Germà Gordó, la pedra

Germà Gordó, durant molt de temps va ser una de les eminències grises de la CDC d'Artur Mas, una situació que el col.locava en el pinyol del president convergent, en ser un dels homes de confiança a nivell orgànic i polític de Mas.
Això el va situar en llocs claus en l'executiu, fins a ocupar una Conselleria, la de Justícia. Però també estava situat en el punt de mira de totes les sospites del finançament irregular dels convergents.
En el moment de dissenyar la candidatura de Junts pel Sí, CDC va situar a Gordó en un lloc de de sortida, malgrat els dubtes que generava ja fos dins la mateixa coalició independentista com en el món independentista fora de la coalició, però Mas va aconseguir mantenir-lo en la llista electoral i que Gordó esdevengués diputat.

Germà Gordó i Artur Mas www.elperiodico.cat

Un episodi sobrevingut va tornar a posar a Germà Gordó en l'ull de l'huracà, quan en la sinistre conversa entre el Ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Anti-frau, Daniel de Alfonso, on conspiraven contra el sobiranisme, va sortir el nom de Gordó com a home amb qui fer confiança per tal de substituir a Mas.
Just en aquells moments, quan es va filtrar la conversa, Gordó liderava el sector anomenat Nova Convergència, per liderar el que seria el PDeCAT. No va reeixir en la seva missió, però la seva gent sí que va aconseguir el control de bona part de districtes de Barcelona, malgrat no aconseguir el lideratge del partit en la capital catalana. Esdevenia, però, un actor imprescindible per la governança a la capital, a nivell de partit.

Daniel de Alfonso i el Ministre Fernández Díaz
www.bolsamania.com

Gordó sempre l'ha envoltat el dubte boirós de la seva tebior independentista, malgrat fer costat en el cop de timó polític de Mas, de l'autonomisme al sobiranisme explícit. Però malgrat aquests dubtes rondant a l'entorn de la seva figura, bona part de les bases convergents el seguien, veient-lo com un dels fars més convergents clàssics del PDeCAT, no és gratuït que el seu corrent s'anomenés Nova Convergència.
Ara, Gordó torna a estar a la palestra pel fet de ser investigat pel fnançament irregular de CDC i no abandonar el seu escó de Junts pel Sí, tal com li demana ERC de forma explícita i la Marta Pascal del PDeCAT, en forma de twit, de forma implícita. Fins i tot Junts pel Sí, com a tal ha reclamat l'escó de Gordó, que el mantindrà passant al grup mixt (tal com li ha demanat el seu corrent de Nova Convergència). Què busca Gordó, mantenint a tota costa l'escó? L'aforament de diputat.

President Mas va fer un pas al costat pensant en el projecte comú.A vegades fer passos al costat serveix per avançar i demostra generositat

— Marta Pascal (@martapascal) 2 de juny de 2017

Hi ha qui s'entrebanca dues (o més) vegades en la mateixa pedra, i hi ha qui és la pedra, i Germà Gordó és la pedra de l'ombra de la corrupció política (sinó la mateixa corrupció), una ombra que tapa el sol en part a Junts pel Sí i a tot el sobiranisme a les portes de l'embat final amb l'Estat per poder exerci el dret a l'autodeterminació del poble català.
Germà Gordó té dret a la presumpció de la inocència, però Gordó hauria de reflexionar què és millor per la candidatura que formava part, Junts pel Sí, i per l'objectiu únic d'aquesta candidatura, demostrar la força de l'independentisme de forma electoral. Els escons de Junts pel Sí no són de cap partit ni de cap persona, són dels votants del Sí a la independència.
Queda clar que el millor i el més just pel projecte col.lectiu és la seva dimissió. Però em temo molt que el que mou a Gordó no és cap projecte col.lectiu si no l'egoïsme individual de mantenir l'aforament davant les iniciatives judicials que s'emprendran contra ell. Tot això, com a mínim, perquè encara ressonen les paraules de Fernandez Díaz i de Alfonso...

Ara: De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per fer fora Mas de la direcció de CDC i situar-hi Germà Gordó
La Vanguardia: Gordó quiere sumar no independentistas a la nueva CDC
La Vanguardia: Germà Gordó, colaborador de Mas en la sombra

Com el pragmatisme de l'esquerra abertzale va facilitar l'aprovació del Pla Ibarretxe

Jo no he estat un gran seguidor de la política basca, ni tampoc l'he presa mai com a referència. Crec que cada poble té el seu camí propi en la història i que l'ha d'escriure autònomament. Ara bé, sempre és bo mirar què passa en d'altres indrets en situacions més o menys similars a la que un viu.
Actualment Catalunya està immersa en un procés independentista, en la fase final de la creació de la República Catalana, després d'anys de mobilitzacions i ampliació d'un important consens per la independència (com mai) i encara més gran sobre el dret a decidir). En aquesta etapa, des de l'Estat Espanyol no s'ha donat resposta a la gran majoria (prop de 3/4 partes de la ciutadania) a favor der fer un referèndum sobre la independència, el que ha empès a les forces independentistes (de l'independentisme històric d'ERC i la CUP, i la de nova incorporació de CDC, MES i DC) a encarar la creació d'un nou Estat català des del Parlament. Els federalistes han optat per l'immobilisme d'esperar una reforma constitucional que faciliti el dret a decidir dels catalans (ICV, EUiA, Podemos i UDC), malgrat que a Espanya sols IU i Podemos donen suport a aquest dret a decidir dels catalans, o bé abandonar el dret a decidir (PSC).
I just ara estem en el moment de la constitució del nou Parlament amb majoria independentista (62 diputats de Junts pel Sí -ERC, CDC, MES, DC i independents, i 10 de la CUP), en aprovar una declaració d'inici del procés de creació de la República Catalana i la investidura del President de la Generalitat.
En quan a la constitució del Ple, ja s'ha fet i s'ha elegit a Carme Forcadell (de Junts pel Sí i ex-presidenta de l'ANC) amb els 72 vots independentistes i 5 de diputats d'altres grups (segurament de Catalunya Sí Que es Pot) i la declaració ja compte amb l'acord de Junts pel Sí i la CUP perquè tiri endavant. Però Junts pel Sí no compta amb el suport de la CUP per investir el seu candidat, Artur Mas, i l'aritmètica parlamentària demana que que com a mínim dos diputats de la CUP voti a Mas i la resta s'abstingui, o bé l'abstenció de la CUP i de part de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). Si Junts pel Sí hagués tret un diputat més, amb l'abstenció de la CUP n'hi hauria prou, però no ha estat així.
De moment, la CUP (i CSQP) es mantenen en votar No a Mas, i els primers reclamen un candidat alternatiu, que ha de ser diputat, però cap diputat de Junts pel Sí, a dia d'avui, no es planteja ser alternativa a Mas. I aquest, diu que si no l'investeixen, després dels sis mesos de marge que té per aconseguir els suports necessaris, convocaria unes noves eleccions.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Antonio Baños, de la CUP (www.elconfidencial.com)

Jo ja he opinat quina seria, per mi, la millor opció, no la repetiré altra volta. El que està clar és que unes noves eleccions no serien positives, ja que suposaria la més que possible fi de la unitat d'acció de l'independentisme, amb una ferida oberta en quan a la confiança mútua i, a més, la base independentista viuria una decepció profunda que podria comportar certa desmobilització.
I ara, tornem al País Basc, tal com apuntava al principi.

Ibarretxe amb Otegi i altres membres
de l'esquerra abertzale (www.20minutes.es)

Al 2004, el lehendakari Ibarretxe, va posar a votació el seu nou Estatut, de tall confederal i que reconeixia el dret a decidir dels bascos, el va impulsar amb els partits que formaven el seu govern (PNB, Eusko Alkartasuna i IU), però l'aritmètica parlamentària basca del moment, obligava a què part dels diputats abertzales, llavors dirigits per Arnaldo Otegi i enquadrats en el grup Sozialista Abertzaleak, hi votessin a favor perquè tirés endavant.
La proposta d'Ibarretxe, coneguda com a Pla Ibarretxe, estava situat en un moment en què ETA era activa i es preveia una possible negociació definitiva entre la organització armada i l'Estat Espanyol.
El grup de l'esquerra abertzale d'Otegi, finalment, va dividir el seu vot entre 3 diputats que hi van votar a favor i 3 que hi van votar en contra. Ho van raonar, segons TV3, dient que valoraven l'autodeterminació, la reforma estatutària i per Euskal Herria (es parlava de les relacions entre tots els territoris bascos), per obrir les portes a un procés de superació del conflicte i portar una pau estable, justa i duradora. En canvi els tres que hi van votar en contra ho van fer contra les imposicions i la falta de claredat i llibertat.
Una acció pragmàtica, facilitant l'aprovació del document sobiranista d'Ibarretxe, però alhora manifestant amb vots les mancances respecte el programa polític de l'esquerra abertzale. No es tracta de practicar el mimetisme amb el País Basc, però potser sí que ens mostra un camí cap a un acord des del pragmatisme en un moment polític clau.

Otegi en Ple parlamentari del Pla Ibarretxe (El País)

El Pla Ibarretxe no va properar a Madrid i el va abortar l'ofensiva judicial contra el món abertzale i il.legalització dels partits de l'esquerra abertzale, que va facilitar la formació d'un govern unionista de PSOE i PP al País Basc, al no tenir suports parlamentaris suficients malgrat guanyar el PNB, al desaparèixer l'esquerra abertzale del Parlament. Però això ja és una altra història...

El Procés català, una pugna per l'hegemonia. Artur Mas als tribunals

Artur Mas a la porta del TSJC, amb els alcaldes (www.elperiodico.cat)

La matusseria política del govern espanyol ha portat a ministres a parlar sobre l'ús de la força militar o a dir que Catalunya vagaria per l'espai sideral perquè ningú ens voldria (sí que som repugnants els catalans...). Però quan passen dels paraules als fets, la matusseria es multiplica.
L'Estat Espanyol, incloent el govern però més enllà hi tot, està afrontant el procés català des la força amb voluntat d'anorrear el contrincant, de derrotar-lo.
La incapacitat d'adaptar-se a un nou escenari amb uns nous actors, fa que en cada moviment que fa l'Estat, exercint des d'una posició de força formal, amb un tarannà tant agressiu com ineficaç.
L'Estat es mou en uns paràmetres rígids d'estructures sòlides, és per això que creuen que atacant el president del govern català, posen en escac el procés. Quan en realitat el procés català existeix i és viu perquè realment és un moviment popular, al costat de les institucions polítiques, però no al darrera. I aquest moviment popular se'ls hi escapa entre els dits de les grapes estatals, com l'aigua.

S'ha demostrat en la darrera mostra de barroeria de l'Estat, amb l'acció judicial contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N, on la ciutadania va ser present fent-li costat, així com més de 400 alcaldes amb les vares. Si la imatge volia ser la d'un president acorralat pels tribunals, aquesta va quedar anul.lada per la imatge d'un moviment popular que no reconeix l'autoritat judicial espanyola (un dels pilars fonamentals de l'Estat).
I la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) davant les concentracions en suport dels imputats no va poder ser més maldestre, fer un comunicat denunciant les pressions sobre la independència judicial, quan tota la gent que hi havia enfront dels jutjats o les que es van concentrar davant dels ajuntaments no fossin conscients que des del govern (poder executiu) s'havia pressionat a la fiscalia de l'Estat (poder judicial) perquè s'actués judicialment contra el 9N. El fiscal general Torres-Dulce va dimitir poc després del 9N per les pressions rebudes i que van fer que forcés els fiscals del TSJC actuessin contra les seva voluntat contra el 9N.

Colau i Junqueras, a la concentració a Barcelona en suport a Mas

Eduard Voltas va escriure un article brillant on ho sintentitza molt bé, El poder, comparteixo amb ell que el procés s'emmarca en un conflicte que va més enllà de la independència, és una pugna per l'hegemonia del poder. Des de Marx a Weber, trobem que l'Estat és el garant de l'estatus quo i que aquest té uns interessos (a mantenir per l'Estat), i els qui mantenen l'hegemonia a Espanya, a través de l'Estat, volen mantenir l'hegemonia a Catalunya (recordeu el comunicat dels bancs durant la campanya del 27S?). Voltas ve a dir que els del 15M van guanyar a les municipals (Barcelona) i els del 9N les eleccions al Parlament. Dos fronts de en la pugna per l'hegemonia, on les armes de l'Estat no semblen del tot eficaces, a Catalunya, per imposar-se, i menys que ho seran si aquests dos fronts teixeixen una aliança si entenen que la lluita nacional l i la lluita social tenen un mateix objectiu, millorar les condicions de vida de les classes populars i mitjanes, des de la llibertat i la justícia social.

Gispert, Mas i Colau en l'homenatge a Companys (www.ara.cat)

Aquí algú pot preguntar-se que què hi pinta Convergència en aquesta pugna per l'hegemonia, si seguim aquesta tesi. Doncs jo crec que CDC, i en especial Artur Mas, ha entès que si vol ser un actor polític protagonista ha de sumar en aquest nou consens que lluita per una nova hegemonia. No sóc tant ingenu com per pensar que una bona part de CDC no defensa i defensarà uns interessos de classe concrets, però han passat d'estar en disposició d'imposar-lo a incloure'l en un consens més ampli i transversal socialment, és per això que s'ha desempallegat de la UDC de Duran, que encarna l'estatus quo (oligàrquic i del capitalisme d'amics i del BOE) a superar.
Això no treu, que hem d'estar amatents a l'amenaça del Gatopardisme, de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Eduard Voltas: El Poder

El dubte de fer President a Mas, una proposta

Artur Mas. Foto: www.abc.es

Les eleccions del passat 27 de setembre, van donar uns resultat amb una clara majoria independentista (72 diputats) i superant en vots als partits del No (CSQP i UDC ja han dit que no els comptin en el bloc del No).
Aquesta majoria absoluta independentista, però, no l'ha aconseguit un partit, sinó entre dos, Junts pel Sí (62) i la CUP (10).
Junts pel Sí, que sumava a CDC, ERC, partits sobiranistes sorgits del PSC i UDC i independents, presentava de cap de llista a un independent, Raül Romeva, però s'havia dit que el candidat a la presidència seria Artur Mas. Aquesta fórmula suposava reconèixer el lideratge institucional que ha portat Artur Mas com a president i alhora reforçar el sentit coral que té Junts pel Sí. Tot plegat feia i fa pensar que la presidència de la Generalitat de la propera legislatura que aviat iniciarem seria la menys presidencialista de totes.
És curiós que en un sistema parlamentari com el que tenim, el poder executiu sigui tant presidencialista al llarg de la història moderna.
Ara, però, si el vot exterior no ho canvia, els 62 diputats de Junts pel Sí no són suficients per investir president a Artur Mas i li cal, com a mínim un vot favorable més, ja que els vots de C's, PSC, CSQP i PP sumen 63, un més que Junts pel Sí. Així que l'abstenció de la CUP ja no val.

Antonio Baños, cap de llista de la CUP

La CUP ha reiterat durant la campanya que no votarien a favor de Mas (s'intuïa una abstenció que no els hi embrutés les mans, però no suposés estressar al procés), però en aquest escenari, la seva abstenció és com un No.
Es diu que el procés cap a la independència està per damunt dels personalismes. Cert, totalment d'acord, però això s'ha de mirar des de les dues bandes, tant basat és en el personalisme enrocar-se en mantenir a Mas President càrrec com per vetar a Artur Mas pel càrrec presidencial.
Potser caldria saber què suma més pel projecte independentista, tenint en compte que ocupa tots els espais socials i ideològics d'aquest país, és un moviment transversal polític i socialment. Per això els resultats que ha tret amb una participació rècord en unes eleccions catalanes.
Humilment, comparteixo una possibilitat. Partint de la creença que Artur Mas suma més que resta, tant a nivell de país com a nivell internacional (ni que sigui perquè ha estat la cara visible i assimilada internacionalment amb el procés nacional), despendre's de Mas, i menys ara que té damunt del cap l'espasa de Damòcles de l'acció judicial pel 9N (el de la celebrada l'abraçada amb David Fernández), no crec que sigui el millor per encarar l'any i mig de trànsit cap a la independència.
Entenc també la recança en segons quins sectors pel què ha representat els governs de Mas i CiU, així com alguns dels seus Consellers com Boi Ruíz.

Mas, Romeva, i Junqueras. Foto: www.elperiodico.cat

Hi hauria una opció que seria escollir a Mas com a President de la Generalitat, però amb un rol institucional i representatiu, no executiu, assimilable als Caps d'Estat de les repúbliques no presidencialistes. Mantindria la presidència, la projecció internacional de la seva persona i el simbolisme que hi ha a l'entorn de la seva figura (que agradi o no, hi és).
Paral·lelament, s'hauria de recuperar la figura del Conseller en Cap que, a tall de Primer Ministre, ostentaria la capacitat executiva del govern, i aquesta podria ser la figura de consens que dirigeixi el govern durant la propera legislatura.
Pels que veuen en Mas el líder del procés, es mantindria el seu símbol. Pels qui tenen por a les retallades neoliberals, li haurien tret les estisores de les mans perquè no pugui retallar.
És una opció viable legalment, només s'hauria de transferir funcions pròpies del President a la del Conseller en Cap.
La figura del Conseller en Cap, es va fer servir durant la Generalitat republicana per mantenir equilibris amb els aliats i les pròpies faccions internes d'ERC, durant la presidència de Macià, el qual tenia una càrrega molt simbòlica entre el poble però no es dedicava en el dia a dia del govern.
Segurament hi ha propostes millors que la proposada suara. Hem de trobar-la, perquè si la legislatura comença amb picabaralles per imposar un nom o per vetar-lo, serà un error que es pagarà tard o d'hora. Perquè la transversalitat ideològica et dóna una representativitat social molt àmplia, però la base més important és la confiança i la generositat.

Resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015

PS: Unes eleccions plebiscitàries no són un plebiscit, perquè un plebiscit compten els vots directes cap a una de dues opcions, en unes eleccions plebiscitàries es voten uns partits, amb el que suposa, si hi ha opcions que no s'enquadren en les dues opcions plebiscitades. 

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

A 100 dies pel 27S, Junqueras crida a una Aliança per la República Catalana

Avui falten 100 dies per les eleccions catalanes del 27S, unes eleccions plantejades com a plebiscitàries per qui les convoca, el president de la Generalitat Artur Mas, i assumides com a tal per les altres dues forces sobiranistes, ERC i la CUP.
Segons el full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, si d'aquestes eleccions en resulta una majoria independentista, s'iniciarà un procés polític i constituent de 18 mesos que desembocarà en la proclamació de l'Estat Català, ja sigui acordat amb l'Estat Espanyol o no.
Ja fa temps, després del 9N, que es parla d'aquestes eleccions plebiscitàries que han de substituir la consulta negada per l'Estat Espanyol. Just després del procés participatiu exitós, amb més de 2 milions de catalans votant sobre la independència, es va començar a parlar de com configurar en ofertes electorals unes eleccions catalanes plebiscitàries, on havia de quedar clara la posició dels partits respecte la independència. Segurament els del Sí, ho faran molt evident, els del No (versíó No o Sí-No, segons la preginta del 9N) segurament no ho explicitaran, ja que des d'ICV fins al PP i Ciutadans neguen la naturalesa plebiscitària d'aquestes eleccions. Però si les forces independentistes van amb un punt comú i clar pel Sí i guanyen, el procés per la independència serà un fet.
I avui Oriol Junqueras ha escrit un article a l'Ara on posava damunt la taula la seva proposta electoral, amb la creació de l'Aliança per la República Catalana, amb ERC de pal de paller, però oberta a personalitats i als sectors sobiranistes d'esquerres.
Aquesta candidatura formarà part del SÍ, amb les altres dues del centra-dreta liberal a l'entorn dels independentistes de CiU i centrada amb la figura del President Mas; i la de l'esquerra alternativa a l'entorn de la CUP. Tres opcions que facilitaran que ningú deixi de votar independència per motius d'eix ideològic i donant cobertura a tot l'aspectre ideològic de cara el procés constituent a partir de les plebiscitàries, si guanyem...

Oriol Junqueras: Cap a una Aliança per la República Catalana (Diari ARA)

La voluntat d'un poble

Amb la frase del títol d'aquest article com a lema de campanya, Artur Mas i CiU es van presentar a les darreres eleccions catalanes. La reacció davant el cartell electoral de Mas, adornat amb el lema i amb un Mas tal Moisès obrint les aigües del Mar Roig, va ser de sorpresa plena d'escepticisme adornada amb somriure sorneguer.
Les formes messiàniques d'un guia del poble cap a la terra promesa eren poc creïbles per una formació política abonada a les tesis de la puta i la Ramoneta. Mesos enrere CDC i, sobretot la UDC de Duran i Lleida no havien assumit les tesis independentistes que van abraçar en les darreres eleccions després de la massiva i històrica manifestació de l'11 de Setembre de 2012, a Barcelona.
Artur Mas i el seu partit no han aconseguit crear confiança total amb la majoria social que ja hi ha a Catalunya a favor de la independència. Es va veure amb els resultats electorals, on els independentistes explícits van sumar 74 diputats, nombre que encara és més gran si s'hi sumen els diputats a favor del dret a decidir d'ICV-EUiA (13 diputats). I aquesta desconfiança no serà pels passos fets per Artur Mas (Declaració de Sobirania al Parlament, creació del Consell de la Transició Nacional, invitació a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana, acord amb ERC per fer un referèndum per la independència el 2014, etc), més aviat, la desconfiança ve per la trajectòria autonomista i d'afinitat als poders fàctics econòmics i unionistes (Godó, Fainé, etc) del passat i el soroll que provoquen les declaracions de dirigents de CDC i d'UDC, des de Duran i Lleida fins a Germà Gordó, ambdós tirant aigua al vi sobiranista.
Mas té un gran capital polític: és el president de Catalunya, fet que limita la capacitat d'actuació dels qui fan (o volen fer) trontollar-lo. Artur Mas hauria de tornar a mirar el cartell electoral de les eleccions, tot carrincló ell però molt explícit en el missatge: fer-se seva la voluntat del poble català de portar-lo a la llibertat nacional. La seva força i autoritat li han donat les urnes, la democràcia, i ha d'imposar la voluntat del poble per sobre els interessos d'un partit que veu que el país autonomista que els havia fet guanyar totes les eleccions està canviant. I ja sabem que tot canvi provoca temors als qui han gaudit dels favors de l'statu quo.
Si Mas interpreta que la voluntat del poble és una Catalunya independent (tal com mostra el Parlament) i no una Catalunya convergent (tal com mostra, també, el Parlament), llavors sí que serà capaç de conduir el seu poble. Però per això, ha de ser conscient que haurà d'imposar-se als qui avantposen els interessos de CDC i de UDC i haurà d'abandonar els càlculs partidistes, perquè si assoleix el seu objectiu d'un estat propi pels catalans, ja res serà el mateix, ni la política ni els partits.

Publicat a Nació Digital

No ens podem permetre un president odiat

Ser temut o estimat? Aquest és el dilema tòpic que se li atribueix a Maquiavel, un dels primers assessors polítics de la història, que va intentar marcar el millor camí pels prínceps i governadors italians de la Itàlia renaixentista. A dia d'avui podríem situar el dilema entre el governant que es recolza en l'autoritat rígida, pròxima a l'ordre autoritari, o el líder que busca l'empatia del poble elector, amb la temptació populista ben aprop.
Però si tenia una cosa clara Maquiavel, com qualsevol assessor polític, és que el lideratge d'un governant no es pot sustentar en ser odiat per la majoria. Sentit comú. Amb l'escenari actual d'un país amb un procés d'emancipació nacional iniciat i amb un diluvi en forma profunda crisi social, política i econòmica que li cau al damunt des de fa temps, la complexitat de la gestió de la realitat és enorme. La il·lusió que genera un nou horitzó pot quedar neutralitzada o, fins i tot, aniquilada pel temor i el patiment que provoca la profunda crisi.
Un lideratge que permet un sofriment excessiu i insostenible pel poble, sobretot si és un sofriment que no es veu recompensat per un futur proper i tangible de millora (fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, és un lideratge que genera odi. El president Mas, que va resituar el seu nord en la creació d'un estat independent català després de la massiva manifestació independentista de l'11 de Setembre, pot malbaratar la il·lusió majoritària d'un poble que creu que una Catalunya independent, a més de donar resposta a la voluntat dels catalans a governar-nos a sí mateixos, és una de les poques oportunitats de treure el cap de la bassa fangosa i putrefacte de la crisi que patim. Ho pot malbaratar si es queda encallat en retallar i retallar sense prestar atenció en avançar decididament en la consecució de l'estat propi català.
Si la doctrina d'austeritat salvatge de Merkel devora els seus escolanets de la perifèria europea, què pensa Mas que passarà si el seu govern se centre en donar resposta a les mesures asfixiants de mesura que reclament retallades inassumibles pel país? Els catalans tenim una sort que d'altres no tenen: tenim l'oportunitat de crear un nou país. Que el president Mas no malbarati aquest somni convertint-se en un líder odiat pel seu poble.

Publicat a Nació Digital

La confusió catalana

En els darrers temps vivim una situació en la qual sembla que el procés sobiranista està desestabilitzat, que les declaracions d'una banda i de l'altra sotmeten el procés a un grau d'estrès que comença a crear la sensació que tot plegat trontolla i perilla d'esfondrar-se. La manca d'un plantejament netament favorable al dret a decidir, postautonomista, per part de la major part dels partits sobiranistes, començant pel partit de govern, que semblen ignorar que l'Estat ja ha deixat anar els gossos de presa i que ja ha començat l'embat contra Catalunya, amb una asfixia financera calculada i una intoxicació contra les institucions polítiques més que evidents, fa que amb qualsevol sotrac tot trontolli massa.
Tenim un govern que continua optant a ser l'alumne avantatjat en les mesures d'austeritat (llegim retallades) imposades per Madrid (sí, els que ens asfixien financerament), posant difícil el desenvolupament del Pacte de la Llibertat amb ERC i que dóna ales al tacticisme polític i les maniobres de desgast al govern de partits opositors que s'inclouen en el bàndol sobiranista, si més no de paraula. A més, l'acció del govern (o el plantejament d'acció) comporta més enuig que il·lusió a la ciutadania, sense deixar clar l'horitzó de la consulta que és el tronc central d'aquesta legislatura. Si a més hi sumem el paper galdós del duranisme (vull pensar que a UDC no tothom està per fer descarrilar el procés), posant en solfa tots els seus tenors i sopranos a l'hora d'entonar el cant de la confusió respecte la consulta, llavors ens trobem amb un escenari de confusió tan gran que és capaç de generar dubtes i mals entesos fins i tot amb tot una presidenta d'Òmnium Cultural.
Sembla que el paradigma sobiranista encara no ha impregnat la política institucional catalana, aquesta és als llimbs entre l'autonomisme i el sobiranisme, essent conscient de l'amortització de l'etapa autonomista, però mantenint actituds que defugen el rupturisme amb un Estat xantatgista que t'amenaça en l'asfíxia i la fallida si vols exercir la democràcia per decidir quin és el camí a seguir. Sí es continua així, l'única cosa que pot passar és l'escissió interna del sobiranisme i la desmobilització popular. Potser a alguns ja els hi va això, però no ens podem resignar a observar-ho amb la indignació tan soferta en què els catalans tenim la tendència a recrear-nos. Possiblement la manca d'estat propi ha afavorit un gruix d'estadistes important, i això propicia una política en 140 caràcters i de declaracions darrere declaracions i de cops d'efecte partidista, que ha estat el pa de cada dia dels darrers anys. Només un lideratge fort, és a dir, que sàpiga quadrar els seus i que sàpiga mantenir ferm el rumb marcat, pot impedir que a la mínima sotragada ens ofeguem en un got d'aigua.
Senyors, seriositat i responsabilitat! Necessitem lideratges que es creguin el país i el procés, que siguin capaços de ser dignes del moment històric, aparcant càlculs electoralistes i partidistes, perquè si en la legislatura de la consulta aquesta no esdevé, el partit de govern i els partits sobiranistes deixaràn orfes als votants que han donat una majoria ja no sobiranista, sinó independentista que tenim al Parlament.
Alguns diuen que la consulta i la independència generen incerteses, però mantenir-nos a Espanya no en crea, al contrari, en aquest cas hi ha la certesa que Espanya se'ns emporta inexorablement amb ella cap al naufragi polític, social i econòmic on s'ha situat. Davant aquesta certesa, no cal afegir dubtes des de dins el sobiranisme, si no el viatge a Ítaca acabarà naufragant en un mar de dubtes.

Publicat a Nació Digital

#11s2012: punt d'inflexió nacional

No eren poques les veus que deien que l'11 de setembre de 2012 seria un punt d'inflexió en clau nacional. Però no sé si totes aquestes veus eren conscients del que volia dir això. Si realment vam viure un punt d'inflexió vol dir que l'escenari sociopolític ha canviat i que les actituds també han de canviar.
Podem valorar diferents fets que ens poden mostrar que el punt d'inflexió ha reeixit. El primer el vam contemplar in situ o a través de la televisió, tot veient com la gernació més gran concentrada mai a Catalunya es va fusionar en un clam homogeni a favor de la independència, sense matisos malgrat la pluralitat dels protagonistes.
Un altre canvi constatat és que el MHP Artur Mas va obviar l'expressió pacte fiscal en la seva primera intervenció després de l'11 de Setembre, en canvi va parlar d'estat propi. Un altre que també hem pogut constatar és que, l'endemà, el president Mas va dir el mateix a Madrid que el que havia dit a Barcelona el dia anterior, un fet inèdit en els dirigent de CiU fins ara, que amb el pont aeri se'ls aigualia el vi.
I un altre canvi significatiu ha estat el viratge de La Vanguardia, que sense abraçar la causa independentista va expressar sense eufemismes ni matisos que la manifestació de l'11 de Setembre va aclamar la independència catalana. A més, hem pogut veure l'hàbil en posar-se a l'ombra de l'hegemonia José Antich, director de La Vanguardia, afirmar que qui no va ser a la manifestació (que va clamar la independència) estava fora de la centralitat política a Catalunya, criticant el frontisme unionista de PSC al costat del PP. No em puc treure del cap el principi de Ramon Barnils, que Catalunya serà independent quan La Vanguardia sigui independentista.
Amb tots els eufemismes possibles, crec que estem en el camí, que el paradigma ha canviat, ara cal no perdre el rumb, sobretot que no el perdem per ineptitud, egoïsmes propis ni per pusil·lanimitats dels nostres líders.

Publicat a Nació Digital