divendres, 18 de desembre del 2015

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.
Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)
Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.
Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  
A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...
Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)
Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

diumenge, 13 de desembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): Ús de la força militar contra ISIS? (i IV)


Amb l'atac jihadista a París, perpetrat per Estat Islàmic (ISIS, com és conegut majoritàriament, en les inicials en anglès o Daesh, el seu acrònim àrab), França i la Gran Bretanya han decidit sumar-se als atacs a l'ISIS en territori sirià.
Manifestació contra una intervenció militar
a Síria (font: www.elperiodico.cat)
La decisió presa per aquestes potències occidentals ha provocat oposició política a la bancada laborista, liderada per Jeremy Corbin (que va liderar al Regne Unit les veus en contra de la guerra de Bush, Blair i Aznar contra Iraq), i diferents movilitzacions en ciutats europees, entre elles Barcelona.
Però sota el meu punt de vista, la situació actual és molt diferent a la de la guerra d'Iraq del 2003, després de l'acord de les Açores amb Bush Jr, Blair i Aznar, amb Durao Barroso d'amfitrió.
Si fem una mica de memòria, des dels EE.UU. van vincular a Iraq en la seva "War on Terror" (Guerra al Terror) arran dels atemptats d'AlQaida a les Torres Bessones del 2001. Al mateix 2001 va començar la guerra contra els Taliban a Afganistan. 
El trio de les Açores: Blair, Bush Jr. i Aznar
Aquella guerra amb l'Iraq es va basar en la mentida (reconeguda) que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva amb què podia atacar a les capitals occidentals, a més del lligam amb el terrorisme internacional jihadista.
Tampoc Iraq era el sustent des d'una estructura estatal d'AlQaida, com ho és el Califat dirigit per Al-Bagdadi, líder de l'ISIS. AlQaida, dirigida per Osama Bin Laden era una organització feta a través d'una xarxa de grups afins, que actuaven autònomament seguint un objectiu comú, una base i un mètode: atacar els interessos americans i dels seus aliats occidentals i musulmans. Precismanet, AlQaida vol dir "la base".
AlQaida no es projectava des d'Afganistan, malgrat en rebia suport i protecció, ni molt menys per l'Iraq de Saddam Hussein.
Manifestació colossal contra la guerra d'Iraq, Barcelona
L'oposició civil a aquesta guerra va ser molt important, amb una ingent mobilització sota el lema "No a la Guerra". Molts tenim gravades les imatges de les massives manifestacions en ciutats, com la de Barcelona, per exemple.
Els interessos econòmics dels lobbies de l'entramat industrial-militar dels EE.UU. i del sector energètic que tenien a la vista el petroli de l'Iraq i la projecció d'oleoductes i gaseoductes, es van fer més que evidents davant l'opinió pública arreu. Els falcons al servei del capital (i viceversa) s'havien accedit en la resposta a l'atac a les Torres Bessones. I la gent va sortir al carrer.
Iazidites fugint de l'aniquiliació (font: www.redeangola.info)
Per què crec que no podem fer paral.lelismes amb la situació actual? Doncs perquè ISIS es comporta com un estat agressor i expansionista, que opera en lògica d'Estat per atacar i conquerir països (Síria i Iraq, de moment), per fer neteja ètnica (els iazidites són l'exemple més clar), esclavitzen per qüestions de gènere, religiosos i ètnics i protagonitzen atacs violents en altres països (com el cas de França), i tot sense amagar-se'n. És a dir, no existeix cap mentida, com la de les suposades armes de destrucció massiva que va justificar la guerra d'Iraq, ni l'opció eminentment policial és la única resposta als terroristes d'ISIS, ja que Estat Islàmic no funciona com una organització terrorista clàssica, sinó que es projecta a partir de l'Estat califal que ocupa, controla i governa un bast territori a cavall d'Iraq i Síria.
Així doncs:
A. ISIS de facto és un Estat i actua amb lògica d'Estat, en el seu cas agressiu, agressor i expansionista. En canvi AlQaida no era Estat ni actuava en la lògica d'Estat, sinó d'organització terrorista.
B. ISIS ha reivindicat els atacs a París en la seva estratègia bèl.lica des d'una perspectiva estatal, així com és una realitat plausible de la invasió de territori iraquià i sirià. En canvi la guerra d'Iraq es va sustentar a partir de la mentida dels lligams amb AlQaida i amb les armes de destrucció massiva que mai van existir (i es sabia).
C. Davant un Estat agressor i agressiu (i amb un component de maldat traduït en la neteja ètnica, l'esclavitud i l'expansionisme territorial per aplicar aquestes accions), és lògic que la comunitat internacional es plantegi l'ús de la força militar. AlQaida no era un Estat, era una organització terrorista que requeria l'acció policial, d'intel.ligència i judicial per respondre-li directament, invadir un país no acabava amb AlQaida (com s'ha demostrat).
Raqqa, capital de l'Estat Islàmic d'Iraq i Llevant (ISIS)
Per tot això, jo concloc que oposar-se a la guerra contra ISIS no es pot fer des dels mateixos plantejaments del "No a la Guerra" contra la guerra d'Iraq del 2003.
Jo m'oposo a una guerra si només ha de servir de venjança i de l'ull per ull, d'atacar centres urbans i no objectius militars de l'ISIS o de les rutes del petroli que marxa cap al mercat negre. Rebutjo la guerra si ha de servir per imposar una lògica imperialista a la regió. Rebutjo la guerra si no hi ha després un pla d'estabilització polític, social i econòmic que respecti i fomenti els consensos dins les mateixes societats sirianes i iraquianes, sense imposar governs titelles sota pretesos models occidentals. I també m'oposo a una guerra amb ISIS si no es posen en marxa accions en els països d'estabilització socioeconòmica i que aturi la fractura social fruit de l'eixamplada de desigualtats socials i de la intolerància a la pluralitat dins dels Estats, sobretot europeus. Però sóc conscient, que sense l'ús de la força, ISIS i la seva barbàrie no desapareixerà mai.
I perquè ningú em pugui titllar d'imperialista occidental i falcó del capital, citaré a Lenin i el que pensava sobre la guerra:
"Els marxistes diferim dels pacifistes en què reconeixem la necessitat d'estudiar històricament cada guerra en particular. La història ha conegut moltes guerres, que a pesar dels horrors, les calamitats i els sofriments que tota guerra comporta, van ser útil pel progrés de la Humanitat, destruint institucions particularment nocives, com per exemple la servitud o l'esclavisme, i les formes més bàrbares de despotisme. Per aquesta raó s'ha d'examinar les peculiaritats històriques de la guerra".
Després afegeix que si una colònia declara la guerra a la seva metròpoli colonial per alliberar-se "aquestes guerres serien 'justes', 'defensives', (...) i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, sobre les potencies opressores, esclavistes i explotadores".
Aquestes paraules sobten, sí, no estem acostumats a pensar en guerres justes o injustes. Potser la qüestió és preguntar-se si ISIS ha de poder sobreviure com a Estat que neteja ètnicament i que esclavitza a infants, dones i minories, a més de totes les atrocitats que perpetra (majoritàriament sobre població musulmana, no ho oblidem). Si la resposta és no, com s'acaba amb ell? Hem d'esperar una revolta interna, quan la -sorprenent- capacitat d'atracció de gent d'arreu del món és tant important? No hi podem pas enviar un exèrcit de cooperants o d'educadors socials que canviïn la societat des de dins, veritat?

Els altres articles sobre ISIS:
Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)
Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

dimecres, 2 de desembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

L'acció terrorista de l'ISIS (Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant, en anglès, o Daesh, acrònim en àrab) al cor d'Europa ha suscitat una reacció del món occidental davant aquesta organització de terrorisme jihadista que compta amb un protoestat que abasta un territori de part de l'Iraq i Síria, major que alguns països europeus.
En les nostres societats s'ha instal.lat un debat sobre quina és la resposta a aquest terrorisme.
S'ha de tenir en compte que aquest terrorisme no és el d'una organització com les que hem entès fins ara, ni les del segle XX de robatoris a bancs, segrests, bombes i guerrilla urbana, ni la del segle XXI, amb Al Qaeda i la seva xarxa de grups afins que actuaven autònomament a partir de l'objectiu terrorista genèric, emès pels seus líders, el més conegut, Bin Laden. Grups autònoms o els coneguts com a "llops solitaris", que actuen individualment, i que a vegades sorgeiexen de les mateixes societats que ataquen.
L'ISIS per començar compta amb el control d'un territori, que comprèn recursos naturals com el petroli que fa que sigui autosuficient financerament, establint un protoestat amb moneda, lleis, fronteres (més o menys mòbils), exèrcit i govern. Això ni les organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra, o grups de reacció d'extrema dreta o organitzacions d'alliberament nacional del segle XX no hi comptaven, sinó que teníen governs que els patrocinaven (i finançaven i entrenaven). En el cas d'AlQaeda, tampoc ho trobem, a pesar del patrocini dels Taliban afganesos, la xarxa terrorista de nuclis autònoms d'AlQaeda no controlaven territoris en forma més o menys d'Estat. A més, aquest protoestat és la base d'acollida permanent de persones que hi arriben d'arreu i s'hi estableixen. A més, hi ha una política d'extensió i conquesta territorial, al marge dels atacs terroristes en ciutats estrangeres.
L'ISIS compta amb col.laboradors i executors en les societats diana dels atacs, ciutadans i residents a països europeus, alguns nascuts en aquests mateixos països són els protagonistes d'atacs terroristes, com en el cas de París. Aquesta "quinta columna" ja la trobàvem en Al Qaeda (no, normalment, en el terrorisme del segle XX).
Davant aquest escenari, del què és ISIS, com s'organitza i com actua, calen respostes a diferents nivells.
A. En l'espai del protoestat de l'ISIS a Iraq i Síria
Sukhoi-25, avió rus en servei a Síria contra ISIS (www.rt.com)
La política d'Estat de l'ISIS per una part és una fortalesa, ja que dóna un referent material i sòlid als seus seguidors (potencials i reals), el fet de comptar amb un Estat que organitza (brutalment) una societat és materialitzar les proclames dels ideòlegs i propagandistes d'aquesta jihad salvatge i sectària. Bin Laden vivia de la propaganda de les accions terroristes i de la demagògia discursiva, l'ISIS del Califa Al-Bagdadi ha materialitzat en un Estat els principis i discursos sostinguts per ell.
Mapa del petroli en mans d'ISIS (www.voltairenet.org)
La reposta a aquesta realitat ha de ser, doncs, la resposta a un Estat agressiu i expansionista. I què vol dir això? doncs bloqueig econòmic, bloqueig d'armes i acció militar.
ISIS viu autònomament de l'exportació de petroli, que només pot sortir per fronteres en governs fins ara no obertament hostils, que s'han mantingut en l'ambigüitat i en l'hostilitat oberta a Síria, rival número a la regió de l'ISIS. Aquest països segueixen el perfil d'Estat aliats als EEUU i als seus aliats, així que tallar aquesta via d'exportació hauria de ser senzill. Amb el bloqueig de la venda d'armes, seria similar.
El protoestat d'ISIS (www.lahistoriaconmapas.com) 
Sense recursos econòmics ni d'armes, o bé restringits, la debilitat del protoestat de l'ISIS seria un fet. Per acabar del tot, només hi hauria la via militar, d'aliança àmplia a la regió, no seria una tasca senzilla ja que hauria d'incloure enemics regionals com Turquia i Aràbia Saudita amb Síria i Iran, a més de Rússia i els EEUU.
És un fet que els atacs dels EEUU i aliats per aturar l'ofensiva de l'ISIS al Kurdistan iraquià (concretament a la capital amb inversions milionàries en el sector del petroli de països occidentals) i els atacs aeris russos contra l'ISIS a Síria, van i estan essent efectius en l'expansionisme territorial de l'ISIS protoestat.
B. En el front intern en els països occidentals
Òbviament la via militar dins les mateixes fronteres d'un no és una via, aquesta és la policial de prevenció, investigació, abortament i detencions dels terroristes i de les seves accions.
L'exèrcit a la Torre Effeil (www.infobae.com)
Però veient els perfils mitjans dels musulmans residents o amb nacionalitat europea que actuen al servei de l'ISIS, veiem que hi ha un problema de fons socioeconòmic i que té conseqüències en la convivència en la diversitat cultural.
La guetització de molts barris perifèrics de les principals ciutats europees, en comunitats formades per persones d'origen immigrat, a vegades de segona i tercera generació, ja, on les taxes d'atur i la criminalitat són el pa de cada dia, borses de marginalitat estructurals que no albiren cap futur digne a nivell col.lectiu ni individual i que atien la frustració, la drecera més eficaç cap a l'odi.
Les contradiccions de les societats capitalistes han emergit amb fervor en aquesta gairebé dècada de crisi econòmica, on bona part els europeus, d'origen o fruit de l'emigració, més frustrats s'han refugiat en l'identitarisme i en la religió més fonamentalista.
Si mirem els europeus d'origen, veurem que bona part dels votants de partits de l'extrema dreta com el Front Nacional o l'UKIP veuen de les antigues fonts electorals comunistes. L'extrema dreta identitària en l'àmbit religió musulmà ja sabem què és.
Així, cal concloure que l'acció policial i la repressió no és la única via de solució del problema de l'ISIS dins les nostres fronteres, cal treballar en l'àmbit socioeconòmic per reduïr, sinó acabar, amb les contradiccions de les nostres societats capitalistes, que aboquen a la lumpenització de bona part de les nostres classes populars, i que ja no es refugien en el nihilisme cuotidià, sinó en bona part en l'extremisme identitatri ultranacionalista o fonamentalista religió.
C. En els països musulmans on hi ha la pressió d'ISIS
Una realitat clara, però sovint invisible, tant invisible com els mateixos musulmans en el conflicte, és que les víctimes musulmanes de l'ISIS i d'aquest jihadisme salvatge són superiors a les persones que atreu a lluitar sota la seva bandera d'odi, sang i obscurantisme.
Però no podem oblidar que el fluxe de persones que veuen en l'ISIS un horitzó vital, tant individual com col.lectiu també va creixent.
Islamofòbia: la por als musulmans (www.playgroundmag.net)
Sembla indicar que l'adscripció a ISIS no és tant una qüestió de fanatisme religiós sinó d'adscripció a una via, podríem dir-ne, d'esperança. Un flotador on agafar-se en un naufragi col.lectiu de moltes societats. La desesperança és el motor més normal per fer al camí cap a l'ús de les armes, inclosos els cinturons bomba.
Sí en l'apartat A, apuntava l'acció militar, en el C hem d'apuntar inevitablement i com a condició sine qua non que s'ha de fomentar els consensos interns en el sí dels estats víctimes d'aquest terrorisme que té adeptes, i ajudar aquests consensos fomentant el desenvolupament social i econòmic.
Clar que afirmar aquesta necessitat, quan en la mateixa UE hi trobem una ruptura de consensos interns, entre les demandes del poble sobirà, expressat en el vot democràtic i les imposicions d'institucions supraestatals, com l'FMI, pot fer que aquesta idea de consens i equilibri en aquests països només sigui un brindis al sol...

En conclusió, la meva opinió de com respondre a la realitat imposada per ISIS i per la seva pròpia realitat, no defujo la idea de l'acció militar, perquè ISIS compta amb un "Estat" propi, amb recursos propis, i ha quedat demostrat, que ISIS ha retrocedit a Síria quan ha començat a actuar l'aviació russa coordinada amb l'exèrcit de Damasc, i les regions kurdes quan els kurds han estat armats convenientment o han tingut suport directe dels EEUU des de l'aire per preservar la capital kurda iraquiana.
Però l'ús de la força militar i la policial, no poden ser les úniques accions, s'ha de tallar amb la font humana que va cap a ISIS (i abans AlQaida), en les boses de marginació, social, econòmica i cívica, exclosos que busquen horitzonts, des de la ràbia i la frustració.
Hi ha, sobretot des de posicions progressistes o bé humanistes cristianes que advoquen per l'educació, però l'educació davant les desigualtats socioeconòmiques estructurals, necessiten altra medicina, que apunta cap al sistema capitalista on estem instal·lats.

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià a Occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)