Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

El factor Unió Democràtica en unes eleccions plebisctiàries

Josep-Antoni Duran i Lleida. Foto: www.elsemanaldigital.com/

El factor UDC, amb la seva separació de CDC, encara no s'ha valorat prou, al marge de l'alleugeriment per part dels sobiranistes de CDC, però quines conseqüències pot tenir l'aparició d'UDC en les properes eleccions en un escenari plebiscitari?
Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític històric de Catalunya, es va fundar al mateix any
que el partit degà català, ERC, al 1931. UDC és un partit democristià (o socialcristià com li agrada dir a Espadaler) i netament nacionalista català, malgrat que mai hagi apostat obertament per la independència (ells han estat sempre confederalistes, que als 30 tenia sentit però al segle XXI no gaire...

UDC des que es va coaligar i federar després amb CDC, formant les sigles hegemòniques de la Catalunya autonomista, CiU, ha estat un partit desproporcionat entre les seves dimensions i el poder, amb presidències del Parlament, presidents de diputacions, consellers i candidats a eleccions estatals, a més d'un munt de càrrecs intermedis a les institucions i alcaldies que copaven per acords fets des de Barcelona.
Quan s'ha sabut que el partit sols compta amb 4.000 militants, tots ens hem fet creus d'aquesta desproporció.
Però els partits no només valen pel seu nombre de militants, també pel seu prestigi i el seu simbolisme. I aquest és el cas d'UDC, ja que com a partit democristià europeu té una xarxa pròpia internacional en la Internacional de la Democràcia Cristiana, amb partits tant importants com la CDU de Merkel; i són unes sigles històriques d'una dreta catalanista que, al contrari que la Lliga de Cambó, mai va flirtejar amb els militars sublevats de Franco (ans al contrari, el seu líder Carrasco i Formiguera va ser afusellats pel bàndol franquista).
Així que Jordi Pujol va apostar per sumar al seu prestigi i carisma personal a unes sigles històriques com UDC, entrant en paràmetres europeus de sistemes de partits dels 70/80, partits de centre-dreta (normalment democristians) enfront de partits socialistes (PSC a Catalunya) i comunistes (PSUC).
Al llarg del període autonomista sota el lideratge del pujolisme, UDC va anar prenent un paper de moderantisme nacionalista a Catalunya, de conservadorisme en l'eix social i de defensor del lobby del Pont Aeri a Madrid, sota la batuta d'un Duran i Lleida desplaçat de la successió de Pujol, en favor d'Artur Mas.

Duran i Lleida a la seva base de comandament, ala suite de l'Hotel Palace, de Madrid. Foto de www.elpais.com

La cohabitació entre Duran i Mas, ha saltat pels aires quan el darrer es va sumar al clam (o pressió) popular i parcialment polític per endegar el camí del dreta a decidir, primer, i de l'independentisme després. Aquesta deriva obertament sobiranista de CDC i, per extensió de CiU, posava en escac la situació de poder i influència de Duran dins la federació, sobretot a Madrid, on havia establert el seu feu el líder d'Unió.
Amb la consulta interna a UDC sobre l'acceptació o no del Full de ruta pel 27S, Duran va aconseguir el pitjor resultat: ni va guanyar amb claredat per imposar les seves tesis i negociar des d'una posició de força amb CDC, ni ser derrotat, el que justificava la seva sortida i, possiblement, la seva incorporació en una força centrista no sobiranista (Construïm?).
Espadaler ha agafat el timó i UDC no ha acceptat el Full de ruta pel 27S. Sense trencar amb el sobiranisme, però sense contemplar una DUI, com a sortida a l'enrocament espanyol davant d'una possible consulta acordada. UDC es presentarà al marge de CDC, quina és la capacitat d'incidència que pot tenir?
Els democristians sols s'han presentat dues vegades sols en unes eleccions, i el darrer cop va ser el 1979, amb el resultat de 2 diputats.
Però ara, UDC més enllà del dividit que estigui o del nombre de militants que tingui, pot representar una opció viable pels catalanistes centristes i fins i tot sobiranistes que dubten d'una DUI, o de la possible o no sortida de la UE, etc. Uns votants que difícilment votarien a l'espanyolisme de PP o C's i que el PSC o ICV estan en una altra marc simbòlic de posicionament polític. Si UDC aconsegueix concentrar aquest vot del sobiranisme temorós, podria arreplegar uns vots que podrien ser claus, traduïts en escons per fer una majoria independentista al Parlament.
Així que el President Mas, enlloc de reobrir debats que no generen consens dins l'independentisme, hauria d'estar treballant ja per convèncer als sobiranistes temorosos que no hi ha res a témer i que el votin a ell, no a UDC. I si aconsegueixen superar el mínim exigit del 3% dels vots es plantaran fàcilment en 3, 4 o 5 diputats...