Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.
La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).
Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:
La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida
Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la
Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que
se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE
de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que
depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos,
catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic
espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a
costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc
postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia
guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els
cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances
amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a
nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP
havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la
casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.
Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.
Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica
negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb
una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer.
Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una
extrema dreta excitada.
La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta
El resultat ha estat un fracàs, fracassant les
mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó
(desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la
líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i
consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i
VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a
Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a
Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a
Madrid i Galícia no existeixen.
La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19
L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".
També hi podem afegir, com un exemple que
simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid,
l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra
el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un
anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans
volen fer pagar més impostos als madrilenys.
Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.
Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.
El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto).
Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.
