divendres, 26 de juny del 2015

Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat
Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.
Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat
Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

dimarts, 23 de juny del 2015

El factor Unió Democràtica en unes eleccions plebisctiàries

Josep-Antoni Duran i Lleida. Foto: www.elsemanaldigital.com/

El factor UDC, amb la seva separació de CDC, encara no s'ha valorat prou, al marge de l'alleugeriment per part dels sobiranistes de CDC, però quines conseqüències pot tenir l'aparició d'UDC en les properes eleccions en un escenari plebiscitari?
Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític històric de Catalunya, es va fundar al mateix any
que el partit degà català, ERC, al 1931. UDC és un partit democristià (o socialcristià com li agrada dir a Espadaler) i netament nacionalista català, malgrat que mai hagi apostat obertament per la independència (ells han estat sempre confederalistes, que als 30 tenia sentit però al segle XXI no gaire...
UDC des que es va coaligar i federar després amb CDC, formant les sigles hegemòniques de la Catalunya autonomista, CiU, ha estat un partit desproporcionat entre les seves dimensions i el poder, amb presidències del Parlament, presidents de diputacions, consellers i candidats a eleccions estatals, a més d'un munt de càrrecs intermedis a les institucions i alcaldies que copaven per acords fets des de Barcelona.
Quan s'ha sabut que el partit sols compta amb 4.000 militants, tots ens hem fet creus d'aquesta desproporció.
Però els partits no només valen pel seu nombre de militants, també pel seu prestigi i el seu simbolisme. I aquest és el cas d'UDC, ja que com a partit democristià europeu té una xarxa pròpia internacional en la Internacional de la Democràcia Cristiana, amb partits tant importants com la CDU de Merkel; i són unes sigles històriques d'una dreta catalanista que, al contrari que la Lliga de Cambó, mai va flirtejar amb els militars sublevats de Franco (ans al contrari, el seu líder Carrasco i Formiguera va ser afusellats pel bàndol franquista).
Així que Jordi Pujol va apostar per sumar al seu prestigi i carisma personal a unes sigles històriques com UDC, entrant en paràmetres europeus de sistemes de partits dels 70/80, partits de centre-dreta (normalment democristians) enfront de partits socialistes (PSC a Catalunya) i comunistes (PSUC).
Al llarg del període autonomista sota el lideratge del pujolisme, UDC va anar prenent un paper de moderantisme nacionalista a Catalunya, de conservadorisme en l'eix social i de defensor del lobby del Pont Aeri a Madrid, sota la batuta d'un Duran i Lleida desplaçat de la successió de Pujol, en favor d'Artur Mas.

Duran i Lleida a la seva base de comandament, ala suite de l'Hotel Palace, de Madrid. Foto de www.elpais.com

La cohabitació entre Duran i Mas, ha saltat pels aires quan el darrer es va sumar al clam (o pressió) popular i parcialment polític per endegar el camí del dreta a decidir, primer, i de l'independentisme després. Aquesta deriva obertament sobiranista de CDC i, per extensió de CiU, posava en escac la situació de poder i influència de Duran dins la federació, sobretot a Madrid, on havia establert el seu feu el líder d'Unió.
Amb la consulta interna a UDC sobre l'acceptació o no del Full de ruta pel 27S, Duran va aconseguir el pitjor resultat: ni va guanyar amb claredat per imposar les seves tesis i negociar des d'una posició de força amb CDC, ni ser derrotat, el que justificava la seva sortida i, possiblement, la seva incorporació en una força centrista no sobiranista (Construïm?).
Espadaler ha agafat el timó i UDC no ha acceptat el Full de ruta pel 27S. Sense trencar amb el sobiranisme, però sense contemplar una DUI, com a sortida a l'enrocament espanyol davant d'una possible consulta acordada. UDC es presentarà al marge de CDC, quina és la capacitat d'incidència que pot tenir?
Els democristians sols s'han presentat dues vegades sols en unes eleccions, i el darrer cop va ser el 1979, amb el resultat de 2 diputats.
Però ara, UDC més enllà del dividit que estigui o del nombre de militants que tingui, pot representar una opció viable pels catalanistes centristes i fins i tot sobiranistes que dubten d'una DUI, o de la possible o no sortida de la UE, etc. Uns votants que difícilment votarien a l'espanyolisme de PP o C's i que el PSC o ICV estan en una altra marc simbòlic de posicionament polític. Si UDC aconsegueix concentrar aquest vot del sobiranisme temorós, podria arreplegar uns vots que podrien ser claus, traduïts en escons per fer una majoria independentista al Parlament.
Així que el President Mas, enlloc de reobrir debats que no generen consens dins l'independentisme, hauria d'estar treballant ja per convèncer als sobiranistes temorosos que no hi ha res a témer i que el votin a ell, no a UDC. I si aconsegueixen superar el mínim exigit del 3% dels vots es plantaran fàcilment en 3, 4 o 5 diputats...

dilluns, 22 de juny del 2015

La clau són els indecisos...


Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència
Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

divendres, 19 de juny del 2015

A 100 dies pel 27S, Junqueras crida a una Aliança per la República Catalana


Avui falten 100 dies per les eleccions catalanes del 27S, unes eleccions plantejades com a plebiscitàries per qui les convoca, el president de la Generalitat Artur Mas, i assumides com a tal per les altres dues forces sobiranistes, ERC i la CUP.
Segons el full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, si d'aquestes eleccions en resulta una majoria independentista, s'iniciarà un procés polític i constituent de 18 mesos que desembocarà en la proclamació de l'Estat Català, ja sigui acordat amb l'Estat Espanyol o no.
Ja fa temps, després del 9N, que es parla d'aquestes eleccions plebiscitàries que han de substituir la consulta negada per l'Estat Espanyol. Just després del procés participatiu exitós, amb més de 2 milions de catalans votant sobre la independència, es va començar a parlar de com configurar en ofertes electorals unes eleccions catalanes plebiscitàries, on havia de quedar clara la posició dels partits respecte la independència. Segurament els del Sí, ho faran molt evident, els del No (versíó No o Sí-No, segons la preginta del 9N) segurament no ho explicitaran, ja que des d'ICV fins al PP i Ciutadans neguen la naturalesa plebiscitària d'aquestes eleccions. Però si les forces independentistes van amb un punt comú i clar pel Sí i guanyen, el procés per la independència serà un fet.
I avui Oriol Junqueras ha escrit un article a l'Ara on posava damunt la taula la seva proposta electoral, amb la creació de l'Aliança per la República Catalana, amb ERC de pal de paller, però oberta a personalitats i als sectors sobiranistes d'esquerres.
Aquesta candidatura formarà part del SÍ, amb les altres dues del centra-dreta liberal a l'entorn dels independentistes de CiU i centrada amb la figura del President Mas; i la de l'esquerra alternativa a l'entorn de la CUP. Tres opcions que facilitaran que ningú deixi de votar independència per motius d'eix ideològic i donant cobertura a tot l'aspectre ideològic de cara el procés constituent a partir de les plebiscitàries, si guanyem...

Oriol Junqueras: Cap a una Aliança per la República Catalana (Diari ARA)