dijous, 4 d’agost de 2016

De memòries històriques, 10 anys després


Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.
Jordi Guillot, històric d'ICV
Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.
Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona
Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:
"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) 
Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 

Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.
També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."

dijous, 21 de juliol de 2016

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.
En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.
Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.
I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.
Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.
I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).


I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

dilluns, 18 de juliol de 2016

La reacció turca. Erdogan i el cop d'Estat

Aquest cap de setmana passat, saltaven les alarmes informatives per un cop d'Estat per part de militars turcs, els quals es van ungir com a defensors de la laïcitat de l'Estat Turc i tenien la intenció d'enderrocar el president Erdogan per la "deriva autocràtica" que prenia la seva presidència.
Recep Tayyik Erdogan (wiki), polític islamista, és el president de Turquia més influent i de més impacte sociopolític des de Kemal Ataturk, fundador de la República turca als anys 20, després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà derrotat com aliat dels Imperis Centrals en la I Guerra Mundial. Ataturk va fundar una república burgesa, nacionalista, autoritària i laica, i l'exèrcit es va situar com a garant d'aquest marc polític des de llavors, protagonitzant diferents cops d'estat i repressió a minories nacionals com els kurds, a grups islamistes i a organitzacions esquerranoses.
La república laica, però, va viure un estancament econòmic i polític en les dècades dels 80 i 90, amb una corrupció generalitzada inclosa. L'arribada al poder d'islamistes moderats (ni que sigui en les formes), a diferència d'altres indrets, va aportar estabilitat i una obertura internacional essent una potència emergent a la regió a nivell econòmic, polític i militar, albirant-se fins i tot la possibilitat d'ingrés a la UE, de moment no reeixida (per l'impacte demogràfic, econòmic i religiós).
Erdogan ha anat teixint un full de ruta per anar superant els límits laïcistes del kemalisme i anar introduint les tesis islamistes en la via política i quotidiana de Turquia, alhora que anava concentrant el poder en la seva figura a través de convertir la República en presidencialista, feta a la seva mida. I quan més gran ha anat esdevenint el seu poder, més ha augmentat l'autoritarisme.
Erdogan, a la seva dreta el que sembla el líder colpista, el General Yazici
www.elpais.es
Amb l'explosió del conflicte sirià, els ulls s'han centrat encara més a la Turquia d'Erdogan, sobretot per les evidències de col·laboració entre el govern d'Ankara i els milicians d'ISIS i de l'oposició al govern d'Al-Assad, majoritàriament islamistes, i aprofitant el caos generat pel conflicte per reobrir la repressió i els atacs als kurds, a banda i banda de la frontera. El moment àlgid de l'intervencionisme turc (membre de l'OTAN des dels 50's) en aquest conflicte va ser quan van abatre un avió rus que bombardejava posicions islamistes a la frontera sirio-turca. Amb tot, però, Erdogan no s'ha escapat de patir la violència d'ISIS en territori turc, concretament un atemptat en un aeroport.
I ara, amb el cop d'Estat fallit, l'Erdogan victoriós, gràcies a treure molta gent al carrer barrant el pas als colpistes, ha iniciat una reacció autoritària amb purgues a l'exèrcit, a la policia, a l'administració i... en jutges! Hi ha qui veu en el què ha passat a Turquia un autocop d'Estat del mateix Erdogan que li permetés purgar les diferents estructures estatals i concentrar encara més el poder en les seves mans. No fa pas tant va forçar a l'exili a rivals polítics, va tancar diaris i va empresonar periodistes.
Em costa creure que l'Exèrcit (garant històric de la laïcitat) s'hagi prestat a fer el joc (amb morts inclosos) a un president islamista, clar que ja no es pot descartar res en aquest món...
Ciutadans turcs damunt un tanc dels colpistes fracassats. www.elpais.es
Però si realment el cop va ser real, s'ha pogut comprovar que la societat turca dels nostres temps és diferent a la del segle passat, quan rebien, majoritàriament, amb passivitat els cops d'estats militars.
És possible que els militars no haguessin analitzat prou bé l'escenari real: una base social laïcista que està occidentalitzada i és liberal, que rebutja la força, la violència, per oposar-se a l'autoritarisme d'Erdogan. Però com que l'autoritarisme comporta certs nivells de violència, els seguidors d'Erdogan (entre ells el grup feixista de "Els Llops") plantessin cara fent ús de la violència als militars. El president turc només va haver de fer una crida als seus perquè sortissin als carrers a plantar cara, i els seus van sortir sense por ni rebuig a l'ús de la violència. Tampoc van tenir cap mania en anar a ciutats kurdes a celebrar amb banderes turques i cantics nacionalistes el fracàs del "putsch". Fins i tot opositors a Erdogan es van sumar als seus seguidors.
Els militars laïcistes i autoritaris van ser incapaços de teixir aliança amb la part de la societat laica, liberal i occidentalitzada, enfront d'un Erdogan amb una base àmplia i cohesionada, a l'entorn d'un projecte autoritari i islamista. I que anirà a més...
Humiliació del militars per parts de seguidors d'Erdogan
www.ara.cat
Ara s'inicia la reacció d'Erdogan: purgues, empresonaments i potser fins i tot execucions (el president vol recuperar la pena de mort), es posarà pressió a qualsevol opositor al règim i la repressió als kurds s'aguditzarà, per anar concentrant poder i esdevenir un autèntic Rais; tot això farà que les relacions amb la UE es distanciïn i davant la tebior dels EUA davant del cop (només van donar suport a Erdogan quan els militars van fracassar) farà que es refredin les relacions entre els dos aliats. I, possiblement, la intensificació en la reacció interna, farà que busqui estabilitzar el seu paper internacional, rebaixant la tensió amb Rússia, Síria i Iran, pel què el paper en el conflicte sirià s'anirà diluint.

Andrés Mourenza: Erdogan o la desmesura
El Pais: Qui és qui en l'intent de Cop d'Estat
El Pais: Las figuras del levantamiento

dimecres, 20 d’abril de 2016

El capitalisme en la democràcia dels lobbies mata


 Ahir al programa Sense Ficció, de TV3, van tractar, al reportatge "Pastilla busca malaltia", el tema de la comercialització de medicaments a persones que no els necessiten i dels interessos del sector de la indústria farmacèutica, que a més aconsegueix ampliar els límits de malalties o fins i tot crear-ne de noves, arribant a situacions surrealistes com el d'aconseguir que s'observi a les persones tímides com a receptors de medicaments.
Hi va haver una dada que va fer realment feredat, als EUA, el 20% de persones consumeixen psicofàrmacs, quan el normal és que només el 4% l'haurien de prendre.
Els medicaments mal administrats tenen conseqüències que poden ser dramàtics, com el de la degeneració de la salut fins a la mort, inclòs el suïcidi.
Els controls públics i governamentals són claus per protegir la salut, quan el sector del medicament recau en el sector privat amb ànim de lucre. Les empreses farmacèutiques, com a tal, tenen un objectiu de benefici econòmic i posaran en pràctica tot el què les lleis i la regulació permeti, com en tots els sectors.
Com en qualsevol sector econòmic, les relacions endogàmiques politico-econòmiques tenen conseqüències sovint en format de conflicte d'interessos, que en el cas dels sectors que afecten la salut de la gent arriba a resultats dramàtics.
George W. Bush (www.laradiodelsur.com.ve)
Als EUA, on els lobbies tenen un paper central en la política, fruit de la normalització del finançament privat dels partits polítics i dels polítics en sí, fruit d'un sistema d'elecció molt personalitzat en els candidats (a la presidència, a congressista a senador, a governador, a alcalde, etc). Aquest escenari comporta que l'acció de l'executiu i dels legislatiu (i també del judicial, doncs els fiscals i els jutges, així com els sheriffs són elegits electoralment) estigui condicionada la seva acció segons de qui depengui econòmicament per suportar les campanyes d'elecció i reelecció de presidents o congressistes.
A Washington, tothom sap que hi ha els congressistes de les asseguradors sanitàries, que siguin del partit que siguin votaran sempre de qualsevol reforma sanitària real  que augmenti el poder públic i debiliti el privat de les asseguradores. És un exemple. En el cas de les farmacèutiques també existeix, i essent un dels sectors més poderosos amb un lobby ben poderós (centenars de milions de dòlars es gasten per pressionar la política americana), candidats a la presidència sovint estan condicionats pels dòlars de les farmacèutiques.
Si a més els lobbies poden comprar mitjans de comunicació a través d'accionariat o publicitat, ja tenim l'alineació d'astres a favor dels interessos privats concrets enfront de l'interès del bé comú.
Obama fent campanya per la reforma sanitària
 (monsieurdevillefort.files.wordpress.com)
A Europa, cada cop anem convertint la nostra democràcia liberal de tall socialdemòcrata a una democràcia liberal a l'estil americà, neoliberal, afavorint l'augment i supremacia del sector privat enfront del públic (només cal veure quan la UE forçava i força a privatitzacions de sectors estratègics com l'energètic o el financer). Però per més inri, la UE és un cos institucional sense control democràtic real (ni pel Parlament europeu ni pels governs estatals), amb uns lobbies cada cop més influents establerts a Brusel.les, prop dels alts funcionaris que porten el timó europeu.
Anem en compte, perquè la suma del capitalisme i de les democràcies corporatives dels lobbies pot ser (i ja és) letal.

Llegiu aquest article sobre el paper del lobbing que fa el sector farmacèutic en la política americana en temps de George W. Bush: Industria farmacéutica: el mayor 'lobby' de Estados Unidos
També podeu llegir l'efecte de la reforma sanitària light d'Obama: Farmacéuticas y aseguradoras ni ganan ni pierden con la reforma de Obama o bé aquest: Obama se enfrenta a las farmaceúticas, aseguradoras y hasta su propio partido por la reforma del sistema de salud

dimecres, 9 de març de 2016

L'escurçó que ja campa per Europa


Quan la caiguda del bloc comunista, a finals dels 80 i principis dels 90, el capitalisme triomfal va preveure una victòria definitiva del liberalisme i el capitalisme, Fukuyama va parlar de la fi de la Història.
Les democràcies populars de l’Europa Oriental van ser substituïdes per democràcies liberals, a l’empara de la UE primer i l’OTAN després, sumant model econòmic a la geostratègia atlantista liderada per Washington. Alhora que s’instal.laven fàbriques occidentals en busca de mà d’obra barata, s’obrien els mercats als productes de consum occidentals i tancs i míssils de l’aliança atlàntica s’hi anaven instal·lant.
La caiguda del Mur de Berlín 
A Rússia, Boris Yeltsin desmantellava l’estat soviètic mentre repartia el control de les matèries primeres entre els seus aliats polítics, cleptòmans compulsius i amb entrellaços mafiosos.
Del primerenc liberalisme naïf dels primers governs post-comunistes, a excepció de les transicions liderades per ex-comunistes reconvertits en socialistes de saló luxós, s’ha anat passant a un nacionalisme cada cop més autoritari i identitari que dona resposta, ni que sigui primàriament, a la decepció de bona part de la població que no ha vist recompensada la protecció que li prestava l’Estat socialista (habitatge, sanitat, treball, educació, conciliació familiar, dret de les dones, etc) amb un benestar material que vesteixi en texans les llibertats individuals conquerides. Polonesos, búlgars, romanesos, eslovacs i hongaresos són perifèrics i en alguns casos pàries dins a la UE.
Viktor Orban, president d'Hongria
La llibertat que van voler atorgar els occidentals als antics enemics derrotats, no va anar acompanyat de justícia social, ans al contrari, i això ha fet que la nostàlgia per la seguretat vital de temps passats vagi guanyant terreny, alhora que també l’ordre dels estats autoritaris d’antany.  L’anatemització del socialisme per part del liberalisme occidental en la seva expansió a l’est, ha fet que el nacionalisme identitatari hagi cobert la resposta alternativa al liberalisme democràtic imposat i fracassat. Alhora que l’economia de mercat s’introduïa en les societats de l’est d’Europa, l’extrema dreta començava a fer desfilades cada cop més nombroses al llarg d’unes dècades decebedores, albergs i cases amb immigrants prenien foc i diputats filonazis han anat ocupant escons a parlaments regionals i estatals.
L’estatus quo europeu està conformat per un consens a l’entorn de l’estat del benestar defensat per liberals moderats, socialdemòcrates i cristianodemòcrates, ignorant que la raó essencial de l’estat del benestar no són els serveis públics, sinó la redistribució de la riquesa a través d’aquests i de la fiscalitat. Alhora, el consens avala polítiques d’austeritat antisocial i de suport al capitalisme financer. Un mesclum que ens ha portat al sot de la crisi més dura del capitalisme des del Crack del 29, importada des dels EEUU i que s’ha estancat al Vell Continent, fent estralls a les classes mitjanes i les classes populars.

Davant aquest escenari, a la UE occidental han aparegut com a alternativa d’aquest establishment políticofinancer unes esquerres alternatives més o menys reeixides i una extrema dreta populista i identitària. A la UE oriental, amb el socialisme transformador bloquejat durant anys per les tesis anticomunistes, l’única alternativa al stablishment és el nacionalisme autoritari cada cop més triomfant electoralment, governant a Hongria i a Polònia, aixecant  banderes amb porcs com a reacció islamòfoba, el nou paradigma de la dreta autoritària i identitària europea.
L’anomenada crisi dels refugiats ha posat damunt el tauler les cartes a la UE, i l’estatus quo polític, amb voluntat humanista s’ha vist aturada per l’autoritarisme identitari que s’inocula també en els partits i governs centristes occidentals.
Mentre Merkel humiliava l’esquerra alternativa grega, ha deixat que l’ou de la serp es trenqui i l’escurçó campi pel cor d’Europa, més enllà dels Parlaments que ja controla.

dimecres, 13 de gener de 2016

Carles Puigdemont, Saül Gordillo i Quico Sallés, temps de periodistes 2.0

A dia d'avui, el món comunicatiu, el 2.0, el d'internet però que interactua amb els diferents usuaris, és una realitat consolidada, que ja forma part de la quotidianitat nostra.
Però no fa tants anys de les diferents eines 2.0 com els blogs o el Twitter.
Hi va haver un boom blogaire a mitjans de la dècada anterior, amb l'aparició de nombrosos blogs. Fins i tot podríem parlar d'una bombolla blogaire, perquè tothom que volia ser present en la vessant pública, més o menys ostentosa, obria el(s) seu(s) blog(s), personals, professionals, polítics, corporatius, d'aficions,... de totes les temàtiques hagudes i per haver. Molts d'aquests blogs eren abandonats al cap d'un temps o comptaven amb una activitat molt irregular. Hi va haver una gran "mortaldat" de blogs, existeixen un munt d'espais a internet ocupats com a cementiri de blogs.
Jo en tinc varis, alguns de curta vida perquè eren sobre viatges concrets, un de polític centrat en l'activitat com a regidor de Torelló i un de personal, aquest. També he creat blogs per campanyes d'ERC Osona de diferents temàtiques i en diferents moments.
El món blogaire tenia tanta empenta a casa nostra que va aparèixer la comunitat de blogaires nacional, la Catosfera i amb ella diferents comunitats territorials, com ara l'Osonosfera,  amb un agregador de blogs comarcals i, en el seu moment, amb una agenda d'activitats molt interessant.
El Twitter, una eina de microblogging, de missatges curts (140 caràcters) va prendre el relleu als blogs. Un canvi substancial, el blog oferia la possibilitat de la reflexió extensa, el Twitter demana molta concreció i brevetat, a vegades massa, però en canvi permet la capacitat d'una major interactuació entre usuaris.
D'aquest món 2.0, ara han pres força tres noms propis del món del periodisme 2.0, de periodistes que es van i es mouen en aquest món, Quico Sallés, Saül Gordillo i Carles Puigdemont, tal revival catosfèric.

Carles Puigdemont
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0, blogaire de primera fornada, així com també twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
No és estrany pels que estem avesats al 2.0 d'identificar el Molt Honorable Carles Puigdemont com a KRLS, el seu alies a Internet.

Saül Gordillo
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
En Saül, com a avantguarda 2.0 de Catalunya va impulsar blogs col.lectius com el Poliblocs, agregador (més que això) de blogs polítics, així com del domini .cat.
Amb l'evolució del 2.0, cap a la miniblogarització del Twitter, en Saül també s'hi va incorporar i n'ha estat un dels exponents més clars i autèntics.

Quico Sallés
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara El Món), a El Nacional i, actualment, a l'edició digital de La Vanguardia.
En Quico després de moltes demandes populars va obrir un blog que el va deixar massa abandonat, però amb el Twitter, des de la seva autenticitat, s'ha consolidat amb un dels twittaires de referència al nostre país. L'autenticitat ha estat clau en la carrera de Sallés, és el que el va portar a l'èxit en tots els mitjans tradicional o digitals (ara ja serien tradicionals, oi?) i amb una trajectòria absolutament ascendent.

Foto capçalera: Acte de l'Osonosfera a Tavèrnoles, amb Enric Xicoy, Partal i Carles Puigdemont i Saül Gordillo (Foto de Carles Banús)


divendres, 18 de desembre de 2015

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.
Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)
Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.
Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  
A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...
Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)
Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Estat Islàmic (ISIS): Ús de la força militar contra ISIS? (i IV)


Amb l'atac jihadista a París, perpetrat per Estat Islàmic (ISIS, com és conegut majoritàriament, en les inicials en anglès o Daesh, el seu acrònim àrab), França i la Gran Bretanya han decidit sumar-se als atacs a l'ISIS en territori sirià.
Manifestació contra una intervenció militar
a Síria (font: www.elperiodico.cat)
La decisió presa per aquestes potències occidentals ha provocat oposició política a la bancada laborista, liderada per Jeremy Corbin (que va liderar al Regne Unit les veus en contra de la guerra de Bush, Blair i Aznar contra Iraq), i diferents movilitzacions en ciutats europees, entre elles Barcelona.
Però sota el meu punt de vista, la situació actual és molt diferent a la de la guerra d'Iraq del 2003, després de l'acord de les Açores amb Bush Jr, Blair i Aznar, amb Durao Barroso d'amfitrió.
Si fem una mica de memòria, des dels EE.UU. van vincular a Iraq en la seva "War on Terror" (Guerra al Terror) arran dels atemptats d'AlQaida a les Torres Bessones del 2001. Al mateix 2001 va començar la guerra contra els Taliban a Afganistan. 
El trio de les Açores: Blair, Bush Jr. i Aznar
Aquella guerra amb l'Iraq es va basar en la mentida (reconeguda) que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva amb què podia atacar a les capitals occidentals, a més del lligam amb el terrorisme internacional jihadista.
Tampoc Iraq era el sustent des d'una estructura estatal d'AlQaida, com ho és el Califat dirigit per Al-Bagdadi, líder de l'ISIS. AlQaida, dirigida per Osama Bin Laden era una organització feta a través d'una xarxa de grups afins, que actuaven autònomament seguint un objectiu comú, una base i un mètode: atacar els interessos americans i dels seus aliats occidentals i musulmans. Precismanet, AlQaida vol dir "la base".
AlQaida no es projectava des d'Afganistan, malgrat en rebia suport i protecció, ni molt menys per l'Iraq de Saddam Hussein.
Manifestació colossal contra la guerra d'Iraq, Barcelona
L'oposició civil a aquesta guerra va ser molt important, amb una ingent mobilització sota el lema "No a la Guerra". Molts tenim gravades les imatges de les massives manifestacions en ciutats, com la de Barcelona, per exemple.
Els interessos econòmics dels lobbies de l'entramat industrial-militar dels EE.UU. i del sector energètic que tenien a la vista el petroli de l'Iraq i la projecció d'oleoductes i gaseoductes, es van fer més que evidents davant l'opinió pública arreu. Els falcons al servei del capital (i viceversa) s'havien accedit en la resposta a l'atac a les Torres Bessones. I la gent va sortir al carrer.
Iazidites fugint de l'aniquiliació (font: www.redeangola.info)
Per què crec que no podem fer paral.lelismes amb la situació actual? Doncs perquè ISIS es comporta com un estat agressor i expansionista, que opera en lògica d'Estat per atacar i conquerir països (Síria i Iraq, de moment), per fer neteja ètnica (els iazidites són l'exemple més clar), esclavitzen per qüestions de gènere, religiosos i ètnics i protagonitzen atacs violents en altres països (com el cas de França), i tot sense amagar-se'n. És a dir, no existeix cap mentida, com la de les suposades armes de destrucció massiva que va justificar la guerra d'Iraq, ni l'opció eminentment policial és la única resposta als terroristes d'ISIS, ja que Estat Islàmic no funciona com una organització terrorista clàssica, sinó que es projecta a partir de l'Estat califal que ocupa, controla i governa un bast territori a cavall d'Iraq i Síria.
Així doncs:
A. ISIS de facto és un Estat i actua amb lògica d'Estat, en el seu cas agressiu, agressor i expansionista. En canvi AlQaida no era Estat ni actuava en la lògica d'Estat, sinó d'organització terrorista.
B. ISIS ha reivindicat els atacs a París en la seva estratègia bèl.lica des d'una perspectiva estatal, així com és una realitat plausible de la invasió de territori iraquià i sirià. En canvi la guerra d'Iraq es va sustentar a partir de la mentida dels lligams amb AlQaida i amb les armes de destrucció massiva que mai van existir (i es sabia).
C. Davant un Estat agressor i agressiu (i amb un component de maldat traduït en la neteja ètnica, l'esclavitud i l'expansionisme territorial per aplicar aquestes accions), és lògic que la comunitat internacional es plantegi l'ús de la força militar. AlQaida no era un Estat, era una organització terrorista que requeria l'acció policial, d'intel.ligència i judicial per respondre-li directament, invadir un país no acabava amb AlQaida (com s'ha demostrat).
Raqqa, capital de l'Estat Islàmic d'Iraq i Llevant (ISIS)
Per tot això, jo concloc que oposar-se a la guerra contra ISIS no es pot fer des dels mateixos plantejaments del "No a la Guerra" contra la guerra d'Iraq del 2003.
Jo m'oposo a una guerra si només ha de servir de venjança i de l'ull per ull, d'atacar centres urbans i no objectius militars de l'ISIS o de les rutes del petroli que marxa cap al mercat negre. Rebutjo la guerra si ha de servir per imposar una lògica imperialista a la regió. Rebutjo la guerra si no hi ha després un pla d'estabilització polític, social i econòmic que respecti i fomenti els consensos dins les mateixes societats sirianes i iraquianes, sense imposar governs titelles sota pretesos models occidentals. I també m'oposo a una guerra amb ISIS si no es posen en marxa accions en els països d'estabilització socioeconòmica i que aturi la fractura social fruit de l'eixamplada de desigualtats socials i de la intolerància a la pluralitat dins dels Estats, sobretot europeus. Però sóc conscient, que sense l'ús de la força, ISIS i la seva barbàrie no desapareixerà mai.
I perquè ningú em pugui titllar d'imperialista occidental i falcó del capital, citaré a Lenin i el que pensava sobre la guerra:
"Els marxistes diferim dels pacifistes en què reconeixem la necessitat d'estudiar històricament cada guerra en particular. La història ha conegut moltes guerres, que a pesar dels horrors, les calamitats i els sofriments que tota guerra comporta, van ser útil pel progrés de la Humanitat, destruint institucions particularment nocives, com per exemple la servitud o l'esclavisme, i les formes més bàrbares de despotisme. Per aquesta raó s'ha d'examinar les peculiaritats històriques de la guerra".
Després afegeix que si una colònia declara la guerra a la seva metròpoli colonial per alliberar-se "aquestes guerres serien 'justes', 'defensives', (...) i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, sobre les potencies opressores, esclavistes i explotadores".
Aquestes paraules sobten, sí, no estem acostumats a pensar en guerres justes o injustes. Potser la qüestió és preguntar-se si ISIS ha de poder sobreviure com a Estat que neteja ètnicament i que esclavitza a infants, dones i minories, a més de totes les atrocitats que perpetra (majoritàriament sobre població musulmana, no ho oblidem). Si la resposta és no, com s'acaba amb ell? Hem d'esperar una revolta interna, quan la -sorprenent- capacitat d'atracció de gent d'arreu del món és tant important? No hi podem pas enviar un exèrcit de cooperants o d'educadors socials que canviïn la societat des de dins, veritat?

Els altres articles sobre ISIS:
Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)
Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

dimecres, 2 de desembre de 2015

Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

L'acció terrorista de l'ISIS (Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant, en anglès, o Daesh, acrònim en àrab) al cor d'Europa ha suscitat una reacció del món occidental davant aquesta organització de terrorisme jihadista que compta amb un protoestat que abasta un territori de part de l'Iraq i Síria, major que alguns països europeus.
En les nostres societats s'ha instal.lat un debat sobre quina és la resposta a aquest terrorisme.
S'ha de tenir en compte que aquest terrorisme no és el d'una organització com les que hem entès fins ara, ni les del segle XX de robatoris a bancs, segrests, bombes i guerrilla urbana, ni la del segle XXI, amb Al Qaeda i la seva xarxa de grups afins que actuaven autònomament a partir de l'objectiu terrorista genèric, emès pels seus líders, el més conegut, Bin Laden. Grups autònoms o els coneguts com a "llops solitaris", que actuen individualment, i que a vegades sorgeiexen de les mateixes societats que ataquen.
L'ISIS per començar compta amb el control d'un territori, que comprèn recursos naturals com el petroli que fa que sigui autosuficient financerament, establint un protoestat amb moneda, lleis, fronteres (més o menys mòbils), exèrcit i govern. Això ni les organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra, o grups de reacció d'extrema dreta o organitzacions d'alliberament nacional del segle XX no hi comptaven, sinó que teníen governs que els patrocinaven (i finançaven i entrenaven). En el cas d'AlQaeda, tampoc ho trobem, a pesar del patrocini dels Taliban afganesos, la xarxa terrorista de nuclis autònoms d'AlQaeda no controlaven territoris en forma més o menys d'Estat. A més, aquest protoestat és la base d'acollida permanent de persones que hi arriben d'arreu i s'hi estableixen. A més, hi ha una política d'extensió i conquesta territorial, al marge dels atacs terroristes en ciutats estrangeres.
L'ISIS compta amb col.laboradors i executors en les societats diana dels atacs, ciutadans i residents a països europeus, alguns nascuts en aquests mateixos països són els protagonistes d'atacs terroristes, com en el cas de París. Aquesta "quinta columna" ja la trobàvem en Al Qaeda (no, normalment, en el terrorisme del segle XX).
Davant aquest escenari, del què és ISIS, com s'organitza i com actua, calen respostes a diferents nivells.
A. En l'espai del protoestat de l'ISIS a Iraq i Síria
Sukhoi-25, avió rus en servei a Síria contra ISIS (www.rt.com)
La política d'Estat de l'ISIS per una part és una fortalesa, ja que dóna un referent material i sòlid als seus seguidors (potencials i reals), el fet de comptar amb un Estat que organitza (brutalment) una societat és materialitzar les proclames dels ideòlegs i propagandistes d'aquesta jihad salvatge i sectària. Bin Laden vivia de la propaganda de les accions terroristes i de la demagògia discursiva, l'ISIS del Califa Al-Bagdadi ha materialitzat en un Estat els principis i discursos sostinguts per ell.
Mapa del petroli en mans d'ISIS (www.voltairenet.org)
La reposta a aquesta realitat ha de ser, doncs, la resposta a un Estat agressiu i expansionista. I què vol dir això? doncs bloqueig econòmic, bloqueig d'armes i acció militar.
ISIS viu autònomament de l'exportació de petroli, que només pot sortir per fronteres en governs fins ara no obertament hostils, que s'han mantingut en l'ambigüitat i en l'hostilitat oberta a Síria, rival número a la regió de l'ISIS. Aquest països segueixen el perfil d'Estat aliats als EEUU i als seus aliats, així que tallar aquesta via d'exportació hauria de ser senzill. Amb el bloqueig de la venda d'armes, seria similar.
El protoestat d'ISIS (www.lahistoriaconmapas.com) 
Sense recursos econòmics ni d'armes, o bé restringits, la debilitat del protoestat de l'ISIS seria un fet. Per acabar del tot, només hi hauria la via militar, d'aliança àmplia a la regió, no seria una tasca senzilla ja que hauria d'incloure enemics regionals com Turquia i Aràbia Saudita amb Síria i Iran, a més de Rússia i els EEUU.
És un fet que els atacs dels EEUU i aliats per aturar l'ofensiva de l'ISIS al Kurdistan iraquià (concretament a la capital amb inversions milionàries en el sector del petroli de països occidentals) i els atacs aeris russos contra l'ISIS a Síria, van i estan essent efectius en l'expansionisme territorial de l'ISIS protoestat.
B. En el front intern en els països occidentals
Òbviament la via militar dins les mateixes fronteres d'un no és una via, aquesta és la policial de prevenció, investigació, abortament i detencions dels terroristes i de les seves accions.
L'exèrcit a la Torre Effeil (www.infobae.com)
Però veient els perfils mitjans dels musulmans residents o amb nacionalitat europea que actuen al servei de l'ISIS, veiem que hi ha un problema de fons socioeconòmic i que té conseqüències en la convivència en la diversitat cultural.
La guetització de molts barris perifèrics de les principals ciutats europees, en comunitats formades per persones d'origen immigrat, a vegades de segona i tercera generació, ja, on les taxes d'atur i la criminalitat són el pa de cada dia, borses de marginalitat estructurals que no albiren cap futur digne a nivell col.lectiu ni individual i que atien la frustració, la drecera més eficaç cap a l'odi.
Les contradiccions de les societats capitalistes han emergit amb fervor en aquesta gairebé dècada de crisi econòmica, on bona part els europeus, d'origen o fruit de l'emigració, més frustrats s'han refugiat en l'identitarisme i en la religió més fonamentalista.
Si mirem els europeus d'origen, veurem que bona part dels votants de partits de l'extrema dreta com el Front Nacional o l'UKIP veuen de les antigues fonts electorals comunistes. L'extrema dreta identitària en l'àmbit religió musulmà ja sabem què és.
Així, cal concloure que l'acció policial i la repressió no és la única via de solució del problema de l'ISIS dins les nostres fronteres, cal treballar en l'àmbit socioeconòmic per reduïr, sinó acabar, amb les contradiccions de les nostres societats capitalistes, que aboquen a la lumpenització de bona part de les nostres classes populars, i que ja no es refugien en el nihilisme cuotidià, sinó en bona part en l'extremisme identitatri ultranacionalista o fonamentalista religió.
C. En els països musulmans on hi ha la pressió d'ISIS
Una realitat clara, però sovint invisible, tant invisible com els mateixos musulmans en el conflicte, és que les víctimes musulmanes de l'ISIS i d'aquest jihadisme salvatge són superiors a les persones que atreu a lluitar sota la seva bandera d'odi, sang i obscurantisme.
Però no podem oblidar que el fluxe de persones que veuen en l'ISIS un horitzó vital, tant individual com col.lectiu també va creixent.
Islamofòbia: la por als musulmans (www.playgroundmag.net)
Sembla indicar que l'adscripció a ISIS no és tant una qüestió de fanatisme religiós sinó d'adscripció a una via, podríem dir-ne, d'esperança. Un flotador on agafar-se en un naufragi col.lectiu de moltes societats. La desesperança és el motor més normal per fer al camí cap a l'ús de les armes, inclosos els cinturons bomba.
Sí en l'apartat A, apuntava l'acció militar, en el C hem d'apuntar inevitablement i com a condició sine qua non que s'ha de fomentar els consensos interns en el sí dels estats víctimes d'aquest terrorisme que té adeptes, i ajudar aquests consensos fomentant el desenvolupament social i econòmic.
Clar que afirmar aquesta necessitat, quan en la mateixa UE hi trobem una ruptura de consensos interns, entre les demandes del poble sobirà, expressat en el vot democràtic i les imposicions d'institucions supraestatals, com l'FMI, pot fer que aquesta idea de consens i equilibri en aquests països només sigui un brindis al sol...

En conclusió, la meva opinió de com respondre a la realitat imposada per ISIS i per la seva pròpia realitat, no defujo la idea de l'acció militar, perquè ISIS compta amb un "Estat" propi, amb recursos propis, i ha quedat demostrat, que ISIS ha retrocedit a Síria quan ha començat a actuar l'aviació russa coordinada amb l'exèrcit de Damasc, i les regions kurdes quan els kurds han estat armats convenientment o han tingut suport directe dels EEUU des de l'aire per preservar la capital kurda iraquiana.
Però l'ús de la força militar i la policial, no poden ser les úniques accions, s'ha de tallar amb la font humana que va cap a ISIS (i abans AlQaida), en les boses de marginació, social, econòmica i cívica, exclosos que busquen horitzonts, des de la ràbia i la frustració.
Hi ha, sobretot des de posicions progressistes o bé humanistes cristianes que advoquen per l'educació, però l'educació davant les desigualtats socioeconòmiques estructurals, necessiten altra medicina, que apunta cap al sistema capitalista on estem instal·lats.

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià a Occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

dimecres, 18 de novembre de 2015

Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Una de les reaccions davant l'animalada terrorista de París va ser contraposar els valors republicans francesos de llibertat, igualtat i fraternitat a l'extermisme, i a les xarxes corria un vídeo que era un fragment de "Casablanca", on els francesos residents en aquesta ciutat colonial francesa entonaven la "Marsellesa" enfront dels cants dels nazis.
La República europea davant la barbàries extremista nazi a Casablanca. Aquest fragment és una gran metàfora de la reacció occidental respecte el terrorisme d'ISIS (o Daesh, l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria):
a) posar èmfasi en els valors (teòrics?) democràtics i liberals d'Europa
b) la invisibilitat dels marroquins musulmans, que realment són els qui viuen a Casablanca.
El punt "a", es podria rebatre davant l'evidència del tracte als refugiats de la guerra de Síria, que s'amunteguen en les fronteres perifèriques de la UE, davant murs de policies, militars o de filats punxants. Quins valors de llibertat, igualtat i fraternitat hi ha en aquesta reacció respecte els qui fugen de l'horror del conflicte sirià? I quins valors de fraternitat hi ha en les manifestacions a Polònia o Hongria o en la mateixa Alemanya, per exemple, contra l'acollida de refugiats?
Marxa a Polònia contra l'acollida de refugiats (http://razon.com.mx)
El punt "b" es constata amb la consternació per les morts franceses, però en l'oblit de les morts perpetrades per ISIS al Pròxim Orient. No hem d'oblidar que la gran majoria de morts d'ISIS són musulmans.
La invisibilitat dels musulmans arriba fins i tot en el seu assassinat.
Però no només és la invisibilitat dels morts, també ho es en bona part la del conflicte sirià, d'una gran complexitat i amb un paper bastant galdós per part d'Occident, l'avantguarda del qual s'hi troba França.
És normal que un senti més empatia pel sofriment del més proper, culturalment (els catalans sentirem més empatia per un finès que no pas per un algerià, malgrat que Algèria està a tocar del nostrepaís i el finès al Cercle Polar Àrtic). Però quan s'invoca la universalitat dels valors liberals, s'hauria també de tenir una visió universal dels conflictes. I ara, apareix amb tota la cruesa el conflicte sirià al cor d'Europa.
La capital de Síria ha deixat de ser Damasc per ser París, des d'on els europeus vivim el conflicte en aquest país del Pròxim Orient. Des d'on els europeus vivim la maldat d'ISIS, la de crear terror per emergir conflictes civils. Una maldat que viuen en el dia a dia de Síria (i no només quan decapiten periodistes occidentals).
www.elconfidencial.com
La derrota més gran per ISIS, que obriria la via per la derrota total, seria la d'acabar amb la invisibilitat de les seves víctimes a Síria i Iraq (i Nigèria, i Mali, i...), que la resposta fos des d'una perspectiva de la globalitat del conflicte, i potser el primer que cal fer és una rectificació de les polítiques portades a terme a la regió des dels governs occidentals, que hauria de comportar la fi de l'avituallament d'armes d'ISIS i trencar les vies d'exportació del seu petroli (que només poden sortir pel nord o pel sud, on hi trobem estats musulmans aliats d'Occident).
Plorem els morts de París, deixem d'invisibilitzar les víctimes a Síria (i al Líban, i a Nigèria, i...), i si París ha esdevingut la capital de Síria, que els europeus ens puguem sentir orgullosos de les decisions que es prenguin a partir d'ara.


Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
(foto portada: www.cnnexpansion.com)

dilluns, 16 de novembre de 2015

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.
Bashar Al Assad
Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.
Milicians kurds, "peshmergas"
A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.
Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.
Toyotas armats d'ISIS
I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.
Caçabombarder Sukhoi rus
Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?