dijous, 4 de maig de 2017

Le Pen, Macron (i Mélenchon)

Aquest diumenge hi ha la segona volta de les eleccions franceses, on la ciutadania francesa haurà d'escollir entre Emmanuele Macron i Marine Le Pen.
Emmanuele Macron és un ex-ministre del govern socialista sota la presidència d'Hollande, un dels mandats presidencials més desafortunats que han portat al president sortint a no optar ni a la reelecció. El seu partit, el Partit Socialista (PSF), a més, ha patit una sonora derrota en la primera volta de les eleccions, passant a ser un partit irrellevant. Macron es presenta en una plataforma electoral anomenada En Marche! (EM, les mateixes inicials del candidat), amb un programa liberal (ell diu de centre) i europeïsta (que vol dir fidel als dictats de la UE actuals). La celebració de la seva pírrica victòria en la primera volta (sense arribar al 25%) va ser en un luxós restaurant en companyia d'importants homes del capital financer francès i grans corporacions, tota una demostració del vincle amb el capital i les polítiques neoliberals que se li atribueixen, ja com a ministre i després com a candidat. No debades li han recriminat el seu passat com a banquer de la Banca Rotschild.
Per la seva part, Marine Le Pen ha regenerat el partit d'extrema dreta Front Nacional, fundat pel seu pare, Jean Marie Le Pen, tot modernitzant un discurs que ha virat des del clàssic discurs d'extrema dreta i obertament racista, a un populisme anti-stablishment a l'estil Trump (ella reitera que l'americà l'ha copiada) amb receptes autoritàries dretanes i clarament xenòfobes, apel·lant als perdedors de la globalització, de la crisi i de l'austeritat dictada per la UE, sumant als supremacistes blancs i als sectors més reaccionaris de França, sovint benestants. I, ep, apel·lant també a la sagrada laïcitat francesa (per atacar els musulmans, és clar!).
Tal com ja va passar amb les eleccions del 2002, on el pare Le Pen es va enfrontar a Jacques Chirac en la segona volta, s'ha activat l'anomenat front republicà per fer un cordó sanitari electoral per aïllar el Front Nacional. Però a diferència d'aquella contesa electoral, el país ha canviat (fruit de la crisi econòmica, de la desconfiança amb els líders polítics, de la degradació de l'estat del benestar i del món del treball, de les economies familiars i de la persistent amenaça terrorista jihadista). A més, l'electorat francès ja no és tant permeable al boicot per se al Front Nacional.
A això, hi podem afegir el fet que el partit de dreta extrema Debout la France s'hagi aliat amb Le Pen de cara al proper diumenge (a canvi de prometre el càrrec de Primer Ministre al seu líder), primer cas d'un partit que segella una aliança amb el Front Nacional. Però el que ha creat molt d'enrenou és el fet que el candidat de l'esquerra alternativa, Jean-Luc Mélenchon (líder de La France Insoumise), no fes una crida a votar Macron l'endemà de les eleccions, sinó més aviat ha cridat a l'abstenció (reiterant que mai mai s'ha de votar Le Pen).
I és aquí on s'ha instal·lat el debat i els anàlisi sobre el paper de Mélenchon en unes votacions on el Front Nacional per primera vegada té possibilitats (improbables, però possibles) d'arribar a l'Elisi, sobretot perquè l'èmfasi de Le Pen amb els perdedors de la crisi vol dir entrar en l'espai de les classes populars que han optat per Mélenchon (i han fugit del PSF).
Jean-Luc Mélenchon, líder de l'esquerra alternativa (aljazeera.com)
La pressió sobre el líder esquerranista s'ha anat redoblant durant aquests quinze dies de campanya, però Mélenchon insisteix en què escollir a Macron és escollir l'origen dels mals que provoca l'avenç de Marine Le Pen. Ell segurament espera un gest de Macron, una renúncia programàtica central, la renúncia a la flexibilització del mercat laboral (ergo precarització dels llocs de treball), que l'ex-ministre banquer ja ha dit que no hi renunciaria.
M'agradaria saber què passaria si en la segona volta s'hagués d'escollir entre Mélenchon i Le Pen, m'agradaria saber com es comportarien els sectors del capital, financer o no, i els sectors més conservadors de l'aspectre polític a l'hora d'escollir entre els dos pols polítics alternatius (un per «revolucionari», l'altre per reaccionari). Em temo la resposta, i em sorgeix un lleuger somriure sorneguer per sota el nas que m'anuncia la hipocresia d'aquesta dreta (malgrat es digui de centre) liberal o conservadora que exigeix les renúncies programàtiques de Mélenchon, per cedir els seus vots, i cap a Macron per sumar-ne els necessaris.
Però jo tinc clar que que l'extrema dreta (per molt vestida de seda que vagi) és el mal major i que no es pot cedir-li cap espai de poder, ni per acció ni per omissió. També tinc clar que el capital financer vetlla només per sí mateix, a costa de qui sigui (des dels avis de les preferents als joves desnonats), així que el que cal, mentre es veta l'accés de la dreta intolerant i autoritària al poder, és treballar per derrotar les forces polítiques al servei del capital i que imposen unes polítiques austeres que aprofundeixen en la injustícia i forjar majories electorals per retornar les persones al centre de la política (i de l'economia). I fent això, cal que els que es senten exclosos no vegin com a la seva solució a l'extrema dreta.
Cal evitar que la serp de l'extrema dreta campi en el poder, alhora que cal posar fil a l'agulla a què els que han covat l'ou de l'extremisme intolerant a través d'expandir la misèria enfront del capital siguin derrotats.

Per seguir les informacions polítiques sobre França, Rafael Poch és imprescindible:
Los apoyos de los candidatos a presidir Francia
Macron, una burbuja política en vilo
“Votar FN es racista, hay que llamar al racismo por su nombre”

Cap comentari: