l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital

Citant la Bíblia al Ple de Torelló

En el Ple de dilluns ens vam trobar amb cinc mocions de PxC. Algunes mostraven poc rigor, desconeixement del poble, oportunisme i populisme, en d'altres buscaven mostrar el que no són (ecologistes o sensibles els temes socials, per a tothom).
Ara bé, n'hi va haver una on vam veure l'autèntica essència de PxC, la seva islamofòbia. Sí, més enllà de l'aversió cap als que han vingut de fora (fins on posem el límit de fora, aquí ja tenim problemes...), hi ha l'aversió al musulmà.
En la moció en contra el conveni bilateral entre els estats espanyol i marroquí (entre d'altres coses, els espanyols residents podran votar a les eleccions locals del Marroc i viceversa), el portaveu de PxC va fer un discurs que ni Sant Joan a l'Apocalipsi va arribar al to emprat pel regidor torellonenc.
Per ell, donar el vot als marroquins és la fi d'occident davant l'amenaça de l'Alcorà i dels imams, i a més, en aquest occident finit PxC ostentarà el govern (d'on, si tot estarà dissolt?), arrebatant el poder (quin?) als botxins d'occident (llegiu els humils regidors de Torelló).
I amb tant to apocalíptic em vaig veure al mig del Ple referenciant la Bíblia, recordant que sí fem una lectura literal de la Bíblia (respectat per la PxC enfront l'Alcorà) llavors jo hauria de ser assassinat per treballar al setè dia de la setmana i el meu cunyat es podria vendre les meves nebodes. Això ho diu la Bíblia, però suposo que no treurem el dret a vot a cap cristià, oi?
Així que menys amenaces alcoràniques, que qui fa lectures literals d'aquests llibres religiosos o és un fanàtic o un oportunista malintencionat. El que no sé és quina de les dues coses és PxC...
Si volem parlar de dret a vot dels immigrats, s'ha d'aprofundir més i s'ha d'emmarcar en una estratègia nacional d'incorporació de la gent que ha vingut a casa nostra als darrers anys. I això, no ho farem ni a cop de creuada ni excloent a col.lectius per pur oportunisme electoralista.

PS: Per cert, crec recordar que el lema de PxC era "Primer els de casa", resulta que els regidors d'aquesta formació a Torelló, han demanat pressupostos per fer activitats a Torelló i tots s'han demanat a empreses de fora de Torelló, cap de casa!

Més informació del Ple de Torelló a www.esquerra.cat/torello

Descomposició democràtica. Ressorts de Weimar a Vic

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal fa públics els seus dubtes sobre si agafar l'acta de regidor/alcalde o no. Burgaya del PSC, soci principal del govern de Vila d'Abadal, dimiteix disparant a tort i a dret. Ambdós casos són una reacció a l'avenç de PxC i de l'estancament electoral d'un i la davallada de l'altre.

El partit xenòfob d'Anglada ha entrat en una nova fase, després del seu naixement i el seu primer creixement. Ara es consolida i s'expansiona, entrant en grans ciutats i en pobles mitjans i petits. Ho fa en un context de desafecció vers la política i els dubtes i temors davant la crisi, sobretot en les classes mitjanes.

Malgrat tot, els d'Anglada continuen sent, en general un partit marginal, sense arribar al centenar de regidors. No per això, s'ha de baixar la guàrdia, ja que on eren s'han consolidat i fins i tot han crescut.

Vic, i per extensió Osona, és el primer front electoral davant Anglada. És per això que és preocupant la sensació de descomposició que mostren dos grans partits a la capital osonenca, amb els dubtes creats per Vila d'Abadal i la sortida rancorosa de Burgaya.

Ara són moments d'assumir els resultats i respondre amb fortalesa, lideratge polític i de prestar atenció a tota la gent que el 22M no va participar en una festa de la democràcia que cada cop fa menys gràcia.

Cada cop sento més la comparació entre Vic i Weimar, la ciutat que dóna nom a la República Alemanya, il.lustrada però políticament dèbil, que va ser aniquilada per la dictadura hitleriana. El col.lapse de les dubitatives forces democràtiques i la seva descomposició van deixar via lliure las nazis. Un exemple clar que cal mà ferma i responsabilitat política, si no històrica.

L'estat d'ànim és de derrota davant de PxC, quan no és així, però si les partits democràtics es descomponen i es rendeixen, al final la derrota serà real.