Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

Fraga i l'espectacle de la desmemòria

Fraga ha mort. Després d'una vida lligada a la política i, no ho oblidem, al franquisme. Perquè és franquisme el que teixeix el fet que el 1968 Fraga digués que "Cataluña, la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario" i el que es va dir, 40 anys després que "a los nacionalistas se les tendría que colgar de algún sitio", apuntant directament a ERC i Joan Tardà.
Ara, amb Fraga sentirem lletanies sobre el seu paper clau en la Transició, sense que ningú posi en dubte la Transició mateixa. Llegirem i sentirem elgois possibilistes al paper de Fraga en la democràcia espanyola, tal com es va fer amb Samaranch, pel seu paper d'eficaç buròcrata olímpic a Barcelona.
Fins i tot, trobarem terceres vies, equidistants entre els franquistes i part de l'oposició anti-franquista, com ara els comunistes o els anarquistes. Una equidistància repugnant, perquè hom no es pot sentir còmplice a marxistes, llibertaris, liberals o cristians demòcrates, però mai, mai, es pot ser equidistant entre botxins i víctimes d'un regim parafeixista. I Fraga, per molt "moderat" o "aperturista" que li diguessin, estava amb els botxins, dins el govern i l'ordre establert dels botxins, amb les mans tacada de sang fins l'últim moment.
Avui, es torna a repetir el grotesc espectacle de la desmemòria.

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital

2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...

Cagu'm el Pare Noel

La religió és un dels pòsits culturals de les civilitzacions i les festes de Nadal, que ara iniciem, en són un exemple. Malgrat que el Nadal, Sant Esteve, els Reis (L’Epifania) tenen un origen clarament religiós, l’expressió social contemporània nadalenca abasta a la gran majoria de la societat, però sols per un reduït nombre de persones representa un esdeveniment espiritual i de ritual religiós. Més aviat sembla que el ritual sigui més de consum comercial i de trobada familiar, que res més.
Ara bé, no podem oblidar que tot plegat és una expressió cultural, des del nucli original religiós d’aquests dies fins al consum comercial i gastronòmic i, com tots sabem, la cultura forma part de la nostra identitat i que, com aquesta, és evolutiva, canvia al llarg del temps. Un exemple és l’hegemonia comercial en l’expressió nadalenca, que ha desplaçat en bona part la dimensió eminentment familiar i, ja no diguem, la religiosa.
Però a més, en el Nadal, també hi trobem el xoc de cultures (no parlem del xoc de civilitzacions apocalíptic de Huntington), concretament el xoc entre l’expansiva i fins ara triomfant cultura anglosaxona enfront la resta, en el nostre cas, la mediterrània, llatina i en bona part catòlica. El paradigma de la “intrusió” anglosaxona és l’hiperconsumisme i la introducció d’un home barbut i vestit de forma bastant còmica, que viu a l’Àrtic i que té com a nom Pare Noel. Aquest senyor barbut i panxacontent està desplaçant un element propi d’aquestes contrades com és el Tió, l’entregat en el sofriment tros de llenya que a base de cops de bastó expulsa de dins seu diferents regals, abans torró, ara fins i tot Play Stations.
Campanyes d’agitació cultural com el de “Cagu’m el Pare Noel”, són campanyes reactives (que no reaccionàries) envers la substitució cultural, que representa l’expulsió del nostre tió, de la nostra expressió cultural davant la irrupció d’un Pare Noel, vestit amb els colors dictats per la Coca Cola.
La convivència de cultures sempre enriqueix, fins i tot Lenin va veure com sorgia dins seu l’esperit internacionalista al conviure en les seves festes l’avet de Nadal (introduït per la seva mare protestant) amb els rituals ortodoxes propis de la Mare Rússia. Però una cosa és l’aportació i la suma, l’altra és la substitució cultural, així que només em queda una cosa a dir: “Cagu’m el Pare Noel!”

Publicat a Nació Digital

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes  com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Publicat a Nació Digital

Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

#Eurotecnocràcia

Tots sabem que la crisi profunda que patim té un origen clar en l'especulació financera, que l'origen del caos socioeconòmic d'avui i del demà té com origen en els espais de decisió del capital financer.
Curiosament, però, a excepció de casos aïllats com la remota i petita Islàndia, els plats trencats no els paga qui ha creat la crisi, sinó la ciutadania, ja sigui directament o través del desmantellament del sector públic. Tot plegat, amanit per una onada de desprestigi a la política, hora guanyat a pols per la inoperància d'aquest a l'hora de donar resposta a la crisi (plantant cara a qui l'ha creada), hora induïda per certs discursos populistes.
Jo crec, i ho he escrit, que l'única eina que tenim les classes populars per defensar-nos i lluitar pels nostres drets, és la política, l'antipolítica i l'apolítica sempre anirà contra els nostres interessos.
Ara, a Europa, entrem en una etapa d'avenç de l'apolítica a través de la col.locació de tecnòcrates en governs d'estats europeus com Grèca i Itàlia, per tal d'aplicar receptes de reducció del sector públic, del dèficit públic i de... l'atur! Merkozy, sembla que són els injectadors d'aquesta medicina tecnocràtica, però a més hi ha un denominador comú en aquests tecnòcrates: els nous primers ministres italià i grec, Monti i Papadimos, respectivament, són homes Goldman Sachs, consultora protagonista, ves per on!, de la manipulació dels comptes grecs per tal que aquest país entrés a l'Euro, tal com ha dit Sanuy a RAC1. Empreses com Goldman Sachs són el braç armat de l'especulació financera, ni més ni menys. Per cert, Goldman Sachs també té un dels seus homes al Banc Central Europeu: Mario Draghi.
La tecnocràtització no és res més que una funcionarització dels governs, però sense oposicions públiques, menyspreant la voluntat popular (cap d'aquests tecnòcrates ha estat votat) i responent a uns interessos boirosos. Per ser generosos. Ernest Folch parla fins i tot de cop d'estat.
La UE està deixant de ser el far de llibertat i democràcia en què es va erigir, per ser eminentment l'Europa del capital, sinó de Goldman Sachs.
Per acabar, un twit preocupant de Pau Canaleta: Si els tecnòcrates fallen (...)


Hashtags de twitter: #eurotecnocracia #goldmansachsocracia

La unitat nacional de Duran

Les eleccions del 20N venen condicionades per una situació crítica a nivell econòmica i a punt d’explotar a nivell social. Veiem les propostes i veiem com s’ha fet de malament, i albirem el pitjor que ve. PSOE (amb un PSC engolit) i PP, passat i futur espanyol.
N’hi ha un que vol ser el tercer en discòrdia, un que es presenta com una tercera via entre les dues cares de la mateixa moneda que són populars i socialistes: aquest és Duran i Lleida. L’home que es vanta de salvar Espanya i l’home que s’autoerigeix com a representant dels catalans. De tu, de mi i de la resta dels 7 milions que vivim en aquest país nostre. Però en Duran i Lleida té alguns problemes, i aquest és que el seu partit és un partit català, d’obediència catalana i no és l’únic. Així que, començant per això darrer, el monopoli de la catalanitat política és fals. I acabant amb el primer, un partit català mai no pot ser una tercera via espanyola, perquè a CiU no el voten més enllà de les circumscripcions catalanes.
Malgrat tot això, en Duran ha posat damunt la taula un govern de concentració nacional. L’última versió de pidolar un ministeri; amb això, en Duran evoluciona satisfactòriament, però mai acaba de quallar. I altre cop en Duran té un problema, o potser el té CiU.
Catalunya viu en una crisi, igual que bona part del món capitalista, però a més està sostenint un rescat econòmic d’Espanya des de fa dècades amb l’espoli fiscal que patim els catalans. A això, cal sumar-hi els darrers embats espanyols contra l’Estatut i contra la llengua. Tranquils, en vindran més. Problema econòmic, problema fiscal i problema nacional. Amb aquest escenari, caldria preguntar a Duran si en comptes d’un govern de concentració nacional a Espanya, amb CiU, no caldria una unitat d’acció nacional dels diputats catalan(iste)s.
És una qüestió d’identificació nacional. I aquí, potser, és d’on plora la criatura: jo no tinc clar que la nació de Duran sigui la catalana. I amb això, CiU és qui té un problema.

Publica a Nació Digital, podeu trobar la resta d'articles aquí

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

Catalunya espanyola, autonomia tutelada

En la meva darrera columna a Nació Digital, vaig reflexionar sobre la tutela que té l'autonomia catalana, una tutela econòmica, jurídica i política, que fa que l'ens autonòmic català, sigui més una descentralització administrativa que un ens de sobirania catalana.
Ara que la CiU de Mas ha iniciat l'anomenada Transició Nacional, s'ha d'entendre que haurem de transitar cap a, com a mínim una autonomia política, amb pòsit de sobirania. O no?
Podeu llegir la columna: Catalunya espanyola, autonomia tutelada

Citant la Bíblia al Ple de Torelló

En el Ple de dilluns ens vam trobar amb cinc mocions de PxC. Algunes mostraven poc rigor, desconeixement del poble, oportunisme i populisme, en d'altres buscaven mostrar el que no són (ecologistes o sensibles els temes socials, per a tothom).
Ara bé, n'hi va haver una on vam veure l'autèntica essència de PxC, la seva islamofòbia. Sí, més enllà de l'aversió cap als que han vingut de fora (fins on posem el límit de fora, aquí ja tenim problemes...), hi ha l'aversió al musulmà.
En la moció en contra el conveni bilateral entre els estats espanyol i marroquí (entre d'altres coses, els espanyols residents podran votar a les eleccions locals del Marroc i viceversa), el portaveu de PxC va fer un discurs que ni Sant Joan a l'Apocalipsi va arribar al to emprat pel regidor torellonenc.
Per ell, donar el vot als marroquins és la fi d'occident davant l'amenaça de l'Alcorà i dels imams, i a més, en aquest occident finit PxC ostentarà el govern (d'on, si tot estarà dissolt?), arrebatant el poder (quin?) als botxins d'occident (llegiu els humils regidors de Torelló).
I amb tant to apocalíptic em vaig veure al mig del Ple referenciant la Bíblia, recordant que sí fem una lectura literal de la Bíblia (respectat per la PxC enfront l'Alcorà) llavors jo hauria de ser assassinat per treballar al setè dia de la setmana i el meu cunyat es podria vendre les meves nebodes. Això ho diu la Bíblia, però suposo que no treurem el dret a vot a cap cristià, oi?
Així que menys amenaces alcoràniques, que qui fa lectures literals d'aquests llibres religiosos o és un fanàtic o un oportunista malintencionat. El que no sé és quina de les dues coses és PxC...
Si volem parlar de dret a vot dels immigrats, s'ha d'aprofundir més i s'ha d'emmarcar en una estratègia nacional d'incorporació de la gent que ha vingut a casa nostra als darrers anys. I això, no ho farem ni a cop de creuada ni excloent a col.lectius per pur oportunisme electoralista.

PS: Per cert, crec recordar que el lema de PxC era "Primer els de casa", resulta que els regidors d'aquesta formació a Torelló, han demanat pressupostos per fer activitats a Torelló i tots s'han demanat a empreses de fora de Torelló, cap de casa!

Més informació del Ple de Torelló a www.esquerra.cat/torello

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.

Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.

Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

Disturibis de Londres, bullanga del selge XXI (#londonriots)

Els fets d'Anglaterra (barris de Londres i Birmingham), de violència urbana, d'assalt a comerços i destrossa de mobiliari urbà, són paradoxalment per estar en ple segle XXI i perquè es fan servir les xarxes socials per organitzar-se, una bullanga pròpia del segle XIX.

Un historiadortant poc sospitós de revolucionari o simplement d'esquerranós, com ara Jaume Vicencs Vives, ens parla de les diferents bullangues a Barcelona de mitjans del XIX, fruits de la frustració social en un sistema polític i social gens porós. D'una corrida de toros fallida se'n podia desprendre l'inici d'un esclat de violència espontània. Òbviament era una reacció desordenada i desorganitzada al sistema establert. En aquell cas, les elits polítiques o les elits de grups subalterns ho podien aprofitar per encetar una acció política de més recorregut, però que no era d'estranyar que la cosa acabés amb bombardejos a la ciutat per les tropes. Però la bullanga era la manera de fer-se escoltar els exclosos.

L'esclat de violència a Tottenham, que després s'ha anat extenent, es va iniciar després de la mort d'un noi negre a mans de la policia. Un fet semblant a la metxa que va encendre les banlieurs parisenques abans de l'adveniment de Sarkozy president. Llavors era el ministre de l'Interior.

Els protagonistes són joves membres de comunitats excloses de la societat, que estan al marge del funcionament del sistema, instal.lats en l'extraradi de les ciutats i del sistema. Sense consciència de classe, però amb consciència d'exclosos, són lumpen.

És per aquest fet que parlar de revolta social és massa pretensiós, perquè no hi ha programa, no hi ha estratègia, no hi ha objectiu. Robar bambes i televisions de plasma no és fer la revolució. Ara bé, titllar de delinqüents als seus protagonistes és ingenu o malintencionat. Sinó, Londres seria la ciutat amb més delinqüents per habitant, que a més s'organitzen a milers!

La lumpenització de part de la societat és el resultat de la manca d'una política ferma en polítiques socials, el desmantellament de l'estat del benestar té com a resultat l'exlcusió i l'exclusió porta a al frustració, sovint acompanyada de violència, física com la que veiem, però també econòmica i social menys evident, com els desnonaments o l'atur permanent.

Un apunt interessant: Sobres els disturbis a Londres

Apunt sobre els disturbis a les Banlieurs: Francesos, tots? De la crema suburbial

#londonriots