Quan
em vaig establir a Torelló el dia de Carnaval de 1992, no
m’imaginava que al cap d’onze anys, al 2003 faria un pas endavant
que ha condicionat la meva vida fins a dia d’avui, acceptar ser el
candidat a l’alcaldia de Torelló per ERC. No era una decisió que
preveia un camí de roses, ja que llavors ERC tenia menys de 500 vots
i un regidor i era el darrer partit a l’ajuntament d’un total de
cinc, pel camí s’havia quedat el PP.
Tenia
un punt de romanticisme, perquè la política o hi poses una mica de
romanticisme o es converteix en burocràcia administrativa. Aquelles
papallones abans d’un Ple Municipal, encara no han desaparegut
Durant
aquests anys he compartit camí amb moltes persones i n’he
conegudes encara més, majoritàriament per bé, però també per
mal. Així és la vida. També he viscut experiències inolvidables,
com ara l’octubre republicà del 2017 a Torelló, el meu pas per
les regidories de Comerç i de Seguretat Ciutadana (mai m’ho hauria
imaginat), les assemblees de barri, les primeres Nit de Botigues, el
Carnaval des del centre de comandament a la Policia Local, els debats
amb Miquel Franch, jornades memorables amb PxC titllant-me de «Àngel
caigut i déu mitològic» (sic) o quan van treure cartells a favor
d’un seu militant que va ser denunciat per pixar en una façana, el
dia que em van denunciar a la Delegada del Gobierno Llanos de Luna,
els insults taurins en fòrums sudamericans després de presentar una
moció antitaurina, el Ple de les consultes populars quan Torelló va
ser l’únic ajuntament d’Osona que no hi va donar suport, la nit
prèvia al 9N, tallar vies del tren per salvar l’estació, i
algunes de dures, com el dolor del Santi, el dia que vaig anar
visitar un veí que se li havia cremat el pis, els amos d’un local
a on hi havien entrat a robar o acompanyar els veïns quan les grans
pluges.
Avui
anuncio que poso punt i final a aquesta etapa que ha suposat liderar,
a l’ajuntament de Torelló, unes històriques sigles del nostre
país com són les d’ERC i des del 2011 sumant-hi els amics i
amigues de Junts per Torelló.
Puc
dir, també, que poso punt i final al somni de poder fer d’alcalde
del meu poble, Torelló, perquè aquest ha estat el més alt i excels
objectiu polític que he buscat des que vaig entrar en la política
activa. Recordo perfectament la remor que es preguntaven què volia
aquell nano de Manlleu presentant-se per ERC, que segur que volia ser
diputat. O quan un alcalde em va venir a veure al meu despatx de
l’Agència Catalana de Joventut allà al 2008 o 2009 i em va dir
que ja no tornaria més a la política de Torelló, que ja havia fet
el salt. Curiosament va dir «tornaria» quan mai he abandonat
l’ajuntament. Per mi, la política local ha estat sempre per
davant. Amb vocació de servei públic al meu poble i als meus veïns
i veïnes.
Paradoxalment,
faig un pas enrere per cedir el lideratge d’ERC-Junts per Torelló,
quan mantinc intactes la màxima il.lusió i les ganes de continuar
implicat en la política local. Però Torelló es troba en un moment
clau en la seva història, l’estancament en què es troba
l’ajuntament els darrers quatre anys ha comportat conseqüències
pel poble i els seus veïns, trencant-se consensos i el què és més
important, confiances de la ciutadania vers la seva institució
pròpia, l’ajuntament.
A
Torelló, cal un canvi, ja no només per millorar, sinó per
necessitat, i aquest canvi només el pot liderar ERC-Junts per
Torelló.
Ara
fa quatre anys, molta gent tenia el convenciment que ERC-Junts per
Torelló podia sacsejar la política torellonenca i liderar una
majoria alternativa. Malgrat pujar de vots i superar la barrera dels
1.000 vots i esdevenir la segona força, ens vam estancar en els tres
regidors, per quatre vots. Però no podem ofuscar-nos en els quatre
vots que ens van faltar per aconseguir el quart regidor, perquè el
problema real va ser que gairebé el 50% dels torellonencs es van
quedar a casa el dia de les eleccions. I aquí hi ha el quid
de la qüestió.
Si
volem aconseguir el canvi que necessita el nostre poble, cal motivar
a la gent perquè vagi, com a mínim, a votar. Com vaig dir als meus
companys d’ERC en la darrera assemblea, ens hem d’obrir encara
més i hem de construir una candidatura de poble. I el primer pas per
fer-ho possible és fent jo un pas enrere.
A
vegades hom ha d’abandonar els somnis personals per aconseguir els
èxits col·lectius, i ara és un d’aquells moments.
El
meu compromís polític amb Torelló resta intacte i tindré el paper
que les meves companyes i companys decideixin, això sí, amb nous
lideratges.
Un
agraïment a tots aquells que m’heu acompanyat en aquest camí
entre ells al Lluís, el Xevi i la Berta, els que m’heu ajudat, els
que m’heu criticat des del respecte, sempre amb ànim de millorar.
I
un agraïment especial a la meva família, la meva companya Xènia i
filles, Isona i Gal·la, per suportar les meves absències i als meus
pares per haver aguantat amb naturalitat una exposició pública del
seu fill, que a vegades es tradueix amb fets i paraules
desagradables.
Les
meves disculpes a qui s’hagi sentit decebut per la meva tasca com a
cap de llista d’ERC-Junts per Torelló, però que sàpiga que
sempre he actuat segons els principis del bé comú de Torelló i
dels principis polítics de la democràcia popular, la igualtat i la
llibertat nacional.
I
als cínics, als intolerants i als qui fustiguen als més
vulnerables, a aquests, cap disculpa i un plaer haver-los, com a mínim, incomodat.
Visca
Torelló i Visca Catalunya Lliure!