La història del Vell Continent és, en part, la història del pobles que l'han anat conformant al llarg dels segles, i en la conformació dels estats assimilant nacionalitats, formant-se estats en base a nacionalitats o bé convisquent diverses nacionalitats dins unes mateixes fronteres estatals amb més o menys fortuna.
Gairebé alhora que s'incorporaven o s'associaven a la UE repúbliques balcànqies que van éixer de la implosió de Iugoslàvia (fet que la diplomàcia pública i sotterrada d'estats com Alemanya hi van tneir molt a veure), l'independentisme dins a estats de la UE com ara Escòcia i Catalunya vivien un auge sense precedents, no en base identitària, sinó, diguem-ne, instrumental, dotar-se d'un Estat que els sigui eficient, en un context de ciris econòmica i social sense precedents en decenis.
Un independentisme, a més, amb un sentit profundament europeïsta, a l'inrevés que els nacionalsimes i populismes identitaris d'Estat, com ara Hongria, França o Polònia, o en la mateixa Gran Bretanya, on la dreta identitària va impulsar la primera onada del Brèxit.
El Brexit i les nacionalitats del Regne Unit
En el cas escocès, la qüestió es va resoldre democràticament i de forma pactada, amb un referèndum on el No a la independència escocesa va guanyar, després d'una capmanya unionista combinant la por amb promeses (que mai compliran). Una solució pactada, que qui sap si va ser un factor decisiu perquè el referèndum sobre l'eixida del Regne Unit de la UE s'hagués de celebrar. Un referèndum que la dreta identitària va saber jugar amb les contradiccions internes en un Regne Unit on la City de Londres forma una bombolla de capitalisme rampant amb una Anglaterra, sobretot, rural i post-industrial pauperitzada. Si la por a un futur incert va fer que el No (gràcies en bona part al vot de la gent gran) s'imposés a Escòcia, la por a la incertesa del Regne Unit en el marc d'una incerta Europa flagel.lada per la ciris econòmica, les mesures neoliberals i la triple crisi dels refugiats (crisi humanitària, moral i identitària), van fer que el Brèxit (un NO a la UE) s'imposés en el referèndum.
Aquest Brèxit ha tornat a sacsejar les nacionalitats del Regne Unit, molt més europeïstes que Anglaterra, cosa que larva un augment de la crisi de les nacionalitats al Regne Unit, depenent de com queda l'acord del Brèxit.
Repressió policial a l'1 d'Octubre a Catalunya (El País)
En el cas espanyol, si internacionalment era més conegut el conflicte al País Basc, amb ETA com a element troncal, ha estat Catalunya qui en els darrers anys ha plantejat un embat nacional més gran amb l'Estat, primer per reclamar un referèndum pactat sobre la independència i posteriorment encarant des de la unilateralitat (forçada) la celebració d'un referèndum, reprimit amb violència policial, i posteriorment una proclamanció de la República Catalana que ha acabat amb els líders polítics i socials de l'independentisme català a la pressó o exiliats.
L'Estat Espanyol (el Govern, els partits "Constitucionalistes", el Rei, les forces de seguretat i la Justícia) ha respost amb una deriva autoritària i fins i tot nacionalista a l'independentisme català, majoritari electoralment en totes les darreres eleccions catalanes, amb participacions històricament altíssimes. S'ha arribat al punt que fins i tot es posi en dubte la qualitat democràtica espanyola, amb la connivència entre poder polític i judicial com a gran exemple.
Aliats del 155 contra l'independentisme català, trencats per la moció de censura a Rajoy
Però si en el front català s'ha arribar a un escenari de repressió i col.lapse, la crisi de la nacionalitat catalana ho portat al front de Madrid la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, acorralat per la corrupció sentenciada amb la Gürtel, però que només l'independentisme català (i del PNB, gràcies a la direcció del PNB, condicionada per la crisi catalana del 155, i en contra de l'opinió dels pactistes del Lehendakari Urkullu i del grup parlamentari basc al Congrés) va fer possible que la moció de censura de Pedro Sánchez reeixís, trencant el Front Nacional del 155 (PP-PSOE-C's).
En aquests moments, la persecució judicial als exiliats catalans, amb el President Puigdemont per davant, només fa que quedar més en entredit la Justícia espanyola al veure rebutjadas vegada rere vegada l'extradició dels exiliats en Estats membre de la UE.
A més, el govern de Pedro Sánchez compta amb una limitada majoria per poder tirar endavant projectes legislatius condicionats per la necessitat dels vots independentistes catalans, que si no hi compta hauria de mirar cap a Ciudadanos, que no l'interessa un govern sòlid i llarg del PSOE de Sánchez.
Està clar que Pedro Sánchez ha vlgut llançar un missatge europeïsta a la UE, amb l'elecció de l'ex-president del Parlament Europeu Josep Borrell com a ministre d'Exteriors i la tecnòcrata de la Comisió Europea, la gallega Nadia Calviño, al ministeri d'Economia.
La Unió Europea no se li posa bé la segona dècada del segle XXI, condicionada per la crisi econòmica financera debastadora, que va pauperitzà les classes populars i mitjanes i va esquerdar la capacitat financera dels Estats, posant en entredit l'Estat del Benestar, una senya d'identitat com a democràcia liberal que tenia Europa respecte, per exemple, els EE.UU.
Després d'ensurts per l'auge de l'extrema dreta o els populisme en el nucli de la UE, llegim Alemanya, França i Holanda, i superada la paralització institucional a Bèlgica, la perifèria de la UE està situada en una crisi política i/o identitat europea, amb els valors que es presuposa a la Unió.
Publicaré un seguit d'apunts sobre diferents crisis que viu la UE en la seva perifèria.
Beppe Grillo i Di Maio, el cap de cartell i home fort dels Grillini al govern italià
La República Italiana sorgida de la II Guerra Mundial i les conseqüents reformulacions republicanes fins als nostres dies, s'ha caracteritzat per una inestabilitat institucional molt gran, amb multitud de governs efímers, alguns d'hores, a excepció dels governs Berlusconi als 90s i al segle XXI, amb una barreja de populisme neoliberal que va passar d'òpera a farsa.
Amb la crisi financera i l'auge del poder d'institucions paladines del Capital i no democràtiques, com el FMI, cau el darrer govern Berlusconi i s'entra en la deriva de l'Europa postmoderna dels governants tecnòcrates que ningú ha votat, amb la conseqüència d'obir les portes de bat a bat als populismes i a l'extrema dreta, que s'aprofitaran de la crisi on persisteix, en ficar-se ells solets, l'esquerra reformista italiana, entre els deliris cesaristes i les ganivetades dels millors temps del Fòrum Romà .
En les darreres eleccions, l'establishment de la UE demana socors a Berlusconi (a qui havien defenestrat) per aturar el populisme dels Grillini (moviment populista a l'entorn de l'humorista Beppe Grillo). I l'esquerra és presa de la no mort política del seu anterior líder, el cesarista florentí Matteo Renzi.
#HemTancatElsPorts el twitt de Salvini anunciant la mesura anti-refugiats
El resultat és una victòria dels Grillini (Moviment 5 Estrelles), basada en la victòria al Mezzogiorno, i amb l'auge preeminent de la Lega, que va camí de convertir-se en el partit de referència de la dreta (dura) a Itàlia, no només al nord. Ambdues formacions es posen d'acord, amb el fil conductr de l'antieuropeïsme liberal i amb el consentiment de la xenofòbia leguista, per part dels Grillini (que tampoc li fan fàstic). Ai, las! Però el President de la República, amb els poders que té (pocs, però contundents) veta el nomenament del candidat a ministre d'Economia (per euroescètic radical), el que provoca la renúncia del candidat a President del Consell de Govern dels Grillini i la Lega.
El President de la República, Sergio Mattarella, un demòcrata cristià que es va sumar a opcions progressistes (comú a la Itàlia post-Tangentopolis), decideix encarregar govern a un tecnòcrata del FMI, Carlo Cottarelli, que ni ha estat votat i a més qui ha guanyat les eleccions, que precisament representa l'oposat a Cottarelli i el FMI.
Experts en política italiana apunten que va ser una mesura de força per resituar els Grillini i la Lega en la formació del nou govern, relaxant l'euroescepiticisme. També parlaven d'una estratègia dels leghistas per forçar noves eleccions on es considera que aquests esdevindrien el gran partit italià, desbancant els Grillini.
Finalment s'ha fet govern i els primers passos de la Lega, amb el ministre anti-euro a govern, però en segona línia, és reforçar la vessant anti-immigratòria en la figura del seu líder i flamant ministre de l'Interior Matteo Salvini (wiki en italià).
Sigui com sigui, l'euroescepticisme ja ha format govern a la quarta economia (tercera amb el Brèxit) de la UE. No va ser ni a França ni a Holanda, ha estat a Itàlia.
Quan la caiguda del bloc comunista, a finals dels 80 i
principis dels 90, el capitalisme triomfal va preveure una victòria definitiva
del liberalisme i el capitalisme, Fukuyama va parlar de la fi de la Història.
Les democràcies populars de l’Europa Oriental van ser
substituïdes per democràcies liberals, a l’empara de la UE primer i l’OTAN
després, sumant model econòmic a la geostratègia atlantista liderada per
Washington. Alhora que s’instal.laven fàbriques occidentals en busca de mà d’obra
barata, s’obrien els mercats als productes de consum occidentals i tancs i
míssils de l’aliança atlàntica s’hi anaven instal·lant.
La caiguda del Mur de Berlín
A Rússia, Boris Yeltsin desmantellava l’estat soviètic
mentre repartia el control de les matèries primeres entre els seus aliats
polítics, cleptòmans compulsius i amb entrellaços mafiosos.
Del primerenc liberalisme naïf dels primers governs
post-comunistes, a excepció de les transicions liderades per ex-comunistes
reconvertits en socialistes de saló luxós, s’ha anat passant a un nacionalisme
cada cop més autoritari i identitari que dona resposta, ni que sigui
primàriament, a la decepció de bona part de la població que no ha vist
recompensada la protecció que li prestava l’Estat socialista (habitatge,
sanitat, treball, educació, conciliació familiar, dret de les dones, etc) amb
un benestar material que vesteixi en texans les llibertats individuals
conquerides. Polonesos, búlgars, romanesos, eslovacs i hongaresos són
perifèrics i en alguns casos pàries dins a la UE.
Viktor Orban, president d'Hongria
La llibertat que van voler atorgar els occidentals als
antics enemics derrotats, no va anar acompanyat de justícia social, ans al
contrari, i això ha fet que la nostàlgia per la seguretat vital de temps
passats vagi guanyant terreny, alhora que també l’ordre dels estats autoritaris
d’antany. L’anatemització del socialisme
per part del liberalisme occidental en la seva expansió a l’est, ha fet que el
nacionalisme identitatari hagi cobert la resposta alternativa al liberalisme democràtic
imposat i fracassat. Alhora que l’economia de mercat s’introduïa en les
societats de l’est d’Europa, l’extrema dreta començava a fer desfilades cada
cop més nombroses al llarg d’unes dècades decebedores, albergs i cases amb
immigrants prenien foc i diputats filonazis han anat ocupant escons a parlaments
regionals i estatals.
L’estatus quo europeu està conformat per un consens a l’entorn
de l’estat del benestar defensat per liberals moderats, socialdemòcrates i
cristianodemòcrates, ignorant que la raó essencial de l’estat del benestar no
són els serveis públics, sinó la redistribució de la riquesa a través d’aquests
i de la fiscalitat. Alhora, el consens avala polítiques d’austeritat antisocial
i de suport al capitalisme financer. Un mesclum que ens ha portat al sot de la
crisi més dura del capitalisme des del Crack del 29, importada des dels EEUU i
que s’ha estancat al Vell Continent, fent estralls a les classes mitjanes i les
classes populars.
Davant aquest escenari, a la UE occidental han aparegut com a alternativa d’aquest establishment políticofinancer unes esquerres alternatives més o menys reeixides i una extrema dreta populista i identitària. A la UE oriental, amb el socialisme transformador bloquejat durant anys per les tesis anticomunistes, l’única alternativa al stablishment és el nacionalisme autoritari cada cop més triomfant electoralment, governant a Hongria i a Polònia, aixecant banderes amb porcs com a reacció islamòfoba, el nou paradigma de la dreta autoritària i identitària europea.
L’anomenada crisi dels refugiats ha posat damunt el tauler
les cartes a la UE, i l’estatus quo polític, amb voluntat humanista s’ha vist
aturada per l’autoritarisme identitari que s’inocula també en els partits i
governs centristes occidentals.
Mentre Merkel humiliava l’esquerra alternativa grega, ha
deixat que l’ou de la serp es trenqui i l’escurçó campi pel cor d’Europa, més
enllà dels Parlaments que ja controla.
Després d’un mes de setembre, on l’independentisme va inocular el catalanisme majoritari social i polític, i on hi va haver un esclat cívic i públic per la llibertat dels catalans a decidir que va tenir el seu tret de sortida al Passeig de Gràcia a l’11 de setembre, l’espanyolisme ha mostrat les seves credencials posant amb el 12 d’octubre marcat al calendari. Les casernes militars s’han fet sentir obertament a través d’oficials reservistes, entre passadissos a l’Estat Major espanyol i amb maniobres militars al cel català i a carrers de Barcelona. També al Facebook, amb un anunci extravagant mostrant l’exèrcit com a element d’unitat espanyola.
Des del govern espanyol han aparegut les amenaces d'arruïnar els catalans si aquests decideixen fer els seu propi camí al marge de les fronteres espanyoles. Una ruïna que arribarà davant un Estat espanyol que es disposa, filosofalment (una altra cosa és la capacitat material), a ser agent actiu en l’aïllament dels ciutadans que viuen en les ciutats i pobles catalans, parlin castellà o català, es diguin Vilallonga o González. Si no som espanyols ens volen pobres, aïllats i deprimits. “La maté por que era mía”, un principi nacional de l’espanyolisme governamental. També des de les institucions espanyoles hem sentit amb vergonya aliena com l’expresident extremeny reclamava el retorn forçat del immigrats extremenys a Catalunya i els seus fills i néts. D’això se’n diu deportació forçosa... Un iaia catalana vinguda d’Extremadura li va receptar “morcilla”.
Des del Ministeri d’Educació i Cultura, el ministre Wert, de la factoria FAES, ha posat damunt de la taula el seu objectiu polític vers els infants: l’adoctrinament ideològic i identitari. Nacionalcatolicisme franquista pur i dur. No sé si a més de deportar forçosament infants catalans d’avis extremenys també segrestaran als nens catalans dels pares que no se sentin espanyols. I tampoc podem oblidar el ja recorregut maltractament en les inversions al territori català. Els darrers pressupostos espanyols demostra que l’Estat es retira de Catalunya, a l’espera de la victòria per retornar-hi o de la derrota després de practicar l’estratègia de terra cremada.
Si l’11 de setembre el centre de Barcelona es va col·lapsar sota l’estel de la llibertat de l’estelada, el 12 d’octubre l’espanyolisme s’ha concentrat, sense capacitat de manifestar-se a manca d’efectius, darrera una bandera “rojigualda” que no desprèn amor pels catalans sinó voluntat de domini.
Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.
Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.
Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.
La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.
L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?
Potser no en som conscients, però la història ens observa.
Pijo, de casa bona, amb passat sociata i present convergent, amic de prenafeta i amant de ministres socialistes, putero i au nocturna, enamoradís i llibertí, capritxós, sibarita, classista i nacionalista, neocon per qüestions de classe, de ploma afilada i llengua esmolada, amant de les dones i enemic del feminisme, independentista anti-espanyol i odia el meu partit més que al PP i Ciutadans junts. Masoquista literari sóc.
M'agradava llegir-lo en paper, en l'apartat d'Oci i Consum (sic) de l'Avui, en el seu bloc és massa poc autèntic.
L'aspirant etern a enfant terrible nacional li han fotut una cossa allà on li agrada ell envestir. Al cul, al seu egòlatra cul.
Dogmàtic polític, heterodoxa ciutadà, persona lliure pervertida per la televisió consumista amb tuf de brossa. El pretenciós projecte de Josep Pla en els temps del Sardà i la Milà.
Catalunya queda incompleta sense la columna publicada, a internet hi som tots, en el paper els escollits (pels qui escullen).
En Jordi Pujol (wiki) és un homenot de la política catalana, de la seva història. Ha estat un dels governants de Catalunya més longeus. 23 anys, un nombre d'anys més digne d'un comte-rei que d'un president. Jo que he crescut amb la seva figura com a líder nacional forma part del meu imaginari col.lectiu, malgrat que pugui ser crític amb algunes de les seves accions o decisions polítiques, o que no comparteixi el seu ideari polític autonomista i de tall socialcristià. Pujol encarna l'ambigüitat nacional dels catalans, que parlem de dret a decidir per no parlar d'independència i de federalisme per parlar de confederalisme, que parlem d'Arc Euromediterrani per dir Països Catalans. En Pujol és un nacionalista que diu que vol fer país però que nega i nega l'independentisme. Ho ha tornat a fer aquests dies, quan corria el rumor que s'havia adherit a la plataforma sobiranista (ergo, independentista) Sobirania i Justícia, impulsada per antics membres dels seus governs. Pujol pot parlar de fracàs del projecte espanyol, però alhora nega la via independentista. Ens quedarem encallats en el fracàs? Qui no ha pensat alguna vegada que fer país o construcció nacional, vol dir caminar cap a la independència? Qui no ha pensat que si Pujol digués que la independència "ara toca", tot faria baixada? Però "això no toca". Segurament Jordi Pujol i Soley, serà el líder no independentista català més respectat i admirat per a més independentistes catalans. Quines coses que té aquest petit país... Centre d'Estudis Jordi Pujol: www.jordipujol.cat Sobirania i Justícia: www.sij.cat La Vanguardia: Jordi Pujol considera que "tiene toda la lógica del mundo" que ex altos cargos suyos se proclamen ahora independentistas 3cat24.cat: L'expresident Pujol es desmarca de l'associació independentista Sobirania i Justícia
Ha sortit a la premsa que el Tribunal Constitucional espanyol retallarà les referències nacionals als símbols catalans com la Senyera o Els Segadors. Quan hi havia tot el debat estatutari es parlava de tres pilars innegociables per tenir un Estatut de caràcter nacional, que suposés un salt qualitatiu respecte l'anterior. Aquests tres pilars eren el finançament (concert econòmic a la catalana), competències i caràcter nacional. Amb el pacte de Mas i ZP els fonaments de l'Estatut es va perdre en la fumera de la nicotina nocturna de la reunió. És per això que vaig votar en contra de l'Estatut retallat pel líder convergent i el president espanyol, recolzats per Unió, Iniciativa i el PSC. Malgrat tot, l'Estatut retallat va ser aprovat en referèndum pel poble català. Espanya, però, no en tenia prou amb el ribot de Guerra i el Tribuna Constitucional torna a agafar les tisores amb els símbols nacionals. Si volem construir estat català a través dels nostres marcs polítics, hem de defensar la Catalunya nació amb els seus símbols nacionals. L'embat del poder judicial espanyol és contra el concepte nacional de Catalunya. No és identitarisme, no caiguem en la temptació! No podem construir l'estat català sense recursos, competències ni sense nació. Tres pilars i tres fronts, ara toca atacat el flanc de la condició nacional de Catalunya. No podem cedir, perquè, si Catalunya no pot tenir símbols nacionals, si no pot ser nació, haurà valgut la pena tot un procés estatutari tant galdós com el que hi va haver? Som una Catalunya nació o una Catalunya autonomia?
En una filtració a La Vanguardia, es destapava ahir que el Tribunal Constitucional planteja tombar de l'estatut (ja retallat pel pacte Mas-ZP i cepillado per Alfonso Guerra) l'obligatorietat de conèixer el català (la del castellà es manté), la bilateralitat Generalitat - Gobierno de España en matèria de finançament i mantindria el terme Catalunya nació, supeditat a un reconeixement que sols hi ha una nació dipositària de la sobirania (dels catalans): Espanya. L'entelèquia d'un encaix de Catalunya a Espanya, que respecti la nacionalitat del nostre país queda desemmascarada i el federalisme esdevé una utopia que on s'aferren els conservadors (o conservacionistes) de l'status quo català. Quina ironia! en un segle el federalisme ha passat de ser revolucionari a ser immobilista. El Tribunal Constitucional, el poder que marca els límits polítics i legals en el marc del Regne d'Espanya, dispara a la línia de flotació del què és Catalunya: la nació cultural (la llengua) i la nació política (la sobirania, llegiu bilateralitat en matèria de finançament). La nació catalana s'accepta com a ens folklòric. Qui vulgui més Catalunya ja sols li queda l'independentisme, perquè sols sent independents podrem exercir com a catalans, des del nucli espiritual, si se'm permet, a la part material (finançament). El Tribunal Constitucional es prepara per negar Catalunya. Catalunya està preparada per reaccionar i reafirmar-se?
Miquel Franch ha tornat després de la seva convalescència. I podríem dir que en plena forma, si més no en la seva manera autoritària d'actuar. Així de clar. Ja és peculiar que CiU tombi, amb el seu vot, una moció a favor de posar un nom de carrer al creador de l'estelada, Vicenç Albert Ballester, al.legant que hi ha molts "nacionalistes" que es mereixerien més que Ballester tenir un nom de carrer a Torelló (que els proposin!). També és peculiar justificar el vot en contra, per part del PSC amb un lacònic "NO". Però més peculiar pot semblar retirar-me la paraula i negar-me el dret a rèplica a les paraules de Bassas (CiU). Això ho va fer l'alcalde Miquel Franch. A Miquel Franch no li agraden els debats que vagin més enllà d'un monòleg seu amb aportacions externes, i si pot ser pintoresques millor. Mala sort, la vida és dura i no estem aquí per fer content a Franch. Per això també es molesta quan parlem que el servei d'ambulància medicalitzada ha deixat de funcionar, com a mínim de forma continuada durant molts dies. I encara li agrada menys si posem damunt de la taula que de poca cosa van servir pancartes, signatures i tancades frustrades al CAP impulsat, tot, per Miquel Franch. I com que no li agrada respon amb agressivitat i posant damunt la taula posicionaments d'altres grups municipals d'ERC que van apostar al seu moment per acceptar la proposta de Salut de carregar-se les urgències a Torelló i altres municipis de al comarca. Però a Franch tampoc li agrada que li recordin que és el seu partit, el PSC, qui s'ha carregat les urgències de Torelló des del Departament de Salut. Però no estem aquí per fer content a Miquel Franch....
.
(Que consti, tant de bo les urgències retornin a Torelló -sigui gràcies a CC.OO., com a l'ajuntament o la Moreneta- o com a mínim que el servei d'ambulància medicalitzadi resti a Torelló, funcionant bé, és clar!)
La intrèpida aventurera ha estat Inmaculada Alvear, coordinadora de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música, que va ser present a la roda de premsa de valoració del MMVV, en representació del Ministerio de Cultura. Ja ho diuen ja, que el nacionalisme es cura viatjant... Ara espero que aquesta senyora ara expliqui la bona nova, que els guàrdies culturals de la Catalunya nacionalsocialista no tanquen a ningú en camps de reeducació per parlar en castellà.
Avui és la vetlla de l'11 de Setembre, Diada Nacional dels catalans i les catalanes.
Des de fa uns anys, a Osona, es commemora el nucli impulsor de la revolta catalana contra els borbons, els coneguts com a Vigatans.
El resultat és la Marxa dels Vigatans, on columnes de patriotes de diferents poblacions osonenques marxen cap a Vic per commemorar l'últim dia de les llibertats del nostre poble, abans de la caiguda de la capital a mans de tropes borbòniques franco-espanyoles.
Aquest macroacte, si em permeteu, té un to patriòtic però també popular.
Els de la Vall del Ges anem en la COMPANYIA JOSEP VILA DE LA VALL DEL GES (I Any), amb la sortida a 2/4 de 8 del vespre de davant L’Ateneu La Central (Ctra. De Manlleu,9 de Vic). Organitza: Comissió 11 de Setembre de la Vall del Ges.
En motiu del centenari de l'estelada s'ha engegat la campanya de 100 cims 100 anys, per pujar l'ensenya independentista catalana a 100 cims, entre els quals hi ha l'Everest. Malgrat que Bellmunt no sigui l'Everest, un servidor ha pujat des del Xandri fins a dalt i ha quedat rebentat... Els moments més durs han estat quan un crio vestit del barça m'ha passat corrents i brincant quan ja portava una hora i mitja caminant. També ha estat dur veure com l'alcalde de Sant Pere també ens passava tranquil.lament amb el seu cotxe... això sí, ens portava unes magnífiques coques!I tampoc oblidaré els de la duatló que entrenaven pel 21 de setembre que han arribat... corrent!Haig de reconèixer que he baixat de Bellmunt en cotxe... un té un límit físic prou justet. Bé, la Vall del Ges ja ha aportat el seu gra d'arena pel centenari de l'estelada. Cal fer un reconeixament a la Comissió 11 de Setembre de la Vall del Ges, pel seu bon fer. A més, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló han aprovat penjar l'estelada per l'11 de Setembre. Dilluns, en la Junta Local, sabrem si CiU i PSC recolzen la proposta d'ERC de penjar l'estelada.
Al final la Unió Democràtica de Catalunya (wiki i web) de Duran i Lleida i els seus acòlits han parlat clar, Unió és unionista espanyola. El dirigent democratacristià Josep Maria Pelegrí ha dit que Unió no pot pactar amb Esquerra perquè aquest partit és independentista. Concretament, segons el Singular Digital, ha dit: “No sé si nosaltres podem fer un pacte de govern amb una força política que vol imposar aspectes relacionats o vinculats amb la independència de Catalunya". Per acabar amb un "si ERC renúncia al seu projecte independentista i vol fer realment unes polítiques socials que toquin amb els peus a terra i unes polítiques d'infraestructures que no siguin limitadores, no neguem l'acord amb ningú". Curiosament, l'inefable Pelegrí acusa a ERC d'imposar el projecte independentista però ell vol imposar la seva visió social conservadora i de desenvolupisme total, una fórmula de país que em sona dels llibres d'història. Com ha canviat la Unió des de Carrasco i Formiguera fins a Duran i Lleida (bloc)... Excepte amb una cosa, mai s'ha atrevit a presentar-se sola en unes eleccions.
Foto: Duran i Lleida en una escola de formació de la Unió de Joves (Unionistes?)
Manlleu, Tona, Calldetenes, Santa Eugènia de Berga, Montesquiu i segurament Olost (on l'ERCgovernant va organitzar una xerrada sobre el centenari) són les poblacions on es penjarà l'estelada el proper 11 de Setembre en motiu del centenari de l'ensenya independentista. ERC ho ha demanat a Prats (on governa CiU que en el seu moment va intentar que el gegant de Prats deixés de lluir l'estelada), on la JNC s'ha adherit a la demanda. A Vic no es penjarà l'estelada però hi ha adhesió al centenari. Segurament hi haurà més municipis que la penjaran entre els quals Sant Quirze de Besora (que ja s'ha adherit a la campanya), Alpens o Tavèrnoles, allà hi governa Esquerra. I queda pendent a veure què decideix la sociovergència torellonenca, hi haurà estelada a Torelló per l'11 de Setembre, o no? Podeu seguir l'actualitat del centenari en aquesta web. PS: a la veïna comarca del Ripollès, l'estelada lluirà a la capital, governada per ERC
A l'espera que l'equip de govern sociovergent de Torelló es pensin si homenatgen l'estelada, o no, anem seguint l'actualitat de la commemoració del centenari de l'ensenya independentista catalana. A Manlleu es penjarà l'estelada, a Tona també. A e-noticies he llegit que Calldetenes i Santa Eugènia de Berga també. A Vic, hi va haver moguda, perquè la CUP va presentar una moció perquè és pengés l'estelada al balcó i l'equip de govern en va presentar una altra d'alternativa, on es proposava posar el nom del creador de l'estelada, Vicenç Ballester (wiki), a un carrer, a més d'adherir-se, com a Ajuntament, al centenari de l'estelada. Tot això, excepte hissar l'estelada. La moció de la CUP pot voler dues coses, o bé que Vic sigui present en el centenari de l'estelada, o bé posar de manifest que els socis majoritaris d'un govern, on ERC és minoritari, no són independentistes. Si és la primera, i crec que hauria de ser així, hauríem de felicitar-nos perquè la capital de la nostra comarca homenatjarà l'estelada. I CiU i PSC (i sense bona cara) sols accepten una moció com la presentada. Ara bé, si el que es volia demostrar és que ERC governa amb partits no indepentistes, no calia posar el centenari de l'estelada pel mig, sincerament... Hauria estat molt fàcil votar favor de penjar l'estelada al balcó en una moció condemnada al fracàs, però el resultat, com a país, hauria estat pitjor. Això sí, hauríem desemmascarat a CiU i PSC com a no independentistes. Però algú encara en té cap dubte? . Anotacions sobre el Ple de Vic: - En Quim Soler, regidor de la CUP de Vic, diu que 4 regidors del PSC manen més que 8 de CiU i 2 d'ERC. En Quim pensa que CiU de Vic és independentista? - Josep Comeres, ex-candidat de la CUP Vic i director de Vilaweb Vic, sent vergonya i diu que potser algú penjarà l'estelada per l'11 de Setembre al balcó de l'ajuntament. - En Quico Sallés diu que els d'ERC fan trampes, en una crònica a Osona.com on parla molt de la moció de la CUP(148 paraules) i gairebé s'oblida (41 paraules) dels 740.000€ que el regidor d'ERC, Joan López, ha aconseguit per Vic amb la Generalitat, per aplicar polítiques i serveis socials. Les dues coses són molt importants. Per cert, en Quico també cita a Pallach (wiki): "per la independència treballo cada dia i no en parlo mai”, ep! però no es tracta de res sobre el tema de l'estelada, sinó de la Vegueria de l'Alt Ter i l'alcalde Vila d'Abadal...
Enguany es celebra el centenari de l'estelada (wiki), la bandera de lluita dels independentistes catalans. Vicenç Albert Ballester Camps (wiki) va ser-ne el creador, i la imatge més antiga que se'n té constància és del 1908. Aquesta, és de l'estelada blava amb estel blanc, la de l'estel roig en fons groc és de finals dels 60 i no m'estranyaria que fos del 1968, així que ara faria 40 anys. Segurament es va dissenyar inspirant-se amb la bandera de la jove república independent de Cuba, seguint la vexilogia de la bandera dels EE.UU., una nació també independitzada d'un estat imperialista, en aquest cas Anglaterra. L'estel blanc en fons blau és el símbol de la llibertat de la nació.També podeu llegir aquest apunt del bloc Loburromasque, una troballa interessant que ara mateix enllaço. S'ha creat una comissió per commemorar aquest centenari, podeu visitar la seva web (on podreu veure imatges de l'estelada al llarga de la història), així com un apartat on es pot seguir l'actualitat de la campanya. Pel país, hi ha hagut municipis que han aprovat mocions per commemorar el centenari fent onejar l'estelada en solitari durant alguna data. Per exemple, aquest és el cas de Vilafranca del Penedès, amb el suport de ERC, CiU i la CUP (mireu el blocdel portaveu republicà, Pep Quelart). ERC sembla que també ho intentarà a Lliçà de Vall, mireu aquest enllaç. També s'ha engegat la campanya 100 anys, 100 cims, segur que algun cim de la Vall del Ges caurà...
Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.
Pijo, de casa bona, amb passat sociata i present convergent, amic de prenafeta i amant de ministres socialistes, putero i au nocturna, enamoradís i llibertí, capritxós, sibarita, classista i nacionalista, neocon per qüestions de classe, de ploma afilada i llengua esmolada, amant de les dones i enemic del feminisme, independentista anti-espanyol i odia el meu partit més que al PP i Ciutadans junts. Masoquista literari sóc. 
En Jordi Pujol (wiki) és un homenot de la política catalana, de la seva història. Ha estat un dels governants de Catalunya més longeus. 23 anys, un nombre d'anys més digne d'un comte-rei que d'un president.
Ha sortit a la premsa que el Tribunal Constitucional espanyol retallarà les referències nacionals als símbols catalans com la Senyera o Els Segadors.
Miquel Franch ha tornat després de la seva convalescència. I podríem dir que en plena forma, si més no en la seva manera autoritària d'actuar. Així de clar.
Avui és la vetlla de l'11 de Setembre, Diada Nacional dels catalans i les catalanes.
L'estelada onejarà a Torelló per la Diada, ahir ho vàrem aprovar. 
Al final la Unió Democràtica de Catalunya (wiki i web) de Duran i Lleida i els seus acòlits han parlat clar, Unió és unionista espanyola. 
A l'espera que l'equip de govern sociovergent de Torelló es pensin si homenatgen l'estelada, o no, anem seguint l'actualitat de la commemoració del centenari de l'ensenya independentista catalana.
Enguany es celebra el centenari de l'estelada (wiki), la bandera de lluita dels independentistes catalans.
