Crisi europea a la perifèria de la UE. 3 apunts

A continuació podeu trobar els tres apunts que vaig fer sobre la crisi europea en la seva perifèria:

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)
Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)
Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

La Unió Europea no se li posa bé la segona dècada del segle XXI, condicionada per la crisi econòmica financera debastadora, que va pauperitzà les classes populars i mitjanes i va esquerdar la capacitat financera dels Estats, posant en entredit l'Estat del Benestar, una senya d'identitat com a democràcia liberal que tenia Europa respecte, per exemple, els EE.UU.
Després d'ensurts per l'auge de l'extrema dreta o els populisme en el nucli de la UE, llegim Alemanya, França i Holanda, i superada la paralització institucional a Bèlgica, la perifèria de la UE està situada en una crisi política i/o identitat europea, amb els valors que es presuposa a la Unió.
Publicaré un seguit d'apunts sobre diferents crisis que viu la UE en la seva perifèria.

Beppe Grillo i Di Maio, el cap de cartell i home fort dels Grillini al govern italià

La República Italiana sorgida de la II Guerra Mundial i les conseqüents reformulacions republicanes fins als nostres dies, s'ha caracteritzat per una inestabilitat institucional molt gran, amb multitud de governs efímers, alguns d'hores, a excepció dels governs Berlusconi als 90s i al segle XXI, amb una barreja de populisme neoliberal que va passar d'òpera a farsa.
Amb la crisi financera i l'auge del poder d'institucions paladines del Capital i no democràtiques, com el FMI, cau el darrer govern Berlusconi i s'entra en la deriva de l'Europa postmoderna dels governants tecnòcrates que ningú ha votat, amb la conseqüència d'obir les portes de bat a bat als populismes i a l'extrema dreta, que s'aprofitaran de la crisi on persisteix, en ficar-se ells solets, l'esquerra reformista italiana, entre els deliris cesaristes i les ganivetades dels millors temps del Fòrum Romà .
En les darreres eleccions, l'establishment de la UE demana socors a Berlusconi (a qui havien defenestrat) per aturar el populisme dels Grillini (moviment populista a l'entorn de l'humorista Beppe Grillo). I l'esquerra és presa de la no mort política del seu anterior líder, el cesarista florentí Matteo Renzi.

#HemTancatElsPorts el twitt de Salvini anunciant la mesura anti-refugiats

El resultat és una victòria dels Grillini (Moviment 5 Estrelles), basada en la victòria al Mezzogiorno, i amb l'auge preeminent de la Lega, que va camí de convertir-se en el partit de referència de la dreta (dura) a Itàlia, no només al nord. Ambdues formacions es posen d'acord, amb el fil conductr de l'antieuropeïsme liberal i amb el consentiment de la xenofòbia leguista, per part dels Grillini (que tampoc li fan fàstic). Ai, las! Però el President de la República, amb els poders que té (pocs, però contundents) veta el nomenament del candidat a ministre d'Economia (per euroescètic radical), el que provoca la renúncia del candidat a President del Consell de Govern dels Grillini i la Lega.
El President de la República, Sergio Mattarella, un demòcrata cristià que es va sumar a opcions progressistes (comú a la Itàlia post-Tangentopolis), decideix encarregar govern a un tecnòcrata del FMI, Carlo Cottarelli, que ni ha estat votat i a més qui ha guanyat les eleccions, que precisament representa l'oposat a Cottarelli i el FMI.
Experts en política italiana apunten que va ser una mesura de força per resituar els Grillini i la Lega en la formació del nou govern, relaxant l'euroescepiticisme. També parlaven d'una estratègia dels leghistas per forçar noves eleccions on es considera que aquests esdevindrien el gran partit italià, desbancant els Grillini. 
Finalment s'ha fet govern i els primers passos de la Lega, amb el ministre anti-euro a govern, però en segona línia, és reforçar la vessant anti-immigratòria en la figura del seu líder i flamant ministre de l'Interior Matteo Salvini (wiki en italià).
Sigui com sigui, l'euroescepticisme ja ha format govern a la quarta economia (tercera amb el Brèxit) de la UE. No va ser ni a França ni a Holanda, ha estat a Itàlia.

La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

Citant la Bíblia al Ple de Torelló

En el Ple de dilluns ens vam trobar amb cinc mocions de PxC. Algunes mostraven poc rigor, desconeixement del poble, oportunisme i populisme, en d'altres buscaven mostrar el que no són (ecologistes o sensibles els temes socials, per a tothom).
Ara bé, n'hi va haver una on vam veure l'autèntica essència de PxC, la seva islamofòbia. Sí, més enllà de l'aversió cap als que han vingut de fora (fins on posem el límit de fora, aquí ja tenim problemes...), hi ha l'aversió al musulmà.
En la moció en contra el conveni bilateral entre els estats espanyol i marroquí (entre d'altres coses, els espanyols residents podran votar a les eleccions locals del Marroc i viceversa), el portaveu de PxC va fer un discurs que ni Sant Joan a l'Apocalipsi va arribar al to emprat pel regidor torellonenc.
Per ell, donar el vot als marroquins és la fi d'occident davant l'amenaça de l'Alcorà i dels imams, i a més, en aquest occident finit PxC ostentarà el govern (d'on, si tot estarà dissolt?), arrebatant el poder (quin?) als botxins d'occident (llegiu els humils regidors de Torelló).
I amb tant to apocalíptic em vaig veure al mig del Ple referenciant la Bíblia, recordant que sí fem una lectura literal de la Bíblia (respectat per la PxC enfront l'Alcorà) llavors jo hauria de ser assassinat per treballar al setè dia de la setmana i el meu cunyat es podria vendre les meves nebodes. Això ho diu la Bíblia, però suposo que no treurem el dret a vot a cap cristià, oi?
Així que menys amenaces alcoràniques, que qui fa lectures literals d'aquests llibres religiosos o és un fanàtic o un oportunista malintencionat. El que no sé és quina de les dues coses és PxC...
Si volem parlar de dret a vot dels immigrats, s'ha d'aprofundir més i s'ha d'emmarcar en una estratègia nacional d'incorporació de la gent que ha vingut a casa nostra als darrers anys. I això, no ho farem ni a cop de creuada ni excloent a col.lectius per pur oportunisme electoralista.

PS: Per cert, crec recordar que el lema de PxC era "Primer els de casa", resulta que els regidors d'aquesta formació a Torelló, han demanat pressupostos per fer activitats a Torelló i tots s'han demanat a empreses de fora de Torelló, cap de casa!

Més informació del Ple de Torelló a www.esquerra.cat/torello

Descomposició democràtica. Ressorts de Weimar a Vic

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal fa públics els seus dubtes sobre si agafar l'acta de regidor/alcalde o no. Burgaya del PSC, soci principal del govern de Vila d'Abadal, dimiteix disparant a tort i a dret. Ambdós casos són una reacció a l'avenç de PxC i de l'estancament electoral d'un i la davallada de l'altre.

El partit xenòfob d'Anglada ha entrat en una nova fase, després del seu naixement i el seu primer creixement. Ara es consolida i s'expansiona, entrant en grans ciutats i en pobles mitjans i petits. Ho fa en un context de desafecció vers la política i els dubtes i temors davant la crisi, sobretot en les classes mitjanes.

Malgrat tot, els d'Anglada continuen sent, en general un partit marginal, sense arribar al centenar de regidors. No per això, s'ha de baixar la guàrdia, ja que on eren s'han consolidat i fins i tot han crescut.

Vic, i per extensió Osona, és el primer front electoral davant Anglada. És per això que és preocupant la sensació de descomposició que mostren dos grans partits a la capital osonenca, amb els dubtes creats per Vila d'Abadal i la sortida rancorosa de Burgaya.

Ara són moments d'assumir els resultats i respondre amb fortalesa, lideratge polític i de prestar atenció a tota la gent que el 22M no va participar en una festa de la democràcia que cada cop fa menys gràcia.

Cada cop sento més la comparació entre Vic i Weimar, la ciutat que dóna nom a la República Alemanya, il.lustrada però políticament dèbil, que va ser aniquilada per la dictadura hitleriana. El col.lapse de les dubitatives forces democràtiques i la seva descomposició van deixar via lliure las nazis. Un exemple clar que cal mà ferma i responsabilitat política, si no històrica.

L'estat d'ànim és de derrota davant de PxC, quan no és així, però si les partits democràtics es descomponen i es rendeixen, al final la derrota serà real.

Vídeo-post: Joves i immigració (El9TV)

El9Nou.cat: Entre el 20% i el 25% dels joves d’Osona són d’origen estranger

Jove.cat: L'emancipació dels joves d'origen immigrat, claus per la cohesió social

ElTer.net: La Generalitat presenta a Manlleu un estudi que analitza la 'pluralitat' dels 370.000 joves catalans d'origen estranger

Vídeo de El9TV

Normalitzant Anglada, tot banalitzant-lo

En les darreres setmanes, el fet immigratori ha aflorat com un dels temes que centren l'agenda política.
La polèmica iniciativa del padró de l'alcalde de Vic, la conferència d'ahir de Joan Puigcercós, l'estirabot continuat del popular García Albiol de Badalona contra la immigració romanesa (gitana), la presentació del primer estudi de la realitat dels joves d'origen immigrat a Manlleu, etc.
Però també vivim la banalització d'Anglada per part de televisions espanyoles (que només fan que normalitzar el líder de PxC i li donen una quota de pantalla que no té cap partit extraparlamentari).
A vegades semblen que la intenció és anar a pagès a veure un paio estrafolari i ridiculitzar-lo. Quan aquest home si una cosa no té, és por al ridícul, si això li comporta quota de pantalla.
L'únic del què serveix la presència repetida d'Anglada a la pantalla només fa que ens acostumem a la seva figura i opció i que l'integrem a l'imaginari polític.
La cultura del riure fàcil no serveix per lluitar contra l'ou de la serp.

Anteriors blocades al respecte:

Què és necessari perquè el mal triomfi?

El cabdill de la PxC em llegeix... i no li agrada!

La demagògia xenòfoba d'Anglada vol assaltar el Parlament

Tag Immigració

El Triangle: Anglada condemnat per agredir un menor que li va dir fatxa

Naciódigital: L'ou s'ha trencat

20 números de la Revista Mà

El número de desembre de la Revista Mà (bloc), entre d'altres ha fet una entrevista al Secretari de Joventut, Eugeni Villalbí, així com una a Miquel Àngel Essomba, d'Unescocat. A més, hi ha un article de Moustapha Bouzine sobre els immigrants i la consulta del 13D.

Podeu llegir la revista a: http://www.grupnaciodigital.com/redaccio/arxius/documents/1264067100Bj_pdfDIC09.pdf

Aquest és el número 20 d'aquesta revista, liderada per Cesc Poch (bloc) i que ara veu ampliada la seva difusió amb l'edició de Tarragona. Enhorabona a tots plegats perquè un projecte com aquest, innovador en matèria d'immigració (un altre bon exemple d'Osona, ara que són temps convulsos).

Vic, l'error d'un debat incomplet

Aquestes darreres setmanes han estat convulses en matèria d'immigració a Vic, davant la mesura adoptada inicialment per l'ajuntament de Vic sobre els criteris d'empadronament, plantejant-se no empadronar a immigrants sense papers. Al final, s'han hagut de fer enrera.

Tot plegat ha fet aflorar un debat necessari (què fer amb la gent no regular que viu entre nosaltres o què fer amb una situació de retallada de recursos provinents de l'estat per temes d'immigració que han d'afrontar els nostres pobles i ciutats) però d'una forma improvisada, simplista i desordenada. Un debat incomplet i sovint molt demagog i sectari (per amdues bandes) i amb un linxament injust a una de les ciutats més en l'avantguarda en polítiques d'acollida.

És per això que vaig fer un article sobre el tema que m'han publicat a Opinió Nacional. L'article és: Vic, l'error d'un debat incomplet

Osona.com: Oriol Amorós a Vic: «La immigració irregular és un problema»

Osona.com: CiU portarà mocions de suport a Vic a tots els ajuntaments catalans

El9Nou.cat: Vic "acata" però "no comparteix" el dictamen de l'Estat i al final no canviarà els criteris del padró

El9Nou.cat: PSC i ICV s'enganxen en la tertúlia sobre el padró a l''Angle obert' d'EL 9 TV

La Vanguardia: Vic empadronará a los inmigrantes sin papeles pero muestra su desacuerdo

La Vanguardia: CiU defiende que el alcalde de Vic no se ha retractado

La cultura popular, via d'integració (que no li agrada a Susana Quadrado)

Ahir vàrem presentar a Vic el programa "Tots som una colla", que impulsem la Generalitat amb la Federació de Colles Castelleres de Catalunya. A Osona es treballa amb els Sagals (wiki i web).

Aquest programa és una línia de treball d'actuació en les polítiques per cohesionar una societat que compte amb prop del 17% de persones que hi viuen que són immigrades (i en el cas de la població jove sobrepassem el 25%).

Totes les identitats i cultures s'han de respectar, però per tenir una societat cohesionada i inclusiva ha de tenir un nucli comú, un punt de trobada. I a casa nostra ha de ser la catalanitat.

Catalunya es caracteritza per tenir un teixit associatiu molt ric i que fa un paper cohesionador a través d'uns valors cívics, solidaris i de país molt important.

I, per altra banda, Catalunya compte amb una cultura popular molt potent i que està absolutament establerta amb una gran capacitat d'assimilar els canvis d'una societat i un món en moviment. Tot això fa que la cultura catalana sigui viva.

Que una via del treball de la integració de les persones immigrades sigui a través del teixit associatiu i la cultura popular és una molt bona notícia, primer perquè les persones immigrades poden trobar un encaix amb el país important i per l'altre perquè la cultura popular i elteixit associatiu podrà assimilar les aportacions de les cosmovisions dels nou vinguts.

Ara bé, a La Vanguardia, Susana Quadrado ha escrit un article en contra d'aquest programa, per superficial (i barretinaire, suposo jo). Sembla que a Quadrado, que demana invertir en els barris on hi ha immigrants, li manca informació. I per escriure a La Vanguardia no s'haurien de fer articles superficials com els de Quadrado, que resumeix totes les polítiques en immigració a "Tots som una colla", obviant la Llei de Pla de Barris, per exemple, un model per a governs europeus.

A més, Quadrado ignora la necessitat d'acomodar els immigrats en la societat. I com he dit abans, fer-ho a través de la cultura popular i del teixit associatiu suma a ambdues parts: la part acollidora i la part acollida.

Osona.com: Els Sagals d'Osona participen en un projecte d'integració de nouvinguts

La Vanguardia: Sulayman, el casteller

Foto: Adrià Costa (www.osona.com)

Parafrasejant Torres i Bages als segle XXI

Catalunya serà inclusiva, o no serà

Fa més d'un segle, el que va ser bisbe de Vic, Torres i Bages, va deixar escrit, en el llibre La Tradició catalana (1892): Catalunya serà cristiana, o no serà.
Torres i Bages és un dels referents teoritzadors del catalanisme del XIX, en concret del catalanisme conservador i cristià.
La moralitat, la part espiritual intangible, era un dels reductes del catalanisme de llavors. El romanticisme d'un passat gloriós, la cultura i l'espiritualitat, llavors expressada clarament en el cristianisme.
Així que no ens ha d'estranyar que l'afirmació de Torres i Bages fes fortuna.
La Catalunya del segle XXI, però, és molt diferent que la del XIX. La societat catalana ha canviat (i molt), en la seva sociologia i en el seu imaginari. En l'espiritualitat també.
El paisatge català compte amb diferents religions i amb un nivell d'agnosticisme i ateïsme important. La religió cristiana ja no és el fil conductor, malgrat que és un element molt important que ha format Catalunya com a país. Això no es pot negar.
Però si volem mirar cap endavant, cap al futur, no podem posar el cristianisme com a element que cohesiona el país.
Si fos així, voldria dir que bona part dels resident haurien de canviar de creences (o adoptar-ne una) o quedarien exclosos.
Catalunya és una realitat plural. Podem apostar per la multiculturalitat que des d'una macedònia cultural inicial acaba conformant comunitats que viuen unes d'esquena a les altres, per la reclusió en una idea de país d'una puresa virtual que exclou a bona part dels qui viuen a casa nostra, o bé podem apostar per una Catalunya que inclogui a tothom (qui vulgui ser inclòs) des del respecte a la cultura pròpia i des del respecte a la catalanitat, agafant el país d'acollida com a referent.
Com dic en el títol, Catalunya serà inclusiva, o no serà; perquè el futur d'una Catalunya gran s'ha de fer des de la suma en la catalanitat, la llengua, les lleis i les institucions i respectant l'espiritualitat i les creences per la intimitat personal o grupal.
(Publicat a la Revista Mà)

Polítiques d'immigració en clau nacional

Que Esquerra tingui les responsabilitats en l'àmbit de la immigració, malgrat que amb la retallada de l'Estatut es varen perdre les principals competències en aquest àmbit, fa que les coses es facin des d'una vocació clarament nacional (catalana).
A més, el Departament d'Acció Social i Ciutadania, liderat per Carme Capdevila (bloc) i la Secretaria d'Immigració, d'aquest departament i liderada per Oriol Amorós, ha buscat el màxim consens polític i social amb la signatura del Pacte Nacional per la Immigració, del qual he participat en les comissions interdepartamentals, per la Secretaria de Joventut.
Avui podíem llegir que la Generalitat, si el Parlament ho ratifica, expedirà un certificat d'arrelament al país i a la ciutat, i que hauria de servir perquè les tramitacions burocràtiques siguin més àgils pels qui comptin amb aquest certificat. Però per culpa de l'estatutet retalladet Madrid haurà de dir si sí o si no...
A més, amb aquesta iniciativa es vol unificar els criteris d'actuació a tot el territori català.
En la Catalunya del XXI, és clau que les polítiques en immigració s'encarin des d'un perspectiva nacional catalana, malgrat les limitades eines legals que tenim. La nació catalana haurà de caminar amb tothom qui hi viu i qui la volem lliure ho hem de tenir en compte!

Premi Civisme a la Revista Mà

Com diu el bloc de la Revista Mà, aquesta ha tornat a guanyar un premi.
Si primer va ser el Premi Paco Candel de la Fundació Lluís Carulla (mireu el bloc de Cesc Poch), ara ha estat el Premi Civisme al Mitjans de Comunicació, del Departament de Governació.
Aquest fet, aquests reconeixements, mostren la utilitat social i cívica d'una revista que vol incidir en el fet migratori, però no des d'una visió paternal ni multiculti, si se'm permet. Sinó des d'un punt de vista intercultural i inclusiu, que parteix des d'un punt de trobada comú, el de la societat catalana i, concretament, osonenca.
Tinc l'orgull de formar part del consell editorial de la publicació i m'omple de satisfacció que un projecte com aquest es consolidi i tiri endavant, un projecte que segur que incomode a molts, però aquesta incomoditat encara reforça més la Revista Mà.
Bloc de la Revista Mà

Santa setmana de festa (I)

Comença uns dies de festa de debò, sense internet i sense mòbil. Uns dies per escriure i llegir. Per escoltar la remor del mar i recordar velles glòries!
Això vol dir que aquest bloc romandrà tancat per vacances. Que ja toca...
Us deixaré amb uns vídeos del meu canal youtube: CasalsPrat TV
El primer és un dels més vistos de tots, un vídeo que ens mostra qui és Anglada:

..

El segon és el més vist sobre política municipal, el de la presa de pèl més gran que hem patit els ciutadans de Torelló, la retirada de l'ambulància medicalitzada i les urgències nocturnes:

..

I per acabar, el més vist de tots els que hi ha, el de la meva presentació com a candidat d'ERC a Torelló:

..

Per acabar us deixo l'enllaç del bloc del meu viatge per Japó, per si us interessa: http://enjordiakobe.blogspot.com

La batalla partidista dels immigrats

Era previsible, comença la batalla pels immigrats, batalla en camp obert.
A Catalunya hi ha comunitats d'immigrats que tenen dret a vot, els comunitaris (sobretot gent de Romania i Polònia) i d'altres que tenen convenis de reciprocitat, és adir que els ciutadans del Regne d'Espanya poden votar als seus països, sobretot de Sud-Amèrica. També hi ha els immigrats que ja han aconseguit la ciutadania. I no podem perdre de vista la voluntat política del PSOE d'accelerar el procés d'aprovar el dret a vot dels immigrats en les eleccions municipals.
Hi ha qui veu el dret a vot una eina de ciutadania, que ho és, per mi, i tal com ja he escrit, però, no hauria de ser el primer, sinó el culminant. Votar és un dret qualitatiu com a ciutadà, que demana un arrelament en la societat que hom en forma part.
I aquesta societat és multidimensional, té a veure en el benestar, en l'àmbit local i el nacional. I és en aquest darrer on hi haurà una batalla ideològica per sumar els immigrats a la concepció nacional catalana o a l'espanyola.
També, no ens enganyem hi ha els ui pensen en el dret a vot com un factor quantitatiu, la quantitat de vots que van destinats als partits. Una visió pobrament partidista, molt reduccionista.
Els socialistes catalans han creat sectorials per a immigrats segons el seu origen (sudamericans, subsaharians, europeus de l'est, etc.). Això no es fa des d'un punt de vista transversal i nacional, sinó comunitarista. Fa tuf a cases regionals... Qui és el responsable del PSC en això? Josep Maria Sala (wiki, entrevista amb PDF de "Amigos de Andalucía"), un llauner de la política catalana del PSC que ha passat per la presó...
A CDC, amb la Casa Gran del Catalanisme com a paraigua, té a Àngel Colom (wiki) com a agent actiu per captar a sectors de la immigració. Enlloc de tenir una estratègia transversal (d'inclusió nacional) ha encetat un mètode comunitarista, com el PSC, i ha creat una Casa Gran dels romanesos que viuen a Catalunya.
Òbviament hi ha hagut xoc de trens entre Colom i Sala, entre CDC i PSC. Tot per voler captar la comunitat romanesa.
És una llàstima que els dos principals partits catalans juguin a captar el vot immigrat a través de de les seves comunitats. És que els immigrats no són persones per si soles? És que els immigrats no poden ser ciutadans al marge de la seva comunitat?
Catalunya necessita incloure als immigrats a la seva comunitat nacional, en tant que futurs ciutadans d'aquesta, no com a membres de comunitats captives dels partits.
Dubto que els immigrats, molts dels quals menyspreen la política fruit dels polítics dels seus països d'origen, s'incorporin políticament a la nostra societat si el partidisme de vol gallinaci els assenyala com a peons electorals.
PS: Una curiositat, què en diu del treball de CiU i PSC respecte els immigrats el diputat de Ciudadanos, Antonio Robles: Pastores i Rebaños en el PSC

1a Trobada dels Joves musulmans de Catalunya

Ahir vaig poder assistir a la 1a Trobada dels Joves musulmans de Catalunya, organitzada pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya.
Vaig estar en la presentació, en nom de la Secretaria de Joventut, conjuntament amb Saoka Kingolo, de la Secretaria d'Immigració.
En la meva presentació vaig aprofitar per llençar un missatge: que no hi ha immigrants de segona generació si no que hi ha catalans de primera generació, ja que el fet d'immigrar no pot ser un situació eterna i transmesa generació rera generació.
Des d'aquesta premisa, vaig voler mostrar la meva visió que Catalunya, històricament, té un tarannà inclusiu, ja que sempre ha absorbit a les diferents fluxos migratoris que ha tingut al llarg de la seva llarga història. Bé, més que una absorció ha estat una incorporació assumint la diversitat pertinent.
Si aquesta és la percepció que ha de tenir el govern, hem de treballar per una incorporació plena dels nouvinguts amb polítiques socials, d'acollida i d'acomodació (integració) universals i efectives, a més d'un treball per normalitzar la diversitat observant espais comuns, on el català ha de ser-ne el pilar. Una societat de paràmetres republicans (drets i deures) i amb respecte a la diversitat, passant de la identitat catalana a la identificació amb Catalunya sumada a les diverses identitats de cadascú.
La veritat és que després els joves s'han manifestat amb la voluntat d'esdevenir plenament catalans i que es respecti la seva identitat cultural i religiosa.
Tot seguit hi ha hagut taules on hi han participat una psiquiatra que ha valorat l'experiència de la dualitat cultural amb què viuen els fills dels immigrats, la d'un català musulmà que ha apostat perquè els musulmans immigrats participin activament en el país aportant la visió musulmana a la societat.
Més tard, a la tarda, després d'anar a dinar amb la gent del Consell Islàmic i els ponents, hi ha hagut una taula on tres joves creients (una catòlica, un protestant i un musulmà) han explicat com viuen en una societat marcada per la laïcitat.
Finalment, el portaveu del Consell, Mohammed Halhoul ha llegit les conclusions de la 1a Trobada:
1er. Que els joves musulmans s'han de sumar a la construcció nacional de Catalunya
2on. Que els mitjans de comunicació no han d'estigmatitzar els musulmans
3er. Que els joves musulmans s'han d'involucrar en les reivindicacions de Catalunya (Estatut i Finançament)
4rt. Que els joves musulmans han d'adoptar la llei de l'esforç per promocionar socialment i aportar a Catalunya.
5è: Que es constituirà una comissió de joves en el marc del Consell Islàmic.
Hem clos la trobada amb la lectura de l'Alcorà, mentre jo pensava en com he acabat el meu discurs citant a Martí i Pol: "Tot està per fer i tot és possible, i només entre tots els qui vivim aquí ho farem possible".

La xenofòbia desacomplexada (El9TV)

Vídeo extret de www.el9nou.cat

La demagògia xenòfoba d'Anglada vol assaltar el Parlament

Aquest cap de setmana Plataforma x Catalunya (PxC), el partit amb voluntat de Movimiento de l'ínclit Josep Anglada (bloc), ha celebrat el seu Vè Congrés. Ho han fet a Vic, epicentre de la força electoral de la PxC, que amb 4 regidors són la segona força política de la ciutat osonenca.
En la nostra comarca també tenen representació a Manlleu i Roda de Ter. A Torelló van estar a punt d'entrar, sense fer campanya... Cosa que vol dir, que la realitat no es pot ignorar per incòmode que sigui, s'ha d'encarar.
A Catalunya tenen força al Vendrell, Cervera, Tàrrega, Sant Martí de Riucurb, Manresa i a Olot. No es una gran representació, però és massa.
La PxC és un partit desacomplexat que viu de la demagògia populista que viu de la por a la immigració. Quantes assemblees de veïns s'han viscut, per exemple a Vic amb elements de la PxC ficant més llenya al foc, atemorint els veïns.
Anglada, el seu líder, el seu cabdill, cada cop es desacomplexa més i ja no es ruboritza a titllar de xusma als immigrants en un Ple Municipal. Ara, la plataforma angladista vol entrar al Parlament de Catalunya.
Anglada somnia amb Haider (el seu record mascle i ari), mort en accident de cotxe fa unes setmanes, begut. Anglada vol fer entrar el populisme que viu de la xenofòbia al Parlament, la qüestió és: i això qui ho pagarà, qui aportarà diners?

El9Nou.cat: Anglada torna a qualificar la immigració de ´´xusma´´ en el quart congrés de PxC celebrat a Vic
Osona.com: PxC celebra el congrés a Vic, amb el Parlament de Catalunya com a rerafons
Avui.cat: Plataforma per Catalunya oficialitza una candidatura per a les eleccions al Parlament català
Vilaweb (Xavier Sarrià): L'ombra de Haider
Bloc antic de Jordi Casals:
Què és necessari perquè el mal triomfi? (febrer 2007)
El cabdill de la PxC em llegeix... i no li agrada! (Febrer de 2007)

Reconeixement per la tasca de la Revista Mà

La Revista Mà, realitzada a Osona, sota la direcció de Cesc Poch (bloc), d'UGT-SICO, va estar guardonada amb els Premis Francesc Candel (de la Fundació Lluís Carulla) per la seva tasca integradora.
En aquest projecte, del qual sóc membre del Consell Editorial i hi he escrit algun article, es busca fer un producte de qualitat, que atregui als nous veïns d'Osona des d'una concepció nacional catalana (amb tota la normalitat) i amb la voluntat de ser punt de trobada per assolir un projecte comú en el paisatge social plural que comptem a casa nostra. Una manera d'entendre les relacions entre els immigrats i la societat d'acollida.
Tot plegat, a més, amb una qualitat molt alta, gràcies, sobretot, a la tasca de la Sara Blázquez (bloc).
Osona es pot sentir orgullosa de la Revista Mà.
Podeu llegir la notícia a Osona.com, d'on és la foto.

Revista Mà (número 7): producte osonenc dels nostres temps

Aquest setembre ha vist la llum el número 7 de la Revista Mà (bloc), una revista osonenca que algun dia haurà de ser reconeguda per la seva qualitat i per la funció social que fa. I no podem deslligar un de l'altre.
En aquest número, hi podeu trobar una entrevista a Salvador Cardús (web), articles sobre les aules d'acollida, el reagrupament familiar i de Saoka Kingolo i del ben trobat Quico Sallés (bloc), amb una omnipresència galopant... i que duri!
Podeu baixar-vos la revista clicant aquí.
I la resta de números, clicant aquí.