dimarts, 29 de setembre del 2015

El dubte de fer President a Mas, una proposta

Artur Mas. Foto: www.abc.es
Les eleccions del passat 27 de setembre, van donar uns resultat amb una clara majoria independentista (72 diputats) i superant en vots als partits del No (CSQP i UDC ja han dit que no els comptin en el bloc del No).
Aquesta majoria absoluta independentista, però, no l'ha aconseguit un partit, sinó entre dos, Junts pel Sí (62) i la CUP (10).
Junts pel Sí, que sumava a CDC, ERC, partits sobiranistes sorgits del PSC i UDC i independents, presentava de cap de llista a un independent, Raül Romeva, però s'havia dit que el candidat a la presidència seria Artur Mas. Aquesta fórmula suposava reconèixer el lideratge institucional que ha portat Artur Mas com a president i alhora reforçar el sentit coral que té Junts pel Sí. Tot plegat feia i fa pensar que la presidència de la Generalitat de la propera legislatura que aviat iniciarem seria la menys presidencialista de totes.
És curiós que en un sistema parlamentari com el que tenim, el poder executiu sigui tant presidencialista al llarg de la història moderna.
Ara, però, si el vot exterior no ho canvia, els 62 diputats de Junts pel Sí no són suficients per investir president a Artur Mas i li cal, com a mínim un vot favorable més, ja que els vots de C's, PSC, CSQP i PP sumen 63, un més que Junts pel Sí. Així que l'abstenció de la CUP ja no val.
Antonio Baños, cap de llista de la CUP
La CUP ha reiterat durant la campanya que no votarien a favor de Mas (s'intuïa una abstenció que no els hi embrutés les mans, però no suposés estressar al procés), però en aquest escenari, la seva abstenció és com un No.
Es diu que el procés cap a la independència està per damunt dels personalismes. Cert, totalment d'acord, però això s'ha de mirar des de les dues bandes, tant basat és en el personalisme enrocar-se en mantenir a Mas President càrrec com per vetar a Artur Mas pel càrrec presidencial.
Potser caldria saber què suma més pel projecte independentista, tenint en compte que ocupa tots els espais socials i ideològics d'aquest país, és un moviment transversal polític i socialment. Per això els resultats que ha tret amb una participació rècord en unes eleccions catalanes.
Humilment, comparteixo una possibilitat. Partint de la creença que Artur Mas suma més que resta, tant a nivell de país com a nivell internacional (ni que sigui perquè ha estat la cara visible i assimilada internacionalment amb el procés nacional), despendre's de Mas, i menys ara que té damunt del cap l'espasa de Damòcles de l'acció judicial pel 9N (el de la celebrada l'abraçada amb David Fernández), no crec que sigui el millor per encarar l'any i mig de trànsit cap a la independència.
Entenc també la recança en segons quins sectors pel què ha representat els governs de Mas i CiU, així com alguns dels seus Consellers com Boi Ruíz.
Mas, Romeva, i Junqueras. Foto: www.elperiodico.cat
Hi hauria una opció que seria escollir a Mas com a President de la Generalitat, però amb un rol institucional i representatiu, no executiu, assimilable als Caps d'Estat de les repúbliques no presidencialistes. Mantindria la presidència, la projecció internacional de la seva persona i el simbolisme que hi ha a l'entorn de la seva figura (que agradi o no, hi és).
Paral·lelament, s'hauria de recuperar la figura del Conseller en Cap que, a tall de Primer Ministre, ostentaria la capacitat executiva del govern, i aquesta podria ser la figura de consens que dirigeixi el govern durant la propera legislatura.
Pels que veuen en Mas el líder del procés, es mantindria el seu símbol. Pels qui tenen por a les retallades neoliberals, li haurien tret les estisores de les mans perquè no pugui retallar.
És una opció viable legalment, només s'hauria de transferir funcions pròpies del President a la del Conseller en Cap.
La figura del Conseller en Cap, es va fer servir durant la Generalitat republicana per mantenir equilibris amb els aliats i les pròpies faccions internes d'ERC, durant la presidència de Macià, el qual tenia una càrrega molt simbòlica entre el poble però no es dedicava en el dia a dia del govern.
Segurament hi ha propostes millors que la proposada suara. Hem de trobar-la, perquè si la legislatura comença amb picabaralles per imposar un nom o per vetar-lo, serà un error que es pagarà tard o d'hora. Perquè la transversalitat ideològica et dóna una representativitat social molt àmplia, però la base més important és la confiança i la generositat.

Resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015

PS: Unes eleccions plebiscitàries no són un plebiscit, perquè un plebiscit compten els vots directes cap a una de dues opcions, en unes eleccions plebiscitàries es voten uns partits, amb el que suposa, si hi ha opcions que no s'enquadren en les dues opcions plebiscitades. 

divendres, 18 de setembre del 2015

Sí Catalunya fes un referèndum sobre si seguir a la UE, Merkel vindria a fer campanya pel Sí


Després d'activar el front militarista (versió PP i versió PSOE), l'Estat Espanyol ha activat el front diplomàtic, com sempre agitant la bandera de la por.
Amb cares de pomes agres, diferents líders internacionals occidentals s'han posicionat al costa de l'Estat Espanyol. Segurament el club dels Estats són un dels clubs més corporativistes de tots, és per això que els qui hi entenen adverteixen que en diplomàcia, a vegades és més important el què no es diu que el què es diu.
Per posar un exemple, la intervenció d'Obama parlatnt d'una Espanya "strong and united", resulta que és una fórmula que homenatja més a Kennedy que, en aquest cas, a Espanya. Cliqueu damunt les imatges (@kim_soler) de sóta i veureu per què.
Què diu i què vol dir el que va dir Obama? via @kim_soler (clica damunt la imatge per veure-ho millor)
Un altre espantall és el de quedar o no fora de la UE, en cas d'independència. Els tractats europeus no preveuen la separació interna en la UE, així que hi ha molt a dir. Però Margaritis Schinnas, portaveu de la Comissió Europea, va adevertir que Catalunya seria expulsada automàticament. Avui, però apareix el vicepresident de la Comissió Europea, el letó Valdis Dombrovskis i afirma que "no és la nostra intenció influir en el vot de la ciutadania" i que la UE "està preparada per treballar amb les autoritats escollides o designades democràticament". Realment, una acció-reacció interessant.
I qui és Margaritis Schinnas? és el marit de Mercedes Alvargonzález, militant del PP, cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i cosina germana de l'exministre Federico Trillo ("Manda huevos).
Tot això encara fa més interessant la rèplica del letó Dombrovskis.
Valdis Dombrovskis
Però si fem una mica de política ficció, imaginem una Catalunya independent i que posa en referèndum la voluntat o no de continuar a la UE. Creieu que Merkel i companyia no farien campanya pel Sí, perquè Catalunya estigui en la UE? Jo crec que sí. I si vosaltres penseu el mateix, creieu que expulsaran a Catalunya de la família europea així a la brava, com segurament li agradari a Trillo?
I per què crec això? Doncs perquè Catalunya entre el 2007 i el 2011 ha estat el major contribuent net en relació al seu PIB de la UE, i perquè la majoria de mercaderies espanyoles que van Europa passen per Catalunya, per no citar totes les multinacionals europees establertes a Catalunya,
Ara bé, Europa no s'acaba a la UE (Noruega, Islàndia, Suïssa...), així com l'Euro tampoc (Montenegro el té), potser els catalans hauríem de reflexionar i posar a votació també la nostra pertinença a aquesta UE, sovint esclaròtica i en mans dels mercaders (com va dir un company de tertúlia meu), i mirar si potser un acord bilateral seria el millor. Què millor que decidir-ho? També seria divertit veure els líders europeus fent declaracions per la incorporació catalana.

dijous, 10 de setembre del 2015

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb
Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.


L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara
Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

dimecres, 2 de setembre del 2015

La seducció socialista a los Catalanes... nazis!

Felipe González amb Rafael Vera Barrionuevo, alts càrrecs del seu govern, entrant a la presó pels GAL

Felipe González (wiki), president espanyol pel PSOE des del 1982 fins al 1996, i paradigma de la porta giratòria que es mou entre la política i el gran capital, va mostrar l'amor i el respecte vers als catalans, amb un article publicat a El País que es titula "A los catalanes", tot tractant de feixistes i nazis als qui participen del procés independentista de Catalunya ("[El procés] Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado. Pero nos cuesta expresarlo así"), així com oferint una visió etnicista del procés ("Ya se siente esa fractura en la convivencia, y se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen “pedigrí” catalán").  
Escoltant els dirigents del PSC, un cop publicat l'article i veient alguns moviments del PSOE ("El govern d'Aragó es compromet a derogar la llei del LAPAO" ), sembla que els suara esmentats perogrullos de l'ex-president González contradiuen l'estratègia comunicativa socialista de cara el 27S: els socialistes representem l'Espanya que estima Catalunya. El fort de tot plegat és que els del PSC ho diuen invocant la carta del Felipe!


Miquel Iceta, líder del PSC (Foto: El País)

Que Felipe titlli als milions de persones que han participat en les manifestacions independentistes o en la votació del 9N de nazis i feixistes amb pedigrí català és una esmena a la totalitat a qualsevol mostra d'amor d'aquest (que no existeix en l'article, malgrat l'obstinació socialista) que pogués haver en l'article.
Segurament, l'origen de tot plegat, el pecat original, és que els socialistes, ni d'aquí ni d'allà, no han expulsat del seu Olimp el president que va acomiadar amb abraçades els polítics del seu govern condemnats pel GAL (grup paramilitar organitzat per l'Estat per lluitar contra ETA, terrorisme d'Estat, vaja). No direm que Felipe fou el creador dels GAL, perquè no s'ha demostrat judicialment (tampoc la Infanta Cristina anirà a la presó), però la complicitat bruta amb els condemnats pel terrorisme d'Estat l'hauria d'inhabilitar per pontificar sobre democràcia i legalitat.
L'unionisme nostrat, de tall endolcit com el socialista o amargant com el del PP i Ciudadanos, sempre acompanya els seus arguments amb la por, l'amenaça o la descalificació. El problema que tenen, és que el discurs de la por fet des d'un Estat Espanyol que no dóna gaires garanties de futur no és gaire reeixit. I la desqualificació barroera de l'adversari només atreu els propis que se senten còmodes amb aquests atacs, poca seducció es fa a possibles indecisos. 
I els socialistes del PSC, que han passat de governar amb independentistes a permetre que aquests siguin titllats de nazis, més que ningú, haurien de saber els motius perquè tants federalistes s'han passat al sobiranisme en els darrers anys. I l'ex-delegat del govern a Catalunya, amb Felipe de president espanyol, Martí i Jusmet, ho explica prou bé, responent a la carta de Felipe: "El poble català s’ha sentit menyspreat i assetjat".

El País: A los Catalanes
El Singular Digital: Martí Jusmet: "El PSOE ha caigut en el parany del nacionalisme espanyol"