidencialistes. Mantindria la presidència, la projecció internacional de la seva persona i el simbolisme que hi ha a l'entorn de la seva figura (que agradi o no, hi és).
Paral·lelament, s'hauria de recuperar la figura del Conseller en Cap que, a tall de Primer Ministre, ostentaria la capacitat executiva del govern, i aquesta podria ser la figura de consens que dirigeixi el govern durant la propera legislatura.
Pels que veuen en Mas el líder del procés, es mantindria el seu símbol. Pels qui tenen por a les retallades neoliberals, li haurien tret les estisores de les mans perquè no pugui retallar.
És una opció viable legalment, només s'hauria de transferir funcions pròpies del President a la del Conseller en Cap.
La figura del Conseller en Cap, es va fer servir durant la Generalitat republicana per mantenir equilibris amb els aliats i les pròpies faccions internes d'ERC, durant la presidència de Macià, el qual tenia una càrrega molt simbòlica entre el poble però no es dedicava en el dia a dia del govern.
Segurament hi ha propostes millors que la proposada suara. Hem de trobar-la, perquè si la legislatura comença amb picabaralles per imposar un nom o per vetar-lo, serà un error que es pagarà tard o d'hora. Perquè la transversalitat ideològica et dóna una representativitat social molt àmplia, però la base més important és la confiança i la generositat.

Resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015

PS: Unes eleccions plebiscitàries no són un plebiscit, perquè un plebiscit compten els vots directes cap a una de dues opcions, en unes eleccions plebiscitàries es voten uns partits, amb el que suposa, si hi ha opcions que no s'enquadren en les dues opcions plebiscitades. 

divendres, 18 de setembre del 2015

Sí Catalunya fes un referèndum sobre si seguir a la UE, Merkel vindria a fer campanya pel Sí


Després d'activar el front militarista (versió PP i versió PSOE), l'Estat Espanyol ha activat el front diplomàtic, com sempre agitant la bandera de la por.
Amb cares de pomes agres, diferents líders internacionals occidentals s'han posicionat al costa de l'Estat Espanyol. Segurament el club dels Estats són un dels clubs més corporativistes de tots, és per això que els qui hi entenen adverteixen que en diplomàcia, a vegades és més important el què no es diu que el què es diu.
Per posar un exemple, la intervenció d'Obama parlatnt d'una Espanya "strong and united", resulta que és una fórmula que homenatja més a Kennedy que, en aquest cas, a Espanya. Cliqueu damunt les imatges (@kim_soler) de sóta i veureu per què.
Què diu i què vol dir el que va dir Obama? via @kim_soler (clica damunt la imatge per veure-ho millor)
Un altre espantall és el de quedar o no fora de la UE, en cas d'independència. Els tractats europeus no preveuen la separació interna en la UE, així que hi ha molt a dir. Però Margaritis Schinnas, portaveu de la Comissió Europea, va adevertir que Catalunya seria expulsada automàticament. Avui, però apareix el vicepresident de la Comissió Europea, el letó Valdis Dombrovskis i afirma que "no és la nostra intenció influir en el vot de la ciutadania" i que la UE "està preparada per treballar amb les autoritats escollides o designades democràticament". Realment, una acció-reacció interessant.
I qui és Margaritis Schinnas? és el marit de Mercedes Alvargonzález, militant del PP, cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i cosina germana de l'exministre Federico Trillo ("Manda huevos).
Tot això encara fa més interessant la rèplica del letó Dombrovskis.
Valdis Dombrovskis
Però si fem una mica de política ficció, imaginem una Catalunya independent i que posa en referèndum la voluntat o no de continuar a la UE. Creieu que Merkel i companyia no farien campanya pel Sí, perquè Catalunya estigui en la UE? Jo crec que sí. I si vosaltres penseu el mateix, creieu que expulsaran a Catalunya de la família europea així a la brava, com segurament li agradari a Trillo?
I per què crec això? Doncs perquè Catalunya entre el 2007 i el 2011 ha estat el major contribuent net en relació al seu PIB de la UE, i perquè la majoria de mercaderies espanyoles que van Europa passen per Catalunya, per no citar totes les multinacionals europees establertes a Catalunya,
Ara bé, Europa no s'acaba a la UE (Noruega, Islàndia, Suïssa...), així com l'Euro tampoc (Montenegro el té), potser els catalans hauríem de reflexionar i posar a votació també la nostra pertinença a aquesta UE, sovint esclaròtica i en mans dels mercaders (com va dir un company de tertúlia meu), i mirar si potser un acord bilateral seria el millor. Què millor que decidir-ho? També seria divertit veure els líders europeus fent declaracions per la incorporació catalana.

dijous, 10 de setembre del 2015

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb
Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.


L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara
Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.