Una
vegada, fa molts i molts anys, hi havia una ciutat rodejada de boscos
ben frondosos amarats de cants d’ocells i els animalons
s’hi esmunyien entre arbres o nedant pels rierols on d'altres s’atansaven
a calmar les seves ànsies assedegades.
La gent vivia feliç i amb
harmonia amb aquest magnífic entorn, excepte el pastor i la família
reial que explotaven ramats sencers de bous, vaques i vedells, demarrans, ovelles i xaiets, i de porcs, truges i garrins. Exprimint mamelles, fent
entrecots i bistecs, esquilant llana i preparant costelles per fer a
la brasa, i obrint en canal per aprofitar-ho tot.
Un dia,
un ésser magnífic, alat i de pell escamada amb un alè càlid pel
foc salvatge de l'antigor natural va sobrevolar
majestuosament el cel de blau mar tacat de núvols de cotó.
En un
vol rasant, la bèstia imperial va engolir dos ramats d’ovins i de
bovins, amb el pastor i el kapo caní que feia de capatàs d’aquelles
pobres bèsties explotades per l'amo.
Els
vilatans, espantats per tal aparició del rèptil volador, van córrer
a amagar-se als soterranis de les cases, mentre els soldats del rei
llançaven fletxes i llances que rebotaven a la pell dura del drac,
sense esquinçar-la, sortosament.
El bell
rèptil incinerà d’una alenada a la tropa, per després aterrar
amb una perfecte maniobre a la plaça de la ciutat. Amb un veu
profunda, heretada dels primers temps de la Mara Naturalesa, digué:
- Si
demà no em porteu carn tendre humana, cremaré la vostra ciutat i em
menjaré els vostre cossos rostits.
Seguidament,
tornà a alçar el majestuós vol i marxà muntanyes enllà.
La veu
de tro va ser oïda des de tots els soterranis fins a les més recòndites sales del
palau reial. El rei cridà a assemblea per plantejar com procedir. Els fets eren greus, el monarca només convocava a assemblea quan veia que no se'n podria sortir actuant des de la seva suprema autoritat i quan tampoc es veia amb cor de garantir la seguretat dels seus vassalls.
Tots
els vilatans van assistir-hi, ben preocupats, per trobar una solució
que no podien defugir i que tt indicava que passava per portar al plat a taula del drac a un dels seus
veïns.
El
conseller major del rei va proposar fer per sorteig qui seria l’àpat
humà del drac. La sort es convertiria en mala sort per un vilatà
que salvaria la ciutat i la resta de la gent.
Però
el club dels animalistes va reclamar col.lectivament que parlés el
seu líder, el druida, que digué:
-
Amigues i amics, éssers vius de la contrada, per què deixar la
responsabilitat a la deesa Fortuna quan el que hauríem de fer és
cridar a la deesa Justícia? Us proposo, jo, un
insignificant membre de la comunitat de la Mare Naturalesa, que no
paguin justos per pecadors i que entreguem als qui maltracten i
exploten els nostres companys animals! Que el drac es mengi a la
família del pastor, que les carns dels seus infants i la seva dona
serà ben tendre, que a més podran acompanyar al seu pare i espòs i al seu col.laboracionista gos a l’aparell digestiu del magnífic
drac que ens ve a purificar i retornar l’equilibri entre éssers
vius. Si el majestuós drac s'ha menjat solemnament al pastor i al gos, alguna cosa ens vol dir.
La
vídua del pastor, esglaiada per aparèixer a la carta del menú del
drac, va cridar:
-
Nosaltres som servents del rei, el meu marit feia de pastor del rei,
que es mengi la família reial!
- Les
relacions de poder no són excusa! Tots som responsables dels nostres
actes contra els animals!! - digué el druida mentre brandava el seu
llarg bastó guarnit amb flors.
El
poble, alliberat de ser escollit com a tiberi del rèptil,
van assentir sorollosament tantles paraules de la vídua del pastor com les del druida, van apresar la vídua i, seguidament, van córrer a apresar la família reial
que va fugir cames ajudeu-me cap al palau. Quan van ser a dins,
havent tancat les portes, però, es van adonar que la princesa havia
estat apresada per uns soldats que, per assegurar la seva
supervivència, s’havien posat a les ordres del druida.
Davant
els sanglots desesperats de la reina, el rei va manar enviar un colom
missatger a Sant Jordi, perquè els ajudés.
Després
d’una nit llarga i trista a palau i de festa pel poble alliberat
del destí de ser vianda pel gran drac, va despertar-se el dia amb un
sol esplendorós. Amb la princesa i la família del pastor, el qual el dia
anterior havia estat engolit pel drac, encadenats. El poble i el
druida van esperar que aparegués el drac, que ho féu al migdia. I
alhora que feia un magne vol circular damunt de la ciutat, el druida,
amb els braços oberts va clamar:
- Aquí
tens la nostra ofrena, pren les tendres carns d’aquests pecadors de
la naturalesa!
I el
drac, amb la boca oberta va fer un vol rasant i va encalçar
princesa, esposa i quatre fills del pastor. Seguidament va marxar volant mentre
se’ls cruspia.
Els
vilatans van començar a ballar i cantar, eren feliços, la majoria
per no haver estat cruspits i els del club animalista, amb el druida al
davant, per haver fet justícia.
Però
la felicitat va durar poc, perquè l’ombra del vol del gran rèptil
de pell escamada i ales gegants va cobrir de nou el poble, i aquell ésser
de l’antigor, sense tocar a terra, va anunciar que l’endemà
tornaria i volia més carn si no volien que se’ls mengés a tots.
El
druida va cridar a assemblea i tot el poble es va reunir, mentre de
les torres del palau sortien uns renecs del rei condemnant els que
havien fet de la seva filla un entremès pel drac i desitjant una
mort lenta i dolorosa al druida.
El
druida picà a terra tres cops amb el seu bastó, fent callar a la
gent atemorida. I digué:
- La
deesa Justícia torna a picar la nostra porta amb un encàrrec de la
Mare Naturalesa. Què hem de fer?
«El
rei tenia raó, hem de fer un sorteig!!!» va cridar algú, per ser
seguit per un clamor d’afirmació de la massa, seguits per un
«imècils!!!» de la veu reial des de palau.
- Era
una pregunta retòrica, capsigrany! - digué el druida, que va ser
interromput pel conseller reial que havia esdevingut conseller
popular, i digué:
- El
druida, amigues i amics, animals tots, ens recorda que cal impartir
justícia. I els culpables d’atemptar contra la naturalesa no són
només el rei dels ramats i els col.laboradors pastors i la seva
família, també ho són els agricultors, els mercaders de carn i els
que compren i mengen aquesta carn!
- I els
que pesquen també!!! - es sentí des del grup del club dels
animalistes.
El
conseller, proseguí, acompanyat d’una mirada reconfortada del
druida.
-
Soldats, vosaltres que heu renunciat a menjar carn – digué
picant l’ullet a la soldadesca- preneu presoners a tots els
assassins, mercaders i devoradors d’animals, que seran l’aliment
que salvarà la nostra ciutat!!
Enmig
de crits de terror, els soldats, ajudats pel club dels animalistes,
van agafar presoners a tots els veïns del poble, excepte el druida,
els seus seguidors i el conseller. Els van encadenar i van fer
guàrdia tot el dia i tota la nit, mentre els animalistes feien
festa, animats pel druida i el conseller.
L’endemà
al migdia, el drac va aparèixer de nou amb els seus cops d’ala
majestuosa i va devorar tot el poble encadenat i ofert pel druida.
I
mentre menjava amb fruïció els cossos prèviament rostits d’aquella
miserable gent, un crit de guerra va trencar la ciutat, un cavall
blanc muntat per un cavaller d’armadura de plata adornada per una
creu vermella, amb llarga llança s’abraonar contra el drac i li
clavà l’arma afilada, fent que el drac, amb la boca farcida de
membres d’aquells cossos inerts i rostits, caigués a terra
malferit.
El club
dels animalistes veient aquella acció tant violenta, llençaren
pedres al cavaller, fent-lo caure del cavall blanc, i a l’ordre del
druida, al crit de «ha mort un ésser viu!» i contestat per un «i
s’aprofita d’un animal equí!» el linxaren amb les mans, ungles,
amb més pedres i amb alguna queixalada. El cavaller, conegut com a
Sant Jordi, morí enmig d’un bassal de sang, mentre el rei des de
palau cridava histèric «desgraciats!».
Durant
setmanes, el druida i els seus acòlits van cuidar i curar la ferida
del drac, alimentant-lo de fruits del bosc que queien dels arbres del
frondós bosc, fins que aquest un dia es va despertar. Mirà el seu
entorn, tot esbrinant on era. Es sentia dèbil, tenia gana... d’un cop
d’alè fa escalfar el seu dinar, fet de druida i dels membres del
club animalista per després cruspir-se’ls.
Just quan anava afer un
plaent rotet després de tant agraït menjar, desenes de llances es clavaren al seu pit i amb
múltiples cops de destral li tallaren el cap. Era el conseller i la
soldadesca. Van acabar amb aquell drac, a partir d’ara, maligne.
Seguidament,
aquests es dirigiren al palau i feren sortir al rei i la seva muller.
-
Majestats estan salvats, hem mort el drac i hem acabat amb el druida
i la seva patuleia. La ciutat torna a ser seva.
- Me
cagum cony! Però si no tinc ciutat ni pastures ni filla!- va dir
irat el rei.
-
Tranquil sa majestat, tenim un bosc per talar i un gran drac amb una
gran pell de rèptil, ara tindrà una ciutat d’indústria forestal
i pelletera. Ah! I ara, jo sóc Sant Jordi i aquí comença la
meva llegenda i cada any per aquesta data vendrem llibres explicant
la meva gesta i regalarem roses per recordar la seva filla. Per cert,
els llibres els farem amb els arbres del bosc.
I Sant
Jordi va ser recordat per matar un drac, salvar una princesa i una
ciutat. I aquesta ciutat va ser rica i pròspera fent paper, venent
llibres i bolsos, cinturons i sabates de pell de rèptil. I el rei i l’abans
conseller i ara Sant Jordi van ser també pròspers en la riquesa.
I la
princesa... doncs això, una rosa per les enamorades.
I conte
contat, ja s’ha acabat.