Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corrupció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corrupció. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de juny del 2017

Germà Gordó, la pedra

Germà Gordó, durant molt de temps va ser una de les eminències grises de la CDC d'Artur Mas, una situació que el col.locava en el pinyol del president convergent, en ser un dels homes de confiança a nivell orgànic i polític de Mas.
Això el va situar en llocs claus en l'executiu, fins a ocupar una Conselleria, la de Justícia. Però també estava situat en el punt de mira de totes les sospites del finançament irregular dels convergents.
En el moment de dissenyar la candidatura de Junts pel Sí, CDC va situar a Gordó en un lloc de de sortida, malgrat els dubtes que generava ja fos dins la mateixa coalició independentista com en el món independentista fora de la coalició, però Mas va aconseguir mantenir-lo en la llista electoral i que Gordó esdevengués diputat.
Germà Gordó i Artur Mas www.elperiodico.cat
Un episodi sobrevingut va tornar a posar a Germà Gordó en l'ull de l'huracà, quan en la sinistre conversa entre el Ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Anti-frau, Daniel de Alfonso, on conspiraven contra el sobiranisme, va sortir el nom de Gordó com a home amb qui fer confiança per tal de substituir a Mas.
Just en aquells moments, quan es va filtrar la conversa, Gordó liderava el sector anomenat Nova Convergència, per liderar el que seria el PDeCAT. No va reeixir en la seva missió, però la seva gent sí que va aconseguir el control de bona part de districtes de Barcelona, malgrat no aconseguir el lideratge del partit en la capital catalana. Esdevenia, però, un actor imprescindible per la governança a la capital, a nivell de partit.
Daniel de Alfonso i el Ministre Fernández Díaz
www.bolsamania.com
Gordó sempre l'ha envoltat el dubte boirós de la seva tebior independentista, malgrat fer costat en el cop de timó polític de Mas, de l'autonomisme al sobiranisme explícit. Però malgrat aquests dubtes rondant a l'entorn de la seva figura, bona part de les bases convergents el seguien, veient-lo com un dels fars més convergents clàssics del PDeCAT, no és gratuït que el seu corrent s'anomenés Nova Convergència.
Ara, Gordó torna a estar a la palestra pel fet de ser investigat pel fnançament irregular de CDC i no abandonar el seu escó de Junts pel Sí, tal com li demana ERC de forma explícita i la Marta Pascal del PDeCAT, en forma de twit, de forma implícita. Fins i tot Junts pel Sí, com a tal ha reclamat l'escó de Gordó, que el mantindrà passant al grup mixt (tal com li ha demanat el seu corrent de Nova Convergència). Què busca Gordó, mantenint a tota costa l'escó? L'aforament de diputat.
Hi ha qui s'entrebanca dues (o més) vegades en la mateixa pedra, i hi ha qui és la pedra, i Germà Gordó és la pedra de l'ombra de la corrupció política (sinó la mateixa corrupció), una ombra que tapa el sol en part a Junts pel Sí i a tot el sobiranisme a les portes de l'embat final amb l'Estat per poder exerci el dret a l'autodeterminació del poble català.
Germà Gordó té dret a la presumpció de la inocència, però Gordó hauria de reflexionar què és millor per la candidatura que formava part, Junts pel Sí, i per l'objectiu únic d'aquesta candidatura, demostrar la força de l'independentisme de forma electoral. Els escons de Junts pel Sí no són de cap partit ni de cap persona, són dels votants del Sí a la independència.
Queda clar que el millor i el més just pel projecte col.lectiu és la seva dimissió. Però em temo molt que el que mou a Gordó no és cap projecte col.lectiu si no l'egoïsme individual de mantenir l'aforament davant les iniciatives judicials que s'emprendran contra ell. Tot això, com a mínim, perquè encara ressonen les paraules de Fernandez Díaz i de Alfonso...

Ara: De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per fer fora Mas de la direcció de CDC i situar-hi Germà Gordó
La Vanguardia: Gordó quiere sumar no independentistas a la nueva CDC
La Vanguardia: Germà Gordó, colaborador de Mas en la sombra

dissabte, 9 de novembre del 2013

Ressenya sobre "Il Divo", de Paolo Sorrentino (2008) (El9Nou)

Si "La Ala Oeste de la Casablanca" era una visió optimista de la política dels EEUU, on el President Barlett i els seus assessors troben els desllorigadors davant desafiaments morals enfront la realpolitik, "Il Divo" és una visió de la política a través d'Andreotti, des del pessimisme tenyit d'ironia en què la progressia italiana observa la política de la corrupció i la Mafia, de la Itàlia de Tangentopolis.
Retrat d'un polític ambiciós, envoltat d'interessats que li reporten vots, d'uns electors humils que se'ls guanya amb caritat paternal i una classe dirigent endogàmica i corrupte, també ens deixa escenes memorables com el d'un passeig nocturn d'Andreotti, acompanyat de guardaspatlles, tal ballet del Bolshoi sota la pluja, o la d'un sopar de la facció andreottista, tal el Sant Sopar, així com també grans frases d'Andreotti com "jo ja sé que no sóc gaire alt, però no veig gegants al meu voltant", parlant dels seus rivals polítics. 
Ah!, i una banda sonora genial.

(El 9 Nou)

dilluns, 4 de febrer del 2013

L'Estat català com a oportunitat contra la corrupció

En Jeroni Vinyet és un referent de l'activisme polític independentista i cultural de la meva comarca, la d'Osona; va ser elegit osonenc de l'any del 2009, en una gala al meu poble, Torelló. Era un reconeixement col.lectiu a tots als qui vam fer que la consulta sobre la independència de Catalunya al 13D fos un gran èxit. La gran majoria, per no dir tots, ens vam sentir orgullosos d'aquest reconeixement que, a més, tenia el morbo que l'ajuntament de llavors, amb alcalde del PSC, no hi havia donat suport.
Us parlo d'en Jeroni, perquè un dia, a les portes de les darreres eleccions al Parlament, em va fer la seva reflexió sobre el què és més interessant del procés independentista que ja s'albirava després de la manifestació de l'11 de setembre. Per ell, aquest procés és un esdeveniment històric en un context de descomposició del sistema (més enllà del context nacional), cosa que fa que sigui una oportunitat per reinventar una nova manera d'entendre com ha de ser l'estat, l'exercici de la democràcia i les relacions socioeconòmiques en el marc d'aquest nou estat. Una opinió que comparteixo al 100%.
Les darreres setmanes veiem com al context de crisi econòmica se li suma una corrupció emergent massa extensa per ser anecdòtica. No ens ha d'estranyar aquesta seqüència d'esfondrament de l'economia especulativa desbocada i la subsegüent emergència de corrupció política-financera. Tot forma part d'un sistema fruit d'una degradació del sentit del bé comú i la solidaritat ciutadana que permet la convivència harmònica en societat. Quan el principi principal d'una societat és l'enriquiment al preu que sigui i sense un interès de responsabilitat col·lectiva arribem on som. No és casual que la indignació per tot plegat surti a la llum pública quan la situació social és obertament crítica per una gran part de la societat. Abans, per exemple, la corrupció no tenia les seves conseqüències electorals, només cal recordar els casos del País Valencià i les Illes respecte al PP.
El procés d'independència del nostre país és una oportunitat per fugir d'aquesta degradació moral col·lectiva i sistèmica. I no ho dic insinuant que la corrupció és aliena als catalans (la corrupció a Europa la trobem des d'Islàndia fins a Grècia), sinó que ara els catalans tenim una gran oportunitat per construir un nou país, un nou sistema socioeconòmic, ho podem fer perquè anhelem un estat propi, però també ho podem fer perquè el capital i els actors de l'statu quo estan prou desacreditats i debilitats com perquè no sigui imperatiu la seva tutel·la al procés sobiranista. Està a les nostres mans abraçar l'oportunitat que en Jeroni va voler compartir amb mi, a les portes del 25N.

Publicat a Nació Digital

dimarts, 3 d’abril del 2012

Un Eliot Ness pel frau fiscal

El govern espanyol ha anunciat un pla contra el frau fiscal, que suposa fer aflorar les rendes no declarades, ja vinguin de fora o de dins l’Estat espanyol, tot aplicant un nou gravamen especial del 10%, el què ve a ser una amnistia fiscal. Així que es passa d’un pla contra al frau a una amnistia fiscal pels fraudulents.
No hi ha dades molt clares, però diverses fonts apunten a què el frau fiscal és superior al 20% del PIB, apropant-se al 25%, deu punts superiors que la mitjana a la UE. Trobem que el 60% del frau fiscal es concentra en empresaris (47%) i autònoms (13%), segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals, organisme depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda.
Al meu parer, un frau fiscal tant gran no sols té un origen de voluntat delictiva. Podríem dir que la manca de prestigi de les estructures estatals, propi dels estats mediterranis (ho podem veure també amb la importància de les xarxes familiars en l’atenció i l’assistència social, enfront les estatals) sumada a una política fiscal desequilibrada, per dir-ho d’alguna manera, fa que les praxis incorrectes en la fiscalitat per part de petits empresaris i autònoms sigui molt important. I si a Catalunya, país de petits empresaris i autònoms, hi sumem una pressió fiscal més gran sumada al dèficit fiscal, la suma és...
Ara bé, si veiem les principals tipologies de frau fiscal, veiem que hi ha el blanqueig de diners provinent d’accions delictives com el narcotràfic, els paradisos fiscals i llavors les factures falses, trameses d’IVA i el frau fiscal immobiliari. La primera tipologia és plenament i conscientment delictiva en tot el procés. La segona, la dels paradisos fiscals, és una via eminentment a l’abast de grans fortunes. És en aquests actors fraudulents (grans empreses i grans fortunes) on trobem les enginyeries fiscals per cometre el frau fiscal, el gran frau fiscal. És aquí on s’ha de concentrar els esforços en perseguir el qui defrauden.
L’amnistia fiscal de facto de Montoro i Rajoy als fraudulents és una manera de blanquejar diners de grans fortunes, que quedaran impunes en el futur, perquè l’Estat no s’haurà dotat de les eines ni de les lleis necessàries per acabar amb una xacra que es carrega le principi redistributiu de l’estat del benestar, a través de la fiscalitat.
L’Eliot Ness ibèric no perseguiria un Al Capone que es salta la Llei seca, sinó a tots els que submergeixen i evadeixen fortunes.

Publicat a Nació Digital

dimecres, 15 de desembre del 2010

Què es deia ara fa 4 anys a E-noticies?


Per casualitat, buscant la fotografia d'ahir al bloc, vaig anar a parar a una pàgina antiga de l'E-notícies, un espècie de reality show polític, groc groc, que tothom diu que no llegeix, però que tothom sempre sap el que hi ha.
Curiosament vaig anar a para a una pàgina on hi havia informació de tot just després de les eleccions del 2006, on, després d'una agressiva campanya de CiU per aconseguir tenir més vots que els partits d'esquerres catalans, es va reeditar el pacte entre les forces progressistes.
Rellegir aquella informació fa que hi trobis autèntiques perles com les de Felip Puig tractant el tripartit de "berenar de negritos" (literalment) o bé que la d'un Oriol Pujol trascendental que acaba un article dient: "Ni en Pujol va fer sol el País, ni el nou tripartit sol se'l podrà carregar".
També hi trobem informacions que esquitxen a CiU de casos de corrupció, el cas Pallerols, o bé que Duran i Lleida raja de Madí, així com del responsable d'Exteriors: Carod; el Departament de Cultura no tenia un nom clar, l'apropament de del PP a CiU o bé el líder del nou partit parlamentari, Ciutadans, que es posa com a objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres tractava de subnormals als catalans.
Quatre anys després, CDC i UDC pugnen i negocien pel nombre de Conselleries i es reparteixen el càrrec de President de la Generalitat per un i el de President(a) del Parlament per l'altre. El tresorer de CDC, Osàcar, esquitxat pel cas Palau, dimiteix; Madí es retira amb tots els honors després d'una victòria sense DVD, exteriors ho portarà Duran i Lleida des de Madrid, encara no se sap qui serà el conseller de Cultura ni quin perfil ha de tenir, el PP festeja a CiU, apuntant a la Moncloa, i el nou partit parlamentari, SCI, es posa com objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres mostra les seves tendències sexuals cap a les adolescents.
Com va escriure el Pujol (Oriol): El tripartit no s'ha carregat el país, segueix bastant igual a nivell polític (i del Sostres).

PS: No sé si la imatge continuarà essent vigent...

diumenge, 8 de novembre del 2009

Corrupció i blocs

La corrupció de (presumptes) corruptes que estaven prop o dins de la política ha fet trontollar el fals terra de l'oasi català, la sociovergència de facto nacional.
Us deixo una lectura de diumenge al vespre a través de diferents bloc:
Ferran Camps: Corruptes tots
Daniel Mallén: Ara hi ha corrupció?
Saül Gordillo: Sociovergència o el nerviosisme amb Pretòria
Joan Ballana: Eslògans amb efecte boomerang
Iñaki Escudero: Polítics, votants, corrupció i democràcia
Joan Puigcercós: Els presagis de Miquel Sellarès
Jo vaig escriure: Desafecció, delinqüents, política, nació, catalans...

dimarts, 3 de novembre del 2009

Desafecció, delinqüents, política, nació, catalans...



La corrupció ha ocupat el debat política a casa nostra.
El supermagistrat Garzón (i no és cap heroi de còmic) va aterrar a Catalunya amb la Benémerita i va ocupar a la capital de la Catalunya real (expressió frívola com la que més) i va emmanillar a dos prohoms del pujolisme triomfants dels 80.
La sociovergència de la Catalunya dual pujolista a la presó a l'espera de judici i enmig d'una investigació profunda.
Presumpció d'innocència i judici públic prematur ocupen l'actualitat d'aquests protagonistes públics de la Catalunya política, dels segle passat o no.
I queda un regust d'intriga de Palerm en busca de l'ormetà les amenaces d'estirar la manta que va iniciar ja fa molt de temps (en realitat 4 anys) Maragall i el 3% i que de moment ha clausurat Pujol.
En una Catalunya frustrada amb la classe política fruit del desencant amb l'avort del salt qualitatiu nacional amb el procés estatutari bord i amb una crisi econòmica que les institucions nacionals (sense pressupostos nacionals) no poden resoldre (ni van poder prevenir).
Frustració política i empastifamenta de corrupció engendren la paraula màgica de la Catalunya post-estatutària: desafecció.
El regionalisme escanya els anhels nacionals i uns (presumptes) delinqüents empastifen la política i provoquen desafecció. Catalunya, catalans...
Nació Digital: Presó

PS: El "Barto" ja ha tancat el seu bloc...
clica aquí