De memòries històriques, 10 anys després

Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.

Jordi Guillot, històric d'ICV

Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.

Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona

Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:

"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 
Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.

Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)

Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.

Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  

A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...

Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)

Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

La seducció socialista a los Catalanes... nazis!

Felipe González amb Rafael Vera Barrionuevo, alts càrrecs del seu govern, entrant a la presó pels GAL

Felipe González (wiki), president espanyol pel PSOE des del 1982 fins al 1996, i paradigma de la porta giratòria que es mou entre la política i el gran capital, va mostrar l'amor i el respecte vers als catalans, amb un article publicat a El País que es titula "A los catalanes", tot tractant de feixistes i nazis als qui participen del procés independentista de Catalunya ("[El procés] Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado. Pero nos cuesta expresarlo así"), així com oferint una visió etnicista del procés ("Ya se siente esa fractura en la convivencia, y se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen “pedigrí” catalán").  
Escoltant els dirigents del PSC, un cop publicat l'article i veient alguns moviments del PSOE ("El govern d'Aragó es compromet a derogar la llei del LAPAO" ), sembla que els suara esmentats perogrullos de l'ex-president González contradiuen l'estratègia comunicativa socialista de cara el 27S: els socialistes representem l'Espanya que estima Catalunya. El fort de tot plegat és que els del PSC ho diuen invocant la carta del Felipe!

Miquel Iceta, líder del PSC (Foto: El País)

Que Felipe titlli als milions de persones que han participat en les manifestacions independentistes o en la votació del 9N de nazis i feixistes amb pedigrí català és una esmena a la totalitat a qualsevol mostra d'amor d'aquest (que no existeix en l'article, malgrat l'obstinació socialista) que pogués haver en l'article.
Segurament, l'origen de tot plegat, el pecat original, és que els socialistes, ni d'aquí ni d'allà, no han expulsat del seu Olimp el president que va acomiadar amb abraçades els polítics del seu govern condemnats pel GAL (grup paramilitar organitzat per l'Estat per lluitar contra ETA, terrorisme d'Estat, vaja). No direm que Felipe fou el creador dels GAL, perquè no s'ha demostrat judicialment (tampoc la Infanta Cristina anirà a la presó), però la complicitat bruta amb els condemnats pel terrorisme d'Estat l'hauria d'inhabilitar per pontificar sobre democràcia i legalitat.
L'unionisme nostrat, de tall endolcit com el socialista o amargant com el del PP i Ciudadanos, sempre acompanya els seus arguments amb la por, l'amenaça o la descalificació. El problema que tenen, és que el discurs de la por fet des d'un Estat Espanyol que no dóna gaires garanties de futur no és gaire reeixit. I la desqualificació barroera de l'adversari només atreu els propis que se senten còmodes amb aquests atacs, poca seducció es fa a possibles indecisos. 
I els socialistes del PSC, que han passat de governar amb independentistes a permetre que aquests siguin titllats de nazis, més que ningú, haurien de saber els motius perquè tants federalistes s'han passat al sobiranisme en els darrers anys. I l'ex-delegat del govern a Catalunya, amb Felipe de president espanyol, Martí i Jusmet, ho explica prou bé, responent a la carta de Felipe: "El poble català s’ha sentit menyspreat i assetjat".

El País: A los Catalanes
El Singular Digital: Martí Jusmet: "El PSOE ha caigut en el parany del nacionalisme espanyol"

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

Maurici Lucena, un senyor de la capital

Un dels grans enigmes de les darreres eleccions va ser qui era el número dos del PSC, Maurici Lucena; i no només pels electors, sinó pels mateixos militants socialistes, que van veure que s'havia reservat aquest lloc tant important en aquestes eleccions a un autèntic desconegut a la política catalana.
Qui és Maurici Lucena? Lucena és un economista de 36 anys que acadèmicament va estar amb l'ara conseller Mas-Colell a finals dels 90 i que ha estat president de l'Agència Europea Aeroespacial. Políticament ha fet vida estrictament a Madrid amb el PSOE, home de confiança, primer de Montilla i, després i sobretot, de Chacón, com a ministres d'Indústria i Defensa respectivament. La seva inclusió en les llistes del PSC no és casual, malgrat ser un gran desconegut per la base del PSC i la ciutadania en general. Cal recordar que es va fer en un moment de crisi d'identitat col.lectiva del PSC a l'hora d'encarar un escenari electoral emmarcat en el debat sobiranista.
Lucena s'ha descobert en les primeres passes d'aquesta legislatura, on encara el Parlament no ha començat a caminar com un polític al dictat de les tesis més alineades amb el PSOE, sense moure's del guió del federalisme sui generis del socialisme espanyol absolutament extemporani i eminentment retòric.
El número dos del PSC és el delegat major del PSOE a les províncies catalanes, disposat a aportar immobilisme absolut en qualsevol pas endavant que es vulgui fer en el dret a decidir a casa nostra. Sentir-li dir que el primer esborrany de treball era un document d'adolescents mostra el seu tarannà del senyor de la capital pedant que se situa per damunt dels provincians de la perifèria. El més extravagant, però, ha estat la seva afirmació d'encarar una declaració de sobirania de Catalunya sense incloure Catalunya com a actor sobirà. Tant extravagant com parlar d'una reforma constitucional espanyol per incloure-hi el dret a decidir...
Aquest senyor de la capital ha demanat no fer emprenyar l'Estat declarant la sobirania catalana per decidir el nostre futur. Quin paper més galdós per un socialista demanar no emprenyar l'Estat en una lluita política davant una injustícia històricament permanent (atac a la llengua, espoli fiscal, etc). Quina vergonya sentirà el dia que miri enrere i vegi les grans ofenses del socialisme internacional als estats en els darrers segles reivindicant drets socials que ara veiem ben normals!
Però els senyors de la capital, com en Maurici Lucena, semblen oblidar les ofenses de l'Estat vers els catalans, des de la llei Wert a les retallades del Constitucional a l'Estat referendat pels catalans i l'espoli que asfixia el desenvolupament socioeconòmic del nostre país. Deu ser que per un senyor de la capital els plantejaments polítics de Catalunya és una cosa provinciana i adolescent, malgrat que darrera hi hagi una majoria parlamentària majoritària escollida per la ciutadania.
En Maurici Lucena no ofendrà mai l'Estat ni el PSOE, perquè és un senyor de la capital, de la metròpoli.

Publicat a Nació Digital

El vot de Carod i Maragall

Ja estem en campanya electoral, en una que desembocarà en unes eleccions històriques, d’aquells que, si ho sabem fer bé, ocuparan pàgines d’or en les cròniques. Unes eleccions que conformaran un Parlament que pot ser constituent de l’estat independent català. Però aquestes eleccions també han de servir per com s’executen les polítiques del dia a dia, perquè les conselleries no es quedaran aturades esperant el dia del referèndum. La majoria parlamentària dissenyarà l’acció de govern i en els moments delicats que vivim social i econòmicament les coses es poden encarar de diverses maneres i aquí és on entren les ideologies. I és que malgrat els anhels nacionals, no podem tapar les retallades, bona part d’elles ideològiques, amb l’estelada. Però com diu la Gemma Calvet, tampoc podem tapar l’estelada amb la denúncia de les retallades com alguns també pretenen per motius electoralistes (o de plantejament polític).
 Per això és important que CiU no tingui majoria absoluta, perquè ja sabem quina agenda social i pressupostària portarà a terme. Però també és important quina serà la força nacional que ha d’acompanyar el partit que totes les enquestes indiquen que guanyarà. I aquí és quan podem observar que en aquestes eleccions també s’hi albirarà el futur polític del país.
Quan Carod Rovira, Romeva i Ernest Maragall fan una conferència parlant de crear un pol polític i electoral d’esquerres que pugui ser alternativa a la dreta catalana, CiU, haurien de reflexionar quina hauria de ser la base des d’on construir aquest pol de progrés, que també es vol que sigui nítidament nacional i a favor d’una Catalunya lliure.
Totes les enquestes dibuixen un escenari on la segona, la tercera i la quart força política estaran molt igualades, ocupant-les ERC, PSC i PP, no se sap encara en quin ordre. I aquest pol de progrés hauria de pivotar entre el PSC (refundat nacionalment i separat del PSOE) o ERC. Carod Rovira, Romeva i Maragall haurien de reflexionar quin és el millor camí per arribar a aquesta esquerra nacional amb voluntat de ser hegemònica. Si fos el PSC tot començaria a partir d’un partit en una dinàmica depressiva i negativa, en caiguda lliure i presa de les contradiccions internes respecte una esquerra nacional amb el PSOE i entre les mateixes elits polítiques del partit (Chacón, per exemple).
L’oportunitat d’impulsar un pol d’esquerra nacional és que ERC pugui ser l’esquerra victoriosa en aquestes eleccions, per tal, de poder articular la futura esquerra nacional des d’una dinàmica positiva i il·lusionant. I, tornant a l’inici, què millor que obrir un període constituent català de consens, que fer-ho amb l’impuls d’una dreta i una esquerra nacional sent les principals forces al Parlament?

Publicat a Nació Digital

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital

Neverland: la Catalunya immobilista

Al llarg dels anys, el paternalisme condescendent del catalanisme bonhomiós vers l’independentisme ha anat evolucionant, a mesura que l’autonomisme català s’amortitzava a sí mateix davant l’esguard de la història. Ara, cada vegada hi ha més autonomistes i federalistes que s’inscriuen entre el passatge de la nau independentista, que mai s’ha aturat i que cada cop veu l’horitzó preuat més a prop.
Però això no vol dir que els immobilistes catalans s’hagin enretirat, ans al contrari, cada cop s’evidenciaran més, perquè els seus temors o interessos particulars els fan i faran reaccionar cada cop amb més contundència. Qui té por de madurar, tindrà por a decidir, i bona part de la classe dirigent política, econòmica i social (cada cop menys, sigui dit) pateix d’un síndrome de Peter Pan nacional agut. No debades creuen que podran volar lliures i enfrontar-se a pirates fantàstics tot vivint a Neverland, un nom mai prou ben trobat per la Catalunya immobilista.
Els immobilistes poden ser molt feliços en el seu món de ficció autonomista, on el Principat és una locomotora econòmica d’Europa. Però haurien de començar a entendre que aquesta locomotora l’han anat desmuntant per construir AVE que porten a... enlloc. I aquest és el món real de Madrid i d’Espanya, no hi ha capitans Garfis ridículs i dolentots, sinó una maquinària d’estat nació que ja ha tret l’esporgadora recentralitzadora i que actua des de les institucions, fins a la llengua catalana a la Franja, València i les Illes, passant pels topònims com Maó (ara Mahón).
Però aquests immobilistes, vestits de Peter Pan, complaguts enmig del naufragi espanyol, tal violoncel·listes del Titànic, veuran que restaran sols mentre el poble madura i decideix ser adult i decidir per si mateix, no a partir de la por a fer-se grans, sinó buscant la justícia i la llibertat.

Publicat a Nació Digital

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

Descomposició democràtica. Ressorts de Weimar a Vic

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal fa públics els seus dubtes sobre si agafar l'acta de regidor/alcalde o no. Burgaya del PSC, soci principal del govern de Vila d'Abadal, dimiteix disparant a tort i a dret. Ambdós casos són una reacció a l'avenç de PxC i de l'estancament electoral d'un i la davallada de l'altre.

El partit xenòfob d'Anglada ha entrat en una nova fase, després del seu naixement i el seu primer creixement. Ara es consolida i s'expansiona, entrant en grans ciutats i en pobles mitjans i petits. Ho fa en un context de desafecció vers la política i els dubtes i temors davant la crisi, sobretot en les classes mitjanes.

Malgrat tot, els d'Anglada continuen sent, en general un partit marginal, sense arribar al centenar de regidors. No per això, s'ha de baixar la guàrdia, ja que on eren s'han consolidat i fins i tot han crescut.

Vic, i per extensió Osona, és el primer front electoral davant Anglada. És per això que és preocupant la sensació de descomposició que mostren dos grans partits a la capital osonenca, amb els dubtes creats per Vila d'Abadal i la sortida rancorosa de Burgaya.

Ara són moments d'assumir els resultats i respondre amb fortalesa, lideratge polític i de prestar atenció a tota la gent que el 22M no va participar en una festa de la democràcia que cada cop fa menys gràcia.

Cada cop sento més la comparació entre Vic i Weimar, la ciutat que dóna nom a la República Alemanya, il.lustrada però políticament dèbil, que va ser aniquilada per la dictadura hitleriana. El col.lapse de les dubitatives forces democràtiques i la seva descomposició van deixar via lliure las nazis. Un exemple clar que cal mà ferma i responsabilitat política, si no històrica.

L'estat d'ànim és de derrota davant de PxC, quan no és així, però si les partits democràtics es descomponen i es rendeixen, al final la derrota serà real.

El Ple de Torelló, en pre-campanya

En el Ple d’ahir al vespre, a Torelló, vam viure una escena que va dibuixar, a alguns, somriures i va obrir astoradament els ulls d’altres.
En el punt de la liquidació del consorci turístic Paisatges del Ter, va quedar damunt de la taula que s’havia d’establir una estratègia nova de treball. A soles? amb el Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaure? amb Osona Turisme? La resposta quedava a l’aire, primer perquè no hi ha estratègia preestablerta i segon perquè l’haurien de dissenyar als qui els hi pertoqui després de les eleccions.
Així ho vam fer els grups de l’oposició, ERC i ICV-CdG, i l’equip de govern, a través del regidor de Turisme, Manel Romans, que és de CiU.
Però curiosament va agafar la paraula un altre regidor de l’equip de govern i no va ser per refermar o reforçar el que havia dit el seu company de govern, sinó més aviat per desmarcar-se’n.
I doncs? El regidor és del PSC, però no n’és el portaveu, n’és el candidat per les properes eleccions i és regidor de Promoció Econòmica. Ha parlat com a PSC, així que ho va fer com a candidat.
Hi ha un savi de la política, un jove vigatà, que em va remarcar un dia: el que importa és la trajectòria. Quin error dels polítics que vulguin i intentin actuar diferent que la resta de mandat. I això, és el que intentat fer el candidat del PSC, desmarcar-se de l’equip de govern del qual en forma part. Perquè en temes de turisme, el regidor de Turisme n’és el portaveu del govern, oi?

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?

Sentenciant la Catalunya nació: Tribunal Suprem contra la immersió lingüística

Avui hem viscut un nou episodi de la guerra declarada a la Catalunya nació per part de les estructures d'Estat d'Espanya. Deixeu-me pecar d'osonenc, però Catalunya per Espanya és com una llonganissa que la van tallant a rodanxes: ara l'Estatut, ara les infraestructures, ara la llengua...
El Tribunal Suprem ha sentenciat que la immersió lingüística ja no és vàlida en el sistema educatiu català, emparat en la sentència del Tribunal Constitucional reclama una adaptació de la llei i obrir al castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament.
Això és tot un torpede a la línia de flotació de la Catalunya nacional, de la Catalunya com a un sol poble que es troba en l'espai comú que és la llengua, un espai que tothom hi pot accedir, sigui quina sigui la seva llengua materna, sigui quina sigui la seva religió o color de pell. És per això que els garants de l'Espanya "una y libre" eterna, les estructures pètries de l'Estat i disparen.
I tot enmig d'una negociació per la investidura del nou President de la Generalitat, que sembla ja acordada per CiU i PSC, que també s'han trobat traient ferro a l'espressat pel Tribunal Suprem, uns i altres. Preocupant...

Ara.cat: Els eurodiputats de CiU, ERC i ICV-EUiA defensen la llengua junts des de Brussel·les
La Vanguardia: PSC y CiU coinciden en que el fallo del TS no hace peligrar la inmersión
Nació Digital: La justícia ataca la llengua

Inici de la IX Legislatura: un Parlament conservador

Avui comença la IX legislatura de la Catalunya autònoma recuperada, amb una majoria conservadora, que és la que s'ha plasmat en la votació de la Presidència i de la Mesa del Parlament.
De nou, una membre d'Unió presidirà la cambra, un dels pactes de la coalició entre ConvergènciaUnió, entre ells mateixos, que són dos partits. En aquest cas serà Núria de Gispert, la primera dona que presideix la cambra catalana.
A la Mesa hi seran representats CiU, el PSC i PP, quedant-ne exclosos ICV i ERC, a més dels membres del grup mixt. Aquests tres partits són les tres primeres forces del Parlament, però en la Mesa de la darrera legislatura, també hi eren presents la quarta i la cinquena, és a dir, PP i ICV. Dels grups que hi ha a la cambra catalana, tots sabem quina força tenen cada un dels partits catalans, però no és un factor determinant, és una qüestió de voluntat política que la Mesa del Parlament sigui més o menys representativa. Suposo que a CiU ja li està bé tenir companyia conservadora en matèria nacional, no fos cas que es pogués "colar" un debat amb diferents punts de vista amb algun temps, com una IP per fer un referèndum, posem per cas...
Però la Mesa també és conservadora perquè a més d'una majoria de diputats de dretes, hi ha el socialista Higini Clotas, diputat del PSC durant 30 anys, tot un especímen polític digne de la més gran conservació, fet que li va merèixer un semàfor verd de La Vanguardia.
També hi trobem un orador i brillant diputat com Josep Rull, sobiranista reconegut de CiU, que estan a la Mesa, poc podrà parlar al Parlament. Com tampoc podrà la socialista díscola Montserrat Tura, que poca presència tindrà en un PSC opositor asseguda a la Mesa, s'ho podrà anar mirant...
Aquesta IX Legislatura comença amb una Mesa que dibuixa un Parlament de baix perfil polític, un Parlament conservador.

Nació Digital: Gispert, presidenta
La Vanguardia: Núria De Gispert, elegida primera presidenta del Parlament
La Vanguardia: Sánchez-Camacho se sitúa en el escaño detrás de Mas en la sesión constitutiva
Ara.cat: CiU dóna la primera secretaria de la mesa al PP

Retorn a la columna de Nació Digital: Reformulació del catalanisme d'esquerres

Després d'un bon temps de reflexió, fruit dels resultats, per mi sorprenents de les darreres eleccions, tornaré a escriure al bloc.
No volia fer-ho en calent, ni precipitadament. No volia fer-ho perquè tocava. I primer volia saber si tenia alguna cosa a dir... crec que sí.
De moment us deixo un enllaç a la columna de Nació Digital, la retrobada columna. L'article és "Reformulació del catalanisme d’esquerres". No és un article amb solucions, és gairebé una demanda, no feta des d'un punt de vista eminentment partitocèntric(referit a ERC).
Per cert, en aquest article faig referència a un apunt antic, és curiós rellegir-lo: El caos còsmic post-pujolista.

De la marginació a l'apropiació: Lluís Companys, el president que morí en nom de Catalunya

Avui fa 70 anys de l'assassinat del President Lluís Companys (wiki) a mans del règim franquista.

Durant molt de temps, Companys era una figura incòmode per gairebé tothom (podeu llegir un article que vaig fer al respecte fa anys).

La figura de Companys es va normalitzant, a vegades barroerament, com quan el PSC va fer un cartell amb una fotografia del president màrtir, d'Esquerra Republicana, i el logo socialista (sic). També han sortit llibres que critiquen ferotgement a Companys, com el de l'Enric Vila.

L'any passat es va publicar un llibre amb les memòries d'Amadeu Hurtado, polític republicà d'Acció Catalana, molt crític amb el paper de Companys amb els coneguts Fets d'Octubre, quan el president Companys va proclamar la República Catalana, en el marc d'una federació peninsular. A l'estil de la proclama de Macià al 31. Llavors, el Conseller Nadal, es va alinear en les tesis hostils a la decisió de Companys, advertint que tot el procés estatutari ens podria portar a un altre 6 d'Octubre.

El President Montilla ha reclamat a Companys com el president de la unió amb Espanya i del federalisme. Negar el (con)federalisme de Companys, així com de tota l'esquerra nacional catalana dels 30 (d'Acció al PSUC, passant per l'ERC) seria una tonteria. Ara bé, la resposta de Companys a un atac a la sobirania catalana similar a la retallada de l'Estatut (potser menor i tot) va ser la proclamació de la República Catalana confederada amb l'espanyola, la de Montilla, no.

Els dos han presidit governs d'esquerres i catalanistes, però l'horitzó de Companys és molt més ampli que la de l'actual PSC.

És legítim no respondre com Companys, però compte a l'hora d'apropiar-se un personatge històric i amb la càrrega simbòlica de Companys, que a més va ser foragitat de la memòria històrica de la majoria de partits polítics, a dreta i a esquerra, excepte del propi, ERC.

Article d'Antoni Segura, historiador: L'herència del president assassinat

Corbacho: un llop al corral dels federalistes catalans

Hi ha qui pensa que en campanya electoral tot si val. Si anem a una de les democràcies més crues del món, la nordamericana veurem com els candidats són escanejats i si se'ls hi troba el més mínim defecte moral o de comportament, serà linxat públicament i probablement compareixerà al costat de la seva lleial dona i els seus fills demanant excuses i dimitint.
A casa nostra, potser estem en la situació inversa. Aquí la cruesa de l'escrutini als candidats deixa pas al rebullit de dir el que hom vulgui.
El que l'ha dit grossa ha estat tot un ministre, Celestino Corbacho. No se li va ocórrer res més que dir que un procés cap a la independència no seria pacífic, és a dir, que seria violent.
Corbacho sembla aquell apoderat socialista de l'àrea metropolitana, allà al 2003, que recriminava als seus veïns d'origen andalús que per deixar que ERC tingués tants vots serien expulsats de Catalunya amb trens de bestiar. Ho sembla amb demagògia, però el que ha dit Corbacho sona a amenaça, una amenaça que a molts ha recordat les foses balcàniques.
I ahir, la candidata Tura, qui està a la llista per equilibrar el rol de Corbacho no ha fet res més que justificar les paraules fastigoses del ministre. Una demòcrata com ella, de família de tradició republicana, no pot acceptar amenaces de violència davant processos democràtics com el que una majoria social porti a Catalunya cap a la independència.
Mai els socialistes havien explicitat tant el seu federalimse com mai cap dirigent havia mostrat una tesi txetnic com aquesta de Corbacho.
Hi ha un llop al corral dels federalistes catalans i quan gruny el justifiquen.

PS: El de la crosta se suma a Corbacho: Para el coro independentista declarado y para el cripto también...

Naciódigital: Corbacho adverteix que la independència de Catalunya no serà «pacífica»
Naciódigital: Tura disculpa Corbacho
Bloc de Pere Aragonès: Independència i fractura social

Vaga

Columna de Jordi Casals a Nació Digital: Contra la crisi: ciutadans!

Bloc d'Esquerra: El tot o res davant la vaga general de la doctora Casals
Web d'Esquerra: El Ple de Torelló debat sobre la vaga del 29J