divendres, 1 de setembre de 2017

Per què, Enric Hernández? Per què, El Periódico?

Per què, Enric, en ple atemptat terrorista, en els primers minuts després dels atemptats, encara amb els cossos calents i els serveis policials i d'emergència reaccionant, publiques ostentosament al teu twitter, una EXCLUSIVA (amb majúscules) on dius que la CIA havia informat als Mossos d'un possible atemptat a la Rambla?
Per què, Enric, en un moment de caos de seguretat i emocional, et vols apuntar un tanto en forma d'EXCLUSIVA? Per què apuntar als Mossos, ja llavors? Per què sense cap document que ho acrediti, ja que el document que mostres ara, és posterior a l'anunci de l'EXCLUSIVA?
Per què, Enric, tal com has admès, publiques un document manipulat per vosaltres mateixos (i incomplet), fent veure que és original per tal de demostrar que la CIA havia informat als Mossos?
Per què, Enric, el dia que publiques "the nota" (spanglish en el suposat document de la CIA) el teu company i coordinador de redacció, Luis Mauri, exigeix en un article que "sobre todas las cosas, el Gobierno catalán y su policía deben aclarar a la sociedad qué medidas de protección de la población adoptaron después de tener conocimiento de la amenaza "?
Per què, Enric, El Periódico que tu dirigeixes, insinua que la Generalitat i els Mossos podien haver previngut l'atemptat de la Rambla, quan "the nota" que exhibiu queda clar que no aporta cap informació que permetés, segons cossos policials i experts, aquestes "medidas de protección" que reclama Mauri?
Per què, Enric, en el teu tour de glòria per diferents mitjans, dones diferents versions del per què dels errors formals de "the nota", que fan que fins i tot Julian Assange i Wikileaks posin en dubte la veracitat del document? Quina és la raó d'aquests errors, de totes les versions que has donat (transcripció d'una comunicació oral, canvis que es produeixen espontàniament en la desencriptació d'un arxiu -ja no és oral-, canvis produïts ens la manipulació del document...)?

Per què, Enric, apuntes directament (i només) als Mossos i parles de la CIA, quan en "the nota" que teniu és una comunicació entre la NCTC (National CounterTerrorism Center, òrgan de coordinació internacional contra el terrorisme creat arran de l'11S), no la CIA, i el CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado) espanyol, no els Mossos? I per què mantens en els titulars del teu diari la CIA, quan queda clar que no és la CIA, tal com va negar que fos des de Mossos i la Generalitat?
Per què, Enric, quan publiques "the nota" sencera, hi ha errors formals subsanats, però d'altres que no, i continues sense posar en dubte la veracitat del document?
Per què, Enric, no t'estranya que la NCTC (no la CIA) enviï una comunicació al CITCO espanyol, el 21 d'agost, quatre dies després de l'atemptat, amb la informació que van passar pretesament als Mossos? I si "the nota", és una comunicació dels americans al CITCO espanyol, serà que el document te'l passen des del mateix CITCO? No recordes el teu diari maldant les clavegueres de l'Estat i la polícia patriòtica? No dubtes ni un segon, ara?
Per què, Enric, mantens el conflicte vers els Mossos i la Generalitat, per un tema com és la negació de la teva EXCLUSIVA que la CIA va avisar els Mossos de l'atemptat, quan la teva informació documental demostra que la CIA no va avisar als Mossos, i que l'avís als Mossos de la data que dius tenia tant poc valor que la van descartar tots (TOTS!) els cossos de seguretat, i que a més l'avís no té a veure amb l'atemptat de Barcelona sofert, perquè el pla dels terroristes era atemptar amb bombes?
Per què, Enric, dones per bo un document sorgit del CITCO, dirigit per un dels capitostos policials implicats en l'Operació Catalunya i la Policia Patriòtica, José Luis Oliveras? Per què no dubtes en cap moment de la fiabilitat i de la bona voluntat d'aquesta informació?
Per què, Enric, els grans defensors de la teva creuada són la premsa de Madrid, avantguarda periodística contra el procés d'independència, amb notícies falsejades provinents de cossos de seguretat espanyols, com el cas dels diners de Trias a Andorra, que tu mateix vas condemnar?
Per què, Enric, participes activament amb la dèria d'uns sectors mediàtics i de poder de Madrid que només busquen el mal fer dels Mossos en l'atemptat, com ara aferrant-se a la tesi belga de l'Imam o bé la fins i tot l'histriònica notícia que el mosso que va abatre el terrorista era legionari?
Per què, Enric?

dimarts, 6 de juny de 2017

Germà Gordó, la pedra

Germà Gordó, durant molt de temps va ser una de les eminències grises de la CDC d'Artur Mas, una situació que el col.locava en el pinyol del president convergent, en ser un dels homes de confiança a nivell orgànic i polític de Mas.
Això el va situar en llocs claus en l'executiu, fins a ocupar una Conselleria, la de Justícia. Però també estava situat en el punt de mira de totes les sospites del finançament irregular dels convergents.
En el moment de dissenyar la candidatura de Junts pel Sí, CDC va situar a Gordó en un lloc de de sortida, malgrat els dubtes que generava ja fos dins la mateixa coalició independentista com en el món independentista fora de la coalició, però Mas va aconseguir mantenir-lo en la llista electoral i que Gordó esdevengués diputat.
Germà Gordó i Artur Mas www.elperiodico.cat
Un episodi sobrevingut va tornar a posar a Germà Gordó en l'ull de l'huracà, quan en la sinistre conversa entre el Ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Anti-frau, Daniel de Alfonso, on conspiraven contra el sobiranisme, va sortir el nom de Gordó com a home amb qui fer confiança per tal de substituir a Mas.
Just en aquells moments, quan es va filtrar la conversa, Gordó liderava el sector anomenat Nova Convergència, per liderar el que seria el PDeCAT. No va reeixir en la seva missió, però la seva gent sí que va aconseguir el control de bona part de districtes de Barcelona, malgrat no aconseguir el lideratge del partit en la capital catalana. Esdevenia, però, un actor imprescindible per la governança a la capital, a nivell de partit.
Daniel de Alfonso i el Ministre Fernández Díaz
www.bolsamania.com
Gordó sempre l'ha envoltat el dubte boirós de la seva tebior independentista, malgrat fer costat en el cop de timó polític de Mas, de l'autonomisme al sobiranisme explícit. Però malgrat aquests dubtes rondant a l'entorn de la seva figura, bona part de les bases convergents el seguien, veient-lo com un dels fars més convergents clàssics del PDeCAT, no és gratuït que el seu corrent s'anomenés Nova Convergència.
Ara, Gordó torna a estar a la palestra pel fet de ser investigat pel fnançament irregular de CDC i no abandonar el seu escó de Junts pel Sí, tal com li demana ERC de forma explícita i la Marta Pascal del PDeCAT, en forma de twit, de forma implícita. Fins i tot Junts pel Sí, com a tal ha reclamat l'escó de Gordó, que el mantindrà passant al grup mixt (tal com li ha demanat el seu corrent de Nova Convergència). Què busca Gordó, mantenint a tota costa l'escó? L'aforament de diputat.
Hi ha qui s'entrebanca dues (o més) vegades en la mateixa pedra, i hi ha qui és la pedra, i Germà Gordó és la pedra de l'ombra de la corrupció política (sinó la mateixa corrupció), una ombra que tapa el sol en part a Junts pel Sí i a tot el sobiranisme a les portes de l'embat final amb l'Estat per poder exerci el dret a l'autodeterminació del poble català.
Germà Gordó té dret a la presumpció de la inocència, però Gordó hauria de reflexionar què és millor per la candidatura que formava part, Junts pel Sí, i per l'objectiu únic d'aquesta candidatura, demostrar la força de l'independentisme de forma electoral. Els escons de Junts pel Sí no són de cap partit ni de cap persona, són dels votants del Sí a la independència.
Queda clar que el millor i el més just pel projecte col.lectiu és la seva dimissió. Però em temo molt que el que mou a Gordó no és cap projecte col.lectiu si no l'egoïsme individual de mantenir l'aforament davant les iniciatives judicials que s'emprendran contra ell. Tot això, com a mínim, perquè encara ressonen les paraules de Fernandez Díaz i de Alfonso...

Ara: De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per fer fora Mas de la direcció de CDC i situar-hi Germà Gordó
La Vanguardia: Gordó quiere sumar no independentistas a la nueva CDC
La Vanguardia: Germà Gordó, colaborador de Mas en la sombra

dijous, 4 de maig de 2017

Le Pen, Macron (i Mélenchon)

Aquest diumenge hi ha la segona volta de les eleccions franceses, on la ciutadania francesa haurà d'escollir entre Emmanuele Macron i Marine Le Pen.
Emmanuele Macron és un ex-ministre del govern socialista sota la presidència d'Hollande, un dels mandats presidencials més desafortunats que han portat al president sortint a no optar ni a la reelecció. El seu partit, el Partit Socialista (PSF), a més, ha patit una sonora derrota en la primera volta de les eleccions, passant a ser un partit irrellevant. Macron es presenta en una plataforma electoral anomenada En Marche! (EM, les mateixes inicials del candidat), amb un programa liberal (ell diu de centre) i europeïsta (que vol dir fidel als dictats de la UE actuals). La celebració de la seva pírrica victòria en la primera volta (sense arribar al 25%) va ser en un luxós restaurant en companyia d'importants homes del capital financer francès i grans corporacions, tota una demostració del vincle amb el capital i les polítiques neoliberals que se li atribueixen, ja com a ministre i després com a candidat. No debades li han recriminat el seu passat com a banquer de la Banca Rotschild.
Per la seva part, Marine Le Pen ha regenerat el partit d'extrema dreta Front Nacional, fundat pel seu pare, Jean Marie Le Pen, tot modernitzant un discurs que ha virat des del clàssic discurs d'extrema dreta i obertament racista, a un populisme anti-stablishment a l'estil Trump (ella reitera que l'americà l'ha copiada) amb receptes autoritàries dretanes i clarament xenòfobes, apel·lant als perdedors de la globalització, de la crisi i de l'austeritat dictada per la UE, sumant als supremacistes blancs i als sectors més reaccionaris de França, sovint benestants. I, ep, apel·lant també a la sagrada laïcitat francesa (per atacar els musulmans, és clar!).
Tal com ja va passar amb les eleccions del 2002, on el pare Le Pen es va enfrontar a Jacques Chirac en la segona volta, s'ha activat l'anomenat front republicà per fer un cordó sanitari electoral per aïllar el Front Nacional. Però a diferència d'aquella contesa electoral, el país ha canviat (fruit de la crisi econòmica, de la desconfiança amb els líders polítics, de la degradació de l'estat del benestar i del món del treball, de les economies familiars i de la persistent amenaça terrorista jihadista). A més, l'electorat francès ja no és tant permeable al boicot per se al Front Nacional.
A això, hi podem afegir el fet que el partit de dreta extrema Debout la France s'hagi aliat amb Le Pen de cara al proper diumenge (a canvi de prometre el càrrec de Primer Ministre al seu líder), primer cas d'un partit que segella una aliança amb el Front Nacional. Però el que ha creat molt d'enrenou és el fet que el candidat de l'esquerra alternativa, Jean-Luc Mélenchon (líder de La France Insoumise), no fes una crida a votar Macron l'endemà de les eleccions, sinó més aviat ha cridat a l'abstenció (reiterant que mai mai s'ha de votar Le Pen).
I és aquí on s'ha instal·lat el debat i els anàlisi sobre el paper de Mélenchon en unes votacions on el Front Nacional per primera vegada té possibilitats (improbables, però possibles) d'arribar a l'Elisi, sobretot perquè l'èmfasi de Le Pen amb els perdedors de la crisi vol dir entrar en l'espai de les classes populars que han optat per Mélenchon (i han fugit del PSF).
Jean-Luc Mélenchon, líder de l'esquerra alternativa (aljazeera.com)
La pressió sobre el líder esquerranista s'ha anat redoblant durant aquests quinze dies de campanya, però Mélenchon insisteix en què escollir a Macron és escollir l'origen dels mals que provoca l'avenç de Marine Le Pen. Ell segurament espera un gest de Macron, una renúncia programàtica central, la renúncia a la flexibilització del mercat laboral (ergo precarització dels llocs de treball), que l'ex-ministre banquer ja ha dit que no hi renunciaria.
M'agradaria saber què passaria si en la segona volta s'hagués d'escollir entre Mélenchon i Le Pen, m'agradaria saber com es comportarien els sectors del capital, financer o no, i els sectors més conservadors de l'aspectre polític a l'hora d'escollir entre els dos pols polítics alternatius (un per «revolucionari», l'altre per reaccionari). Em temo la resposta, i em sorgeix un lleuger somriure sorneguer per sota el nas que m'anuncia la hipocresia d'aquesta dreta (malgrat es digui de centre) liberal o conservadora que exigeix les renúncies programàtiques de Mélenchon, per cedir els seus vots, i cap a Macron per sumar-ne els necessaris.
Però jo tinc clar que que l'extrema dreta (per molt vestida de seda que vagi) és el mal major i que no es pot cedir-li cap espai de poder, ni per acció ni per omissió. També tinc clar que el capital financer vetlla només per sí mateix, a costa de qui sigui (des dels avis de les preferents als joves desnonats), així que el que cal, mentre es veta l'accés de la dreta intolerant i autoritària al poder, és treballar per derrotar les forces polítiques al servei del capital i que imposen unes polítiques austeres que aprofundeixen en la injustícia i forjar majories electorals per retornar les persones al centre de la política (i de l'economia). I fent això, cal que els que es senten exclosos no vegin com a la seva solució a l'extrema dreta.
Cal evitar que la serp de l'extrema dreta campi en el poder, alhora que cal posar fil a l'agulla a què els que han covat l'ou de l'extremisme intolerant a través d'expandir la misèria enfront del capital siguin derrotats.

Per seguir les informacions polítiques sobre França, Rafael Poch és imprescindible:
Los apoyos de los candidatos a presidir Francia
Macron, una burbuja política en vilo
“Votar FN es racista, hay que llamar al racismo por su nombre”

dijous, 23 de març de 2017

La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.
Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.
Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.
El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.
Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 
El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.
Pim Fortuyn
Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.
Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.
Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.
El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 
Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.
L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.
Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.
Theo Van Gogh
La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.


Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders
Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.
Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.
De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.
Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica
L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).
Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.
Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.
La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 
Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

dimecres, 15 de març de 2017

La responsabilitat social d'un alcalde

L’alcalde de Torelló, Jaume Vivet, va escriure una setmana abans de Carnaval un article on carregava els tinters contra els Deixebles, assenyalant-los com a responsables dels mals haguts i per haver en les festes populars de Torelló.
En nom de la responsabilitat social els assenyalava dubtant de la qualitat de les activitats que fa aquesta entitat, posant damunt de la taula el descontrol d’aquests horaris, responsabilitzant a Deixebles de l’abús d’alcohol per part de menors, així com de baralles (inexistents) en les festes que organitzen.
La musa de la responsabilitat social, que va inspirar a l’alcalde per tot aquest al·legat inèdit contra una entitat, va portar a l’alcalde a una gran irresponsabilitat.
I per què irresponsabilitat? Mostrar una opinió és irresponsable? es pot preguntar algú. La irresponsabilitat és que, des del despatx d’alcaldia, s’assenyalin els problemes i no s’aportin solucions, això és l’article que va publicar Vivet.
Potser el que caldria és parlar de la responsabilitat social d’un alcalde.
Un alcalde, un ajuntament, té eines per encarar els problemes existents i les tensions que puguin sorgir entre l’oci i el descans dels veïns, o per situacions desagradables sovint relacionades amb la ingesta de l’alcohol.
Si parlem d’horaris, l’ajuntament és qui autoritza els horaris i qui ha de garantir el compliment d’aquests. No és de rebut que un alcalde es queixi d’un no respecte dels horaris i es renti les mans amb resignació. Només cal decidir com es controlen el compliments dels horaris (com s’ha fet i ja es fa en segons quines activitats) i actuar. Això només depèn de la voluntat política.
A més, hi ha una eina bàsica de relació amb les entitats que és el conveni, on es regulen els acords relacionats amb les respectives subvencions i activitats, on es plasmen els drets i les obligacions de les dues parts. El problema és quan aquests convenis són un tràmit burocràtic que el reglament exigeix per poder atorgar subvencions i s’oblida la feina de fer el seguiment dels acords i una valoració amb les entitats cada any. Això,  és el que permetria  vetllar per l’interès públic de les activitats i treballar conjuntament el món associatiu i l’Ajuntament, per anar millorant any rere any. Si el problema és el respecte dels horaris de les activitats, doncs que es posin en el conveni i se’n faci una valoració conjunta entitat i ajuntament, i si cal millorar-les es fa.
Una altra eina que té Torelló per tractar l’oci nocturn i les festes populars és la Taula de Nits Q, espai de treball en comú d’ajuntament, entitats, locals d’oci nocturn, AMPAs i la Generalitat; un lloc per acordar iniciatives i solucionar problemes al respecte, a través del diàleg i el pacte. Com queda ara aquest espai de treball (i confiança) després de l’embat unilateral de l’alcalde amb un dels components d’aquest espai de treball?  
El Pullassu, organitzat pels Deixebles

La confiança és el fil roig que teixeix la viabilitat dels pactes i la confiança permet la crítica, però no l’atac públic. Aquest és un dels canvis substancials de l'actitud de l'alcalde respecte el passat mandat, el d'abandonar el pacte i el diàleg, pel de la imposició i l'atac públic, així com també un de rellevant, ha abandonat invocar la responsabilitat dels pares i les mares respecte l'abús de l'alcohol dels menors, per responsabilitzar-ne a una entitat.
La responsabilitat social d’un alcalde és no generar divisions ni tensions, sinó buscar solucions. L’escrit que va fer va poder despertar simpaties i potser guanyar vots, però realment no va solucionar res, ans el contrari, la col·laboració i confiança establerta en els darrers anys a base de l’esforç de totes les parts s’ha trencat pel fer unilateral de l’alcalde. El després de l’article és pitjor que l’abans i a anys llum de com estaríem si s’hagués apostat pel diàleg i el pacte (on s’acorda des de les dues bandes, o tres, si hi incloem els veïns).
I compte, perquè aquest conflicte que ha esclatat va més enllà de les festes, els horaris i els gustos culturals de l’alcalde. El teixit associatiu és un gran capital social de Torelló, l’enveja de molts pobles, i tots sabem que qui participa en col·lectius o entitats no ho sol fer només en una. Fustigar a una entitat crea, volent o no, un efecte domino que només ens perjudica com a societat.
Un alcalde no pot denunciar uns problemes quan la solució està en les seves mans, i quan succeeix això es passa de ser part de la solució a ser part del problema.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Montsquieu, mort i enterrat a Espanya

Ahir van detenir a Joan Coma, regidor de Capgirem Vic. El van detenir per no haver anat a declarar a l'Audiència Nacional que l'acusa d'incitació a la sedició, per dir que "per fer la truita caldrà trencar els ous", ho va dir en el plenari municipal de Vic en referència al procés d'independència català.
El regidor d'extrema dreta Josep Anglada, de Plataforma Vigatana, el va denunciar per aquestes paraules i el braç judicial de l'Estat Espanyol li va fer cas.
Coma va desobeir a l'Audiència Nacional i no va anar a declarar.
Ahir mateix al vespre, es van succeïr multitud de concentracions davant ajuntaments arreu de país, i a Osona, hi va haver la més multitudinària a Vic, ciutat d'on Coma és regidor. Ciutadania, entitats sobiranistes i partits polítics van estar al costat del regidor clamant "Joan Coma, mai caminaràs sol".
Avui al matí, en una tertúlia a El 9 FM, Mercè Puntí, ex-regidora a Manlleu i antiga professora meva, va recordar una afirmació d'Alfonsos Guerra de ja fa uns anys: "a Espanya, Montesquieu a mort". La frase va ser dita als 80, en un embat del PSOE davant una justícia autònoma, però a una justícia autònoma que era franquista. Quina grandesa la de la democràcia liberal espanyola, que es carrega la separació per debilitar els resorts del poder franquista, enlloc de reformar un poder judicial, que s'ha mantingut com un dels darrers reductes estructurals del franquisme. El periodista Quico Sallés ho va il·lustrar afirmant que "sembla que l'exèrcit s'ha modernitzat més que l'àmbit de la judicatura". Això és el que va aconseguir Guerra assassinant a Montesquieu.
És ben bé que l'Estat nascut del 78 no passaria pel sedàs de la separació de poders de Montesquieu. El poder executiu (govern) i el legislatiu (parlament) es fusionen a la pràctica i parasiten el poder judicial amb nomenaments en òrgans clau com ara al Tribunal Constitucional o al Consell General del Poder Judicial, uns nomenaments en clau partidista, clientelarment partidista.
És per això que davant els embats de la justícia espanyola contra el procés, tots denunciem que la judicalització de la política no aporta res de bo; la qüestió és que més que la judicialització de la política, el que hi ha a Espanya és una politització de la justícia, fent d'aquesta una arma més de l'Estat contra els independentistes, més enllà de l'interès general i els principis democràtics més elementals com ara la llibertat d'expressió i l'exercici democràtic de decidir entre tots plegats el futur del nostre país.

Qui és el jutge que ha interrogat a Joan Coma?
I més...
Ismael Moreno, ese ex–policía franquista metido a juez de la Audiencia Nacional
El expolicía que juzga a los titiriteros
La Audiencia de Madrid ordena investigar la actuación de un juez en su etapa como policía

divendres, 23 de desembre de 2016

Els resultats de persistir en treballar pel poble: les propostes acceptades pel pressupost 2017

Ha estat certament sorprenent que haguem acabat l'any polític a Torelló amb una entesa entre el govern de CiU i Fem respecte les propostes que vam proposar pel pressupost del 2017.
La sorpresa no ve tant per les propostes, ja que eren factibles de portar a terme i de prou calat com per mostrar interès, sinó pel fet que el govern s'obrís a acceptar-les, ja que durant el temps que portem de mandat, s'han mogut bàsicament en l'oposició total a acceptar propostes que provinguessin del grup d'ERC-Junts per Torelló (ERC-JpT) a les bones paraules de voluntat d'arribar acords però no arribar-ne ni un. En el primer cas tenim des de rebutjar una moció a favor de mesures per aturats de llarga durada de més de 55 anys a una moció de suport al referèndum, passant per una proposta de crear una mesa de treball multipartita per parlar de les ordenances fiscals.
Celebrem que ara hagin acceptat aquestes nou propostes, d'un total de dotze que vam presentar. En les nou propostes acceptades n'hi ha algunes que fins i tot ens les havien rebutjat, com ara la de protegir pressupostàriament les partides culturals, socials, educatives, d'ocupació i de barris, o d'altres que van ser aparcades des del primer moment del nou govern de CiU i Fem, com ara carregar-se el procés participatiu del Barri de Montserrat, que estava en el tram final del procés per tal que els veïns decidissin l'ús públic de l'espai del camp de futbol del barri.
En el global de pressupost ens vam abstenir, aquí podeu llegir-ne les raons.
En el Ple els hi vaig dir que veiessin l'abstenció al pressupost com una finestra d'oportunitat de col.laboració entre el govern i ERC-JpT, primera força de l'oposició. I recalco el nostre rol de l'oposició, perquè és on ens hi van situar els nostres anteriors socis de CiU i els seus nous socis de Fem. I l'hem assumit en tant com a força que vol vertebrar una majoria alternativa política a l'existent. Però no per això renunciem a treballar pel poble en positiu, al contrari, ho hem fet i ho seguirem fent, sigui quina sigui l'actitud del govern de Torelló vers les nostres propostes.

Llegiu les nou propostes acceptades pel pressupost 2017



dilluns, 21 de novembre de 2016

... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

dimecres, 16 de novembre de 2016

Quan el QUI és més important que el QUÈ

Els fets: el grup municipal d'ERC i Junts per Torelló vam presentar una moció a favor del referèndum sobre la independència i per iniciar un procés constituent, basada en els acords aprovats al Parlament de Catalunya fa unes setmanes. La moció va ser rebutjada amb els vots del PSC (imaginable) i dels grups de govern, CiU i FEM (sorprenent). Les raons de CiU i FEM manifestades al Ple va ser que volien aprovar una moció similar que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) estava redactant.
A partir d'aquí, hi ha hagut retrets cap a la «poca cintura» i a un pretès «electoralisme» d'ERC-JpT. Aquests retrets queden desmentits si en els fets del Ple hi afegim els fets en Junta de Portaveus, on jo mateix vaig explicar que la moció era de tipus estàndard que ERC presentava i que es basava en els acords del Parlament. Allà vaig obrir a tots els grups que volguessin a signar-la i presentar-la conjuntament, a més de poder modificar-ne el contingut (salvaguardant els acords parlamentaris, que vaig enviar a tots els grups, ja que CiU i FEM van manifestar que desconeixien què s'havia aprovat al Parlament). És a dir, que la voluntat de sumar, consensuar i arribar a acords per part d'ERC-JpT hi era.
En política hi ha més que el càlcul electoral, hi ha el sentit de servei públic i el respecte. Com a sentit de servei públic creiem que el dia en què el regidor de Vic Joan Coma anunciava que desobeiria la justícia espanyola que l'acusa de sedició, teníem l'oportunitat que Torelló hi fos present a través d'una moció a favor del referèndum. Per cert, l'única moció que hi havia damunt la taula, perquè la de l'AMI encara no estava redactada. Si hagués estat el cas, no hauríem tingut cap problema en aprovar aquesta o la que fos, com hem fet sempre. L'important era fer el pas endavant. I a més, amb la possibilitat d'adequar el text que vam presentar des del propi municipi, amb aportacions que haurien pogut fer tots els grups municipals. Potser FEM, que es vanagloria que no és un partit (que sí que és, d'àmbit local) hauria hagut de valorar molt més aquesta possibilitat enlloc de fer seguidisme dels plantejaments del portaveu de CiU, Manel Romans. A vegades malgrat ser socis de govern s'ha de poder discrepar, com vam fer nosaltres al passat mandat votant a favor de sancionar bancs per tenir pisos buits, enfront de CiU que es va alinear amb PxC.
ERC-JpT no podíem admetre, en paraules de la CUP, el «xantatge emocional» que CiU i FEM ens feien exigint que retiréssim la moció perquè no la votarien a favor ja que la presentava ERC-JpT. Les actituds excloents fan molt mal a un procés per construir una Catalunya independent, on la suma des del respecte és la clau. A nosaltres no ens hi trobaran en l'exclusió.
Però no ens enganyem, si no s'ha aprovat la moció a favor del referèndum no és perquè s'ha gi presentat, sinó perquè hi van haver 11 vots en contra i 6 a favor. Si estaven d'acord amb el contingut, però no amb qui la presentava es podrien haver abstingut i s’hauria aprovat. I en el següent Ple s’hauria pogut aprovar la de l’AMI, ja que no es permet presentar mocions similars que han estat rebutjades en un any, però enlloc diu que no es puguin presentar mocions similars aprovades...
Una última pregunta, què hauria passat si ERC-JpT votés en contra d'una moció a favor del referèndum perquè la presentés CiU, la CUP o FEM? A mi em cauria la cara de vergonya! Nosaltres, entre demòcrates, ens fixem més en què diuen les propostes que en qui les presenta, cosa que en el darrer Ple, ni CiU ni FEM poden dir el mateix.

(Publicat al Setmanari Torelló)

dimarts, 8 de novembre de 2016

Eleccions Presidencials als EEUU (2): Donald Trump, el multimilionari candidat de Manxúria, un racista contra la casta

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el segon apunt, aquest sobre Donald Trump.

Emprenedor triomfant de Nova York
Donald Trump és de Nova York, on té el seu imperi econòmic del sector immobiliari i constructor, nascuda a partir de l'empresa familiar dels seus progenitors. Es calcula la seva fortuna en milers de milions de dòlars.
Trump, que mai ha amagat una personalitat histriònica, però acompanyada amb una imatge de triomfador capitalista, que d'una empresa familiar ha passat a amassar fortunes, després de superar fallides econòmiques. Emprenedoria, superació i enriquiment, bona part del somni americà capitalista.

La imatge de Trump per bona part dels americans era tant bona que fins i tot va protagonitzar un reality show sobre com ser Donald Trump.
Aquesta admiració, feia que un Trump presidenciable no fos un disbarat i el seu nom sonava des de feia anys i fins i tot sortia en alguna enquesta.

Trump, un multimilionari contra la casta
El candidat republicà malgrat la seva condició de multimilionari ha arribat a la carrera presidencial amb un discurs anti-stablishment, primer contra el del Partit Republicà, derrotant un a un tots els candidats oficialistes del GOP (Great Old Party, com és conegut el partit als EEUU) per deixar pel final, el candidat més heterodoxa dels rivals conservadors: Ted Cruz, un ultraconservador cristià, amb posicions a vegades tant o més radicals que el mateix Trump.
Des del primer minut el multimilionari Trump ha denunciat els vincles entre el sector financer i els dos grans partits, assenyalant amb insistència a Hillary Clinton, però també als seus rivals republicans. També critica les influencies del capital (el, un capitalista!) en la direcció política del país i els condicionaments en política exterior, Trump assenyala els amics de Hillary (monarquies àrabs) i lamenta l'enemistat amb països que ell creu que no tenen que ser enemics (Rússia).

Populista ultraconservador
Fa ja uns anys, va aparèixer el Tea Party, una corrent conservadora a l'entorn del Partit Republicà, que ha escorat més a la dreta aquest partit. Donald Trump és un salt endavant en aquesta tendència, i ha abraçat obertament un populisme ultraconservador, amb tots d'ingredients més repugnants com la xenofòbia, islamofòbia i masclisme, i alhora hi suma ingredients com el proteccionsime econòmic enfront la globalització econòmica (on topa amb la política dels Republicans) i amb limitar l'intervencionisme militar a l'exterior, malgrat defensar un reforç militar, és adir militarització defensiva, no expansiva.

Trump aquí connecta amb bona part de la classe mitjana i baixa americana, directament, al marge de l'adscripció republicana, el discurs anti-stablishment, el proteccionisme econòmic i el replegament imperial dóna resposta a les ferides de la crisi econòmica nascuda a Wall Street, amb les pors davant un món globalitzat, amb conseqüències laborals com la deslocalització i el cansament de les actuacions militars, sostingudes pels fills de les classes humils.
El problema per Trump és la seva vessant en els valors, l'islamofòbia potser li dóna rèdits a causa de la por inoculada als EEUU des de la War on Terror de Bush Jr, però la xenofòbia (amb tints racistes) i el masclisme fa que el vincle amb les minories (no tant minoritàries) i amb les dones s'hagi trencat (si mai havia existit).
Però com va dir Obama, posant el dit a la nafra, algú creu realment que Trump pensarà amb la classe treballadora si mai s'hi ha relacionat ni hi ha pensat fins que es presenta a President?

El candidat de Manxúria i el seu cap de campanya, Manafort
Personalment no recordo mai una campanya contra un candidat americà acusant-lo de marioneta d'una potència estrangera com la que ha succeït amb Trump, semblant a vegades a la campanya que va patir Obama sent acusat de ser musulmà i estranger, però en el cas de Trump arriba des de l'esquerra.
L'acusació és que és una marioneta de Putin, que tenen interessos comuns que si guanya el multimilionari portarà als EEUU a la submissió vers Rússia. Aquesta campanya recorda a la pel.lícula "The Manchurian Candidate", on un candidat a la presidència, durant la guerra de Corea havia estat fet presoner, i els comunistes li van rentar el cervell i el van preparar per ser president.
I quin és el vincle de Trump amb Putin? Des dels 1980's Trump ha intentat fer inversions immobiliaries primer a la URSS i després a Rússia, on ha aconseguit tenir socis, alguns de l'entorn de Putin. Aquest vincle econòmic privat, esdevé en campanya en submissió a Rússia, quan Trump planteja treballar conjuntament amb Rússia a Síria. Vaja, Trump planteja una praxi multipolar en la política de defensa internacional. És curiós, una crítica des de l'esquerra contra un candidat que no planteja uns EEUU imperials en un món unipolar.
Però també hi ha un altre vincle entre la candidatura de Trump i el món rus, el cap de campanya Paul Manafort, que té un currículum compost amb treballar com a assessor per polítics com el pro-rus Iakunovitx, president deposat d'Ucraïna, o oligarques i empresaris russos, alguns sancionats pels EEUU en motiu de l'hostilitat americano-russa fruit dels conflictes d'Ucraïna i Síria.
En vermell el Partit Republicà, en blau el Partit Demòcrata

Aguantarà la connexió populista el desgast per l'extremisme moral de Trump?
La clau per Trump en aquestes eleccions és quin serà el resultat de la suma-resta del seu discurs. M'explico, el candidat republicà connecta amb bona part de la classe baixa i mitjana, classe treballadora i professionals, amb el seu discurs populista anti-stablishment econòmic i polític, amb la seva figura d'emprenedor i amb les tesis proteccionistes (pot arrancar suport de sindicats!) i de replegament militar; però el seu radicalsime islamòfob, xenòfob i masclista, fa que no sumi vots entre dones, negres i llatins. 
Així que Trump, només pot vèncer si la candidat demòcrata, Hillary Clinton, que connecta en matèria de drets civils però no pels seus vincles amb l'stablishment financer, no és capaç de mobilitzar els qui va mobilitzar Obama: joves i afroamericans.

dilluns, 7 de novembre de 2016

Eleccions Presidencials als EEUU (1): Hillary Clinton, un falcó enmig de les portes giratòries, perdent emails

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el meu primer apunt, aquest sobre Hillary Clinton.

Els Clinton, una nova nissaga política americana
Els EEUU són una república que va néixer a finals del segle XVIII, on es va construir una nova realitat institucional i històrica, amb debats de filosofia política intensos (republicanisme, federalisme, confederalisme, proteccionisme, mercantilisme, etc), que va acabar en algun moment amb violència.
Amb la nova construcció històrica, trobem que la classe política compta amb nissagues de l'elit política, que ens arriba amb aromes d'aristocràcia, una aristocràcia republicana. Nissagues com les dels Adams (dos presidents, John i John Quincy), els Kennedy (amb senadors, congressistes i un president) o els Bush (amb dos presidents i varis governadors), entre d'altres. Una aristocràcia republicana amb un vincle profund entre les classes dirigents i la política, i on la política també és una porta oberta a entrar en les elits socials i polítiques. Les portes giratòries que aquí ens escandalitzen, allà és la normalitat, portes giratòries en les dues direccions de l'elit econòmica, social i intel.lectual a la política i viceversa. No en va Hillary va fer d'advocada per l'empresa contractista més grans dels EEUU i va fer de lobbysta de grans corporacions.
Amb Hillary Clinton, es configura una nova nissaga d'aquesta aristocràcia, el seu marit va ser un president demòcrata tant odiat com admirat al país, ella ha fet camí propi essent senadora i secretària d'Estat (ministres d'Exteriors), i ara pot esdevenir la primera dona presidenta. Ha fet camí propi, però sense desempallagar-se del cognom del marit, una rúbrica aristocràtica.

Hillary Clinton, la candidata de l'establishment
Hillary com a candidata demòcrata hauria de representar el progressisme liberal americà (educació, augment de la pressió fiscal enfront retallar la despesa i drets civils). Però Hillary té uns vincles amb l'stablishment americà que s'ha fet més que evident en la seva pugna en primàries amb el senador socialitzant (un socialdemòcrata a l'europea) Berni Sanders.
En la política americana, on el finançament dels partits i candidats de forma privada és absolutament legal però ha de ser transparent, podem saber quins interessos hi ha darrera els candidats. Per exemple, quines donacions des de l'estranger hi ha a la Fundació Clinton? Hi trobem primer de tot Ucraïna, on els EEUU han estat agent implicat en el darrer cop d'Estat que va enderrocar el govern pro-rus i que ha acabat desencadenant violència oberta. També hi trobem en un lloc destacat, al costat dels aliats occidentals, Aràbia Saudita, que junt amb Qatar, són els dos estats àrabs més interessats en fer caure el règim xiïta de Síria i sobre qui pesa la sospita de finançar ISIS, l'Estat Islàmic que colpeja a Síria i Iraq (ambdós amb règim xiïtes).
En aquest quadre, però no hi surt Qatar, però ha explotat l'afer en els darrers dies, quan Hillary ha hagut d'admetre que la Fundació Clinton havia rebut milions de Qatar, just quan ella era Secretària d'Estat. No ho havia notificat...
Però a més d'aquest finançament a la Fundació Clinton, qui financia la campanya de Hillary Clinton? 
Tres dels cinc principals donants són pilars financers de Wall Street: Goldmann Sachs (sí, un dels que va iniciar la gran crisi financera mundial), JP Morgan i City Bank, tenint en compte que Wall Street li ha pagat conferències a raó de 225.000€ per cadascuna d'elles! Una investigació de Washington Post conclou que els Clinton al llarg de la seva carrera han aconseguit recpatar 3000 milions de dòlars.
En quan al finançament durant les primàries, segons la BBC, Hillary va rebre donacions del sector financer, però per sobre de tot de firmes d'advocats... que representen les grans corporacions financeres!
En contraposició, Sanders, va rebutjar una donació d'una farmacèutica i la majoria de donacions (el 75%) són menors de 200$, amb una mitjana de 27,4$ per donació. En canvi només el 17% de donacions a Hillary van ser menors de 200$. El gran grup organitzat de recaptació de Sanders és el del Sindicat d'Infermeres i hi ha una gran part de finançament que ve d'aturats.
La comparació ens dóna conclusions clares entre el perfil de Hillary i Sanders.
Però i si ho comparem amb Trump? Doncs des de les primàries republicanes es va finançar a través d'un crèdit, que no donació, (69% del total del finançament), seguit per donacions de particulars (27%) i la resta (14%) de grans donacions. Podem dir clarament que l'stablishment està al darrera de Hillary i no de Trump o Sanders. A continuació una gràfica.

Els correus electrònics de Hillary i el seu cap de campanya Podesta
Més enllà de les portes giratòries i els suports del capital a Hillary, el taló d'Aquil.les de la candidata demòcrata són els correus electrònics oficials que va emmagatzemar en un servidor particular no segur, al fer servir el seu correu personal. L'FBI ho està investigant, però alhora es van filtrant.
En una entrevista al líder de Wikileaks, Julian Assange, sota protecció a l'ambaixada equatoriana a Londres, a qui el govern de l'Equador ha deixat sense internet per no interferir en les eleccions nordamericanes, aquest afirma que a través de correus de Hillary i del seu cap de campanya Podesta, s'ha revelat la implicació de Hillary, en contra la opinió d'Obama, en la guerra que va acabar amb el govern de Gadaffi a Líbia, i que ha acabat amb una guerra civil, un Estat fallit i amb un punt de control per part dels jihadistes (per cert si poseu al Google "assange hillary libia" veureu en quins mitjans no surt informació al respecte....).
De moment, l'FBI no troba càrrecs penals contra Hillary, però aquest és un tema que cada cop que emergeix, les enquestes ho noten, ja no només per si l'acaben jutjant, sinó per la poca fiabilitat que un alt càrrec de l'Estat utilitzi correus personals no protegits per respondre emails lligats a la seguretat nacional.
Vaja, un falcó que no controla els seus emails...

Serà Hillary capaç d'il·lusionar o en tindrà prou amb la por/odi cap a Trump?
Obama va guanyar les seves eleccions, convertint-se en el primer president negre de la història dels EEUU, perquè va activar a part de l'electorat abstencionista per no sentir cap vincle amb els candidats presidencials. Negres i joves van sumar-se a l'esperança d'Obama al crit de "Yes, we can". Serà ara Clinton capaç 'aglutinar aquest vota, molts dels quals si que responien a les crides de Sanders? O potser en ser l'antítesi del populisme conservador de Trump en tindrà prou, és a dir que l'impulsarà a la victòria la reacció contra Trump?

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.
CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament
Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.
Els líders de CCOO i UGT a Catalunya
Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.


divendres, 2 de setembre de 2016

Impeachment a Brasil: Franck Underwood a ritme de Samba

Temer, Rousseff i Lula
Impeachment és un terme anglès que es refereix al procés de destitució d'un president d'una República, després d'un judici polític per diputats i senadors.
A dia d'avui, a través d'un impeachment a Dilma Rousseff s'ha posat fi a 13 anys de presidència del socialista Partit dels Treballadors al Brasil, amb un procés iniciat pel President de la Càmara de Diputats i membre del PMDB, i secundat pel seu partit i aliat del PT, malgrat ser un partit liberal, i que ha arrossegat als aliats del PT a abandonar a la seva sort a la presidenta Rousseff, successora de Lula da Silva.
El motiu formal per la caiguda de Rousseff ha estat usar el que es diu "pedalades fiscals", usant diners dels bancs públics per equilibrar els comptes públics. No és nou a Brasil això... Possiblement els motius reals són la pressió d'allò que en diuen mercats financers d'acabar amb les reformes socials i emprendre polítiques neoliberals (privatitzacions, retallades, etc) en un moment de desacceleració de la major economia d'Amèrica del Sud. Però tampoc podem oblidar l'ambició personal de qui ha esdevingut President.
El líder del PMDB, Michel Temer, Vicepresident de Rousseff i poderós i influent polític sempre a l'ombra, ha esdevingut President del Brasil, tot propiciant que els del seu partit (majoritari en diputats i senadors) executessin l'impeachment mentre ell no dimitia com a Vicepresident, esdevenint el substitut natural de la Presidència en moments com aquests... tal Franck Underwood a ritme de Samba.

Altres impeachment famosos: Nixon i Clinton

dijous, 1 de setembre de 2016

Regeneradors des de la promiscuïtat i la mentida

Ciutadans, el partit nascut a Catalunya en contra la immersió lingüística del català, al llarg dels anys (i dels suports mediàtics i de bona part de les elits econòmiques espanyoles) ha esdevingut un actor en la política espanyola.
A més de l'equipació taronja i de l'afiliació liberal (després de presentar-se amb la ultradreta Libertas en unes eleccions europees), han decidit ser el partit de la regeneració espanyola.
La manera d'entendre la regeneració espanyola, però, és fer d'antítesi de Podemos (l'altre partit que ha emergit en el panorama estatal en les darreres eleccions), d'unionisme oficial a Catalunya i de practicar la promiscuïtat política intentant governar amb PSOE i amb el PP al llarg de 9 mesos. Però a més d'aquesta promiscuïtat política, a Albert Rivera, líder indiscutit del partit ha impulsat accions que contradiuen, nuclearment, el que havien manifestat amb antelació, com ara MAI! fer a Rajoy President.
Vaja, que la regeneració a una política espanyola corcada per la corrupció sistèmica, sense credibilitat per la diferència entre el que es diu i el que es fa, mancada de diàleg polític sincer i de respecte a la diversitat nacional, Ciutadans es disposa a regenerar Espanya des de la promiscuïtat política, la mentida, arribant a pactes amb el partit de la corrupció i amb més nacionalisme obtús espanyol.
Si l'Espanya actual ja és insofrible en el seu esdevenir, si la regeneren aquests... Ai, Sepharad!

dijous, 4 d’agost de 2016

De memòries històriques, 10 anys després


Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.
Jordi Guillot, històric d'ICV
Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.
Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona
Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:
"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) 
Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 

Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.
També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."