Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del
2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC,
d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i
altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les
friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits
independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest
escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins
llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya,
una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta
i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot
ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar
possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a
Madrid i defensora d’un referèndum català.
En els debats es va veure que el pas endavant dels
republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I
aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb
menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava
arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava
que l’únic trencador amb l’status quo
era la construcció d’una República Catalana independent.
Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge
argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la
Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany).
En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar
Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es
distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a
més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que
quedaven que participessin del procés constituent català.
I després d’aquest in
crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via
twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu
vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una
elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI)
votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.
Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per
darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb
el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per
davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el
suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa
a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.
I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar
i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i
a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins
i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo
amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del
Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó
(per no votar Patxi López del PSOE!!).
I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla
que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República
Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les
accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la
comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat-
abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la
(simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.
Els Comuns podien donar un suport clau pel procés
constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i
subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó
als 30.