Germà Gordó, la pedra

Germà Gordó, durant molt de temps va ser una de les eminències grises de la CDC d'Artur Mas, una situació que el col.locava en el pinyol del president convergent, en ser un dels homes de confiança a nivell orgànic i polític de Mas.
Això el va situar en llocs claus en l'executiu, fins a ocupar una Conselleria, la de Justícia. Però també estava situat en el punt de mira de totes les sospites del finançament irregular dels convergents.
En el moment de dissenyar la candidatura de Junts pel Sí, CDC va situar a Gordó en un lloc de de sortida, malgrat els dubtes que generava ja fos dins la mateixa coalició independentista com en el món independentista fora de la coalició, però Mas va aconseguir mantenir-lo en la llista electoral i que Gordó esdevengués diputat.

Germà Gordó i Artur Mas www.elperiodico.cat

Un episodi sobrevingut va tornar a posar a Germà Gordó en l'ull de l'huracà, quan en la sinistre conversa entre el Ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Anti-frau, Daniel de Alfonso, on conspiraven contra el sobiranisme, va sortir el nom de Gordó com a home amb qui fer confiança per tal de substituir a Mas.
Just en aquells moments, quan es va filtrar la conversa, Gordó liderava el sector anomenat Nova Convergència, per liderar el que seria el PDeCAT. No va reeixir en la seva missió, però la seva gent sí que va aconseguir el control de bona part de districtes de Barcelona, malgrat no aconseguir el lideratge del partit en la capital catalana. Esdevenia, però, un actor imprescindible per la governança a la capital, a nivell de partit.

Daniel de Alfonso i el Ministre Fernández Díaz
www.bolsamania.com

Gordó sempre l'ha envoltat el dubte boirós de la seva tebior independentista, malgrat fer costat en el cop de timó polític de Mas, de l'autonomisme al sobiranisme explícit. Però malgrat aquests dubtes rondant a l'entorn de la seva figura, bona part de les bases convergents el seguien, veient-lo com un dels fars més convergents clàssics del PDeCAT, no és gratuït que el seu corrent s'anomenés Nova Convergència.
Ara, Gordó torna a estar a la palestra pel fet de ser investigat pel fnançament irregular de CDC i no abandonar el seu escó de Junts pel Sí, tal com li demana ERC de forma explícita i la Marta Pascal del PDeCAT, en forma de twit, de forma implícita. Fins i tot Junts pel Sí, com a tal ha reclamat l'escó de Gordó, que el mantindrà passant al grup mixt (tal com li ha demanat el seu corrent de Nova Convergència). Què busca Gordó, mantenint a tota costa l'escó? L'aforament de diputat.

President Mas va fer un pas al costat pensant en el projecte comú.A vegades fer passos al costat serveix per avançar i demostra generositat

— Marta Pascal (@martapascal) 2 de juny de 2017

Hi ha qui s'entrebanca dues (o més) vegades en la mateixa pedra, i hi ha qui és la pedra, i Germà Gordó és la pedra de l'ombra de la corrupció política (sinó la mateixa corrupció), una ombra que tapa el sol en part a Junts pel Sí i a tot el sobiranisme a les portes de l'embat final amb l'Estat per poder exerci el dret a l'autodeterminació del poble català.
Germà Gordó té dret a la presumpció de la inocència, però Gordó hauria de reflexionar què és millor per la candidatura que formava part, Junts pel Sí, i per l'objectiu únic d'aquesta candidatura, demostrar la força de l'independentisme de forma electoral. Els escons de Junts pel Sí no són de cap partit ni de cap persona, són dels votants del Sí a la independència.
Queda clar que el millor i el més just pel projecte col.lectiu és la seva dimissió. Però em temo molt que el que mou a Gordó no és cap projecte col.lectiu si no l'egoïsme individual de mantenir l'aforament davant les iniciatives judicials que s'emprendran contra ell. Tot això, com a mínim, perquè encara ressonen les paraules de Fernandez Díaz i de Alfonso...

Ara: De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per fer fora Mas de la direcció de CDC i situar-hi Germà Gordó
La Vanguardia: Gordó quiere sumar no independentistas a la nueva CDC
La Vanguardia: Germà Gordó, colaborador de Mas en la sombra

... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

Quan el QUI és més important que el QUÈ

Els fets: el grup municipal d'ERC i Junts per Torelló vam presentar una moció a favor del referèndum sobre la independència i per iniciar un procés constituent, basada en els acords aprovats al Parlament de Catalunya fa unes setmanes. La moció va ser rebutjada amb els vots del PSC (imaginable) i dels grups de govern, CiU i FEM (sorprenent). Les raons de CiU i FEM manifestades al Ple va ser que volien aprovar una moció similar que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) estava redactant.
A partir d'aquí, hi ha hagut retrets cap a la «poca cintura» i a un pretès «electoralisme» d'ERC-JpT. Aquests retrets queden desmentits si en els fets del Ple hi afegim els fets en Junta de Portaveus, on jo mateix vaig explicar que la moció era de tipus estàndard que ERC presentava i que es basava en els acords del Parlament. Allà vaig obrir a tots els grups que volguessin a signar-la i presentar-la conjuntament, a més de poder modificar-ne el contingut (salvaguardant els acords parlamentaris, que vaig enviar a tots els grups, ja que CiU i FEM van manifestar que desconeixien què s'havia aprovat al Parlament). És a dir, que la voluntat de sumar, consensuar i arribar a acords per part d'ERC-JpT hi era.
En política hi ha més que el càlcul electoral, hi ha el sentit de servei públic i el respecte. Com a sentit de servei públic creiem que el dia en què el regidor de Vic Joan Coma anunciava que desobeiria la justícia espanyola que l'acusa de sedició, teníem l'oportunitat que Torelló hi fos present a través d'una moció a favor del referèndum. Per cert, l'única moció que hi havia damunt la taula, perquè la de l'AMI encara no estava redactada. Si hagués estat el cas, no hauríem tingut cap problema en aprovar aquesta o la que fos, com hem fet sempre. L'important era fer el pas endavant. I a més, amb la possibilitat d'adequar el text que vam presentar des del propi municipi, amb aportacions que haurien pogut fer tots els grups municipals. Potser FEM, que es vanagloria que no és un partit (que sí que és, d'àmbit local) hauria hagut de valorar molt més aquesta possibilitat enlloc de fer seguidisme dels plantejaments del portaveu de CiU, Manel Romans. A vegades malgrat ser socis de govern s'ha de poder discrepar, com vam fer nosaltres al passat mandat votant a favor de sancionar bancs per tenir pisos buits, enfront de CiU que es va alinear amb PxC.
ERC-JpT no podíem admetre, en paraules de la CUP, el «xantatge emocional» que CiU i FEM ens feien exigint que retiréssim la moció perquè no la votarien a favor ja que la presentava ERC-JpT. Les actituds excloents fan molt mal a un procés per construir una Catalunya independent, on la suma des del respecte és la clau. A nosaltres no ens hi trobaran en l'exclusió.
Però no ens enganyem, si no s'ha aprovat la moció a favor del referèndum no és perquè s'ha gi presentat, sinó perquè hi van haver 11 vots en contra i 6 a favor. Si estaven d'acord amb el contingut, però no amb qui la presentava es podrien haver abstingut i s’hauria aprovat. I en el següent Ple s’hauria pogut aprovar la de l’AMI, ja que no es permet presentar mocions similars que han estat rebutjades en un any, però enlloc diu que no es puguin presentar mocions similars aprovades...
Una última pregunta, què hauria passat si ERC-JpT votés en contra d'una moció a favor del referèndum perquè la presentés CiU, la CUP o FEM? A mi em cauria la cara de vergonya! Nosaltres, entre demòcrates, ens fixem més en què diuen les propostes que en qui les presenta, cosa que en el darrer Ple, ni CiU ni FEM poden dir el mateix.

(Publicat al Setmanari Torelló)

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

El Procés català, una pugna per l'hegemonia. Artur Mas als tribunals

Artur Mas a la porta del TSJC, amb els alcaldes (www.elperiodico.cat)

La matusseria política del govern espanyol ha portat a ministres a parlar sobre l'ús de la força militar o a dir que Catalunya vagaria per l'espai sideral perquè ningú ens voldria (sí que som repugnants els catalans...). Però quan passen dels paraules als fets, la matusseria es multiplica.
L'Estat Espanyol, incloent el govern però més enllà hi tot, està afrontant el procés català des la força amb voluntat d'anorrear el contrincant, de derrotar-lo.
La incapacitat d'adaptar-se a un nou escenari amb uns nous actors, fa que en cada moviment que fa l'Estat, exercint des d'una posició de força formal, amb un tarannà tant agressiu com ineficaç.
L'Estat es mou en uns paràmetres rígids d'estructures sòlides, és per això que creuen que atacant el president del govern català, posen en escac el procés. Quan en realitat el procés català existeix i és viu perquè realment és un moviment popular, al costat de les institucions polítiques, però no al darrera. I aquest moviment popular se'ls hi escapa entre els dits de les grapes estatals, com l'aigua.

S'ha demostrat en la darrera mostra de barroeria de l'Estat, amb l'acció judicial contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N, on la ciutadania va ser present fent-li costat, així com més de 400 alcaldes amb les vares. Si la imatge volia ser la d'un president acorralat pels tribunals, aquesta va quedar anul.lada per la imatge d'un moviment popular que no reconeix l'autoritat judicial espanyola (un dels pilars fonamentals de l'Estat).
I la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) davant les concentracions en suport dels imputats no va poder ser més maldestre, fer un comunicat denunciant les pressions sobre la independència judicial, quan tota la gent que hi havia enfront dels jutjats o les que es van concentrar davant dels ajuntaments no fossin conscients que des del govern (poder executiu) s'havia pressionat a la fiscalia de l'Estat (poder judicial) perquè s'actués judicialment contra el 9N. El fiscal general Torres-Dulce va dimitir poc després del 9N per les pressions rebudes i que van fer que forcés els fiscals del TSJC actuessin contra les seva voluntat contra el 9N.

Colau i Junqueras, a la concentració a Barcelona en suport a Mas

Eduard Voltas va escriure un article brillant on ho sintentitza molt bé, El poder, comparteixo amb ell que el procés s'emmarca en un conflicte que va més enllà de la independència, és una pugna per l'hegemonia del poder. Des de Marx a Weber, trobem que l'Estat és el garant de l'estatus quo i que aquest té uns interessos (a mantenir per l'Estat), i els qui mantenen l'hegemonia a Espanya, a través de l'Estat, volen mantenir l'hegemonia a Catalunya (recordeu el comunicat dels bancs durant la campanya del 27S?). Voltas ve a dir que els del 15M van guanyar a les municipals (Barcelona) i els del 9N les eleccions al Parlament. Dos fronts de en la pugna per l'hegemonia, on les armes de l'Estat no semblen del tot eficaces, a Catalunya, per imposar-se, i menys que ho seran si aquests dos fronts teixeixen una aliança si entenen que la lluita nacional l i la lluita social tenen un mateix objectiu, millorar les condicions de vida de les classes populars i mitjanes, des de la llibertat i la justícia social.

Gispert, Mas i Colau en l'homenatge a Companys (www.ara.cat)

Aquí algú pot preguntar-se que què hi pinta Convergència en aquesta pugna per l'hegemonia, si seguim aquesta tesi. Doncs jo crec que CDC, i en especial Artur Mas, ha entès que si vol ser un actor polític protagonista ha de sumar en aquest nou consens que lluita per una nova hegemonia. No sóc tant ingenu com per pensar que una bona part de CDC no defensa i defensarà uns interessos de classe concrets, però han passat d'estar en disposició d'imposar-lo a incloure'l en un consens més ampli i transversal socialment, és per això que s'ha desempallegat de la UDC de Duran, que encarna l'estatus quo (oligàrquic i del capitalisme d'amics i del BOE) a superar.
Això no treu, que hem d'estar amatents a l'amenaça del Gatopardisme, de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Eduard Voltas: El Poder

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

El factor Unió Democràtica en unes eleccions plebisctiàries

Josep-Antoni Duran i Lleida. Foto: www.elsemanaldigital.com/

El factor UDC, amb la seva separació de CDC, encara no s'ha valorat prou, al marge de l'alleugeriment per part dels sobiranistes de CDC, però quines conseqüències pot tenir l'aparició d'UDC en les properes eleccions en un escenari plebiscitari?
Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític històric de Catalunya, es va fundar al mateix any
que el partit degà català, ERC, al 1931. UDC és un partit democristià (o socialcristià com li agrada dir a Espadaler) i netament nacionalista català, malgrat que mai hagi apostat obertament per la independència (ells han estat sempre confederalistes, que als 30 tenia sentit però al segle XXI no gaire...

UDC des que es va coaligar i federar després amb CDC, formant les sigles hegemòniques de la Catalunya autonomista, CiU, ha estat un partit desproporcionat entre les seves dimensions i el poder, amb presidències del Parlament, presidents de diputacions, consellers i candidats a eleccions estatals, a més d'un munt de càrrecs intermedis a les institucions i alcaldies que copaven per acords fets des de Barcelona.
Quan s'ha sabut que el partit sols compta amb 4.000 militants, tots ens hem fet creus d'aquesta desproporció.
Però els partits no només valen pel seu nombre de militants, també pel seu prestigi i el seu simbolisme. I aquest és el cas d'UDC, ja que com a partit democristià europeu té una xarxa pròpia internacional en la Internacional de la Democràcia Cristiana, amb partits tant importants com la CDU de Merkel; i són unes sigles històriques d'una dreta catalanista que, al contrari que la Lliga de Cambó, mai va flirtejar amb els militars sublevats de Franco (ans al contrari, el seu líder Carrasco i Formiguera va ser afusellats pel bàndol franquista).
Així que Jordi Pujol va apostar per sumar al seu prestigi i carisma personal a unes sigles històriques com UDC, entrant en paràmetres europeus de sistemes de partits dels 70/80, partits de centre-dreta (normalment democristians) enfront de partits socialistes (PSC a Catalunya) i comunistes (PSUC).
Al llarg del període autonomista sota el lideratge del pujolisme, UDC va anar prenent un paper de moderantisme nacionalista a Catalunya, de conservadorisme en l'eix social i de defensor del lobby del Pont Aeri a Madrid, sota la batuta d'un Duran i Lleida desplaçat de la successió de Pujol, en favor d'Artur Mas.

Duran i Lleida a la seva base de comandament, ala suite de l'Hotel Palace, de Madrid. Foto de www.elpais.com

La cohabitació entre Duran i Mas, ha saltat pels aires quan el darrer es va sumar al clam (o pressió) popular i parcialment polític per endegar el camí del dreta a decidir, primer, i de l'independentisme després. Aquesta deriva obertament sobiranista de CDC i, per extensió de CiU, posava en escac la situació de poder i influència de Duran dins la federació, sobretot a Madrid, on havia establert el seu feu el líder d'Unió.
Amb la consulta interna a UDC sobre l'acceptació o no del Full de ruta pel 27S, Duran va aconseguir el pitjor resultat: ni va guanyar amb claredat per imposar les seves tesis i negociar des d'una posició de força amb CDC, ni ser derrotat, el que justificava la seva sortida i, possiblement, la seva incorporació en una força centrista no sobiranista (Construïm?).
Espadaler ha agafat el timó i UDC no ha acceptat el Full de ruta pel 27S. Sense trencar amb el sobiranisme, però sense contemplar una DUI, com a sortida a l'enrocament espanyol davant d'una possible consulta acordada. UDC es presentarà al marge de CDC, quina és la capacitat d'incidència que pot tenir?
Els democristians sols s'han presentat dues vegades sols en unes eleccions, i el darrer cop va ser el 1979, amb el resultat de 2 diputats.
Però ara, UDC més enllà del dividit que estigui o del nombre de militants que tingui, pot representar una opció viable pels catalanistes centristes i fins i tot sobiranistes que dubten d'una DUI, o de la possible o no sortida de la UE, etc. Uns votants que difícilment votarien a l'espanyolisme de PP o C's i que el PSC o ICV estan en una altra marc simbòlic de posicionament polític. Si UDC aconsegueix concentrar aquest vot del sobiranisme temorós, podria arreplegar uns vots que podrien ser claus, traduïts en escons per fer una majoria independentista al Parlament.
Així que el President Mas, enlloc de reobrir debats que no generen consens dins l'independentisme, hauria d'estar treballant ja per convèncer als sobiranistes temorosos que no hi ha res a témer i que el votin a ell, no a UDC. I si aconsegueixen superar el mínim exigit del 3% dels vots es plantaran fàcilment en 3, 4 o 5 diputats...

La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

La voluntat d'un poble

Amb la frase del títol d'aquest article com a lema de campanya, Artur Mas i CiU es van presentar a les darreres eleccions catalanes. La reacció davant el cartell electoral de Mas, adornat amb el lema i amb un Mas tal Moisès obrint les aigües del Mar Roig, va ser de sorpresa plena d'escepticisme adornada amb somriure sorneguer.
Les formes messiàniques d'un guia del poble cap a la terra promesa eren poc creïbles per una formació política abonada a les tesis de la puta i la Ramoneta. Mesos enrere CDC i, sobretot la UDC de Duran i Lleida no havien assumit les tesis independentistes que van abraçar en les darreres eleccions després de la massiva i històrica manifestació de l'11 de Setembre de 2012, a Barcelona.
Artur Mas i el seu partit no han aconseguit crear confiança total amb la majoria social que ja hi ha a Catalunya a favor de la independència. Es va veure amb els resultats electorals, on els independentistes explícits van sumar 74 diputats, nombre que encara és més gran si s'hi sumen els diputats a favor del dret a decidir d'ICV-EUiA (13 diputats). I aquesta desconfiança no serà pels passos fets per Artur Mas (Declaració de Sobirania al Parlament, creació del Consell de la Transició Nacional, invitació a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana, acord amb ERC per fer un referèndum per la independència el 2014, etc), més aviat, la desconfiança ve per la trajectòria autonomista i d'afinitat als poders fàctics econòmics i unionistes (Godó, Fainé, etc) del passat i el soroll que provoquen les declaracions de dirigents de CDC i d'UDC, des de Duran i Lleida fins a Germà Gordó, ambdós tirant aigua al vi sobiranista.
Mas té un gran capital polític: és el president de Catalunya, fet que limita la capacitat d'actuació dels qui fan (o volen fer) trontollar-lo. Artur Mas hauria de tornar a mirar el cartell electoral de les eleccions, tot carrincló ell però molt explícit en el missatge: fer-se seva la voluntat del poble català de portar-lo a la llibertat nacional. La seva força i autoritat li han donat les urnes, la democràcia, i ha d'imposar la voluntat del poble per sobre els interessos d'un partit que veu que el país autonomista que els havia fet guanyar totes les eleccions està canviant. I ja sabem que tot canvi provoca temors als qui han gaudit dels favors de l'statu quo.
Si Mas interpreta que la voluntat del poble és una Catalunya independent (tal com mostra el Parlament) i no una Catalunya convergent (tal com mostra, també, el Parlament), llavors sí que serà capaç de conduir el seu poble. Però per això, ha de ser conscient que haurà d'imposar-se als qui avantposen els interessos de CDC i de UDC i haurà d'abandonar els càlculs partidistes, perquè si assoleix el seu objectiu d'un estat propi pels catalans, ja res serà el mateix, ni la política ni els partits.

Publicat a Nació Digital

La confusió catalana

En els darrers temps vivim una situació en la qual sembla que el procés sobiranista està desestabilitzat, que les declaracions d'una banda i de l'altra sotmeten el procés a un grau d'estrès que comença a crear la sensació que tot plegat trontolla i perilla d'esfondrar-se. La manca d'un plantejament netament favorable al dret a decidir, postautonomista, per part de la major part dels partits sobiranistes, començant pel partit de govern, que semblen ignorar que l'Estat ja ha deixat anar els gossos de presa i que ja ha començat l'embat contra Catalunya, amb una asfixia financera calculada i una intoxicació contra les institucions polítiques més que evidents, fa que amb qualsevol sotrac tot trontolli massa.
Tenim un govern que continua optant a ser l'alumne avantatjat en les mesures d'austeritat (llegim retallades) imposades per Madrid (sí, els que ens asfixien financerament), posant difícil el desenvolupament del Pacte de la Llibertat amb ERC i que dóna ales al tacticisme polític i les maniobres de desgast al govern de partits opositors que s'inclouen en el bàndol sobiranista, si més no de paraula. A més, l'acció del govern (o el plantejament d'acció) comporta més enuig que il·lusió a la ciutadania, sense deixar clar l'horitzó de la consulta que és el tronc central d'aquesta legislatura. Si a més hi sumem el paper galdós del duranisme (vull pensar que a UDC no tothom està per fer descarrilar el procés), posant en solfa tots els seus tenors i sopranos a l'hora d'entonar el cant de la confusió respecte la consulta, llavors ens trobem amb un escenari de confusió tan gran que és capaç de generar dubtes i mals entesos fins i tot amb tot una presidenta d'Òmnium Cultural.
Sembla que el paradigma sobiranista encara no ha impregnat la política institucional catalana, aquesta és als llimbs entre l'autonomisme i el sobiranisme, essent conscient de l'amortització de l'etapa autonomista, però mantenint actituds que defugen el rupturisme amb un Estat xantatgista que t'amenaça en l'asfíxia i la fallida si vols exercir la democràcia per decidir quin és el camí a seguir. Sí es continua així, l'única cosa que pot passar és l'escissió interna del sobiranisme i la desmobilització popular. Potser a alguns ja els hi va això, però no ens podem resignar a observar-ho amb la indignació tan soferta en què els catalans tenim la tendència a recrear-nos. Possiblement la manca d'estat propi ha afavorit un gruix d'estadistes important, i això propicia una política en 140 caràcters i de declaracions darrere declaracions i de cops d'efecte partidista, que ha estat el pa de cada dia dels darrers anys. Només un lideratge fort, és a dir, que sàpiga quadrar els seus i que sàpiga mantenir ferm el rumb marcat, pot impedir que a la mínima sotragada ens ofeguem en un got d'aigua.
Senyors, seriositat i responsabilitat! Necessitem lideratges que es creguin el país i el procés, que siguin capaços de ser dignes del moment històric, aparcant càlculs electoralistes i partidistes, perquè si en la legislatura de la consulta aquesta no esdevé, el partit de govern i els partits sobiranistes deixaràn orfes als votants que han donat una majoria ja no sobiranista, sinó independentista que tenim al Parlament.
Alguns diuen que la consulta i la independència generen incerteses, però mantenir-nos a Espanya no en crea, al contrari, en aquest cas hi ha la certesa que Espanya se'ns emporta inexorablement amb ella cap al naufragi polític, social i econòmic on s'ha situat. Davant aquesta certesa, no cal afegir dubtes des de dins el sobiranisme, si no el viatge a Ítaca acabarà naufragant en un mar de dubtes.

Publicat a Nació Digital

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?