divendres, 30 d’abril de 2010

Catalunya i Espanya cara a cara. Prenem una decisió?

La unitat del catalanisme és una idea que que tenim innoculat en l'ADN polític del país. Aquesta unitat, però, s'ha donat en escassos moments històrics i d'una forma efímera. Car, el catalanisme no és res més que la voluntat de defensar els interessos de Catalunya com a poble i, ara, ja obertament com a nació.
Ara bé, en el catalanisme hi conviu el federalisme, l'autonomisme i el sobiranisme. En un moment de crisi oberta (obertíssima) entre Catalunya i Espanya, les contradiccions internes dins el catalanisme afloren.
Ja les vam poder veure amb la retallada (primera) de l'Estatut que ara volen acabar de fer l'esquilada final.
He escrit més d'una vegada que la unitat està bé, però unitat per a què?
El catalanisme federalista i autonomista, llegiu PSC, ICV i CiU, han volgut que la resposta unitària sigui la de renovar el Tribunal Constitucional. Aquesta és una resposta políticament adolescent, tal com diu Lluís Pérez Lozano al seu bloc.
El problema és la Constitució Espanyola, és a dir Espanya. Ells es volen tal com es mostren i no conceven per a res una Espanya plurinacional. La nació catalana no és possible dins l'Espanya constitucional (democràtica!).
El catalanisme autonomista vol enquistar-se en un posicionament anti-històric. La història ja ha superat l'autonomisme de fer la viu viu i parlar amb eufemismes. L'autonomisme és un carreró sense sortida, tapiat amb un mur que és la Constitució.
Catalunya i Espanya estan cara a cara essent una contradictòria a l'altra.
Que Catalunya salti el mur és la única solució per nosaltres. I potser per l'Espanya democràtica.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Normalitzant Anglada, tot banalitzant-lo

En les darreres setmanes, el fet immigratori ha aflorat com un dels temes que centren l'agenda política.
La
polèmica iniciativa del padró de l'alcalde de Vic, la conferència d'ahir de Joan Puigcercós, l'estirabot continuat del popular García Albiol de Badalona contra la immigració romanesa (gitana), la presentació del primer estudi de la realitat dels joves d'origen immigrat a Manlleu, etc.
Però també vivim la banalització d'Anglada per part de televisions espanyoles (que només fan que normalitzar el líder de PxC i li donen una quota de pantalla que no té cap partit extraparlamentari).
A vegades semblen que la intenció és anar a pagès a veure un paio estrafolari i ridiculitzar-lo. Quan aquest home si una cosa no té, és por al ridícul, si això li comporta quota de pantalla.
L'únic del què serveix la presència repetida d'Anglada a la pantalla només fa que ens acostumem a la seva figura i opció i que l'integrem a l'imaginari polític.
La cultura del riure fàcil no serveix per lluitar contra l'ou de la serp.


Anteriors blocades al respecte:

Naciódigital: L'ou s'ha trencat

dissabte, 24 d’abril de 2010

25 d'abril, continuem fent història!


Avui, una nova onada de consultes sobiranistes, de la qual en destaca la de Girona, tornarà a donar veu a catalans i catalanes per tal que mostrin la seva opinió davant una pregunta clara: Vols la independència de Catalunya?
Només cal respondre i encarar la democràcia, és a dir, la voluntat popular.
A Osona Espinelves, Muntanyola, Lluçà, Balenyà i Olost faran la seva consulta.
El 25 d'abril de 2010 ja formarà part de la cronologia de l'alliberament del país. Fem història, anem a votar!

divendres, 23 d’abril de 2010

Llibre recomenat per Sant Jordi: "La insostenible lleugeresa del ser", de Milan Kundera

A Ràdio Ona, m'ha demanat que recomani un llibre per avui, dia de Sant Jordi.
He pensat fer-lo extensiu a tot els lectors del bloc. El meu llibre recomenat és, per mi, un clàssic: "La insostenible lleugeresa del ser", del txec Milan Kundera.
El punt àlgid de Kundera, amb el seu món particular de disecció de la complexa psicologia i emocions humanes, amb el rerafons d'un dels "traumes" més importants de Kundera: el fracà de la utopia del socialisme de rostre humà que representava la Primavera de Praga.
Podeu fer-ne un tastet: "Fa anys que penso en Tomáš, però només a la llum d’aquesta reflexió he arribat a percebre’l amb claredat. El vaig veure, dret a la finestra del seu pis, com mirava a través del pati la paret de l’edifici del davant sense saber què fer.
Feia unes tres setmanes que havia conegut Tereza en una petita ciutat de Bohèmia. Havien estat junts a penes una hora. Ella l’havia acompanyat a l’estació i s’havia esperat fins que ell va pujar al tren. Deu dies més tard el va venir a veure a Praga. Van fer l’amor aquell mateix dia. Durant la nit ella va agafar febre i va passar tota una setmana a casa d’ell amb grip.
Aleshores Tomáš va sentir un amor inexplicable envers aquella noia gairebé desconeguda, li semblava com una criatura que algú hagués col•locat en un cistell untat amb brea i l’hagués enviada riu avall perquè Tomáš la recollís a la riba del seu llit...."

dijous, 22 d’abril de 2010

Samaranch entre la llum olímpica i la foscor franquista

Ha mort en Samaranch, un personatge ple de clarobscurs i incòmode pels que analitzen el seu valor com a figura històrica.
Juan Antonio, que és com es feia dir i com li deien, no podem negar que és un català universal, amb una projecció internacional espectacular i dificilment irrepetible. És l'home més important de l'olimpisme modern després (o al costat) del refundador Pierre Coubertein. es podria dir que el català va refundar l'olimpisme, convertint els Jocs Olímpics en un esdeveniment anhelat per totes les grans ciutats del món.
No es pot negar que sense Samaranch Barcelona no hauria tingut els JJOO i que la nostra capital ara no seria la ciutat que és ara, oberta al món (i oberta al mar). Segons Solé i Sabaté, ja els 70's Samaranch va dir a Pujol que faria tot el possible per portar uns jocs olímpics a Barcelona. Llavors era presdent de la diputació franquista de Barcelona.
Però Samaranch té una gran ombra, que és la del franquisme. Aquest català va ser un militant franquista dels primers temps, adicte al Movimiento i ocupant als càrrecs del règim parafeixista del Generalísimo. Mai, que se sàpiga, ha rebutjat el seu passat ni ha rectificat públicament d'aquesta militància a les antípodes de la democràcia i els drets humans.
Aquesta doble ànima de Samaranch, la de català universal (reconegut) i la de militant (com a èlit) del franquisme fa que els dubtes, com a mínim, apareguin.
La Catalunya políticament correcte, però, s'interessa només pel valor internacional i olímpic de Samaranch, ara bé, aquesta Catalunya políticament correcte (en molts casos encarnada per la progressia local), com es comportaria davant un mussolinià o un alt càrrec de Pinochet amb el currículum de Samaranch?
El govern alemany instal.laria una capella ardent en seu governamental per homenatjar a un antic membre del Partit Nacional Socialista alemany que no hagués rectificat públicament?
El pecat original de Samaranch és prou greu, perquè com a mínim algú es pregunti sobre la ideoneïtat dels homenatges de les institucions democràtiques dle nostre país.
Nació Digital: Vergonya nacional
Bloc de Libertad Digital de José García Domínguez: Samaranch
Fotografia: Samaranch amb camisa blava, de genolls, jurant els principis del Movimiento, observat per Franco i Carrero Blanco, entre d'altres.

dijous, 15 d’abril de 2010

Mercadejant amb la identitat

El President Pujol va dir en una conferència, al costat de Ferran Adrià (cuiner internacional català que fa espots a favor de les forces armades espanyoles i diu que està a favor de l'oficialitat de les seleccions catalanes), que les institucions espanyoles pressionen a catalans internacionals perquè amaguin la seva catalanitat i projectin la seva espanyolitat.
El President apunta directament a la Casa Reial (curiosament quan s'anuncia que el cap de la Casa Reial rebrà una Creu de Sant Jordi -per què!?-).
Al veure la notícia i el vídeo, m'ha vingut al cap que la identitat creava empatia a l'hora d'identificar-me amb esportives.
Si ens centrem en el camp de les motos, recordo donar suport a Garriga (a vegades primer, normalment segon) abans que a Sito Pons (el que guanyava normalment i a vegades quedava segon). El primer quan triomfava passejava la Senyera. Sito, l'espanyola. Els dos eren catalans, el pes dels patrocinis, però eren diferents. La difusió mediàtica també.
Un altre cas era el de Crivillé que va passejar-se amb la Senyera en les seves victòries a 125cc, però que a la categoria reina, de cop i volta apareixia amb estranyes banderes amb un fotimer de ratlles grogues i vermelles, barrejant franges gruixudes (espanyola) i primes (catalana).
La projecció internacional de Catalunya és una de les pedres de toc del reconeixament nacional del nostre país.
Nosaltres ho sabem, ells ho saben.
Per això l'atac furibund a les "ambaixades" catalanes, a les mostres de sobiranisme desacomplexat al Barça o comencen a imposar banderes estranyes als campions del món, com la de Crivillé. O directament la rojygualda.

La Vanguardia: Pujol ve "presiones" de alto nivel para que algunas personalidades disimulen su catalanidad
Bloc d'As de Mela Charcoles: Forza (sic) Crivillé! (s'hi explica com se li va donar la bandera espanyola a Crivillé per part d'un periodista de l'As)

dimecres, 14 d’abril de 2010

dimarts, 13 d’abril de 2010

El "deja vu" de la unitat davant la retallada de l'Estatut (ja retallat)

La paraula unitat sobrevola sovint el catalanisme, sobretot en moments de dificultats, ara, amb la possible sentència (ara sí?) del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, retallant el que ja havia retallat Mas menjant patates chips amb en ZP a la Moncloa, torna a sortir a la palestra la unitat.
És per això que vull recuperar un apunt que ja vaig escriure fa temps, que em porta a un deja vu. L'apunt es deia Unitat per a què?, i és més vigent que mai. O bé, torna a ser més vigent que mai. I és que la unitat és un mitjà per arribar a un lloc, però hi ha qui fa un estil de vida no anar en lloc i fer de la unitat la finalitat. Per mi, la única finalitat és l'alliberament d'aquest país, alliberar-nos d'un estat que no ens vol nació ni ens respecte com a poble (la llengua, la cultura, el llegat històric, el desenvolupament econòmic, etc.). Volem una unitat, però per a què? per pactar de nou amb Madrid (encara?)? per recuperar l'Estatut retallat de Mas? La unitat ha de ser per fer un pas endavant i resoldre el conflicte.
Us recomano també l'apunt de l'amic Dani Mallén:
La resposta a l’autòpsia de l’Estatut no és un govern d’unitat!

Racó Català: Mas marca distàncies amb l'independentisme

dilluns, 12 d’abril de 2010

Setmana de la República a Osona

El dia 14 d'abril farà 79 anys de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Esquerra Osona hem organitzat algunes activitats emmarcades en La Setmana de la República, com ara una conferència de Jordi Ausàs, Conseller de Governació, una visita al Parlament de Catalunya (ara que fa 30 anys de la represa d'aquest) i a més batejarem la seu de Vic i d'Osona com a Casal Republicà de Marià Serra i Badell, l'alcalde republicà de Vic.
Podeu anar seguint la Setmana de la República a http://setmanadelarepublica.blogspot.com

dissabte, 10 d’abril de 2010

Entrevista 2.0: El fet que qualsevol persona (sense ser periodista) pugui escriure, ‘contamina’ la feina del periodista? (2)

El fet que qualsevol persona (sense ser periodista) pugui escriure, ‘contamina’ la feina del periodista?

Aquest segurament és un debat que va més enllà de l'àmbit dels blocaires, la pregunta sobre si per exercir de periodista s'ha de tenir la titulació es repteix molt sovient.
El bloc és una eina personal o corporativa de comunicació, on s'escriu sobre temes concrets o són de caràcter personal o són informatius.
La diferència entre un bloc i un mitjà de comuniació "estandard" des d'on informen els periodistes, és que la relació entre el qui escriu el bloc i el qui llegeix és directe, no hi ha cap capçalera ni cap grup comunicatiu que aval.li el què s'hi diu. Així que el criteri del lector és molt important, però aquesta és la gràcia del bloc. Ja que un bloc no el construeix sols l'autor del bloc, si no també el lector amb les seves aportacions en forma de comentari, que complementen, esmenen o ratifiquen el què l'autor blocaire escriu.
No cal perdre de vista el fet que un bloc és tant l'apunt, com els enllaços com els comentaris, tot això conforma el què és realment el bloc, és el que se'n diu internet 2.0

divendres, 9 d’abril de 2010

Entrevista 2.0: Quan i qui va tenir la idea de crear l'Osonosfera?

Tornat de vacances, tenia una tema pendent, que potser arriba una mica tard. Fa temps que un grup d'estudiants de periodisme de la UVic ens van passar a l'Osonosfera una entrevista que vam decidir contestar a través dels nostres blocs. Intentarem anar-n'en contestant.
Això ja ho han anat fent el Joan Ayats i el Carles Banús

Quan i qui va tenir la idea de crear Osonosfera?
Ja fa temps, just quan els blocs estaven en auge, parlant amb diferents persones que estaven en el món de la política i que teniem bloc vam comentar que s'havia de posar en valor el bloc com a eina de comunicació i participació. Al final, vam configurar un grup promotor anomenat Blocaires.Osona, que vam presentar un manifest (el podeu llegir aquí) en un sopar tertúlia amb periodistes dels mitjans de comunicació de la comarca.
Aquest grup promotor comptava amb Joan Ballana (aleshores al PSC), Raül Escobar (ERC), Iñaki Escudero (EUiA), Carles Banús (CiU), Laia Jurado (CUP) i jo mateix, Jordi Casals, també d'ERC.
A partir d'aquella presentació el procés va començar a prendre embranzida, també gràcies al recull de
l'activitat dels blocs osonencs per part Josep Comajoan, fins a arribar a cristal.litzar-se l'Osonosfera, primer com a grup informal, després amb el portal i finalment amb l'establiment formal de l'associcació de l'Osonosfera, que ara presideix la Adriana Barba.